ENSENYA’M A ACARONAR-TE

No hi ha fred en aquest instant.

És el temps inicial i precedent.

No hi ha fred.

El record que romanga d’aquests minuts en
què els cossos s’entregaran acariciarà a l’incendi que busquem.

No t’aproximes encara a la meva boca.

Roman observant-me assentat en  eixe
refugi transitori convertit en butaca.

Sé que estem construint un escenari. El
nostre.

Les mans encara esperen conversar, en
espera excitada.

Desitjaria que observares els meus
gestos. Escrutant-los com si fóra aquesta la primera vegada que succeïxen.

El meu vestit és una muralla subtil que
em separa de l’atmosfera calenta que el teu alé provoca.

No deixes de mirar-me.

Les meves cames s’estenen sobre aquests
llençols en què no caben les mentides.

Entre el vestit i la meua pell no hi ha
una altra frontera que la meva pròpia pell.

El meu sexe espera quedar al descobert.

No deixes d’observar-me.

No desitge desposseir-me encara del
vestit que em cobrix, el mateix que juga a ser pudor material transfigurat.

En realitat sí ho desitge.

En realitat ho anhele però la teva mirada
en progressiva incitació és la provocació carnal que ella mateixa incita.

No deixes d’observar-me.

Amb mans anheloses retire la part del
vestit que s’obstina a  existir per damunt de les meves cuixes.

Es descobrix el perímetre carnal que
espera el recorregut de les teves mans i la teva llengua.

Es fa de dia al meu sexe tot i imaginant
que tu a l’acostar-te li portaràs la mateixa humitat que el nàixer del matí
deixa en la terra i en les flors.

Contempla’m encara amb eixos ulls de fam
reconeguda.

Les meves cuixes se separen.

Succeïx l’inici de l’inici.

Si vols continuar llegint, clica
“Vull llegir la resta…”

Tu ho saps.

Somrius: mon pubis és una finestra per la
qual anheles aguaitar.

Somrius: la pell d’eixa part del meu cos
és també una porta franquejable.

Sense un altre obstacle al desig que els
seus porus, la pell de mon pubis s’obceca en la seva finor per a aconseguir el
trànsit voluntari dels teus llavis d’home.

Separe encara més el parèntesi suspés a
què hui s’assemblen les meves cuixes.

El meu sexe és un alba carnal i
exclamatiu, pròxim a obrir-se a la teua intenció.

No deixes d’observar-me.

Contempla’m.

Deixa’t arrossegar pel dibuixat cabdal
que porta el desig.

Intenta endevinar cada una de les
vibracions del meu cos

La resta d’ell continua cobert i sotmés a
l’existència inesquivable del meu vestit.

Per davall d’ell, els meus sins es
rebel·len i marquen amb el seu fulgor emergent els punts d’incandescència que
esperen el foc imparcial de la teva boca.

T’excita imaginar-los.

Els meus pits cremen imaginant la
imaginària excitació que et susciten.

Les meves cuixes insistixen a allunyar-se
l’una de l’altra en la distància suficient perquè la perspectiva de la teva
mirada incidisca dolçament en cada espai vibrant del meu sexe.

No deixes d’observar-me.

No deixes d’observar-lo.

La teva mirada, a l’abric del meu sexe,
té un perquè carnal que la reclama.

La porta de les meves cuixes 
s’entreobri.

El paisatge de mon pubis s’acreix.

Sent el brollar d’un riu d’humitat com un
llit que busca expandir-se i sobreeixir les seves pròpies riberes.

Ho sent en ell.

Mullat, el meu propi sexe s’anticipa a
les teves mans, a la premonició de cada un dels seus gestos.

La porta de les meves cuixes queda
oberta.

S’obri també la meva boca buscant el
gemec que comença a calcular-se.
S’obri el meu sexe a la humitat, als gestos essencials dels teus ulls.

Aproxime sense vehemència les meves dues
mans, desposseïdes de púdiques disfresses.

El meu sexe reafirma la seva voluntat de
quedar franquejat sense pudor, sense mesura.

Les meves mans són oronetes vehements que
tornen buscant niar en el color translúcid del meu sexe obert.

El vol de les meves mans comença a
dibuixar-se sobre ell.

