SEGUIR LES REGLES

Novament tots dos callaven, contemplaven el
silenci amb els dubtes  i recances que
els envaïen des que van començar a veure’s d’amagat, desbordats pel desig que
sentien.

Ell la mirava amb un esguard diferent, la
mirada plena d’avidesa que conté el dia que s’inicia amb intencions mai no
pressentides.

Ella es cordava les emocions mentre li deia
frases absents de convicció  a tall
d’excusa:

—Hem de seguir les regles. No podem
saltar-nos-les.

A poc a poc, la joventut de l’home esclatava i
semblava el parpelleig d’un estel.

Ella n’era conscient que a la seua edat les
regles estaven marcades malgrat que potser aquella pell primerenca i jovenívola
que s’estenia nua front les seues mans era l’oportunitat que delerava.

Una dona de quaranta-sis anys no podia permetre’s
trepidar sobre un cos masculí que desbordés joventut, gaudir el plaer obert
d’una pell assenyalada per un rastre de desig i vehemència alhora que desfeia
el llast dels seus vint-i-cinc anys. Al capdavall, les regles eren grunys d’una
moral hipòcrita on s’arrengleraven les mentides i ella ja havia après que no
era necessari arraulir-se en elles per allunyar les inquietuds que li somovien.

Començà a despullar-se a mesura que aquell
esguard juvenil s’aturava a cada punt cardinal del seu cos vibrant. Ell, potser
per esventar la impaciència o tal vegada per allunyar els interrogants, no va
dubtar a restar dret. Volia evitar que ella el vera excitat.

Ella deixà que un degotim de desig banyés el
seu sexe mentre ell l’aguaitava. Va acostar la seua mà al penis del jove,
sotmès al refugi de la tela dels pantalons i el va alliberar perquè la passió començara
a amarar-li cada cèl·lula

Quan va sentir brollar la seua erecció, un regust
dolç i persistent li va envair la gola, aleshores ell tanca els ulls i li olora
la pell del coll.

Ella va ser conscient que mai no bescanviaria
la profunditat d’aquell cos mullat de desig per una convenció, per obeir les
regles.

 

JAZZ (II)

Una llum groga localitza la superfície
brillant del piano. Ho inunda d’una manera simètrica.

Un quart home de color s’acosta a ell amb
passos estranyament lents. El seu cos és inmens. La seua jaqueta, excessiva, grisa. Estrelles extravagants es dibuixen esquitxant la seua corbata, també desmesuradament
llarga. Els tirants, antic vestigi d’un pes corporal que ja no posseeix,
apunten imperceptiblement quan pretén acomodar les seues cuixes sobre el
tamboret fosc.

La dona que està asseguda al meu costat aplaudeix
amb un vigor inaudit. Xiuxiueja el nom del pianista al seu acompanyant, un home
prim amb barba. Tot just es miren.

Ni una sola de les seues paraules els acarona.

Ella parla a poc a poc.

Ell l’escolta, també lentament. Tant que no
oculta el poc interès que desperta el missatge que pretén transmetre-li.

Tot just es miren.

Cerque els teus ulls.

Cerque els teus ulls i les teues mans.

Secretament, recorde quan els teus silencis es
llisquen sobre mi, després de fer-me teva.

Són altres silencis. Distints al silenci que
comparteix aquesta parella asimètrica i distant.

Trobe la teua mirada. El teu somriure també
acudeix a ella.

La centres en la part del meu vestit que
intenta cobrir les meues cuixes.

De nou un somriure ancora la meua
mirada al teu cos.

Amb cada acord, els músics alternen la veu
dels seus instruments. Plora el piano abans que la trompeta incidisca
sobre els sons i extraga d’ells un murmuri metàl·lic afinat. Després d’ells, un
crit intens i agut.

La trompeta destil·la gotes minúscules de
saliva. A la meua ment acudeix la imatge de la teua boca encesa quan pretens la
meua llengua.

