AL CAMP FOSC DE LA MORT

DEATH by AMARIA GONZALES

Nua de somnis,

vinc de la vida

al camp fosc de la mort.

He aprés a caure de les mans

de la nit sense fi

contra els murs de l’aire

que em rosega els llavis.

Ho ha fet, la vida, tan lentament

que sembla deixar, en el trajecte de l’oblit,

el ressó de la tristesa.

És ella qui plora per mi,

la meua vida meua,

on la saba a hores d’ara és aigua

que bada la mar,

argila que l’acull,

mineral defallit,

àtoms giradors, gotims de memòria

que en realitat no empertanyen.

El tacte roig de la mort morta

arrecera la vida,

escalfa la llunyana onada de gel

que escura els ulls de l’existència.

Ara vinc, sota una llum eixuta,

cap aquesta font clivellada i buida.
 

PROFECIA














IMPUREZAS 6 by JESUSEGE



Dormida en el replec

més ínfim i precís
dels teus ulls,

semble la libèl·lula

que aquell matí va abandonar

el paradís per a despullar la
seua ànima

i acceptar l’ombra singular

de tots els pecats.

En pausa.

Mesclada amb les síl·labes
àtones de la vida

que em porten els teus llavis,

molt a prop de la nit

que ens sap,

sóc futur imperfet,

una profecia

que escriu l’atzar quan tornen

les aus que van oblidar la forma de les
seues ales.

 


TERRA ENDINS


STEPS by TINAO



















El meu pas,

aquell que encara em dol,

aquell que va enternint l’instant

és una mar, tota sola,

arrel temporal

que no voldria morir mai.

El meu pas,

resseguint les celdes silencioses

on terrejà la llibertat,

on alçà els ulls l’atzar.

El meu pas, eternament

suspés,

sempre, sempre,

terra endins…

 


LA VESPRADA

EVENING by P.Hermann

Contempla la vesprada:

hi ha un sol de plata en flames

abandonat al perdurable silenci

trencat únicament per un cercle de núvols.

Les hores desemboquen

en la caoba soledat que ara em parla.

A ella ens entreguem

quan dansen els pètals de carn

de la vesprada i el foc.

 

ÀPEX DE LLUM





PICTURE BY ANDRÉ BRITO















Fins i tot la marea camina a l’inrevés,

existix desplaçada de la lògica
aquàtica

que circumda la bromera.

S’allunya,

esbrina el blau,

el recompon,

furta l’àpex de llum

que el sol peresós els regala,

torna…

Torna,

atrapa la tornada

i gira en el temps,

com una trompina abandonada

en un univers sense replecs.

Així, d’aquesta forma

desperta la memòria de la carn,

a l’esquena de l’oblit,

a l’antònim comprensible de la
fam

insaciable de les boques per les
boques.

Així, perquè el mar
s’oferix

com a do d’inexplicable fondària,

mercenàries sirenes

espanten la indiferència

de la costa senzilla dels cossos.

 

 


 

 

NO QUEDEN PARADISOS…










FREEDOM BY G_CAVEDONI









 

Els profetes egocèntrics
ens advertixen

que a hores d’ara no hi ha paradisos.

Jo els somric, mentres dorm en
la teua boca…

 







No queden paradisos.

Què fou del pont de cristall

que abans del silenci va enllaçar

la teua gola amb la meua?

Tot són noms sense fondària.

Tot són números
infinitament absurds,

buides figures geomètriques amb
un valor

que algú determinà des
del zero

redó i presumptuós.

S’assenta la soledat sobre l’única
duna

que pobla el desert del temps.

No hi ha cap espai per a la rebel·lia,

aquella que un dia ens va fer
diferents,

altres distints, de les pedres.

Almenys elles dormisquegen

en conjunció extremadament muda

amb la matèria viva.

Almenys elles poden jutjar

el pas successiu dels dies

i mostren la seua veu altiva,

es resistixen i desgranen el seu cos

en erosionades partícules,
quimeres

trossejades i peculiarment absents

de tot cicle premonitori.

No queden paradisos,

diuen els profetes enlluernats

per la cridadissa dels uns sense veu,

sense contingut, pels venedors

de somnis que mai no seran somnis.

Qui busca el final de l’univers,

trobarà, segons consta en el
llibre de les normes,

la seua pròpia silueta,

enmig del mig del no-res,

el buit,

un espill sense cantells ni badalls.

Antares ens contempla, abstret

en les preguntes que no s’atrevix

a formular als nostres llavis trencats.

No s’escolta la veu de la llibertat,

ara que les hores es comptabilitzen en

èxits en compte d’intents i camins.

 


 

 

ET MIRE

 

Dormen.

La nit i el temps dormisquegen, calmant el seu color, mentres les
hores parpellegen. La ciutat és un estany transparent, poblat
de peixos d’acer i cristall, alçades fletxes que assenyalen
el firmament indivisible que fosqueja.

El món és una pausa sense ombres, un pentagrama
despoblat en el que la culpa i el silenci es retiren a somiar amb el
matí pressentida.

Dorm el cor múltiple dels hòmens i dones que dormen,
en el racó perenne de l’ocàs.

Dormen els sons. Res es percep més que una brisa acabada
d’apalissar, amb dolçor, per les mans ingents del fosquejar.

Tot dorm en un llit d’astres que van ser llum quan el temps era
tan sols un anunci del futur.

En un racó d’arena, sense nostàlgia, cobert per un
tul dens de rosada, on finalitza la ciutat i comença
l’escenari de la nit, en l’altell que allibera l’orografia de
la terra i la convertix en pressentiment distint, ets unes mans que
busquen la seua resposta.

Obert. Sinuós. Palpitant batec. Veu callada. Calze
humitejat per la teua llengua, escampant l’aigua continguda,
vibrant en espasmes com a lliris germinats de la llavor indispensable
del desig, el meu cos s’oferix, rendit i convençut, als
llavis que precedixen a la teua boca.

Beses.

Em beses.

Mossegues cada síl·laba de la carn que recita la
luxúria amb luxúria.

Deixes caure els teus dits vehements sobre la vehemència
que desencadenen al fregar-me.

Oberta la silueta del meu cos.

Oberta la frontera que el forma.

Oberta, com a finestra de llum que no dissipen els dies amb les
seues hores, la mirada de la lluna en esta nit.

Oberta la teua llengua enardida, vagant sense pudor pel paisatge
que es rendix davant de les seues aigües.

Et mire, mentres l’única veu que ens recorre és el
buit.

Et mire i sent el teu sexe, pronunciant-se en el meu interior com
el punt final del seu camí.

Et mire i, entre espasmes, escolte el teu gemecar i sóc
gemec.

Et mire, enfront del món, deixat de la seua hipòcrita
ombra, real, veritat i cert.

Et mire el cor i sóc, amb ell, batec.