Arxiu de la categoria: Vilafranca del Penedès

FIRA DE SANT TOMÀS (Fira del Gall)

La Fira del Gall de Vilafranca deu el seu origen a la diada de Sant Tomàs apòstol, el 21 de desembre, que és el primer dia de l’hivern. A moltes poblacions, i Barcelona n’era una, se celebrava la fira de Sant Tomàs des del 21 de desembre fins a la vigília de Nadal, s’establia per tota la part central i històrica de la ciutat i la realitzaven gràcies a un privilegi reial que va ser ratificat el 1577. Va ser, possiblement, la celebració de la fira a Barcelona que va portar altres poblacions d’arreu de Catalunya a celebrar la seva pròpia fira per Sant Tomàs, com en el cas de Blanes i Vilafranca.

Entre els segles XVI i XVIII, les fires que tenien lloc al llarg de l’any a Vilafranca eren les següents: La Fira del Congre o de la Quaresma, la Fira dels Apòstols, també coneguda com a Fires de Maig, la Fira de Sant Lluc o Fires del Sembrar, la Fira de Sant Simó i, finalment, la Fira de Sant Tomàs.

Les fires d’aviram dels dies previs a Nadal solien proveir a moltes famílies de gall dindi, gallines o ànecs per als àpats de les festes.

Explica la història que fa més de tres segles, coincidint amb sant Tomàs (21 de desembre), pels voltants de la basílica de Santa Maria de Vilafranca es va començar a celebrar una fira (més mercat que fira) d’aviram. Els pagesos s’hi arribaven de diferents punts de la comarca per vendre o intercanviar verdura, les aus que durant mesos havien criat als seus corrals i ous rossos. I de tot el mar d’aviram que quequejava i cridava en aquella plaça i aquella fira medieval, hi havia una espècie singular, pròpia i diferent: el gall i la gallina del Penedès.

L’any 1664 les autoritats van autoritzar la vila de Vilafranca a organitzar la Fira de Sant Tomàs.

D’aleshores ençà la mostra s’ha anat succeint, tot i que amb alts i baixos. A la dècada dels seixanta del segle passat, la fira es va anar esllanguint fins a arribar als anys vuitanta mig dissolta entre les parades del mercat de dissabte. A finals dels vuitanta, l’aleshores Patronat Municipal de Turisme va prendre’n les regnes i va decidir apostar per revitalitzar-la. Aviat les places de Santa Maria i Jaume I es van quedar petites per acollir la fira i per això l’any 1991 es decidí canviar-la d’ubicació i traslladar-la a la rambla de Sant Francesc. Fins al 1994 la Fira del Gall només durava un dia, el dissabte, però a partir d’aquest any, veient la bona resposta de públic i criadors, es decidí allargar-la fins a diumenge.

El darrer canvi important que va viure la fira va arribar l’any 2008 quan es va traslladar de la rambla de Sant Francesc fins al parc de Sant Julià, un espai més ampli i versàtil.

Des de temps immemorials la pagesia de les comarques penedesenques, i com a complement a la seva activitat principal (cereal, horta, vinya…), s’ha dedicat a la criança i engreix d’una raça d’aviram autòcton, amb unes propietats físiques molt determinades i, per damunt de tot, productora d’una carn molt característica pel seu color, suavitat i sabor: el Gall i la Gallina del Penedès. En alguns moments d’aquesta dilatada història es va arribar a la pràctica extinció d’aquesta raça provocada per l’aparició d’aviram importat de l’estranger, de més producció i amb l’esquer de millors beneficis. Però, després de molt d’esforç, sobretot dels criadors i del genetista de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) ja traspassat Amadeu Francesch, la raça no només es va recuperar, sinó que l’any 2016 la varietat negra va obtenir el preuat segell d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP).

Aquest dissabte i diumenge, uns tres-cents seixanta anys després que fou autoritzada a celebrar-se per primera vegada, i coincidint amb el cap de setmana previ a Nadal, Vilafranca continua celebrant la fira al voltant d’aquest emblema que és el gall del Penedès. Actualment un dels esdeveniments consolidats més marcats i esperat de la vila.

Galls, conills, indiots i oques, correu, correu… Si no acabareu “fent l’ànec”!

(Joan Borrut Ferran) #Penedès 

 

CENTENARI DEL CIRCUIT AUTOMOBILISTIC VILAFRANCA-ELS MONJOS-LA MUNIA

Avui a la premsa comarcal del Penedès podem llegir :

“El cap de setmana del 7 i 8 d’octubre se celebrarà una gran trobada de cotxes antics i clàssics que servirà per commemorar el centenari del circuit internacional de carreres que va existir a Vilafranca durant la dècada dels anys 20 del segle passat. Els participants a la trobada faran un recorregut pel traçat de l’antic circuit que unia Vilafranca, Els Monjos i La Múnia a través de les actuals N-340 i B-212. També hi haurà activitats complementàries i una concentració-exposició dels vehicles a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca”.

El cotxe comença a fer nosa a Barcelona.

A finals del segle XIX no hi havia a Barcelona més d’una dotzena de cotxes. Explica el cronista barceloní Lluís Permanyer que acabava de néixer la polèmica entre vianants i conductors “La situació es va fer d’allò més incòmoda i desigual, ja que els primers vehicles a motor que van cometre l’atreviment d’irrompre al bell mig d’aquell escenari sagrat (el Passeig de Gràcia) van provocar el desconcert, el caos i la irritació. En efecte, el desconcert perquè els pacífics i envanits aristòcrates i grans burgesos no s’esperaven una provocació semblant; el caos, perquè les falses explosions d’uns motors no gaire afinats provocaven que els cavalls s’espantessin i es tornessin momentàniament ingovernables, la qual cosa posava a prova el tremp dels amos inexperts; la irritació, perquè consideraven que els automobilistes no tenien cap categoria i eren esclaus de la moda”.

