EUROTOPIA

Les intervencions urbanes no han acabat mai imposant l’ordre previst, sempre han acabat en un ordre fictici i caòtic, la revisió del que ha passat en actuacions precedents amb suficient perspectiva històrica, juntament amb la flexibilitat i participació ciutadana són l’única possibilitat.

El període de les grans reformes urbanes de De Gaulle en París als ans seixanta, que varen  suposar la creació dels  Banlieues de Paris, va quedar reflectit en la pel·lícula de Godard:  “Deux ou trois choses que je sais d´elle” (1966).

JEAN LUC GODARD, sens dubte el més rupturista i transgressor de la ‘Nouvelle Vague‘ a “dues o tres coses que sé d’ella” juga amb l’ambigüitat ella / elle tant com Juliette la protagonista, com amb el suburbi de Paris en construcció.

Les conseqüències urbanes de les reformes de De Gaulle a París tenen un anàleg en la dona prostituïda: tant la ciutat com Juliette, canvien, es maquillen, es prostitueixen. La construcció d’autopistes, l’ocupació de grues, les construccions i els seus sons donen compte d’una ciutat que canvia. La prostituta també apareix com a veu que denuncia. Ella compra roba mentre la ciutat es maquilla i expulsa als pobres; es prostitueix per comprar aquesta roba: no ho fa per sobreviure sinó per adquirir més béns de consum; de totes maneres aquí, a Godard, no hi ha una crítica moral a la prostitució sinó que treballa la temàtica en una altra direcció.

Però sens dubte tot això queda reflectit en la veu en off de l’esplèndida seqüència de les somnis davant la tassa de cafè.

http://youtu.be/y8pbRJUVQBU

“Potser un objecte és un llaç entre subjectes que els permet viure en societat, estar junts. Però com que les relacions socials són tan ambigües i els pensaments divideixen tant com s’uneixen i les paraules uneixen de manera que expressen i separen pel que ometen, hi ha un gran abisme que separa la meua certesa-subjectiva de la realitat objectiva d’altres. Sé que sóc culpable encara que em senti innocent, cada succés transforma la vida quotidiana. Però va fallar en comunicar, en entendre, en estimar o ser estimat. Perquè cada fracàs em confina a la soledat. Perquè no puc apartar-me de l’objectivitat que em aixafa, ni de la subjectivitat que s’exilia. Ja que no puc ni elevar en ser ni enfonsar-me en la negació, he escoltat, he observat al meu voltant més que mai, a la gent, als meus semblants, als meus germans. El món, ara que les revolucions són impossibles, on guerres mortals amenacen i els drets del capitalisme estan en dubte, on els obrers retrocedeixen, on la llum del progrés científic fa del futur una presència obsessiva. El futur està més present que el present, i les llunyanes galàxies estan a la porta. Els meus semblants, els meus germans. On és el principi? El principi de què? Déu va crear el cel i la terra. Que fàcil! Què més puc dir? Dir que els límits del llenguatge són els del món. Que els límits del meu llenguatge són els del meu món. Que parlant limito al món, el terme. I quan la mort misteriosa trenca aquests límits i no hi hagi preguntes ni respostes, tot serà confusió. Però si la realitat apareix no serà a través de l’aparició de la consciència. Després tot s’ajusta. “

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!