AQUESTA NIT CALLADA

IMATGE: AMARILLO by BELEN

No em dol
la lluna que ferix el temps
aquesta nit callada.
La meua pell és la vigíla
que les hores nocturnes
recorden entre les fulles
d’un arbre de llum,
d’una mar sobtada.
Hui la nit és una arbreda encesa,
secret rierol que em desvetlla l’ànima.
No em dol
la lluna plena i ferida pel temps.
No em dol
aquesta pluja freda….

Gràcies, Belen, per acceptar incloure la teua foto!

SOTMESA A L’ALBA

A l’alba em sotmet,
amb les palmes de les meues mans
obertes a la llum del matí
que incandescent s’endevina en els teus malucs.

Obris la porta i llisquen els instants
que un  fregament  transforma
en cúspide celeste,
amalgama de suor, pell i carícies.

A l’alba sotmesa,
sobre la seua estora clara,
oferint-te l’esquena
mentre centenars de cercles redons
puntegen la volta del cel
construït amb els teus ulls i la meua boca,
em beses recorrent amb els teus llavis
fins el confí infinitesimal
de la meua pell blanca.

S’exciten les ombres de les ombres,
es retiren vençudes
perquè la teua llengua creix,
dolçament, contra elles.

L’alba és inevitable.
Lluïx la seua llum que ja no dorm
entre els llençols dels versos
que ahir van escriure els teus dits.

No importa que aquesta siga l’hora de l’adéu,
el temps del silenci,
fins que l’alba nova et faça tornar…

No importen els buits sense paraules
que el teu sexe abandona
en mon pubis d’aigua….

Res importa ara…

L’alba es desplega com la pluja…

FETES D’ENFILADISSA

Fetes d’enfiladissa, com la veu única que es distingix en el desert, les teues mans van avançar ahir sobre la incertesa.

Era de nit i el nostre primer abraç va enlluernar a les estreles que vagaven extraviades en el cel sublim d’una habitació tan profunda com el fons blau del blau oceà.

Era de nit i les fulles de llum de la finestra de la lluna, de bat a bat es van obrir per a mirar-nos des d’allà, des d’on la boira moria per  poder divisar-nos.

Les teues mans es van avançar a la teua llengua. Anaren on anaren, aclarien les ombres més fosques i em portaven a elles. Als meus ulls van caure les preguntes dolces amb  què també m’estimes, els silencis secrets que desitgen romandre darrere de la teua ànima perquè són la teua possessió preada. Vas voler caminar sobre la meua veu, omplir-me la saliva amb els teus somnis, bressolar el que fins llavors em doblegava el cor, abocar la llibertat que se sentia absent de mi, de les meues paraules.

En la paret dels primers minuts, vas escriure amb el foc dels teus llavis un t’estime alliberat i creixent, envoltat de temors i nostàlgies que no ens dolen, amor meu, per que són ombres que desitgen aclarir-se amb l’itinerari dels dies i les ànimes.

Fetes d’enfiladissa, les teues carícies van reptar el  més fondo dels meus somnis, l’amplitud de l’erm que de vegades sucumbix a la tristesa i al silenci, el mateix des del que, quan els minuts s’espessixen i creuen el pont del meu passat, t’explicaria que tem al temor innecessari, que també dubte, com tu, del temps, que m’amagaria, com una xiqueta, darrere de la porta de la nit i allí, acatxapada en un dubte blanc, m’adormiria esperant el matí inesperat.

Fetes d’enfiladissa, les teues preguntes van desgranar les meues respostes, m’han fet saber-me el teu espill, lloc carnal en què sense temor pots mirar-te els temors, perquè sóc com tu, el que tu eres, voluntat d’avançar entrellaçada amb la por al camí i algunes de les seues  estacions angostes.

Com un juny lluminós, la teua boca va abandonar ahir un bes a la meua, vam creuar la mirada i ens vam dir, enmig del temor de témer, que també en un replec de la por, ens estimem.



LA TEUA BOCA

LIPS BY SCHNEIDER

La teua boca.

La teua boca és el present, l’espai infinit en què la meua llengua existix.

La teua boca.

La teua boca, desplegada sobre els meus llavis vius.

La teua boca.

Rosella perduda, trobada llum que banya el meu desig.

La teua boca.

La teua boca, semblant a una cima aconseguida quan el fred estenia el seu alé sobre la terra.

La teua boca.

Escenari de versos convertits en síl·labes que ronden a les paraules.

La teua boca.

La teua boca, entregada a la meua boca.

Sempre la teua boca.

La teua boca.

Sempre.