A la Barcelona de principi del segle XX, el cotxe ja s’havia convertit en un signe de distinció i posició social. Eren poques les persones que hi podien accedir, però tenien molta capacitat econòmica. El sou d’un guàrdia urbà era de 255 pessetes mensuals i un cotxe mitja en costava 12.000. Un Hispano Suiza costava 30.000 pessetes i un Elizalde 60.000 pessetes. Tot i així, al voltant del cotxe aviat va sorgir un ampli teixit comercial i industrial.

L’any 1923 ja hi havia a Barcelona prop de 10.000 cotxes, la difusió del cotxe havia estat espectacular. La indústria carrossera era d’una gran qualitat: les obres de Fiol, de Lucas, i d’altres carrossers catalans, generalment sobre xassís com Elizalde, Hispano-Suiza i d’altres marques de prestigi, son encara premiades en concursos d’elegància arreu del món. Aquest esplèndid panorama propicià una activitat esportiva considerable, es formaren clubs per organitzar curses de regularitat i velocitat en carreteres tancades al tràfic que gaudiren de gran popularitat.

Les primeres curses penedesenques:

La primera cursa de cotxes a Catalunya de la que es te noticia és va  fer l’any 1897,   entre amics, al passeig Sant Joan de Barcelona, i va tenir com a premi un dinar a la Rabassada. L’any 1906 es creà l’Automòbil Club de Barcelona, que l’any 1910 esdevingué el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC).

La primera prova automobilística al Penedès es realitzà el 23 de febrer de l’any 1908, la Copa Sportmen’s Club, en el recorregut Sitges-Ribes-Vilanova, 164 Qm., que va guanyar León Derny (Peugeot) amb un temps de 3 hores i 9 minuts.

L’Automòbil Club de Barcelona va organitzar -en el mateix circuit ampliat fins a Canyelles- el 28 de maig de l’any 1908 una competició internacional de la categoria “voiturettes” (cotxes) amb el nom de  Primera Copa Catalunya, que va guanyar Guioppone amb un Lion Peueot, i una velocitat mitja de 57 Qm/h. Va sortir i arribar a la recta del Vinyet de Sitges i va congregar molt de públic en unes espectaculars grades construïdes expressament per l’esdeveniment.

La segona edició de la Copa Catalunya, disputada el mes de maig de l’any 1909,  transcorregué, també, entre Sitges, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Vilanova, per acabar de nou a Sitges. La va guanyar el francès Goux amb un Lion Peugeot.

Quan el RACC tornà a organitzar una cursa ja ho feu fora del Penedès, la Tercera Copa Catalunya es va celebrar al Maresme.

 La Penya Rhin

Quan Barcelona era la ciutat dels cafès i els cafès eren el centre de la vida social barcelonina, un grup de tertulians benestants del cafè El Oro del Rhin, van crear el dia 18 d’abril de 1916, la Penya Rhin per promoure l’esport, especialment el del motor.

El cafè El Oro del Rhin era un bar-restaurant, sala de ball, teatre, sala de concerts, centre de tertúlies que estava ubicat en un edifici modernista de la  Gran Via (601) fen xamfrà amb la Rambla de Catalunya.  Hi actuaven reputades orquestres i cantants (Emili Vendrell, Caietà Renom….) i fou un dels primers escenaris del music vilanoví Eduard Toldrà. Barcelona vivia un moment de grans canvis socials, artístics, industrials, científics, literaris, etc.

Entre els anys 1916 i 1920 (mes d’abril), els tertulians organitzen diferents curses a la nostra comarca. La primera i segona cursa Penya Rhin (1916-1917) són curses per motocicletes i sidecars que tenen com a punt de sortida i final el Vinyet a Sitges. La de l’any 1918 –també per motocicletes i sidecars- es realitza al que anomenen Circuit del Baix Penedès,  (el Vendrell-Banyeres-l’Arboç-el Vendrell)  tres voltes, 69 Qm.

El quart premi  Penya Rhin (1919) realitzat també al circuit del Baix Penedès, ultra les motos i els sidecars, hi participen cotxes. La cursa la guanya en Santiago Soler conduint un David. Un parell de Matas han d’abandonar la cursa, malgrat que el conduit per Pasqual Sogas l’hagués encapçalada durant un llarg trajecte. Els corredors es queixen de les males condicions de les carreteres.

L’any 1920 la cursa de la Penya Rhin deixa el Penedès i s’organitza a Cardedeu.

El Gran Premi Penya Rhin

Els components de la Penya Rhin de Barcelona, van organitzar l’any 1921 la Primera Cursa Internacional de Voiturettes Gran Premi Penya Rhin. La prova va esdevenir el Campionat d’Espanya d’Automobilisme, i va ser el segon campionat estatal que s’organitzava a Europa, anteriorment tan sols s’havia disputat el de França a Paris.

La recerca d’un circuit adient per a disputar la cursa fou una tasca feixuga pels organitzadors. Es van estudiar carreteres de Vic, del Vallès, de Tarragona, i fins al darrer moment no es van decidir pel circuit del Penedès. D’aquestes dificultats n’és un exemple l’article publicat a la revista francesa l’Auto del 6 de març de 1921, en la qual, tres mesos abans de la realització, encara s’assegura que “la carrera es farà (el mes de juny) en un itinerari de la província de Tarragona”. Els periòdics i els professionals del moment proposaven circuits i donaven raons tècniques per un o d’altre itinerari. Per fi, es va decidir córrer transformant les carreteres que unien Vilafranca amb els Monjos,  la Munia i Vilafranca, en un circuit tancat.