La teua mà està pròxima al meu braç.M’acoste a ella. L’acarone.

Ascendeixen i descendeixen els tons de la
música. El contrabaix colpeja la sonoritat que intensifica l’ambient. En el meu
ventre, ressona cada vibració de les seues cordes.

Un després d’un altre, el dits de la mà dreta del
músic que toca el contrabaix, percuten i ho esquincen fins a robar-li el seu so
més profund.

Les formes del contrabaix desitgen acostar-nos
les formes de la música, de la vida. Curvilínies, circulars com els camins que
no esperem recórrer però que ixen a la nostra trobada.

Tot en aquesta nit posseeix un significat.

Tu també.

Si vols llegir més, clica “Vull llegir la resta…”

Fins i tot la dona que parla sense pronunciar
el que desitja.

També ella.

Tinc la teua mà entre les meues. Amb els dits li recórrec la part superior

M’entretinc en l’espai que cada dit li permet
al naixement del següent.

Jugue entre els teus dits com el teu sexe juga
amb el meu sexe. Inconscientment realitze moviments que també expressen.

Et desitge mentre la música excita l’aire dens
que circumda els nostres rostres. Imagine en realitat el vaticini del
lliurament carnal que sens dubte esdevindrà quan abandonem la música, la sala, l’espai
ocupat per uns altres.

Et cercaré la carn quan el silenci d’un lloc
sol nostre siga real. Quan la música cesse la seua expressió faré música amb
els meus llavis sobre la pell que et recorre.

Ara, mentre la trompeta vibra més intensament,
l’home de color subjuga l’embocadura a la humitat dels seus llavis. Oprimeix
amb ells el metall daurat. Cada colp d’aire es transforma en un traç d’alè.

El contrallum dels focus ho fa visible.

Les cordes del contrabaix es rendeixen a les
mans de l’home amb el cabell nuat. La seua força controlada provoca l’oscil·lació
de la pica. Lleument, les formes sinuoses de l’instrument s’acosten
i s’allunyen, amb rítmica cadència, del cos del músic.

Recorde com fas que el meu sexe s’aproxime al
teu abans de penetrar-lo.

Amb la meua mà, intente tocar el teu sexe en
aquest espai compartit amb rostres i cossos que desconeixem.

La música s’intensifica. Tots els instruments
acoblen els seus sons sense menysprear-se.

Cerque el teu sexe. El trobe, vibrant també, com la música.

S’excita quan ho fregue per sobre de la tela
dels teus pantalons.

El saxo tenor aïlla el seu so de la resta d’instruments.
Precís, creua amb els acords creixents el paisatge musical que es dibuixa sota
les les llums.

La suor cristal·lina que cobreix el front del
músic que ho toca capta la iridescència dels focus, la transfigura en boira
aquosa i suggeridora.

El teu sexe, excitat pel frec de les meues
mans, viu la nostàlgia d’emergir, de mostrar la seua turgència sense vergonya.

La música continua.

M’acaricies amb els teus ulls profunds i el
teu  somriure
lleu .

Amb una de les teues mans prens la mà que
recorre la duresa del teu penis. L’acostes encara més a ell.

Continua, sembles dir-me.

El front dels músics es banya en la suor que
la vivència de la música provoca. El teu sexe és aigua.

Sucumbeix a l’oscil·lació de la meua mà sota
la teva.

Panteixes imperceptiblement.

M’agite, com fa el teu sexe.

El teu somriure torna a cercar-me.

Sols necessitava esperar a la fi de l’actuació
per a sentir el meu plaer.

Tu m’el donaries.

No obstant això, la música m’ha fet
desitjar-te. Abans d’hora.

 

JAZZ (I)






El retard ens impedeix apreciar les llums
disseminades que coronen l’avinguda. Els cotxes en zig-zag quasi permanent voregen les voreres al compàs marcat pel
semàfors.