Les meves mans juguen amb ell a fingir
que no són elles: són les teves mans.

 

M’has dit, mentres llisques la teva
llengua d’aigua per la pell del meu cos: “Ensenya’m a acaronar-te com ho
fan les teves mans…”

 

 

ELS SENTITS: L’OÏDA

 

Hauria
desenes d’oïdes que podrien escoltar-me.

La meva
veu et tria a tu per a comprendre’s i créixer en la teva escolta, com espiral
d’aigua.

Tu ets
l’eco que decidisc.

El
final de la meva paraula.

El
territori on la meva veu s’assenta ara, a borbollons càlids de vegades,
esperant la teva resposta.

Tu ets
l’eco que engrandeix el timbre de la teva veu, que la cenyeix a la teva escolta
amb un vincle distint.

Sense
la teva escolta, la meva veu és antiga i passatgera.

No
cerque el so del teu nom. Cerque pronunciar-lo, percebre la seva cadència en la
superfície repetida de la meva llengua.

No
importa en quin idioma.

 En quin moment.

Qualsevol
instant és propici per a l’eco.

Inicia
tu la veu que atresora el silenci perquè jo l’escolte, et senga, et
pressentisca…

 Espere escoltar cada paraula teva.

També
aquelles que emanen de la mar de la solitud que solament tu coneixes.

 Allí, on les paraules que evites et
protegeixen del naufragi, el timbre dels teus somnis cobra vida i m’envolta.

Inicia
tu, des de la rebel·lia dels teus llavis, la senda laberíntica a la qual vols
dur-me.

No tem
els camins que esperen a la vora de la teva pell, les milers de portes que
construeixes per a incitar els meus passos.

El teu
so, el de la teva veu, el de la teva pell i el de les teves mans, penetra en la
meva consciència, amb la mateixa força amb la qual els cossos s’alimenten
d’altres cossos.

T’escolte.

De
vegades cercant en les pauses de la teva veu signes i indicis.

De
vegades anhelant que s’allarguen i conformen un espai en blanc perquè permetes
somiar a les meves mans.

T’escolte
els silencis i els seus ecos.

El que
no dius, també.

El que
esquives.

El que
encara no vol ser pronunciat.

T’escolte
en la meva veu.

Et
pronuncie en el que escolte de tu en ella.

LA PELL II

Nua, el
pudor és únicament l’eco d’un record.

Em
despulle.

La meva
pell reivindica la seua amplitud i la fondària del teu sexe per arribar-hi. Em
despulle.

Em mire
en aquest espill i òbric les mans al meu cos…

Em mire
en aquest espill…

Ara que
gens excepte la pell em cobrix, l’aire que em separa de la matèria que conforma
l’espai físic de l’habitació insisteix en acaronar-me.

El contrast
de la calidesa de la meva carn i de l’intern rubor del meu sexe amb l’aire tebi
fa que la meva pell reaccione i s’excite.

En les
meves cuixes encara existeix un signe dels límits que jo mateixa m’impose:
ambdues se saben envoltades per una franja calada negra.

Duc
posades unes calces, tot just imperceptibles, que finalitzen la seva levitat en
la punta fosca amb que acaben i se subjecten a les meves cuixes.

La peça
interior que hauria de cobrir el meu pubis no està.

No he
volgut interrompre el batec del meu sexe mentre espere la teua arribada, mentre
espere les teues mans.

Desitjava
que la premonición de tu, el teu vaticini, humitejara no només el teu record.

Avance
i flexione el meu cos.

Flexione
la meua carn i duc arrere els meus malucs nus.

En
aquest moment precís desig nuar amb major pressió les tires de pell negra que
enllacen les meves sandàlies als turmells nus.

Et
detindràs, com fas sempre, a dissimular la teva impaciència i la teua excitació
mentre les deslligues sense mira els meus ulls.

Eres
conscient que aqueix acte de dilació intensa provoca també el meu desig.

Deslligues
amb lentitud les meues sandàlies.

Jo he
de nuar el meu anhel i el meu desig, la impaciència que emana de la meva
afeblida voluntat.

T’aguarde.

Et
pense.

Sent el
meu propi cos.

Cerque
sentir-lo, imaginant les formes en que el sentiràs quan s’òbriga la porta i els
teus braços.

