EUROTOPIA

Més enllà de les acusacions generals de la crisi de l’euro als ‘mercats’ i al bloqueig dels europeus del nord, pel fet que tant la majoria del CDU de Merkel a Alemanya, com el govern Holandès és veuran sotmesos properament a unes eleccions; l’economista JEAN MATOUK ha identificat en un article a Le Monde, els dos enemics últims de l’euro, “Il faut identifier les deux ennemis de l’euro: els souverainistes et la City.”

Els enemics interiors, diu, són els les diverses categories sobiranistes. Aquelles per les quals els estats actuals, nascuts de la història dels segles XIX i XX, de les guerres napoleòniques a la segona guerra mundial, han constituït una mena de ‘fi de la història‘.

Després, per descomptat, les guerres han canviat els drets territorials d’aquesta organització estatista definitiva. Però dins de la configuració, de les nacions estats, hi sont les últimes formes establertes perquè en el seu si s’hagi de desenvolupar el procés democràtic.

Aquesta posició és respectable, però pateix dues debilitats. La primera és ben coneguda, amb raó, repetida arreu d’Europa i en concurrència amb ella, els plans econòmics, financers, culturals, sobre els quals estan constituïts els estats-continents. Cara a ells, només una federació europea d’Estats-nació pot permetre als seus diversos constituents existir.

L’altra debilitat és política. En totes les democràcies hi ha grups polítics que no troben el seu lloc en el si dels partits anomenats “de govern“, aquests que tenen la vocació de l’alternança en la conducció dels Estats-nació.

Què discursos polítics poden tenir aquests “extremismes” geomètrics de la democràcia? Un discurs de ruptura amb les polítiques d’unió cap a aquesta federació d’Estats-nació que condueixen, just dir-ho, els partits de govern. Que millor espant, ara, que l’euro i la seva zona, sobretot quan els dirigents dels estats constituents estan prenent consciència que una major integració econòmica empeny a una certa ‘unitat‘, pressupostària i fiscal, així com una certa disciplina comú, és la condició necessària i suficient per al manteniment de la zona euro.

Però també té els seus enemics externs. ¡Netament dos! Sí, TIMOTEU GEITNER, Secretari del Tresor dels EUA, i OBAMA instant a través de ANGELA MERKEL perquè els alemanys acordin donar el pas que es necessita per salvar la zona de l’euro, això és perquè, sobtadament, el seu esclat i la profunda crisi econòmica que seguiria podria bloquejar la recuperació de l’economia dels EUA. Però, per als nostres amics americans, un euro revestit, per tant, amb el suport d’una estructura política federal europea, és un rival d’un “dòlar rei” que suportaria malament la perspectiva.
En aquesta postura, tenen un aliat: el govern britànic i la City. Històricament, el Regne Unit mai ha vist bé una excessiva connivència dels Estats europeus. Ells no van entrar a la CEE, sota la pressió de les seves indústries, el 1972, sinó per obrir el seu mercat continental, i des de llavors no ha parat de dificultar la unió d’un ‘gran mercat‘. Per frenar la integració, hàbilment va empènyer a una ràpida expansió, el que va fer difícil la unanimitat, per tant qualsevol integració real. En aquest punt, van tenir èxit.

L’euro, que implica una major integració, aquesta doncs, és des del principi, al punt de mira. La City també ha perdut amb la seva creació, milers de transaccions diàries entre les monedes del continent: el franc, el marc, el florí, la lira, la pesseta … D’altra banda, si continua i pròspera -que no vol dir que superi al dòlar, està ara en la seva veritable paritat de 1,20 dòlars- l’euro es convertirà en “un pol” monetari poderós, i la lliura, en perill de ser aixafada entre el dòlar, el yuan, l’euro i demà d’altres monedes de països continentals o d’unions monetàries continentals, es veurien obligats a unir-se.

És per això que els anomenats “mercats”, és a dir, uns pocs centenars de traders a Nova York i Londres, sovint convençut pel seu entorn polític i financer de la inevitable explosió de la moneda europea, exploten amb delícia les dilacions dels dirigents polítics de la zona euro, ells mateixos sotmesos als atacs interiors dels seus sobiranistes.