El diputat de la Mancomunitat de Catalunya pel Penedès, Enric Rafols, escriu: que: l’elecció de Penedès va ser molt ben rebuda per les autoritats vilafranquines, pel batlle Pau Solsona, pels regidors Campama, Mascaro, Alsina, Recasens, Abella, Feliu i pels alcaldes de les altres poblacions.

 Ja tenim circuit!!!

Seguin la narració del diputat Rafols “el circuit comença a Vilafranca… La ruta és amplíssima, vorejada de plàtans frondosos,… fins el poble de Monjos… El pas d’aquesta població es fàcil, estrenyent-se un xic en travessar el riu Foix…..Desprès de recórrer uns 600 metres des de Els Monjos , es troba a la dreta el viratge dels Pins de Sellarès, anomenat així pels tres magnífics pins centenaris… El viratge es un angle recte i gairebé immediatament la carretera s’inclina en un pendís mitjà fins al nomenat Pont de la Bruixa, amb viratge difícil a l’entrada i un contra-viratge a la sortida…… El circuit es desvia cap a la dreta en el viratge de l’Almunia. És aquest un viratge molt difícil, d’angle agut i que s’ha de prendre en precaució….

Passat la Riera de Pacs comença una recta d’uns 800 metres amb lleugera pujada que passa per davant de les tribunes i tanca el circuit en el viratge de Vilafranca, on s’uneix amb la carretera de Barcelona a Tarragona.”

El circuit Vilafranca- La Munia-Els Monjos tenia 14 quilometres i 790 metres i s’havien de fer 35 voltes al circuit, es a dir 517,650 quilometres.

 L’organització:

Per tal de realitzar la complexa organització de l’esdeveniment, la Penya Rhin va crear un bon grapat de comitès. El comitè d’honor estava presidit per l’Alfons XIII (el Cametes), un comitè d’Alt Patronatge, una Junta Directiva, un Comitè Executiu que presidia el diputat Rafols. El sub-comite de Vilafranca estava presidit per Lluís Cuyàs, el vicepresident primer era en Josep Mascaró, i el segon l’Antoni Pladellorens. El secretari era en Miquel Escasany i el tresorer l’Oscar Sorg. Els vocals eren els presidents del Casino, del Casal, del Sindicat d’Exportadors de Vi, del Foot-Ball Club Vilafranca, del Bloc Catalanista, i de l’Associació Catòlica, i a títol particular en Francesc Calvet, en Julià Aixelà, en Josep Monsarro, en Josep Bardalet, en Josep Campama, l’Emili Berger, en Josep Saumell, i els batlles dels tres municipis per on passava la cursa. Cal fer esment, que entre els més de dos-cents membres dels diferents comitès, no hi havia presència femenina.

Pressa la decisió del circuit, adaptada la reglamentació francesa a la prova, obtingut el reconeixement internacional i els recursos econòmics; amb els permisos necessaris es van iniciar les obres de millora i adequació de les carreteres dirigides pels enginyers Sorribes i Turell; es van peraltar alguns revolts, es van senyalitzar trams, i es van construir unes amplies tribunes i explanades per atendre les necessitats mecàniques i d’abastiment dels vehicles a la carretera de l’Almunia, prop de la baixada de Sant Salvador de Vilafranca.

La primera data prevista per a celebrar la manifestació esportiva fou el 19 de juny de 1921, però entrebancs de darrer moment van ajornar l’esdeveniment al 16 d’octubre d’aquell any.  S’editaren cartells promocionals i programes informatius íntegrament en català, on figuraven els mitjans de transport, els allotjaments, els monuments de la comarca, el reglament de la cursa i un bon reguitzell d’informacions interessants pels corredors i pels assistents a l’esdeveniment.

Els cotxes podien estar inscrits per un constructor o pel propietari del vehicle. Cada constructor tenia dret a inscriure cinc cotxes i els drets d’inscripció eren de 1.000 pessetes. En tots els casos els vehicles eren pesats i revisats abans i desprès de la cursa. No podien pesar menys de 475 quilos buits, i havien de disposar de marxa enrere i permís de circulació. Es van inscriure quinze cotxes.

El guanyador mereixeria una copa d’or i 25.000 pessetes, el segon tindria una copa d’argent i 10.000 pessetes, el tercer una copa i 5.000 pessetes, el quart guanyava 2.500 pessetes i copa, i el cinquè 1.000 pessetes i copa. Dies abans de la prova el Governador va dictar un bàndol perquè els corredors poguessin entrenar-se.

 La Festa Major de l’automobilisme.

Segons explica La Vanguardia va ser tant el públic que va venir al Penedès a veure la cursa, que es van “organitzar caravanes” a l’Ordal i al Garraf,  diu que “eran incontables el numero de automobiles, side, side-cars, motos i bicicletas” i que “su paso fue presenciado por la mayor parte de la población que presentaba animado aspecto”. Explica, també, que els trens anaven curulls de gent, i que fins i tot els sostres dels vagons estaven plens. Per acollir l’elevat nombre de vehicles el camp de futbol de Vilafranca és va habilitar com a pàrquing.

El Mundo Deportivo afegeix “nosotros no hemos visto en manifestaciones deportivas concurrencia igual” i estima que van ser entre 20.000 i 25.000 les persones que van venir al Penedès per contemplar l’esdeveniment.