Quan imagine
les aproximacions a la meva carn, a la meva pell, l’aigua del meu sexe
reivindica la seva densitat i banya la meua consciència.

Estic
excitada.

Cada
menut batec del meu sexe duplica la persistència amb la qual et desitge, amb la
qual anhele el teu desig ja pròxim, ja proper.

Tu
regressaràs al meu sexe i la seua humitat, dels quals mai et vas allunyar.

El
precís cabdal banyat de la teua llengua ja inicia el seu camí en la premonición
d’ella.

La seua
proximitat convertida en itinerari imprevist però triat portarà onades de
desig.

La teua
llengua, convidada incondicional als voltants de la meva carn, fregarà amb
lleus moviments el meu sexe expectante.

Et
pense.

T’imagine.

Em
banye amb l’escuma que em portarà el teu sexe quan entre en mi i em continga.

Et
pense.

T’imagine.

No és
real aquest moment.

Encara
no has arribat.

Encara
la teva presència no ha creuat el llindar del meu cos.

No
obstant això, la meva pell et desitja, t’imagina.

L’excitació
de imaginar-ho transforma el pensament en acte inconformista en el qual
esclaten les teves mans i la meva pell, candents solituds que es troben sense
ombres ni preguntes.

En la
proximitat de tu, en la proximitat de les teves mans, la meva pell és encara
més teva.


LA PELL (I)


LA MEVA PELL...

Hem acordat
una data en què es difuminarà la no-proximitat que ens separa.

LA TEVA PELL.

La pell, la
meva i la teva, transformada en embolcall imperceptible quan ens trobem, no sap
d’acords ni demores.

Per això,
perquè la pell desconeix l’ombra dels rellotges i esquiva la incomprensible
longitud del calendari, espera la teva arribada mentre imagina que ja eres i estàs en ella.

En el seu
ensomni, vívida i tan tangible com el seu desig que la acarones, la meva pell
imagina que la tens, que el moment dilatant-te i latent que la faràs també teva
es produeix encara abans que la teva presència siga real.

En el seu
ensomni, m’aprope a la finestra de l’habitació còmplice i rogenca.

La
lluminositat que penetra el vidre, acariciant la cortina blanca, és l’empremta
que desfà la vora irreal de la meva falda.

La part del
vestit que circumda el meu tors es fon amb la meva pell, encara negada al
daurat del sol pròxim, de l’estiu que s’acosta.

Els meus
muscles es perceben. La tela blanca els esquiva però s’enllaça a ells amb un
mínim tros, un llaç tènue com el teu alè quan em murmures.

No duc roba
interior.

Els meus
pits  acaronen la meva brusa encara en el
gest més lleuger.

Cada moviment
del meu cos és el fons un detonant perquè la meva pell perceba, novament, que
hi ha límits reals.

Els meus
mugrons no entenen de silenci i emergeixen responent al moviment, a la seva
pròpia sensibilitat.

La ment et vol
o et desitja, ambdós verbs es dilueixen un en l’altre en aquest moment.

La llum
continua dansant per a entrar en l’habitació, perd la seva força intensa al
trobar-se amb la fredor que s’adhereix al vidre, amb l’oscil·lació imprevista
de la cortina.

La meva pell
ja ha començat l’acte de l’anhel.

La meva pell ja
és voluntat d’anhelar-te.

Sent que el
vestit és un llindar que cedirà davant de les teves mans.

Encara no has
arribat però pensar-te fa bategar els polsos vitals del meu cos, els suburbis
carnals del meu pensament, la costa humida i líquida del meu pubis.

M’aproxime a l’espill
allargat que m’escruta mentre es manté expectant en la paret d’aquesta
habitació.

M’acoste per a
alçar el meu vestit, lentament, i separar-lo amb tota la consciència del meu
cos latent.

El despulle.

Em despulle.

Deixe el meu
cos amb el seu propi vestit, amb la pell que hi ha a la vora de la pell i de la
carn.

Nua, el pudor
és únicament l’eco d’un record.

Em despulle.

La meva pell
reivindica la seva amplitud i la fondària del teu sexe per

arribar-hi a
ell.

Em despulle.

