HORES

ALMOND TREE BY JOAO PEDRO SILVA



Una paraula en un dia clar.

El verd senzill de les fulles exiliades.

Hores.

Ametlers que esbrinen la llum entre les transparències

d’un cel que es nega a la foscor.

Un rossinyol, cercant una cançó de comiat.

El teu hàlit salpant des de les fondàries de l’albada,

àncora d’aire a les meus mans nugada.

Un inici.

El ritme sostingut de l’enyorança.

La immensitat d’un crit.

Tu, emmenant la veu cap la llunyania irresistible.

Hores.

Arrels del temps

m’abracen, desfent-se per la pell.

Despertes libèl·lules.

Presagis.


PARET D’AIGUA

AL FINAL DEL VERANO by ANTONIO NARANJO OJEDA


Hui la mar és una butxaca buida, una immensa paret on l’aigua s’atura i dorm instants de calma. Un vaixell roman varat per ser la llar silenciosa on parlen amb el seu vol oblidades gavines. Tot és blau, un blau que ens encega l’esguard i ens sacseja les incansables pupil·les.

La mar llança preguntes a les onades vives i un estrèpit de paraules es perd en l’arena inexistent.

La mar, hui, està cosida a la terra amb bastes d’escuma trencada sota la brisa.


I OBLIDEM…

A L’AUBE DE MON HISTOIRE by Carré Rouge

I oblidem…

Hi ha un temps en què no temem
les nits fosques,
l’ombra del buit
i el trajecte desolat
que és oblidar.
Defugim la memòria,
paret nua
on l’última passió cremà
la dolça boca
el desig que va caure, pell endins,
sobre l’avenc dels cossos.

I oblidem…

Trenquem el fil
que subjecta tot el que començà
i esdevé espai dispers,
cicle interminable,
punt de fuga
on dormim
quan sentim l’assajament de l’oblit.

DESTÍ

dESTINI by Laura FOgazza

Aquest no res és un destí
que grava
la paret de foc on el temps passa.
La claror mou
ingràvids
matins coberts amb la pell nua
de l’hivern
sense pes,
d’una porta tancada,
de les àtones paraules,
un revolt oblit
que s’estripa
en filaments obscurs de la memòria.
Estavellat, el cos
sent que és ara el moment
de salpar i ser, mar endins,
raó que es reconeix,
més enllà del dol
i la seua ombra indecisa.

DECLARE EL MEU INTERIOR


IMATGE BY PURA MARIA GARCIA

Declare l’interior que sóc darrere del somriure, una ferida que el temps ha convertit en indolor signe que m’habita.
Declare la transparent escletxa que també sóc, més enllà de les paraules on de vegades m’arrecere del pensament, d’uns ulls o de l’ànima incrèdula i esquiva.
Declare el meu cor, sense pudor, perquè és ell, i no jo, qui s’atrevix a respirar en mi quan és certesa.
Declare que tem, sent, plore, sé el sabor de l’ahir i com desgasta la memòria i ens nega el pensament, els llavis i els ossos.
Em declare ànima víctima propícia dels somnis.
I alegria.
I  veu que recorre, apressada, les voreres de la teua boca si l’escoltes.
I  paraula.
I un gest que mai explicaries.
I llum, vehemència, amor, tendresa sense límits ni mesura.
Declare que en aquesta realitat, figuradament falsa, jo sóc vida.