OCELLS IMAGINARIS

Voldria ser com la gent que reposa en pau,
la gent ordenada amb mirada enyorívola
que té un ànima inventada cada dia,
la gent que estima per primer cop,
que creix on no hi ha gestos ni presències;
ser com la gent que reposa en pau,
la gent ordenada
amb mirada enyorívola
que té un ànima inventada cada dia,
la gent
que estima per primer cop,
que creix on no hi ha gestos ni
presències;
viure a una casa plena de sol
perquè
escoltares els ocells imaginaris,
aquells que exaudeixen la pluja;
aturar l’adéu mentre l’enyor
abraça les invocacions de la nit;
viure i morir on sovintegen
les mirades i els nostres costums.


 

L’ESCRIPTURA DEL SILENCI












La
llum perplexa es forma al dolor de cada vers on l’escriptura del silenci allibera la sang de la
paraula,on s’allarga l’instant de la tornada i s’excusa la memòria.

Jo em separe de la
terra per trobar-te, amor que despintes l’ombra de l’oblit, que no saps de la
finitud de l’enyorança, amor anomenat per la paraula,  a poc a poc
descobert al fons de l’ànima.

 



 

LLUM PRECIPITADA

FARO by Enmanuelle Teobaldelli

Arran de mar,
allò que va ser un far
és ara un cos trèmul
que inventa un reflex
i repta i transcorre sobre la’igua.
L’oceà està en permanent
pas, fent camins d’algues
que obrin el frontispici del paisatge.
S’acosten els instants derruïts,
es precipita la llum
i es tanca la porta de l’horitzó.

 

ANIT

COLOREADA by JESUSEGE

Quan em sumeixes en l’aire
i l’esclat de la pell
és un color alentint-se,
no se’n saben
ni dols ni parules,
s’atura el temps
i paga la pena, cos endins,
sér el lleu batec del teu somni.

FOTOGRAFIA DE LA CIUTAT

La ciutat és un frenètic blanc entre les hores.
Hi ha una avinguda on la tristessa dorm, fingida i humida, tot i trepanant els llavis dels amants.
Hi ha l’evidència que alguns cossos  han deixat de ser torres on els ocells esdevenen ulls perceptibles i un drindeig de mort destrossa les flors de la vida.
Hi ha baranes d’aram on trenca a pleret l’argent de la tendresa.
Entre les voravies, apareix el teu rostre, els teus ulls, llençols de mel i promeses possibles. Enmudeixen els sortilegis que són cèrcol del destí, el primerenc misteri que esquinçà el temps quan encara no hi eres.
Mostra la ciutat les ombres enquistades als fanals de la nit.
Lentament, els teus dits em broden la pell amb primaveres noves. Aleshores, la ciutat és el somni que deslliura melangies.


MÉS ENLLÀ DE LES OMBRES











Aquell era el temps on el desig i els somnis es confonien.

Sotmeses a les naus de les nostres mirades, les
brases del capvespre sostenien les sentències de la carn i el pensament.  Els llavis atorgaven l’aliment del cor
destil·lat, eixarcolaven les arrels amargues de les ferides.

Em buscares els ulls més enllà de les ombres.

Em perseguires la boca.

Atrapada en el fons del mirall de les preguntes,
vaig admetre témer l’hàlit de l’abraçada encesa, les flors exultants de la
tardor arrapada pel sentiment dels amants, ser un cos fervent de les teues mans,
desbocada rosa d’un firmament on la pluja pot ser fúria i alhora gemec.

Llavors, em van invocar les teues respostes i  va morir la crueltat del passat ,els
malentesos que un dia el van exaltar.

Lentament, la teua mà es conjugà amb els
meus cabells i em furtà l’únic somriure que explicà el meu silenci. Aleshores vaig
témer sentir-te la pell en cada gest, ondejar en el moviment àvid dels teus
dits, descartar les muralles del meu cos i trobar en el teu nom el vendaval per
derrotar la meua soledat  i els secrets on
el temps tan sols és una treva.

Em despullares amb la teua veu , van envellir
les enfosquides temences i , tot redimit, el
raig de la por va romandre vençut per la llum de les paraules.

 

 

 

A LES FOSQUES DEL VERS


De vegades, he pensat que entenia la veu dels versos. Els poemes em creuaven per dins, eren el tret de gràcia abans de la mort de l’idea. No quedava res al fons del pensament, només paraules. La cendra  del verb era un fum declinat, innecessari. Després, s’ordenaven les línies: primer, els sentits marcaven els inicis mentre s’inundaven de pluja les últimes síl·labes enceses.
A les fosques del vers arrencat al poema, les lletres adormides despertaven secretes, aïllades en miratges oblidats.
De vegades, sent aquesta força que ens fa nàixer els versos i sóc jo qui naix, com un signe tebi que desitja trobar-se amb la teua mirada.