Em mire en
aquest espill i òbric les mans al meu cos…

 

 

 

LLENGUATGE POÈTIC


Hi ha molts llenguatges. Entre ells, el
poètic.

Eixe és el llenguatge que subjau a aquesta pàgina. Eixe llenguatge
utilitza paraules com  sexe, ulls, mirades i altres que connoten MOLT MES que
sexe, ulls, mirades…

En una pàgina d’aquest tipus, amb textos connotatius,
no cap la lectura simple, la lectura que s’utilitzaria, per exemple, per a
llegir una guia telefònica o un periòdic.

Aquest comentari no menysprea a una
guia telefònica o a un periòdic, com és pot suposar per poc que una persona tinga una
certa capacitat de comprensió textual, i voluntat de comprendre -i aquest
tema de la voluntat ja és mes complicat!

En algunes ocasions s’han deixat comentaris
a les meves entrades que evidenciaven que no s’ha captat la subtil diferència
entre llenguatge poètic i no poètic, eixe ha sigut un dels motius pels quals
només s’ha deixat la primera paraula de totes les entrades anteriors a aquesta i
s’han esborrat els textos.

És tracta de textos que no parlen de SEXE, no
únicament, i no de sexe estándard. Parlen de sexe que sublima l’AMOR i altres
sentiments
. Si aquest matís és difícil o impossible d’interpretar o distingir per
algunes o moltes mirades ja és una cosa que resta més enllà de la meva responsabilitat
com a autora dels meus textos, i persona que els ha viscut  o els experimenta cada dia.

És deixen comentaris expressant que “s’està
cansat de tant de sexe”, “de llegir sobre sexe”…

Alguns comentaris m’enjudicien i
inclús afirmen que el meu sexe, el viure’l, condiciona les meves circumstàncies i
m’allunya de la vida real i em fa quasi una obsessa…

Però… s’entra en la meva
pàgina, és llig i , encara que vullga ocultar-se, SE SENTEN els meus textos i
el sexe sublimador que impliquen. I és lligen inclús quan totes les entrades
només contenen una primera paraula i una fotografia.

El meu bloc no pretén ser un bloc d’opinió,
ni informatiu, ni descriptiu, ni metge ni psicològic. De fet, no pretén, ÉS.

Escric el que sent i el
que VISC, el que viu o imagina una dóna que no se sent representant ni portantveu de ningú ni
de cap alttre. UNA DÓNA, amb la senzillesa, humilitat però satisfacció  que produïx sentir-se només UN ALGÚ.

Una dóna que no és perfecta però que és
nega  a tindre eixa doble moral i eixa
mirada hipòcrita d’enjudiciar el sexe, donar veredictes i llegir el que una
altra persona escriu, RESPECTABLE PER QUE ÉS FA DES DEL COR, esquivant les
connotacions del LLENGUATGE POÈTIC.

Qualsevol text escrit d’un altre, estiga
jo d’acord o no amb ell, em mereix admiració. I si és poètic, directament el sent
en la meva pell i la meva ment, o no, però no vaig al jutjat i tampoc no faig
un comunicat de premsa per a expressar LA MEVA opinió, no sóc tan supersuperba
ni tan primitiva. Si a hores d’ara ja no em quedara capacitat de SENTIR potser a seria una altra cosa!

Què curiós que s’escolte que les dones hem
d’expressar-nos i ser sexuals…qué curiós que quan ho fem no seguisca fàcil
que es comprenga el nostre llenguatge poètic…quècuriós…

 

Encara així, els meus textos, LES MEVES
VIVÈNCIES, seguiran exposant-se, SENSE QUE SENTA VERGONYA D’ELLS i D’ELLES I AMB RESPECTE,
en aquesta finestra virtual.

POÈTICA.

MOLT POÈTICA.

M’agradaria tant que aquest detall no
s’oblidés…

 

EL SENTITS 1: LA VISTA



ELL EM  VA DEMANAR QUE LI MOSTRARA EN LES MEUES PARAULES QUÈ SÓN ELS SENTITS.
SÉ QUE DESITJAVA SABER QUÈ SENT A TRAVÉS D’ELLS, COM LI PERCEP TAMBÉ A ELL, A
LA SEUA PELL I A LA SEUA ESSÈNCIA
. ESTES VAN SER LES MEUES
PRIMERES PARAULES:

 

És incert,
irreal i paradoxal separar un sentit de la resta d’ells.