Fosqueja també amb retard.

És l’estiu i la forma estranya amb que dilata
la vesprada fins a lliurar-se-la a la nit.

Subjectes la meua mà amb fermesa mentre
avances tot just uns passos abans que creuem.

Els dos.

La porta és una boca famolenca, els llavis
metàl·lics que té l’edifici que interromp la línia uniforme del Passeig de l’Albereda.

Sobre la vorera, parelles, grups de persones,
homes o dones aïllades per a ser individus…

Al costat de la porta, els adorns corporals
del propi edifici, les persones, esperen per a entrar. Instants de somriures
lleus. Fragments del temps previ al temps. Mirades en recerca d’unes altres
mirades.

El Palau de la Música s’il·lumina.
Estrelles artificials darrere les constel·lacions de focus s’encenen en una
garlanda incandescent que envolta la façana.

La porta badalla. Amb la seua obertura inesperada,
el grup d’éssers predestinats a ser espectadors es desfà. Els uns i els altres
entren. Travessen la porta metàl·lica amb gestos distints i passos singulars.

Continue agafada a la teua mà.

El meu pas s’intenta compassar al ritme
apropiat que el teu caminar provoca. Inclines el teu cap. Em mires. Interprete
les frases que no exhala la teua boca. Les màquines que dispensen les entrades
esperen, igual que nosaltres, en un lateral del vestíbul.

Són mans mecàniques. Lliuren. Donen. Ofereixen
trossos de  paper rígid, brillant. Uns.
Uns altres. Ells. Elles. Passos. Targetes. Codis que emergeixen de l’oblit. Transitòriament.
Memòria pressa a la memòria. Inquietud.

Dos homes esperen davant una de les màquines.
Agiten les mans com banderes de la seua sobtada 
impaciència.

El sòl voldria 
despullar-se de la moqueta blava que ho cobreix.

Les màquines. Tots. Uns. Uns altres.

Cadències que s’interrompen amb cada
espectador en irrompre en l’edifici. Introduïsc la meua targeta de crèdit en
aquest somriure mecànic.

La pantalla tàctil es deixa acariciar.

Polse una xifra de manera instintiva: 2 .

Cerque els teus ulls quan el rectangle de
paper, un, es deixa caure sobre la safata de metall.

Espera, sembles dir-me amb la mirada.

La maquina divideix la dualitat que ens mou,
ens commou, en individualitats parcials però completes.

Som dues en un dígit que precisa la precisió
de saber-nos continguts en ell.

De nou, la teua mà arrossega amb suavitat a la
meua mà.

La part inferior del meu vestit em frega els
genolls al creuar el vestíbul.

Camine.

Caminem per sobre dels graons que condueixen a
la sala Iturbi.

Ascendim.

Si vols llegir més, clica “Vull llegir la resta…”





Cerquem la sala amb passos que s’acoblen a la
dimensió prevista de cada graó. Contigus, ens mostren passos de marbre perquè
sobre ells deixem la nostra petjada.

El teu somriure expressa la no urgència de la
urgència amb que desitgem accedir a la sala i a la música.

És cert que desitge que el jazz em banye amb
els seus sons.

La teua aroma, quan entrem es fa més intensa.
Addiciona amb l’aroma de la sala: llums enceses; fusta; tela gruixuda tapissant
les butaques, cables; focus incandescents resignats; altres homes amb aroma,
com tu; dones àtones agafades als seus braços; rostres inexpressius; silencis
que van a trencar-se amb l’excusa de la música.

Hi ha històries que cobreixen el passadís.

Prenen forma d’homes i dones. A les seues
esquenes, cada acte d’avui ho és, constitueix la seua història.

Per ací. La teua mà pressiona la meva.

T’avances davant una filera de butaques
tancades davant la solitud de no ser ocupades. Encara.

Seguisc els teus passos.

Continue la línia invisible que els seients
numerats traça sobre el sòl.