 


CRÒNICA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IMATGE: PARELLA by ENRIC HERNAEZ

 

Per que una nit imprevista vas acceptar
cantar amb mi aquesta cançó que va desfer la distància, ens va apropar
i va construir un espai en què, des de llavors, no hi existeix el fred…



Hui no és res més que un miratge.

Torne a pensar-te i ara, prop

del foc desmesurat d’aquest gener possible,

em sorprenc enyorant la teua boca,

el sopluig de les aigües confiades

i secretes de la teua llengua.

Encenc el matí. Tanta llum tenen les

paraules que has escrit en la meua pell

que em sent exclosa dels camins

que no condueixen al teu abraç.

Hui no és res més que un miratge.

Bec el pòsit del calendari que em separa

de la nit i l’esperança de les teues mans.

L’atzar crema les pedres

de les valls profundes convertides

en carrers deturats que t’esperen.

Molt dolçament pronuncie el teu nom,

la boira de l’enyor es desdibuixa

mentre desitge que el temps que ens separa,

trenque l’exili de la meua tendresa.






 

LES AIGÜES DEL DESIG


Quan ahir la teua veu es va alçar per a buscar-me
el cor, va trobar el fons de la meua pell, ardent i sorpresa.  Els teus llavis van il·luminar el centre del
paisatge que tancava el meu desig fins que un aire  sense ombres em va portar les teues paraules.
Les aigües del desig van murmurar, van agitar el seu esperit i van escoltar la
dansa que li proposaven les promeses del teu abraç. Com un sigil·lós capvespre,
els teus gestos van daurar la fam de ser teua en tu, de ser en el que estimes,
convertida en el cristall pel qual contemples el vaivé de la vida. Es va
incendiar la meua excitació amb cada frase que quedava suspesa, en completa
silueta de punts i seguit. A l’altre costat, esperaves comprendre’m els
silencis, sentir el meu alé ajustat al teu respirar i al teu desig. Mentre la
meua pell s’estremia pressentint el fregament proclamat de les teues mans,
somreies sense abandonar el rabeig trencat dels teus somnis.

 —Tinc tants abraços esperant el teu cos i el
crepuscle…

 Vas pronunciar cada una d’aquestes síl·labes com
la darrera oportunitat de ser acord ressonant en què poguera escoltar el deliri
incipient que provoques en les meues mans. Vaig sentir la punxada benigna del
desig, la set de la teua llengua, negada a la transitorietat d’una sola nit. Va
tremolar la meua ànima com un caragol de mar extraviat en l’oceà perennement
blau de la carn. Els besos de l’hivern, de sobte, van caure derrotats sobre el
futur que sense por dibuixes perquè siga més que un eriçó sobtat, més que un
temor, més que el color d’una vesprada, més que el blat ablanit pel sol
insistent i despietat.

 La teua veu es va alçar, en forma de paraula, i
vaig voler ser un afluent de les teues mans. Vaig somiar per un instant el fil
de la teua llengua apuntant la meua pell i els meus malucs. Vaig imaginar el sabor
de tardor dels teus llavis, els colors descendits per la teua esquena,
refugiats en el gesmil de les meues cuixes.

 Res era capaç de contindre el desig que vestia el
meu pensament.

 A l’altre costat tu, ahir, fa únicament unes
hores, quan el temps corria al nostre pas i ens déiem que ens estimem sense
separar els llavis. Res era capaç, ahir, fa només unes hores, d’erigir un mur
infranquejable que separara els teus ulls dels meus, els teus somnis de la meua
voluntat, el teu càlid somriure del meu amor creixent. Res era diferent d’un
nosaltres acabat d’escriure en el paper de l’existència que ocupem.

 Vaig sentir la punxada del desig del teu desig, de
saber-me anhelada per la teua boca de foc. Vaig sentir que cabien en les meues
mans totes les aigües de l’oceà de la carn, amb els peixos de plata i les vores
clares, l’arena ardent i la bromera que quedarà suspesa després d’entregar-nos,
l’un a l’altre…

RESPIRAR


Sovint, la meua respiració pretén sobrepassar l’aire que conté i el que busca, la humitat que li furta a l’espai que envolta la meua silueta, per a deixar de ser alé. Respirar i respirar-me. Suprimir l’essència metàl·lica que l’aire poguera transportar des del desert de la imatge que vam reflectir en la terra que s’eixampla.

Els límits que percep, també en l’interior del meu cos agitat en el seu fosquejar constant, tornen al miratge de què provenen: sóc una medusa que recorre les aigües transparents de la meua emoció immensa i la vida d’altres, d’aquells que conviuen en l’oceà trobat on els remors es convertixen en paraules valentes i actes observables.

Els límits es trenquen cada vegada que em respire i no em negue a omplir els pulmons de sons aeris, de ràfegues de vida que desperta. Deixen d’existir, en el vèrtex breu del bes esperat, les fronteres-mentida, els límits-ombra, les línies que el ser humà inventa per a quadricular la seua felicitat i reduir-la a un anhel inabastable.