A les 10 del matí del dia 16 d’octubre de 1921, amb unes tribunes amb moltes “caras lindisimas de damas y damiselas elegantemente ataviadas” (La Vanguardia), el sr. Arturo Elizalde va fer la volta de reconeixement amb el seu vehicle i va trigar 14 minuts en fer-la. Tot seguit, es donà la sortida de la cursa.

El primer vehicle que va arrancar va ser el nº 1, un cotxe francès “la Perle” pilotat per Lefébre, el van seguir el Matas de Joan Ibañez, i el Bugatti d’en Pere Monés. La voiturette numero 15 va abandonar a la primera volta per trencament d’una vàlvula. En el pont de la Bruixa va trencar l’eix el pilot Ibañez. En acabar la sisena volta ja tan sols quedaven sis vehicles en competició. Prop de la una, darrera les tribunes, es va servir un àpat a les autoritats. Quan van acabar, la banda militar va tocar la Marsellesa en honor dels pilots francesos.

La cursa de l’any 1921 la va guanyar en Pierre de Vizcaya,( nº12) amb un cotxe Bugatti, que va fer les 35 voltes en 5 hores, 11 minuts i 19 segons, a una velocitat mitjana de 85 quilometres i 320 metres per hora. El segon classificat fou en Pere Monés Mauri (nº 4), també amb un cotxe Bugatti, que ho va fer en 5 hores, 35 minuts, i 36 segons, a una velocitat mitja de 79 quilometres i 300 metres per hora. El tercer va ser un pilot anomenat Révaux, (nº 14) amb un cotxe La Perle, en 7 hores, 0 minuts i 20 segons.

 1922-1923, els darrers Grans Premis

L’èxit de la prova penedesenca es va repetir els anys 1922 (05/11/22) i 1923 (21/10/23) amb un notable increment de vehicles i espectadors. L’any 1922 la cursa la va guanyar un Talbot pilotat per KL Guiness, i l’any 1923 va tornar a ser un Talbot, aquesta vegada amb el francès Albert Divo com a pilot.

Els anys següents les proves del Campionat d’Espanya s’organitzaren a Sant Sebastià, i no és fins l’any 1933 que la Penya Rhin torna a fer-se càrrec de la cursa, però aquesta vegada ja no tornarà al Penedès. La prova és realitzarà al circuit de Montjuic els anys 1933, 1934, 1935 i 1936.

 

EL DUC DE MEDINA SIDONIA MORT A SMMONJOS

Pedro de Alcántara Alonso Pérez de Guzmán el Bueno, Pacheco Manrique Aguilar y Silva, més conegut com el catorze Duc de Medina Sidonia,  va morir a Santa Margarida i els Monjos el dia de Reis de 1779 i va ser enterrat a Vilafranca. SMMonjos al segle XVIII eren un conjunt de masies amb quatre o cinc esglésies, una plaça central a Santa Margarida i alguns molins al costat del riu, hi vivien 390 persones. Els Monjos era la zona més poblada del municipi amb algunes cases, un o dos hostals als vorals del Camí Reial i un curt carrer mal anomenat dels Maons.

La informació de la mort del Duc es troba a diferents texts de l’Arxiu de la Casa Medina Sidonia, a la Real Academia de la Historia (RAH) i al Llibre de l’Administració de Sant Fèlix de Vilafranca.

A la RAH expliquen la mort del Duc amb una versió que podem qualificar de curiosa, diuen que va morir a la “Venta de los Frailes”. Segons el diccionari de la Real Academia Española una “venta” és: “Casa establecida en los caminos o despoblados para hospedaje de los pasajeros”, es a dir un hostal. Després han traduït a l’espanyol “Els Monjos” per “los frailes”, i ja els tenim -com tantes vegades- reescrivint la història. Segons la RAH el Duc va morir a la “Venta de los Frailes” de “Villafranca”. La RAH va fer el mateix que a Pals quan el van traduir per Palos, i amb aquesta versió van fer sortir a  Cristòfol Colom cap a la descoberta d’Amèrica des de Palos de Moguer, que avui sabem que no tenia port en aquella època.

Ens treu de dubtes el recull que fa Antoni Ribas del llibre de l’Administració de Sant Fèlix, allà diu que va morir a l’Hostal que hi havia a Els Monjos des de temps reculats. El Duc, que no tenia propietats al Penedès, hi va morir casualment a les sis i cinc minuts de la tarda, després de 37 dies d’allitament a l’establiment.

L’Arxiu de Casa Medina Sidonia diu “ya salio de Andalucia enfermo cuando emprendió camino a Francia , pues quiso pasar los ultimos dies de su vida lejos de la España cortesana de Carlos III, però el destino no permitió pudiese ver cumplido su deseo”. La RAH apunta que va morir de “vomitos negros, quizas envenenado por aquellos que temieron su palabra”.

Abans de morir el va confessar el monjos benedictí Veremundo Murillas, -que devia formar part del seu seguici, i li va administrar l’Extremunció el rector de Santa Margarida mossèn Bonaventura Volart, les exèquies i l’enterrament es feren a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener.