La fusta del sostre ens vigila.
L’observe.  Vull alçar la vista.

Tres sons anuncien l’inici de l’espectacle.

Tres sons aguts, cadenciosos.

Regletes de focus cromàticament distints se
suspenen irremeiablement del cel de fusta. Rojos. Blaus magenta. Blancs. Grocs.
Combinacions lumíniques que ascendeixen i giren fins a centrar-se en un punt de
l’escenari.

50 years
of Kind of blue.

Lletres grogues. Llums ortogràfiques copulant
amb el blanc del fons de l’escenari.

Passos pressentits. Desitjats.

Altres llums.

Algú inicia amb els seus aplaudiments un espai
sonor que tots compartim.

 El
centre de l’escenari forma un escenari en ell mateix.

En un dels costats, tres siluetes vestides de
negre remenen els sons i els barregen, juguen amb ells.

Les tonalitats sonores accepten ser
silenciades, unes, i ressaltades, unes altres, per a sonar en ventall d’aguts i
greus.

Tres homes de pell negra accedeixen al numen
fictici de l’escenari.

El saxo tenor, la trompeta i el saxo alt
antecedeixen les seues identitats.

Brillen sobre l’espai que l’escenari i el
sostre comprenen.

Brilla el daurat de la superfície dels tres
instruments.

Les mans negres dels tres músics, sobre ells,
els acaricien mentre se situen ordenadament, envoltant la bateria, el piano
negre i el contrabaix.

Els aplaudiments són una cortina sonora que
els deixa a descobert, a l’aire del públic expectant.

Aplaudeixes rítmicament.

Cerque amb els meus ulls les siluetes que
irrompen a poc a poc.

Pertanyen a rostres somrients, afables.

L’expressió dels seus ulls és serena però
cremen les seues mirades quan acosten per un instant els instruments a les
seues boques.

IMATGES I COSSOS

?

 

 

Et
retardes.
Avanço la teva abraçada acariciant els meus
braços com tu ho faries.
Avui has esquivat dir-me el moment, l’hora exacta, que em faràs teva després de
mirar-me als ulls.
Per això et retardes.
Demores la teva boca.
Sense saber de la teva arribada el meu cos t’anhela com l’aigua a les seves
vores.
No per pressentits els teus passos són menys esperats, menys secrets, menys
necessitat.
Espera’m nua, vas dir ahir, xiuxiuejant paraules equidistants als nostres
braços.
Espera la meva veu com jo espero la teva llengua, vas dir ahir amb veu de
proximitat.
Espera la meva boca com jo anhelo el teu pubis i la teva aigua, vas dir com
cada dia que em busques.
Espera’m per trencar l’espiral vital que és un parèntesi incolor.
Espera’m per donar-me el color de la teva recòndita intimitat, el teu bategar secret,
la teva luxúria i el teu amor, tancats al llaç de la carn i l’estima.
Espera’m nua.
Espera’m, com esperes al sol pronunciar-se a la teva esquena.
Espera’m per ser junts alba que tremola en passió desconeguda.
Sigues la primera vegada de la meva llengua profunda, també avui.
També aquesta tarda passatgera i esquiva que capturem amb els nostres cossos
junyits.
Espera’m nua, vas dir ahir.

Si vols llegir la resta del text, clica “Vull llegir la resta…”

Ara,
avui, són els teus passos els que s’acosten a la meva estança.
La meva nuesa és preàmbul.
La meva pell, parèntesi circular que emergirà anhelós al frec minúscul de les teves mans d’alba.
Entres en l’estança i ho fas en mi.
Entres al meu cos hospitalari, enfebrat davant de la
teva sola mirada, al mínim frec del teu alè més
tebi.
M’abraces sense deixar de contemplar-me i
sentir-me néixer entre les àncores dels teus braços.

