LA MIRADA FETITXISTA





Aquest és un EXPERITEXT que juga amb objectes: un parell de sabates
NOVES i unes sandàlies. Els objectes s’escodrinyen i es contemplen amb dues
mirades ben diferents, la mirada poètica i la mirada simbòlica, la fetitxista,
o potser es tracta de la mateixa?

 

MIRADA POÈTICA
1

PARAULES A DUES
SABATES NOVES

 

Si veniu amb mi, cada passa

creureu que perdeu

un tros de vida.

 

No sou lliures.

 

La llum de l’aurora

serà vostra quan torneu

amb mi pel camí

de la melangia.

 

No refuseu l’horitzó.

Deixeu-ho tot.

 

No sigueu companyia.

Mentre faig memòria

reprengueu, una a una,

les antigues petjades.

 

No lluiteu contra els anys

que us corben les espatlles.

La vostra pell s’afeblirà

fins a perdre’s, com la meva.

 

Però a l’angle dels carrers

sempre us trobaré,

assegudes i esperant

noves vigílies de festa.

 

MIRADA POÈTICA
2

SABATES NOVES

 

No us diré pas què hi ha fora.

Si ve l’instant que vegeu que el camí ’ha fet nou,
recordeu el silenci d’aquesta caixa blanca.

Prengueu la determinació de recórrer la distància  com qui fulleja les pàgines

dels horitzons distants. Ara sou vida que fuig de la
quietud, branques de pell plenes de força.

A la primer passa no li caldrà ni dubte ni refús per
ser petjada.

A poc a poc n’esporgareu les distàncies i d’altres com
vosaltres sereu el manifest, la prova que el temps pot mudar el seu ritme.

 Per llegir la resta del text, cliqueu “vull llegir la resta…”

MIRADA  FETITXISTA

SANDÀLIES

 

Les teues sandàlies mostren la
insinuació de la pell nua de la part del teu cos que marca el teu camí i el
viarany que tries. Imagine els teus peus dintre, encara abans que
s’introduïsquen i perden la pudicitat al cobrir-se amb la pell que els
entretix.

Els teus dits es mostren com una
provocació que crida a la meua llengua perquè els llepe amb ritme decreixent,
es rendixen simbòlicament a la humitat orgànica de la meua saliva. Dues vetes
de pell negra tracten d’agafar-los, d’arribar a la línia de pell, una ranura
perceptible i rosenca, que els unix amb el seu naixement i em fa evocar la
imatge de l’aparença externa del teu sexe.

Després, s’estenen
per una gruta al descobert sobre la qual no hi ha  cap imperfecció, cap obstacle, cap marca. La
seua empenya emergix nítidament. Sobre ella, una part de les teues sandàlies
tracta d’abraçar-la per a subjectar el teu cos a la lleugeresa amb què es
desplaça pel sòl, per les voreres de la vida, pel corredor que et du als meus
braços des que el timbre de la porta dringa.

Quan et descalce,  sostinc ton peu per l’empenya i el llisque
amb el palmell de la meua mà, l’acaricie, fregue el meu desig contra la teua
pell tèbia que va prenent un color més rogenc amb cada moviment. Llavor, sent
que la planta és un astre xicotet que caldeja la meua epidermis,
que sura en l’univers simbòlic que construïsc amb tu.

Els percep desitjós  i glatisc per besar-los, sent la necessitat
intensa d’entapissar la seua  extensió pàl·lida  amb besos sigil·losos
que pretenen si més no aconseguir el teu desig el desig i convéncer-te que l’èxtasi s’inicia
en qualsevol de les part del teu cos.

M’excita observar les dimensions
suggeridores dels tacons que subjecten les teues sandàlies, els visualitze com
si foren els intermediaris dels teus peus, i la luxúria quotidiana que em
provoquen, amb la superfície vital del planeta, de la terra, de la realitat .
Els pense sobre la pell de la meua esquena, pressionant-la amb una intensitat
precisa que m’inunda amb la sensació lleu, però agitadora, que s’acosta a l’abisme
on comença el dolor que més s’aproxima al plaer i al deliri creixent.

Recorde les teues sandàlies
negres, evoque els teus contorns. Una vegada més, sucumbisc a la imatge que emmarca l’ultima nit  que vaig despullar els teus peus
per vestir-los amb l’excitació i el meu desig.

 

 

SETEMBRE…

Setembre té nom
de ciutat allunyada.

Desconec el perquè, però pronunciar el nové punt suspensiu
de l’any m’impregna la boca amb un sabor a capvespres més breus, a foscor que s’avança
a allò  previst, a ventijols que s’enardeixen,
a colors en la pell que recobren la pal·lidesa quan el sol perd part de la seua
gosadia, a paisatge buit de qualsevol guarniment.

Setembre, final
minúscul que dóna pas a una cadena nova de dies i nits precises. Podria
ser una muntanya inexplorada, el nom d’un riu que s’imagina desèrtic i àrid en
alguns dels seus trams, serpentejant per un lloc en què abunden les extensions
ocres que espanten les pinzellades de verd que originen la vida. Potser si un
vaixell, un continent o un esbart d’aus migratòries buscaren una paraula per a
ser anomenats, setembre els cercaria més enllà dels diccionaris dormits.

Setembre
sibilant, clafit de vocals idèntiques i úniques, cordant al sol perquè minore
la seua intensitat quan continue fondejant com un astre en l’aigua inexistent
del cel dels somnis. Setembre, ocupat a desfer la humitat persistent
arrossegada per l’equinocci d’estiu. Ànima quasi tardorenca de l’últim replec
de l’any succeït, setembre és la forma que pren la benvinguda i la tornada, l’espasa
silenciosa dels dies més curts, la mirada que comença a ser marró perquè els
arbres es cobrisquen i descobrisquen les seues fulles. Setembre es permet
succeir, existeix lentament.

Cada vegada que
ell torna m’esguarde en un espill insondable convertit en mirada, inicie els
meus contorns quan ell  comença la seua existència pausada cap a la 
tardor
presagiada . Al setembre, en nits com aquesta, atresore records que seran, a la
tardor, les fulles íntimes amb què inundar l’esperit de setembre i el seu alé d’horitzó
llunyà.