Antoni Ribas escriu “A la Vila la mort del Duc va mobilitzar tots el capellans, comunitats de religiosos que van intervenir en les funcions religioses i les forces vives. Les campanes de Santa Maria i les dels altres quatre convents van començar a tocar el toc de Vedada (toc de difunts importants) a les nou del vespre del dia 6 de gener i va repetir-se aquest toc cada hora fins l’endemà a les nou del vespre. Les campanes van seguir tocant fins el dia 9, però van afluixar i només es feren quatre tocs al dia. El cadàver del duc va ser traslladat a la vila, a la tarda plujosa i amb els camins enfangats, segons precisa el Llibre d’Òbits del dia 9 de gener”. La processo mortuòria entre Els Monjos i Vilafranca es va fer “amb la creu alçada, els capellans amb carruatge, el taüt portat a braços per 12 homes, la família i els ajudants del duc a cavall i amb atxes enceses, un piquet de cavalleria i tres cotxes més amb la resta de familiars. En arribar a la vila es cantaren les absoltes a Sant Salvador, al convent dels Franciscans s’afegeixen a la corrua tots els frares de Vilafranca, escolans i cantors, i vuit vilatans condecorats agafen les cintes que penjaven del taüt, després seguiren cap a la Casa de la Vila, capella de Sant Joan i cap el convent de les monges de clausura del carrer de la Font, amb més absoltes cantades, i al final arriben a Santa Maria per la plaça de l’Oli.”

“El funeral i enterrament van fer-se el dia 10 de gener amb gran solemnitat i amb tota l’església de Santa Maria endolada amb draps negres i ciris encesos i un gran túmul mortuori al centre de la nau“. El duc va se enterrat a l’interior de l’església, sota l’orgue. Fins el dia 18 de gener es van fer misses de difunts i hores de pregaria.

En aquest punt comença un altra història, qui havia de cobrar tantes misses, tantes oracions, tantes pregaries? El capellà de Santa Margarida diu que era a la seva església on corresponia fer tot el cerimonial i que ell vol els diners. A la negociació el vicari perpetu li ofereix la meitat del total, quantitat que no es admesa pel capellà. Al final el litigi s’acaba quan el vicari perpetu li ofereix al rector de Santa Margarida la meitat de la cera sobrant d’aquells dies, més una quantitat que van afegir els majordoms del Duc.  A la partida de defunció del Duc consta que es van utilitzar 204 quilos de cera en forma d’atxes i 41,6 en forma de ciris, la quantitat sobrant devia ser elevada i representar una bona quantitat de diners pel rector de Santa Margarida.

Queda clar que Santa Margarida i els Monjos té molta història i que ha tingut capellans que eren negociants.

José Zorrilla a la Festa Major de Vilafranca i a SMMonjos el 1868

JOSÉ ZORRILLA, A SANTA MARGARIDA I ELS   MONJOS I A LA FESTA MAJOR DE VILAFRANCA DEL 1868

  • CASTELL DE PENYAFORT.- El poeta va viure uns mesos a la Ràpita per escriure bona part del seu llibre de llegendes “Ecos de las montañas”
  • PUIG I LLAGOSTERA.- Aquest vilafranquí, amic seu, era propietari de del Castell de Penyafort, i el va convidar a assistir a la festa major del 1868

Pere Ferrando Romeu

A les portes del que havia de ser el Concurs de Castells de Tarragona del 2020, el tarragoní i Cap de Plaça de Sant Fèlix, Jordi Bertran va donar a conèixer al “Diari de Tarragona” que el poeta José Zorrilla, universalment conegut per la seva obra “Don Juan Tenorio”, va estar vivint per terres castelleres l’estiu del 1868. Pocs dies després, l’historiador vilanoví Xavier Güell aportava i ampliava noves dades al seu blog “balldexiquetsdevalls.wordpress.com” referents a la relació que Zorrilla va mantenir amb diferents amics seus i a les excursions que li organitzaven, entre les quals diverses festes majors del Camp de Tarragona, on hauria contemplat les perceptives actuacions castelleres.

Zorrilla, a les seves memòries “Recuerdos del tiempo viejo”, editades el 1882, va rememorar el següent: “Estas fiestas y certámenes de torres de hombres y luchas de carreras de los Xiquets de Valls, en las cuales me tocava dar alguna vez el premio á los vencedores”.  En poques paraules, l’escriptor cita la rivalitat de dues colles exhibint-se en una actuació i amb un premi en litigi per la millor, a part dels pilars caminant que sembla descriure amb allò de “luchas de carreras”. Bertran i Güell aporten tot un seguit de dades que situen Zorrilla vivint en la masia del seu amic, el comte de Rius, a prop de Tarragona, amb diferents escapades a altres poblacions. Oportunitats suficients per veure una o diverses actuacions castelleres.

En totes dues aportacions s’hi esmenta la bona relació existent llavors entre Zorrilla i el vilafranquí Josep Puig i Llagostera (1835-1879), un industrial i polític rellevant a l’època, de pare vilanoví i mare vendrellenca i poc estudiat encara, que li va obrir les portes de casa seva de bat a bat quan Zorrilla va marxar de la població burgalesa d’Estépar per venir a viure al nostre país, ja que havia rebut l’encàrrec d’escriure  una llegenda amb gravats de Gustave Doré per part de l’editorial barcelonina Montaner i Simón.

Assabentat del compromís, i segons paraules del mateix Zorrilla “el excéntrico fabricante Pepe Puig i Llagostera […] me ofreció hospitalidad en su casa de Barcelona y en su fábrica de Esparraguera”. El reputat empresari vilafranquí era propietari de la colònia tèxtil allí establerta, que duia el seu nom, i que més tard fou coneguda com la Colònia Sedó, en funcionament fins a l’any 1980.

ZORRILA A VILAFRANCA

Tot semblava prou clar i ben documentat, fins que les casualitats de la vida van fer que aquesta primavera passada, llegint el recull d’articles del cronista vilafranquí Antoni Sabaté Mill De Prop i de Lluny, editat el 1994 per Edicions El 3 de Vuit, ens vam topar amb un escrit que parlava de la festa major vilafranquina i d’alguns dels seus convidats més rellevants que ha tingut al llarg del temps. Deia Sabaté “¿Fué también por la Fiesta Mayor cuando en 1865, un ilustre vilafranqués injustamente olvidado, J. Puig i Llagostera, acompañó a Vilafranca al vate vallisoletano José Zorrilla?”.

