Oi?

Com hem de reaccionar davant uns atemptats com els que van sacsejar París, i tots nosaltres, fa dues setmanes?  Com podem reaccionar-hi? Amb por, és clar, segur: seria deshonest negar-ho. Però, acte seguit, refusant el terror, reconquerint la llibertat d’entrada als nivells més casolans: el de sortir al carrer, agafar el metro, anar aquí o allà, no deixar de fer-ho per si de cas. El mail obert de la setmana que ara s’acaba va ser fruit d’aquesta mena de debat intern. Hi vaig donar forma de carta; una imaginària carta a l’amic gihadista que no tinc. L’exercici era de risc (literàriament, vull dir, emocionalment): espero haver-lo superat.

(més…)

Al mail obert d’aquest 9N mirava de posar paraules a les impressions davant el ple del Parlament que ha fet d’aquest dilluns un altre dia històric. El recupero al bloc ara que és dijous, un dijous que pot fer bones —o no— les esperances que hi expresso…

(més…)

Dilluns publicava un mail obert sobre aquest concepte tan paradoxal, pur oxímoron, de la independència judicial. I, com per donar-me una mica més la raó, l’endemà els jutges catalans (o sigui, que viuen i treballen a Catalunya, sigui dit sense malícia) deixaven plantat el president de la Generalitat. I, per la nostra banda, amb l’anunci de la primera resolució que prendrpa el nou Parlament, estem a punt de fer un pas de gegant per començar a recusar les lleis espanyoles i els funcionaris que vetllen perquè ens siguin aplicades. El rellegeixo, doncs, en acabar la setmana. I m’hi refermo.

(més…)

El mail obert d’aquest dilluns mirava d’aproximar-se al cas de Krzystof Charamsa, el capellà que ha parlat clar, posant sobre la taula els tres motius pels quals deu haver estat apartat de les seves funcions. Dos són evidents —deixar d’amagar la pròpia orientació homosexual i deixar de simular l’acceptació del celibat—. La tercera raó em sembla que no ho és tant, d’òbvia. I és la que a mi més interessa: quin espai deixa l’Església, o més en general les institucions que ordenen la vida pública, per als qui gosen parlar amb franquesa i honestedat, sense disfresses, sense por?

(més…)

Escriure un mail obert aquesta setmana, l’últim diumenge abans del 27 de setembre, ha estat d’allò més compromès. Perquè es tractava de trobar el to al més ajustat punt mitjà entre l’entusiasme i la incertesa, sense caure en l’eufòria ni en les provocacions, sense fatxendejar ni esporuguir-se, sense cometre gaires redundàncies ni fer només soroll. Ho he aconseguit? Vull pensar que una mica, i que si algú que dubtava té la bondat de llegir-lo potser deixarà enrere algunes pors i creurà una mica més en la seva pròpia llibertat. I que ho demostrarà votant, diumenge, com tu i jo sabem… […]

(més…)

Aquest dilluns hem reprès els mails oberts de Vilaweb després del parèntesi forçat del mes d’agost. I ho he fet mirant de mirar de cara algunes de les pors que molta gent va compartint aquests dies —d’una banda davant de tantes amenaces però també pel pessigolleig aquell de la primera vegada que es trepitja terreny vedat—. M’ha sortit aquesta crida a la poarticipació. Que no em smebla fora de lloc repetir aquí avui, que ja tenim la Diada del tot a punt. […]

(més…)

El mail obert d’aquesta setmana s’explica sol: això que els reis siguin ventrílocs del govern de torn els posa en situacions que per a la majoria de mortals serien més que incòmodes, inassumibles, inacceptables. Haver de dir segons quina bestiesa posant cara seriosa i com si allò anés a missa i amb ceptre i tot… Deu ser que la sang blava immunitza davant aquesta mena de sentiments i complexos. […]

(més…)

Quina setmana: de la convocatòria frustrada de cimera de dissabte hem passat a un pim pam pum de tres dies que sembla que ho ha deixat tot dat i ben beneït. Eureka! I a mi, amb una sensació ben estranya: dilluns publicava un mail obert demanant que no es fes tant causa dels noms —que si amb polítics o sense, que si amb Mas o amb sense Mas— i s’entrés en la matèria dels quès i els perquès —o sigui: què s’ha de fer el 28S perquè la independència sigui un fet—. I he tingut ben bé la sensació que aquesta vegada, en comptes de semblar que prediqués en el desert, com ens sol passar quan llancem un paper al món, aquesta vegada m’escoltaven: el pim de dilluns —un pim de nou hores—, el pam de dimarts i el pum de dimecres ha superat la cançó de l’enfadós de les llistes amb una candidatura que ens ha d’estimular a aprofitar els setanta-cinc dies que vénen per engrescar tothom, tants com puguem, a compartir la il·lusió de fer un país nou, el país que voldrem, a partir de l’endemà del 27S. Això és el que hi ha en joc. Això és el que hem de guanyar, sense excuses.

