POTSER…

blue by Pura Maria Garcia

TANQUE ELS MEUS ULLS by PURA MARÍA GARCÍA

Potser que hui el dia s’anomene dimarts,

el sol aparega en la frontera amb la vesprada groga,

les aus mostren el seu ventre al firmament,

el pa nodrisca els núvols famolencs,

un llavi caiga sobre l’altre,

dormides, les ombres siguen un abecedari llunyà …

Potser totes les batalles es perden

malgrat les bales de carn que disparen les boques…

Potser. Potser que hui s’assemble
a la cortina
que despassa l’ahir
ia l’ahir ens torna…

Potser tanque els ulls i la teua esquena

es convertisca en la frontera il•limitada

amb que juga l’extrem feliç d’aquesta llengua…

Potser s’unisquen els dimonis i les flors,
abraçant una veritat que s’acreix
amb el blanc
i el negre dels meus ulls.

Potser es detinguen els camins

després dels passos que mai van existir…

Potser la possibilitat es trenque
 i el meu nom siga el teu…

Llavors no importarà,

t’hauré estimat com s’estima
l’alba a les pupil•les,

amb un amor carnal

que ferix com a espasa,

com l’amor a l’amor,

ni més, ni menys…


LA PRESÈNCIA DEL BLAU

Photobucket


PASSADISSOS DEL COLOR by PURA MARIA GARCIA


Enrogit tacte de la nit que creix en el ventre de la vesprada.
Amb pinzellades angostes, el blau i el violeta copulen acostant els seus silencis, despullen el firmament de les seues llums clares i el visten d’un color inusitadament preciós.
La nit cau sobre el dia, amb les seues parpelles trencades…

EL MIRATGE DE L’HIVERN










BAHÍA DE SANTANDER BY PHENIX


1.

 

Vol de l’hivern,

sobtat colp de vent,

finestra travessada
i enfebrida.

 

2.

Ara que et veig,

els versos són
paisatge,

una ànima espadada
de nuesa.

 

 

 

3.

Les avingudes són
vidres

perduts entre els xàfecs
de març.

El silenci és  ferida prenyada de fred.

 

 

4.

 

Si el teu llavi desa

la tralla de l’amor
sobre la fosca…

Vindràs?

 

 

5.

El mos de la carn

és un estrèpit suau,

un vel de ruixim
sobre la pell nua.


Gràcies a PHENIX per la seua fotografia preciosa BAHÍA DE SANTANDER



LES TEUES MANS

crepusculo by jesusege

CREPÚSCULO BY JESUSEGE

Són melodies tan noves com un alba iniciàtica, versos figurats, ventall de síl·labes, ondulant en una dansa mai imaginada. Són colors, el seus matisos, la presència innegable, la bogeria que invita la meua pell a la seua derrota…
Són tumult, declaració, promesa impronunciable però ferma…
Són guerra en l’eterna pau d’un cos que se sap antesala d’elles, lloc, llar, sentit i soledat, camí cert…
Són hui, la veu que prens quan em mires i somrius, t’aproximes i a mi arribes…
Són gavines que estenen la seua bondat, la seua força sense ira, la seua màgia botonada a moviments i pauses, detingudes…
Són el meu somni, el meu present, el meu deliri…
Són les teues mans, les mans de l’amor, subtil drecera de tots els camins…

CONDICIONALS IRATS



Voldria ser com la gent que reposa en pau,
la gent ordenada amb mirada enjorívola,
la gent que té un ànima inventada cada dia,
la que estima per primera vegada,
que creix on no hi ha gestos ni presències.
Voldria viure en una casa plena de sol
perquè tu escoltares els ocells imaginaris,
aquells que exaudeixen la pluja.
Voldria aturar l’adéu mentre l’enyor
es sotmet a les invocacions de la vesprada.
Voldria morir on sovintegen
les mirades i els costums.
Ara t’ho escric, només per fer-te saber
que tot és com abans,
que hi ha una mateixa voluntat
feta de condicionals irats
i paraules repetides.

NOSTÀLGIA

Photobucket


Els carrers es transformen en solcs mínims deixats per un pinzell
invisible, humitejat en un color indefinit, disputat per l’arc iris 
que encara no s’atrevix a anomenar-los. Creuen els encreuaments imprevisibles
que confluïxen en els cantons dels barris, partits en quadrícules
absurdes que un de nosaltres va dibuixar amb l’escaire del silenci.
Les voreres irreverents aclamen la irregularitat que no posseïxen, són roses humides, perdudes sobre un sòl antic i somnolent.
No
hi ha gavines en el cel. Les flaires dels passos sense destí s’adherixen
a la pell nua de la ciutat ara convertida en una imatge detinguda,
congelada, ferida falsament cicatritzada.
Una teranyina blanca cobrix els erectes edificis, sorpresos signes
d’admiració, figuradament tristos. És la nostàlgia, és el parèntesi que
els rellotges sense arena marquen amb extrema lentitud, és l’absència
de la teua veu, el pou més clar de tots els abismes…
T’enyoren les
meues pupil·les, les estreles perdudes, les copes buides, aquella
cadira verda, la llum nova que titil·la al final del meu camí, les
fronteres succintes del meu sexe, una mar que li naix a l’oceà acabat
de descobrir per un vaixell, totes les llengües, un mocador, l’acer de tots els
ponts construïts, el meu cor antic, les cartes, els somnis, un
llençol estés, les culpes, un botó invisible que em
clausura la veu…
Tot t’enyora, tot dansa en espirals d’aquesta nostàlgia que et crida.

Gràcies a JESUSEGE per la fotografía BROCHAZOS 4

 

DILLUNS

Photobucket

CAPVESPRE by Pura Maria Garcia



DICCIONÈTIC: DILLUNS

Dilluns és paraula que es construïx amb les primeres hores d’un inici, el començar d’una cadència de set compassos. Els dies, com a xanglots de set gladiols previsibles, copulen amb el temps i fan nàixer, del ventre extens dels minuts densos, les setmanes guarnides i errants, dirigint-se al fals paradís del diumenge.

Dilluns de març, primera de les fulles de temps i sentiment que al calendari nou li ha brollat. Sobre la terra imaginaria d’un mes que és antesala de la llum i premonició, la primavera per vindre balbuceja un vers de síl·labes sense rima: per l’amor és suficient un dilluns per a ser una nova benvinguda o un adéu, ferida oberta en la carn de l’ànima que mai cicatritza.

Hi ha paraules, com a dilluns, que prenen la forma dels temps quan dolçament  em mires…