La data del 1865, és errònia, ja que Zorrilla llavors vivia a Mèxic.  Però la resta concorda amb tot el que hem vist. És en aquest punt que vam iniciar la recerca per tal d’esbrinar si realment Zorrilla va venir a Vilafranca aquell any 1868 i el paper que va jugar Puig i Llagostera en tot aquest afer.

Repassant la correspondència entre els dos personatges, dipositada i consultable per internet a l’Archivo Municipal de Valladolid, ens adonem de l’enorme complicitat entre ells dos. Zorrilla l’anomena com el “querido Josué” o “mi querido Pepón”. El desembre del 1867 diu que “necesito recogimiento y silencio”. El gener del 1868 li confessa que “no tengo mas amigos que usted”, explica l’encàrrec de l’editorial barcelonina, i li pregunta “si es possible que yo llegue a esa [ciutat] sin ruido, me encierre en su casa de V. de absoluto incognito y saliendo a tomar el aire solo a primera hora de la noche y sin V. para que no me atisben, acabe yo mi leyenda…” . Més, endavant, a finals de febrer, Zorrilla insisteix: “pero ¿cree V. en conciéncia que yo pueda vivir largo tiempo en Barcelona? Yo odio las ciudades y me jodo en los hombres reunidos en sociedad. Hace catorce años que vivo en el campo por que necesito mucho aire, mucha luz y mucha soledad”

Les intencions de Zorrilla, doncs, estan prou clares: volia estar tranquil, passar desapercebut i tenir temps per escriure. Continuant amb el repàs del contingut de les cartes entre ells dos sabem que Zorrilla va arribar a Olesa de Montserrat –a prop de la colònia d’Esparreguera- el dilluns 23 de març. I aquí s’acaben les cartes, lògicament per que ja eren junts. Com hem vist, el mateix poeta reconeix que el seu amic li va oferir la seva hospitalitat a la casa de Barcelona i a la fàbrica d’Esparreguera: en aquesta població del Baix Llobregat és on es va instal·lar en primera instància. Però, i Barcelona? No odiava les grans ciutats?

La resposta a aquestes preguntes les trobem al diari madrileny El Imparcial del 31 de març, tan sols vuit dies després de la seva arribada: “según tenemos entendido, el Sr. Zorrilla fijará su residencia en una casa de campo, cerca de Villafranca del Panadés, dedicándose á continuar sus Ecos de las montañas, que ha empezado á publicarse en Barcelona”. L’encàrrec ja tenia nom: Ecos de las montañas, i la seva publicació va anar apareixent per fascicles: el diari barceloní La Pubilla del 29 de març ja informa de l’aparició de les primeres entregues.

EL CASTELL DE PENYAFORT A LA RÀPITA (SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS)

Però, quina era aquesta casa de camp a prop de Vilafranca? La solució l’hem trobat novament a la premsa, aquest cop local. Al setmanari Panadés del 26 de febrer del 1949 es comenta la lectura de l’obra Ecos de las montañas a la biblioteca de la Caixa de Pensions. I aprofita la conjuntura per transcriure la ressenya d’una excursió realitzada l’abril del 1879 per part d’un grup d’intel·lectuals barcelonins i organitzada per Puig i Llagostera. Entre els diversos llocs visitats hi havia el convent de Sant “Domingo” -actualment anomenat castell de Penyafort-, situat Al terme de Santa Margarida i els Monjos i de la seva propietat. A l’esmentada ressenya s’afirma que l’expedició va poder admirar “el precioso panorama que se extiende a los pies del edificio, donde el inspirado poeta castellano señor Zorrilla escribió buena parte de su preciosa obra ‘Ecos de las montañas’”. Tot i que no hem pogut trobar d’on va sortir aquesta ressenya ni el seu autor, és evident que la informació la va donar el mateix Puig i Llagostera als integrants de l’excursió, ja que havien passat onze anys de l’estada de Zorrilla a Penyafort. I acaba la notícia de l’acte a la biblioteca ponderant sobre la importància de la presència del poeta en aquest indret:  “Si don José Zorrilla ha alcanzado la inmortalidad por su obra ‘Don Juan Tenorio’, ello no quiere decir ni en mucho que ésta sea su obra cumbre. ‘Ecos de las montañas’ cuya cuna puede decirse fué nuestro cercano San Domingo, es una colección de Leyendas históricas ilustradas nada menos que por el artista Gustavo Doré…”

L’edifici en qüestió fou posat a la venda amb la desamortització del 1836.  L’industrial Miquel Puig Catasús, pare del Josep, el va adquirir en subhasta pública a l’Estat el 1851 i, a la seva mort, el 1863 l’heretà el seu fill, que el va convertir en residència senyorial rural de la família.