(més…)

Cada dia falta un dia menys per al 27S. Per a mi seran, segur, les eleccions més importants que haurem viscut, encara més que les que ens van batejar en això de la democràcia després del 1975 i fins als primers 80. Ara toca escalfar motors, sobreescalfar-los si cal, perquè siguem més, molts, molts més, que ho visquem així, que les llegim com el referèndum que exigim de fer. És en aquesta clau que l’última proposta del president Mas, per incòmoda que pogués resultar, té tot el sentit. Això mirava d’explicar el meu mail obert d’aquest dilluns.

(més…)

L’últim mail obert abordava tímidament un concepte d’aquells que ara es fan servir tant per espantar: el de la seguretat jurídica. Que, quan mires enrere, descobreixes que és aquella seguretat que solen tenir, posem per cas, els espanyols o els poderosos, o fins i tot només els espanyols poderosos. I que tot sovint et passa pel costat amb altiva indiferència, a tu, trist catalanet que ets a tot estirar un menestralet sense pedigrí ni glamur… Mentrestant, el pretext que el motivava, el vodevil aquest de la consulta d’Unió sobre un indefinit procés, continua generant embolics: no podia ser de cap altra manera!

(més…)

Tot plegat té un aire tan grotesc, que fa encara més bones i escaients aquelles paraules que repeteixen adés i ara Asterix, Obelix i altres habitants de l’irreductible llogaret gal: estan bojos aquests romans… Com, si no amb aquesta exclamació de resignada paciència, hauríem de reaccionar davant les reacions a la cosa del seu himne? D’això parlava el mail obert d’aquest dilluns, i vist com va anant tot plegat —ja m’ho temia— és clar que m’he quedat curtet curtet!

(més…)

Vaig escriure l’últim Mail obert per a Vilaweb sabent que, molt probablement, em ficaria en camisa d’onze vares: hi ha temes que semblen un vesper…

(més…)

Fa alguns mesos Saül Gordillo va publicar Sobirania.cat, un llibre que vol contribuir a fer des de peu de carrer la història catalana de les xarxes. I és que es pot ben dir que internet i la presència catalana a les xarxes són, com ens agrada tant de dir ara, una veritable estructura d’estat. Que té el valor afegit —i és molt de valor!— d’haver estat construïda entre tots, des de baix, col·laborativament, democràticament. El cas és que el llibre aporta una mena de qui és qui, “200 ptotagonistes de la Internet catalana“, i m’hi inclou, en aquests termes: […]

(més…)

Demà arrenca la campanya electoral de les municipals i jo puc ben dir que ja n’he tingut prou abans de començar. Quines ganes que hagin passat les dues setmanes llargues que vénen…! Deu ser per aquest estat d’ànim —i això que encara no havia vist les enquestes que el CIS ha fet públiques avui!— que el mail obert d’aquesta quinzena parla en aquests termes: […]

(més…)

Poc em pensava en escriure el mail obert d’aquesta quinzena que la brutalitat sense sentit ens colpiria com ho va fer ahir dilluns. Jo mirava d’argumentar, a propòsit de l’anomenat terrorisme islàmic, que la necessitat que tenim de trobar explicacions ens pot dur a enganyar-nos i, amb l’afany de comprendre, més aviat acabem de mal entendre el que escapa a la nostra comprensió. La meva conclusió, provisional, és que, avui, el que en diem fonamentalisme religiós, o justícia revolucionària, més aviat sol emmascarar ressentiment. Em sembla que és per ressentiment, per un ressentiment que pot ser aprioristic i genèric, que al nostre voltant hi ha individus capaços fins i tot de fer-se conversos a l’Islam o al que faci falta. Per trobar cobertura a l’afany de fer mal i poder deixar córrer la set indiferenciada de venjança que els provoca el sol fet que cada dia surti el sol.

(més…)