SOBRE L’AR-T


SOBRE
L?AR-T by Pura
María García


L?ART
és un espill distint, crivellat de formes, un trencar les
pupil·les i envoltar la mirada en l?ardor de la imatge, la
sorpresa de la textura, el ruixat de la metàfora.

A
l?ARTISTA, li van trobar en la seua soledat, sense protecció,
alçant el pal de la idea, amb el seu caminar més trist, amb les
mans amerades d?intenció.

Es
diu que van passar les llunes i els sols, oferint-li saliva perquè
cessara el moviment de les seues mans i els seus ulls. Conten que
tigres i rebomboris van intentar distraure-li del seu interés:
rodejar la bellesa amb les mans brollades dels seus sons. Recorden,
els carrers i els nou continents, que recolzava el cap i la
somnolència refusava tancar-li els ulls, per temor que la bellesa es
condemnara a no omplir de proeses l?esdevindre diari. Es diu, ho
fan les llengües de les serps sàvies, que en la panxa de la Terra,
l?artista digeria la visió del món en l?espill bell.

Així
era en els dies en què les boques encara eren brolladors.

Així
haguera de ser hui, quan els núvols són infèrtils atuells.

Així
hauria de succeir fins que la gran nit succeïsca: l?ART ha
de ser una malària bona, un muscle per al buit dels caps, un tragí
incessant de l?emoció de l?ànima, l’ombra de la LLUM,
l’amagatall perenne de tots els ARTISTES.


 

LA FUGIDA DEL SOL

LOW TIDE by RAIMÓ

Fuig,

corsecat per la
nit.

La seua pell
ardent

s’ha anat
despullant

en l’endins
d’aquest cel inundat,

llargs
cabells de llum,

herència
retrobada

en el temps que
davalla. 

Naix,

pel dia proclamat,

davant de cada
dia,

com ell, abandonat.

Coneix la seua mort
mentre fa camí

al mig dels
emmelats braços dels astres.

Sap que quan la
foscor

ultrapasse la
fatiga planetària,

caurà abatut,

serà un guerrer
quasi extingit

dins d’un taüt
iridiscent,

cobert d’ombres
inclinades a la vida.

Naix,

el Sol,

navegant i roent

els ulls efímers
del firmament.

Naix,

tot i sabent

que el seu escalf
penetrant

s’ocultarà,

aprimat i
indefens,

per habitar
darrere de la nit.

Només ell pot
assajar

el gest absent

de nàixer per
morir

i ressorgir

com un somni
inextingible.

 

 

 

 

ECOS DE l’HIPERESPAI

DRIVING 2 by JESUSEGE


Paraules als que descobrixen la rima i la poètica en la física
quàntica i les seues propostes; a qui és capaç  de sostraure
la seua essència i imaginar-la, suspesa i vibrant, entre les cordes que subjecten l’hiperespai; als que somien amb comprendre el batec de les deu dimensió que pareixen sustentar un hiperespai paradoxal, grandiós i, al mateix temps, senzill i intel·ligible.

                 Si prescindisc del metre i la quadrícula que arraconen els meus sentits i els derroten, la mirada s’entreobri i es convertix en una benedicció emmascarada, una ratlla fortuïta que traspassa els meus ulls.

               L’univers queda reduït a un cercle a penes perceptible. Flota, amb moviments perfectament predicibles. És la pupil·la absorta i jove d’una boca gegantina, perpetrada per llavis lluminosos, estreles que abans de morir encara van executar l’acte generós d’entregar al cosmos la seua llum vital, els feixos de la seua carn iridescent. 

             La boca impronuncia els impronunciables batecs del TOT, hi queda darrere del nou hiperespai que sense rubor es mostra, condensant la seua matèria, encastant la seua essència a dimensions que són múltiples de dos.

            El TOT és blau, un comprimit tapís on la vida batega baix aparences irrecognoscibles i profètiques. Cada planeta és un mil·límetre de l’horitzó que tot ho envolta, una mossa permanent en la volta celeste admirada des de l’ORIGEN per les ments inquietes i les oïdes precises.

Les parets de l’univers se cimenten en una superfície inimaginable, alterada per l’augment dimensional de la pell còsmica: una gasa que ondula, en la seua extensió màxima, traspassant la seua pròpia altura, diseccionant la seua longitud, la seua densitat, la seua temporalitat, la seua causa.

               Les forces de la naturalesa superior, doblegades davant del pensament interrogant, endevinen admirant qualsevol partícula mínima de mínima matèria, que absolutament la totalitat del que veiem i som, des d’una vall a una illa, des de la rosella al cor del vers, més enllà de carn vital de l’univers, és un acord infinit de vibracions espasmòdiques de l’hiperespai.

            El blau voreja les cordes estel·lars, les galàctiques anses d’un espai que es nega a ser pany de la vida, explicació i monòleg d’una Creació que encara s’amaga a la comprensió de la nostra ínfima consciència.

CREURE

Mechanics by K.HEINZ OMET

Creure
em genera una sensació
semblant a un terratrèmol.
La idea
repta els passadissos
del pensament,
imaginat mirall,
causalitat acaçada per la raó,
projectada
sobre l’esquena
dels dubtes circulars.
Un fanal
il·lumina
el racó
on dormia la resposta,
un perquè que es fon
vençut
pel diàleg de la veritat
i la seua penombra,
la mentida.
Creure
aniquila el batec
de la vigília.
Em fa deure’t la paraula
i compartir-la,
obrir la nansa
invisible,
sentir l’aixopluc on viu
la meua ment,
pendent de satisfer
la prova
de la creença.
Creure
és la ferida secreta
que retalla
la dictadura
de les hores i els límits.

NO ENTENC

 

 

 





OUR ROOM by V.SHORITE




No entenc la música

estesa a les taules virtuals

on les melodies són aliment

per a les oïdes inconscients.

No entenc l’existència

de cap porta de cap temple,

ni les escalinates

obligatòries que duen a la maduresa.

No entenc els oboès oficials,

el pas mentider

dels amos del món,

aquells que prostitueixen la paraula.

No entenc

les llargues simfonies,

la perorada dels llavis

que no coneixen el deler

i la fam de la carn dolça.

No entenc l’univers.

Intuïsc que el big-bang

fou un arpa de llum que en l’origen

es resistí a sonar.

No entenc

el que no diuen,

malgrat que sent

el batec de cada frase.

No entenc el món.

No entenc la vida,

però t’estime,

al bell mig d’aquesta cambra.