I aquí és on Puig i Llagostera va poder satisfer els desitjos del seu íntim amic: gaudir de pau, tranquil·litat, estar lluny de les grans ciutats, poder passar desapercebut i tenir concentració per escriure. Arran d’aquestes troballes vam tenir el goig (de la ma del company de recerques Josep Arasa) de passejar-nos pels entorns del castell, on vam descobrir que el camí que mena a la font de Sant Llorenç no te res a envejar a alguns dels gravats del francès Gustave Doré que acompanyen el text de Zorrilla…

Existeix encara, tot i que d’una manera més tangencial, una segona relació de Zorrilla amb Vilafranca. Ens referim a la admiració que l’escriptor vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano proferia al poeta castellà. En la sessió de tarda del Teatre Principal de Barcelona del dia 29 de març, on Zorrilla hi va assistir, Vidal i Valenciano va presentar el seu text titulat “Ben vingut sia. Salutación a Zorrilla”, juntament amb altres textos d’altres poetes catalans, tots en homenatge a l’il·lustre espectador que tot just feia una setmana havia arribat de terres castellanes al nostre país.

Hem dit a l’inici que a l’estiu d’aquell any 1868 hom situa el poeta en una masia prop de Tarragona, propietat d’un altre amic seu, el comte Rius. El mateix Zorrilla ho explica a les seves memòries: “Retirado en una masia de Tarragona perteneciente á la família del hoy conde de Rius, trabajaba yo con afan en la conclusión de mis Ecos de las montañas […] escrito en los intervalos breves que de quietud relativa me dejaban la interminable série de convites, veladas, excursiones y extremados obsequios con que los catalanes me honraron por aquel tiempo. En medio de un capítulo, el municipio de Tarragona, la comisión de los juegos florales de Reus ó cualesquiera otra delegación de perentoria fiesta mayor, en país más ó menos cercano, me encerraba en un coupé de un tren especial, y comenzaba conmigo una semana de bailes, lecturas, festines y serenatas; y los buenos de mis editores Montaner y Simon quedaban en Barcelona con las manos en la cabeza, sin poder dar á los suscritores de mis Ecos de las montañas otra razon de la falta de entregas que la de que el autor estaba en una ó en otra fiesta, en tal ó cual población.”

És a dir, que la tan cobejada tranquil·litat i el desig de passar desapercebut no es van poder acomplir del tot. La premsa del moment ja anava donant compte d’alguns dels actes en que el poeta era present. Es molt probable que algunes d’aquestes excursions tinguessin com a punt de partida l’estació d’Els Monjos, ben a prop del castell de Penyafort. La seva estratègica ubicació, just a mig camí entre les ciutats de Barcelona i Tarragona, van possibilitar la mobilitat de Zorrilla pels diferents compromisos que anaven sorgint. A Tarragona, per exemple, hi va arribar el 25 de juliol i era previst que s’hi quedés uns dies per visitar Reus, Valls i Poblet. Marxava el 30, i el u d’agost un altre cop cap a la imperial Tarraco per assistir, junt amb el polític i escriptor Victor Balaguer, a la festa major de Constantí.

A LA FESTA MAJOR DE VILAFRANCA

Sigui com sigui, a finals d’agost s’esdevé la festa major de Vilafranca. Davant de totes les dades aportades sembla que podríem respondre afirmativament a la pregunta formulada per Sabaté Mill, en el sentit de si fou per la festa major el moment en que Puig i Llagostera va convidar al seu amic Zorrilla a visitar Vilafranca. Totes les evidencies exposades així ens ho fan creure. Però el detall que, al nostre entendre, esdevé definitiu per afirmar-ho, és aquest breu aparegut al Diario de Tarragona del 2 de setembre: “Bienvenido.- En el último tren de Barcelona llegó anteayer á esta ciudad [de Tarragona] el eminente poeta señor Zorrilla”. Abans d’ahir era el 31 d’agost, darrer dia de la festa major vilafranquina, i el tren tenia el seu origen a Barcelona, però no tots els passatgers eren d’allí: entre mig hi ha moltes estacions…

En aquest viatge sí que sabem que el poeta castellà s’establí a la masia del comte de Rius, a prop de Tarragona, on s’hi va estar fins a finals de setembre amb el propòsit d’acabar –segons ell mateix recorda- la seva obra Ecos de las montañas.

I, pel que fa a la festa major vilafranquina d’aquell any 1868 sabem, gràcies al llibre dels administradors de Sant Fèlix que es va distingir “sobre manera las dos oposades colles de Chiquets ab los seus admirables castells de nou”.  Una competició que concordaria amb les paraules del mateix Zorrilla que hem transcrit a l’inici, quan parlava de “certámenes de torres de hombres”  i dels quals “me tocava dar alguna vez el premio á los vencedores”.

Sigui com sigui, el cas és que, amb el present treball podem afegir una altre il·lustre espectador de la festa major vilafranquina. Si ja ho van ser el Baró de Maldà a l’any 1805, el periodista barceloní Pau Pifarrer cap el 1839, i el polític i músic Anselm Clavé el 1863, ara hi hem d’afegir el nom de José Zorrilla per la edició del 1868. I es que, com diu la crònica de la festa major d’aquell any publicada en un diari barceloní “La festa de Vilafranca, unida al franc caràcter dels vilafranquins, deixa inesborrables records als forasters”.

Pere Ferrando Romeu

Publicat a “El 3 de vuit” el 27 d’agost de 2021

EL MONUMENT A MILÀ I FONTANALS DE VILAFRANCA

En commemoració del cinquanta aniversari de la restauració dels Jocs Florals, el 10 de maig de 1908, es col·locà a Vilafranca la primera pedra del monument, dedicat a qui fou un dels filòlegs més importants de la Renaixença, Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca 1818–Barcelona 1884). Hi assistiren diferents intel·lectuals del moment, Carmen Karr,  Marcelino Menendez Pelayo, alcaldes, la comissió organitzadora de l’homenatge, autoritats civils i eclesiàstiques, premsa, família  i un nombrós públic.

