LA POSTAL

Fotografia de Fernando Huart

 

El senyor R. i la senyora C. no parlaven molt entre
ells.

Sempre que, per un motiu o un altre, el senyor R.
viatjava, escrivia una postal adreçada al seu gos. “Benvolgut
Roff”, començava escrivint al pastor alemany que des de feia 4
anys els acompanyava, junt amb les seues dos filles. Així,
explicava, quan tornava a casa, almenys tenia quelcom
que contar-li
a la seua esposa: tot el que li havia escrit al seu gos en la postal.


 

ESQUINÇALLS DE LA MEMÒRIA

Està assegut sobre una cadira, rodejat de carpetes que han cedit tant davant dels papers que contenen, infestats de xifres i paraules subratllades, que semblen les boques famolenques dels captaires que, en grups, recorren les voreres de la ciutat en primavera.
En el sòl, esquinçalls d’una estora que més que una realitat és una suposició.
Res s’interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d’un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d’imaginari horitzó, desplegat, d’un extrem a l’altre de la paret. 
La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d’un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li ha encomanat l’atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permet sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l’insecte, l’última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s’inicia i es deté abans de fregar mínimament la cullera.
Ell està assegut sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom.
En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs.
Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d’esquena als que, ara, tanquen la porta de l’habitació amb una clau gran.
Ell està assegut sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom. Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.

EL RITUAL (I)






Una vegada ha arribat a la planta de l’edifici en
què està ma casa, la segona, fa sonar quatre vegades el timbre de la porta.
Tots sabem el significat d’eixa cadena de sons, immutable des que un dia li vam
donar forma sonora a un “entra” i a un “t’espere”. També som conscients que són
quatre anelles simbòliques, carregades d’emoció continguda. Són innecessàries. Sé
que no em cal arribar a la porta per a obrir-la perquè ell du les claus que li
permeten franquejar ma casa i el meu cos. Aguaite la seua arribada com faig una
vesprada des de fa tants mesos que no encerte a rememorar la primera vegada de
la seua primera vegada malgrat que encara hi sent la densitat que va produir en
el meu cos i la meua ment. Li espere amb el cos nu i submergit quasi per complet
en una banyera inundada d’aigua tèbia i oli de molsa, negada amb el meu desig.

 

La porta del bany està entretancada. És la forma
que pren la provocació subtil que antecedix els seus passos endinsant-se en
aquesta habitació, invadida pel fum del sàndal que ha començat a cremar-se uns
minuts abans que l’aigua em continguera. Advertisc els seus passos,
cadenciosos i exactament idèntics, deixats premeditadament sobre la superfície
estreta que conforma el corredor que entrellaça l’exterior, la porta, i
l’interior de mi. Abans que òbriga la porta, lentament, i em mostre la seua
mirada profunda, abans de dirigir-la als meus llavis humitejats, sé que ell es
deté premeditadament i respira, tanca els ulls per a pressentir i
pressentir-nos, sent l’espenta càlida de la vehemència que allunyada de
qualsevol contenció, s’expandix per a acurtar els segons que ens distancien
temporalment, que separen la nostra trobada de la possibilitat i la convertixen
en realitat.

Subjecta el pom platejat de la porta del bany, l’estreny
amb una certa fermesa, com farà a continuació amb la meua carn i després de
detindre’s en la pausa artificial construïda per la seua mà, accedix a la senda
imaginària que li conduïx a mi.

 

Vaig llegir l’anunci una vesprada d’un mes que no
recorde, però que no he pogut oblidar. Sense citar expressament el seu nom ni
un altra dada que dibuixara la seua identitat, el text d’aquell breu anunci,
mesclat amb paràgrafs que incitaven a la compra o a la venda de desenes
d’objectes, es mostrava com una provocació inusual i cridanera. Algú, un home
de mitjana edat, s’oferia per a realitzar a la dona interessada un ritual
especial de bany. L’acte del bany, convertit en un conjunt de minuts i
sensacions provocades i estimulades per unes altres mans diferents a les
pròpies es convertia en una invitació inevitable.

 

Li vaig telefonar. Vaig marcar el número de mòbil
que havia inclòs en la seua proposició de paper i li vaig escoltar la veu i
allò que guardava al seu interior.

 

 

 

 

QUAN LA VIDA DESPERTÀ














Quan la vida va despertar, se li va acostar el badall.


Els cegos no
escoltaren la seua arribada.

Els sords no
van veure la seua silueta.

La vida va
cloure la boca perquè no l’ocupara.


El badall
va trémer. Rebutjat per la vida, el badall cercà un lloc buit.

Allí trobà el
cansament. Des d’aleshores, ambdós són inseparables.


LA FOTOGRAFIA

 

Ahir vaig trobar la
fotografia. Estiu 1975. A
dintre d’un sobre groguenc de paper envellit pels itineraris vitals en els
quals m’ha acompanyat, la imatge del passat dormia fins que un cop de l’atzar
la dugué al present.