Respire les aromes que la mateixa vida deixa sobre la teua pell, la meua, el seu perímetre carnal, la identitat de qui desconec, sobre els camps tristos, les roselles trencades o els gladiols exultants que fugen dels rams tallats amb el desdeny i la indiferència del costum absurd.

Respire i respire la meua soledat i el meu silenci. També els meus somnis i les utopies que els ronden des que les meues mans van saber dels teus dits.  Cada respiració sóc jo, eres tu, és qui camina pel carrer sota un barret negre que repta la silueta horitzontal de les voreres, les abccises de la realitat  en què existisc.

Els límits es trenquen amb una sola de les teues carícies. Derrotats, la llibertat em murmura el seu nom com qui canta la cançó que porta fins a la costa al naufrague perdut, a un cor que roman en el seu propi batec.

GAVINES RESSAGADES

 

 







IMATGE de LLIDIO FERNANDES


El cel parpelleja
en instants de llum, capaços de fragmentar la foscor insistent. La nit
assedegada allarga la seua presència per damunt de les gavines que dormisquegen
ressagades. Quasi imperceptibles, la fi d’un dia agonitzant s’alça en el centre
de la vida, succeïx, s’erigix en realitat al fons d’una cortina negra.

Els cossos
constel·lats, com a flors de matèria infinita, es freguen abans que l’alba accelere el seu
galop simbòlic.

La nit es
desplega.

És, de nou, un
adjectiu inequívoc en què dansa el planeta. La nit, un silenci fet d’hores que
s’enllacen, camina cap al costat en què l’univers s’amaga després d’una solc de
sons que la vesprada ha murmurat.

La nit es
desplega.

El meu cos, una
vegada més, s’abraça a ella per a trobar, en el seu centre més blanc, la blanca
llum que només tenen els somnis…





 

 

ORGASME

T’escampes amb el fregament que et busca, oasi singular en la teua llum prodigiosa, malgrat la teua agitació…

Com un espasme que s’agitara fins al fons de la veritat més àmplia,
sumes l’esdevenidor immediat i vaticines les seues flors en la carn que crema.
Et silencien, els uns i els altres. Els més hipòcrites t’amaguen. Els cors gèlids t’enyoren mentres t’escampes amb el fregament que et busca: diminut destí a què anhelem tornar cada una de les nits.

Alces la veu per mi quan les seues mans palpen els meus malucs desperts
i em busquen la humitat que es resistix a la desídia i la peresa.
Obris per mi la carn que t’espera, deixes en ella blaves mostres de l’ímpetu creixent amb què t’afirmes en la meua esquena i en el cor del plaer, on res és més cert. Reposes després de succeir, endormiscat anhel que es creu aconseguit per un instant intens que es trenca en les roques d’una luxúria nova per a ser perseguit, una vegada més, en l’extensió total d’un deliri antic.

T’escampes amb el fregament que et busca. Ocupes el meu cos excitat i en ell, agitada explosió d’emocions i somnis, t’instal·les ocupant la meua pell i els meus sentits, com la saba nova, com un amor intens, com a foc que presta la seua ardent llum al gel que s’esquiva.

És en les mans d’espasme desitjat, en les seues mans de sucre, on sóc una dona que no es nega i es mira, de front, en els espills de la veritat més certa.


ARA ÉS UN TEMPS, UN VERS

Ara que ningú

ens escolta

sobrevé la sal en les paraules.

Els carrers s’abandonen.

Les mans s’acomiaden.

Els noms s’esquiven

i les estreles deixen de ser

nòmades senyals, celests

records que un dia vam contemplar.

Ara que ningú sap de nosaltres

emergixen els somriures

que van ocultar el teu silenci,

obligat anonimat que en l’amor

no és silenci sinó veu callada.

Ara que tu i jo sabem les carícies

que aquesta despedida ens permet

i les sentim bategar als versos…

És ara i no ahir quan la veritat existix.

Les avingudes s’obrin a les empremtes.

Els passos s’encadenen a les vesprades.

Ningú recorda un hivern com aquest,

ho diuen les seues veus envoltades en gel.

Ens n’anem, l’un de l’altre, per a donar-nos

finalment la resposta a l’esperança.

Les aigües de la vida deixen tolls

encesos on una làmina de mon ahir

conté el teu nom amb minúscules,

petites essències que ompliren la meua boca.

Ara que s’allunyen els nostres llavis

som més veritat, més llum:

distància inesquivable i necessària.

Ara, el meu adéu són estos versos,

versos d’aquest temps, d’un ara

on no cap la nostàlgia.