Recorres, sense permetre que el meu cos blanc es desprengui de les teves mans,
les meves cuixes.
Espera’m nua, et vaig dir ahir, em xiuxiueges lleument.
La meva roba interior es desfà als teus dits.
Repte a les teves mans amb la meva rebel·lia limitada.
Sóc onatge entre elles, sotmesa en el dolçor de les teves carícies i frecs.
El meu cos obeeix el dictat de la teva pell.
El meu cos és la teva pell, es fa en ella, és fet i constància per les teves
mans.

La meva
roba interior es desfà a les teves mans.
I em beses els malucs que s’agiten.
I llepes la meva esquena fent dolços solcs salivals.
La teva llengua és melassa i ambre, camí i drecera del plaure, per ell i en ell
desplegada sobre la pell, estesa després d’ella.
Viatgera incessant dels meus pits, la teva
llengua inicia de nou la senda que conec.
Ara, estén-te sobre el llit, em demanes sense deixar de contemplar-me.
No tanques els ulls.
Dóna’m la teva vista, la teva mirada. També.
Dóna’m el que veuen els teus ulls. Dóna’m la realitat que interpreten les teves
pupil·les enceses.

Fotografies la meva esquena vibrant.
Captes la humitat incipient del meu sexe.

Fotografies
l’espasme sotmès a la tebiesa del meu clítoris subjugat a la teva boca.
 Prens el meu cos amb ulls estranys i aliens.
La càmera simula ser tu, la teva mirada única.
Jo dirigeixo la meva mirada a l’objectiu, encesa al mateix plaer que ens
sustenta.
Jo dirigeixo els meus ulls a la recerca dels teus, profund abisme en el que no
temo al naufragi, al qual m’entossudeixo a arribar cada alba que no estàs
pròxim.
Arqueja el teu pubis, em demanes.
Obre les teves cuixes i frega amb la palma de les teves mans la pell on s’inicien.
Pensa’m mentre em sents, mentre m’imagines.
Fotografies les meves cuixes, obres el meu sexe i apropes la teva mirada a la
seva humitat sense límit.
Fotografies la meva boca.

Fotografies
els nostres petons més profunds.
Captes la penetració de la teva llengua de foc als meus llavis. En tots.
Fotografies el meu cos, els nostres cossos, el nostre amor, el nostre desig.
Captes el plural, no sol carnal, que ens hem convertit.
La teva mirada es fon de tal manera amb els meus ulls que ja no puc mirar-me
sinó en tu, el meu amor, quan fas teu el meu cos i el meu desig.

SEXE SENSE IDENTITAT

Ella es va apropar esquivant qualsevol dels
objectes que eren en aquella habitació.


“No em miris.
No encara”


A la seva mà, sostenia un tros de gasa estranyament
espessa. La corda improvisada estava subjecta a ella, nuada a una de les seves
mans.
Sense desfer el punt d’unió del seu cos i la gasa, ella va envoltar el cap
d’ell per cobrir els seus ulls.
Amb paraules que cremaven es va aproximar a la seva oïda:

“No
pots veure’m. Observa el teu interior. Estaré en ell molt aviat. Deixa’t
oscil·lar pel que succeeixi”


E
ll estava assegut a un extrem del llit. Els seus glutis es recolzaven en els
llençols encara verges.
El llit simulava ser el punt central d’un espai arbitràriament construït,
improvisat en el temps, un murmuri al mig del silenci creixent que naixia entre
ells.
Nu, el cos d’ell era encara més incitant.

Suposar que l’exultació arbitrària del seu
penis trencaria la voluntat d’ell i desfaria la seva protecció davant el desig,
l’excitava encara amb més intensitat.

Era la primera vegada que ella desitjava ser
penetrada per un desconegut, per un cos que simbolitzava la llunyania,
l’absència d’identitat.
Mai abans no havia demanat a un home amb qui no havia establert cap vincle que
fos el seu sexe el que la posseís.
Tal vegada l’absència de vincles podria ser un vincle encara més poderós.