En Pere, la Laia, En Carles, en Marc i jo
restaven convertits en les siluetes amb que el record tancava inventari.

Feia molt temps que
li girava l’esquena a la meua adolescència. Ara, a tocar de mà, el poble , les
vesprades a la plaça del Trinquet, els primers petons i la lluita amb el meu cos
canviant eren les restes d’un ahir empal·lidit per l’oblit.

Els dies de juliol
es feien més llargs mentre nosaltres rondàvem pel poble, sense nord, sense
traves, sense temences, fent el cavallot i jugant a comportant-nos com una
colla d’homes i dones menuts.

No tinc ara una
imatge clara d’aquells dies, però els records se solidifiquen quan mire els
rostres de la meua quadrilla impresos al paper opac de la fotografia.

Jo somiava paratges
perduts, llocs que mai no havia visitat abans mentre l’estiu deixava els dies
abandonats sobre el poble.

Cada vesprada, a
l’hora del berenar, els carrers deixaven de discórrer remorosos. La xicalla envaïa
els camins que desembocaven en la plaça porxada i els iaios semblaven
existències i cossos evanescents, asseguts al pedrís de la porta del bar que
llindava amb la botiga de queviures de  la Júlia, la mare d’en Pere. El
rellotge de l’església vella repicava les hores que començaven a desfer les
darreries del matí mentre les beates es buscaven per sentir  la missa de sis.

Només la Laia sabia el meu secret: estava
enamorada d’en Pere. L’havia estimat per bé que, en alguna ocasió, s’haguera
comportat com un idiota i m’haguera fet la guitza quan jugàvem a veritat o
acció. Me l’estimava des que un dia de l’estiu anterior em preguntà, a cau
d’orella, si desitjava que ell em fes un petó amb llengua, un petó de majors. Li vaig contestar amb una
d’aquelles mentides que es diuen esperant que l’altre puga esbrinar la veritat
a l’ombra d’allò que s’ha dit.

A l’estiu següent,
poc dies després que el pare d’en Marc ens fes aquella fotografia, jo seguia
amb el cor ple d’esperances: en Pere i jo cercaríem un lloc fosc al camí que
abocava al riu i ell dissoldria els seus llavis en la meua pell. 

Qui no ha viscut
l’estiu a un poble, qui no ha tingut la sort de trepitjar un camí viscut
pràcticament com si fos de  ficció, que
dreça a un riu, no pot entendre el significat d’aquest temps de llibertat a la
vora d’una massa d’aigua que és a més un paradís on la xicalla adolescent
inventa passions, palpeja la realitat, s’amaga del món, on  desitja sentir les primeres carícies.

Eixa vesprada, quan
arribarem als matolls que més s’apropaven a la desembocadura del riu, en Marc
proposà jugar amb una botella de soda que amb prou feines havia aconseguit furtar-li
a sa mare. Aleshores el món s’aturà i 
semblà un pont immens que em portaria als llavis d’en Pere.

En Carles i en Marc
van ser els primers: no van haver petons ni tingueren dret a masegar-li una
estona els pits a cap de les dues xicones del grup. Quan li tocà a en Pere, el
meu cor s’omplí d’una impaciència que em trasbalsava. Vaig
adonar-me per primer cop que en Pere s’abandonava als ulls intensos de la
Laia.
De
sobte, el món estava acabat i el
futur era només allò que havia de passar aquella vesprada, en aquell instant
fosc.

En Pere s’acostà a la Laia i li deixà als llavis un
petó de major, llarg i humit com les
besades amb que els homes i les dones acabaven 
les pel·lícules al cinema del poble, segons contava el germà major d’en
Marc.

Vaig tornar  a casa ploriquejant empesa per una emoció
nova, tota sola. Desitjava amb tanta força ser part del buit negre que havia
escoltat descriure a ma mare quan es referia a 
la mort d’alguna persona gran, que fins i tot els carrers es feren
obscurs a mesura que la foscor  es
regirava a dins del poble.

Vaig arribar a casa
de ma tia Roser corrent, perseguida per la contundència d’una realitat que em
costava pair. Em vaig estirar al llit, perdent la voluntat i permetent que el
dolor em revingués, se’m clavés al pensament. 

Un cop de porta del
destí em va esmicolar els somnis en trossos i vaig començar a comprendre que
allò que el majors anomenaven desamor, al capdavall, era una mena de protocol
absurd, un catàleg de sentiments que no eren naturals sinó forçats per la
voluntat d’oblidar a qui ja no ens estima.

Ahir, després d’haver
guaitat aquest tros de passat, vaig cercar l’esguard de paper d’en Pere.

Ahir, el desamor es
convertí en enyor.  

Feia massa temps
que li girava l’esquena a la meva adolescència.