EUROTOPIA

Si mirem amb cura podem detectar l’aparició d’una franja social que abans no existia: la gent que avui té al voltant de seixanta anys:

L’SEXALESCENCIA. És una generació que ha fet fora del idioma la paraula “sexagenari”, perquè senzillament no té entre els seus plans actuals la possibilitat d’envellir. Es tracta d’una veritable novetat demogràfica semblant a l’aparició en el seu moment, de la “adolescència”, que també va ser una franja social nova que va sorgir a mitjans del S. XX per donar identitat a una massa de nens desbordats, en cossos crescudets, que no sabien fins aleshores on ficar-se, ni com vestir-se.

Aquest nou grup humà que avui ronda els seixanta o setanta, ha portat una vida raonablement satisfactòria. Són homes i dones independents que treballen des de fa molt temps i han aconseguit canviar el significat tètric que tanta literatura llatinoamericana li va donar durant dècades al concepte del treball. Lluny de les tristes oficines, molts d’ells van buscar i van trobar fa molt l’activitat que més li agradava i es guanyen la vida amb això. Suposadament ha de ser per això que se senten plens; alguns ni somien amb jubilar-se. Els que ja s’han jubilat gaudeixen amb plenitud de cadascun dels seus dies sense temors a l’oci o la soledat, creixen des de dins. Gaudeixen l’oci, perquè després d’anys de treball, criança de fills, mancances, desvetllaments i successos fortuïts bé val mirar el mar amb la ment buida o veure volar un colom des del 5è pis del departament.

Dins d’aquest univers de persones saludables, curioses i actives, la dona té un paper rutilant. Ella porta dècades d’experiència de fer la seva voluntat, quan les seves mares havien estat educades a obeir i ara poden ocupar llocs en la societat que les seves mares ni haurien somiat en ocupar.

Aquesta dona sexalescent va poder sobreviure a la borratxera de poder que li va donar el feminisme dels 60, en aquells moments de la seva joventut en què els canvis eren tants, va poder aturar-se a reflexionar què volia en realitat. Algunes es van anar a viure soles, altres van estudiar carreres que sempre havien estat exclusivament masculines, algunes van estudiar una carrera universitària juntament amb la dels seus fills, altres van triar tenir fills a primerenca edat, van ser periodistes, atletes o crear el seu propi “JO, SA” . Aquest tipus de dones nascudes en els 50s. no són ni per equivocació les clàssiques “sogres” que volen que els filles els estiguin trucant cada dia, perquè elles tenen la seva pròpia vida i ja no viuen a través de la vida dels fills. El seu camí no ha estat fàcil i encara ho van dissenyant quotidianament.

Però algunes coses ja poden donar-se per sabudes, per exemple que no són persones detingudes en el temps; la gent de “seixanta o setanta”, homes i dones, maneja la compu com si ho hagués fet tota la vida. S’escriuen, i es veuen, amb els fills que estan lluny i fins s’obliden del vell telèfon per contactar als seus amics i els escriuen un correu electrònic amb les seues idees i vivències. En general estan satisfets del seu estat civil i si no ho estan, no es conformen i procuren canviar-lo. Rarament es desfan en un plor sentimental. A diferència dels joves; els sexalescents coneixen i ponderen tots els riscos. Ningú es posa a plorar quan perd: només reflexiona, pren nota, com a molt … i a una altra cosa.

La gent gran comparteix la devoció per la joventut i les seves formes superlatives, gairebé insolents de bellesa, però no se senten en retirada. Competeixen d’una altra manera, conreen el seu propi estil … Ells, els homes no envegen l’aparença de joves astres de l’esport, o dels que llueixen un vestit Armani, ni elles, les dones, somien amb tenir la figura tunejada d’una vedette. En lloc d’això saben de la importància d’una mirada còmplice, una frase intel·ligent o d’un somriure il·luminada per l’experiència.

Avui la gent de 60 o 70, com és el seu costum, està estrenant una edat que encara NO TÉ NOM, abans els d’aquesta edat eren vells i avui ja no ho són, avui estan plens física i intel·lectualment, recorden la joventut, però sense nostàlgies, perquè la joventut també és plena de caigudes i nostàlgies i ells ho saben. La gent de 60 i 70 d’avui celebra el Sol cada matí i somriu per a si mateixa molt sovint … fan plans amb la seua pròpia vida, no amb la dels altres. Potser per alguna raó secreta que només saben i sabran els del segle XXI.

Autor desconegut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!