Més encara
aïllar cada sentit del major dels sentits, de l’únic precís: el sentit de
viure, de percebre.

Eixe és el
sentit primigeni, el sentit que és anhel i que únicament als que “senten”
estremix.

La vista és a
la vida, al seu sentit, el que és el límit a la llibertat, el que és la pell a
una carícia.

Et sembles al
penúltim esquivament inesperat de l’atzar.

On ningú
coneix.

On pocs
esperen.

En el mateix
centre d’una terra ingràvida, m’invites a buscar refugi per a trobar-me en les
teues certeses.

Òbric els ulls
per a mirar, a través de la teva mirada, el que deixen les nits al seu pas.
Percep en ells més del que mostren les seves pupil·les.

Vull
comprendre la pell, la teua pell, d’una sola mirada.

Acaronar-la
amb la vista i ser un bes repetit, el contrari a l’ahir.

Com au que
desperta quan l’alba es trenca, vull avançar, atalaiant les teues veritats
sense rebutjar les teues ombres.

Vull mirar-te
sense poder tan sols aproximar-me, al mateix compàs amb què t’estremixes,
anhelant la meva nova proximitat.

La teva mirada
d’oceà dóna als meus ulls l’oportunitat de ser no sols vestigi , de ser hedra
que irreverent et recorre.

De la mateixa
manera que l’hivern s’aproxima al revés de cada tardor, acosta’t i tendix-me la
pell per a arriscar-me. Crida’m a endinsar-me en el teu desig amb una sola
mirada, a aguaitar amb els ulls, a escrutar els teus límits creixents.

Ajuda’m a
tancar després els ulls perquè no dolga l’espai que no omplis.

Ara que dorms,
a l’altre costat d’un cel que és el mateix, amb els ulls et busque sense que
ningú ho pressenta.

Els carrers,
probablement, estan buits.

El mur de la
pluja anuncia un alba imminent i minúscul. Al fons estan els teus llavis, els
teus ulls que proclamen la nit que acaba.

Abans que l’alba
siga començament, deixe la meva pell i les meves conviccions a un costat de les
teves mans.

Tanque una
altra vegada els ulls.

Entorne la
mirada.

T’espere en
este espai invisible.

S’encreua el
que percep amb el que el teu contemples i en eixa intersecció de dues mirades
som imatge d’un dia que junts vam inventar.

“Vine”, em
dius somrient. “Encara és enjorn. És hora d’anhelar amb les pupil·les”

M’abraces al
teu cos.

Em nugues
esperances amb els teus dits. Sense que el temps ja compte. Darrere de la fonda
veritat que ens precedix.

M’abraces al
teu cos.

Poses les
teues mans de nostàlgia en la vora imaginària del meu coll.

“Vine”, em
dius somrient. “No deixes de mirar-me amb els teus ulls més certs”

 

 ……………………………………………………………………………………………….

“És en eixos
ulls teus

On vull
divagar, somiejar , banyar-me …”  R. Seíz Ortiz

 

 

ELOGI DE LA NOSTALGIA


 

Darrere de la
nostàlgia dorm qualsevol estació, no sols la tardor.

Darrere de la
nostàlgia roman el somriure d’un xiquet que creix sense nostàlgies.

Darrere de la
nostàlgia s’arrecera, també, la felicitat que queda al passat i la que encara
ens espera.

Darrere de la
nostàlgia estan els noms propis que es van pronunciar en veu alta o d’amagat,
en la llengua del sentiment.

Darrere de la
nostàlgia no hi ha el temor sinó l’anhel i la seva constància.

Darrere de la
nostàlgia és fàcil murmurar qualsevol melodia, cantar odes que ni tan sols
estan escrites.

Darrere de la
nostàlgia s’engronsa l’ahir aferrat al temps que ha de vindre i que es
pressent.

Després de la seva
ombra, darrere de la nostàlgia, hi ha somriures i pell, somnis que van ser,
fets pròxims que ens portaran noves nostàlgies en què perdre’ns.

La nostàlgia ens acarona per endur-se la por, la pluja i la tristesa.

La nostàlgia té el color de la mar de la distància.