Ella era presa per cossos diferents a aquell
que romania nu, oferint-li l’esquena.
Cossos d’homes amb identitats que ella reconeixia.
A ella la buscaven.
Desitjaven penetrar-la.

Ella era d’altres cossos.

Si voleu llegir la resta del relat, cliqueu ” Vull llegir la resta”

No necessitava demanar-los que la posseïssin.
Homes amb noms i cognoms l’havien fet seva.
No havia necessitat requerir sexe per complaure els seus desigs més íntims.
La miraven.
Estaven amb ella.
S’establien vincles, lleus al principi.
S’estrenyien els llaços del sentiment i la carn.
Es donaven. Eren posseïts, l’un per l’altre.
Era la vida.
Eren les relacions humanes, suposadament definitives cada vegada que
s’iniciaven.
Era la normalitat d’una vida que esdevenia igual per a tots.
També per a ella.
Nu, aquell home constituïa el seu secret més
íntim.
Ell romania immòbil, deixant-se acariciar per murmuris oberts convertits en
paraules.

Ella va sentir, per primera vegada, que
s’havia de permetre expressar els seus desigs.
Era real aquella necessitat d’excitar l’altre, de portar-lo sense hipocresies a
un instant en què gemegués no sol la seva veu sinó la seva pell, el seu penis,
els seus llavis.
Era veritat que ella desitjava incendiar un desconegut i provocar-li la bogeria
de la carn que li fes buscar-la, atreure-la cap a ell i entrar amb força en el
seu sexe per agitar-se en el seu interior.
Mentre nuava la gasa rere el cap d’ell, portà la seva mà al seu pubis.

Era real la seva necessitat d’acariciar el seu
propi cos per excitar-se i fer créixer l’excitació també d’aquell desconegut.


“Em dono plaer mentre acarono la
teva esquena. Sent com creix la meva luxúria. No desatenguis la meva excitació,
acull-la en el teu sexe. Però no trenquis el silenci. Deixa que sol sigui la
teva respiració qui dialogui amb les meves mans”

Ella desitjava experimentar què es sent  quan és una mateixa que requereix ser
posseïda. Quan no és un altre qui et desitja sinó tu mateixa, el teu desig
sense mentides, sense pudors. Quan no ets tu qui espera que el desig de l’altre
neixi i busqui l’aigua de la que està assedegada.

La penetraven cossos amb nom i identitat.

 

La feien seva, però el desig no naixia d’ella
sinó d’aquells cossos amb nom.

Avui, aquella tarda, ella responia a les veus
que en el seu interior es rebel·laven davant de l’ocultació de la carn i la
gana de la carn.
Amb les mans obertes va recórrer l’esquena verge d’aquell desconegut.
La pell estarrufada sobresortia als límits ficticis del cos.
Els indicis del plaer infinit no eren ja únicament senyals.
Les cuixes del desconegut volien conformar un espai mínim.
El seu penis es resistia a la presó carnal que pretenien.
Ella va recórrer l’esquena de l’home amb tantes pauses com alens emanats de la
seva respiració lasciva.
La seva mà buscava encara la senda interna del seu sexe.
Els seus dits enllaçaven el plaer que irisava la pell rosada del seu clítoris.
El desconegut gemegava el seu plaer, 
transformada la seva immobilitat en excitació expandida com un oceà nou
format entre antigues vores.
L’orgasme va arquejar el cos d’ella.
El clímax anunciat va doblegar l’esquena verge del desconegut.
La mà femenina buscà l’exterior del seu sexe i encara es va permetre acariciar
el seu propi pubis, els seus malucs…

Per l’esquena, ella el va abraçar tot  lliurant els seus braços al final de la
luxúria.
Amb paraules ardents, ella li va xiuxiuejar:

“No
saps el meu nom. No tinc identitat. Per això has pogut fer-me teva. “