El primer projecte de monument el realitza el jove arquitecte, historiador, crític d’art, assagista, poeta i agitador cultural Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1879- Lausana, 1963) i l’escultor noucentista Ismael Smith Marí  (Barcelona, 1886 – Nova York, 1972). Consistia en un basament sobre el qual hi havia la figura de Milà i Fontanals assegut en una càtedra i al·legories de les regions de la Corona d’Aragó. Aquest projecte s’abandonà i es decidí fer un concurs públic. El mes de març de 1909 es feia saber que el guanyador del concurs havia estat el projecte  del pintor, projectista i director artístic Enric Monserdà i Vidal (Barcelona 1850 – 1926). Els problemes econòmics van fer que l’execució definitiva del monument fos més senzilla que la del projecte guanyador, però no en perdé l’essència. Enric Montserda i Josep Puig i Cadafalch  van dirigir l’obra.

D’un pedestal de secció en creu, s’aixeca una columna jònica coronada amb l’Àngel de la Fama, que porta en una mà una palma i en l’altra una Venus de Milo sobre una bola del món. L’Angel, que simbolitza el triomf de la bellesa, és una creació de l’escultor Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 1863-1933). A banda i banda de la columna i damunt del pedestal, hi ha dues figures de bronze de cos sencer, d’una pubilla portant un llaüt i d’un guerrer amb una arpa que sostenen branques de llorer sobre el bust de Milà i Fontanals;  representen la poesia popular catalana i l’èpica castellana, també són fetes per Eusebi Arnau. El bust d’en Milà sostenint una ploma i un llibre està fet  per l’escultor  Manuel Fuxà i Leal (Barcelona, 1850-1927). El monument descansa sobre una base circular de tres esglaons.

Amb una important assistència de públic, i presidida pel Dr. Torras i Bages, es va fer la inauguració del monument el 30 d’agost de 1912 durant la Festa Major. El sacerdot i poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera va escriure uns versos per aquella ocasió que després va incloure en el seu llibre Horacianes:  …..s’alça de nou el mestre ja immortal./Tard s’és alçat el monument de glòria,/però sa imatge durarà en la història/més que aqueix bronze, son tribut d’honor./Mostra en Milà a tos fills, oh Catalunya!, /i ton jovent fins a l’edat més llunyà /veneri de la raça el gran Mentor.

Publicat a El 3 de vuit de 08 de febrer de 2019

SANT NICOLAU OBRE LES FESTES DE NADAL AMB CLAU

El dia 6 de novembre és sant Nicolau. El dia 6 no és tan sols el dia en que Santa Claus, el barbut personatge, comença el seu viatge des del nord d’Europa, per portar regals a les cases que l’esperen d’arreu del continent. És Sint Niklaus en neerlandès, d’on deriva el Santa Claus nord-americà, així com el Pare Nadal britànic.

Sant Nicolau, és una celebració d’origen cristià dedicada als infants que havia estat molt arrelada al Penedès fins als anys 70 del segle passat. Nicolau (260-343) era fill d’una família benestant. Criat com a cristià, va quedar orfe de petit i heretà un ric patrimoni que dedicà a l’ajuda dels necessitats, especialment els nens. Va ser ordenat sacerdot. A la mort del seu bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe. Quan ja era bisbe, va passar per una fonda. L’amo hauria matat tres nens i els hauria posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els va ressuscitar i va castigar l’hostaler. Nicolau morí el 6 de desembre.

Sant Nicolau és el patró dels nois. A Catalunya, els nens, tractats popularment el dia del sant com “nicolaus” o “nicolauets”, celebraven la seva festa organitzats en colles, recorrien el poble, casa per casa, cantant cançons populars relacionades amb el sant. La comitiva recollia tot el que la gent els donava i amb tots els queviures (dolços, begudes, fruits secs, ous, taronges, mandarines) i els diners que arreplegaven, feien un gran àpat. En alguns llocs afegien un gall que portaven de casa seva, o que compraven amb els diners recollits a la capta. Hi havia pobles on els nens anaven  armats amb espases i sabres de fusta, ja que sembla que, antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que es trobessin pel camí.

Recull Joan Amades, en el seu Costumari, que antigament, el dia del sant a Vilafranca, “s’alçava a la plaça un cadafal, en el qual se situava un noi disfressat d’emperador; al seu davant s’enterrava un gall viu, del qual sols es feia sortir el cap, i els de la colla l’havien de matar a cops de pedra tirada en fona. La colla era formada per un noi, amb una bandera on hi havia, pintada, la figura de sant Nicolau; d’altres quatre (o sis) nois, amb fones, els quals feien com de guàrdia de la comitiva; altres , amb una bacina de l’església, i tots els restants, amb cabassos que aguantaven de dos amb dos. Anaven voltant per les cases i cantant , mentre ballaven un ball rodó, i posat al mig el de la bandera, a l’entorn de la qual feien la dansa. Solien recollir fruita seca i raïms i algun cèntim, i ho portaven tot a l’estudi, on el mestre els ho repartia junt amb una llesca de pa blanc, comprada amb els cèntims recollits o pagada pel mateix mestre”.

Les relíquies de Sant Nicolau, l’any 1087, es dugueren a Bari (avui dia a Itàlia), ciutat amb la qual quedà relacionat des d’aleshores.

Publicat a El 3 de vuit el 21 de desembre de 2018

SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS SOTA LES BOMBES

El 6 d’agost va fer 80 anys del primer i criminal bombardeig de l’aviació franquista sobre Santa Margarida i els Monjos.

A partir de 1938 els avions feixistes van bombardejar el Penedès: Avinyonet, Castellet, Vilanova, Sitges, Llorenç, Bellvei, Cubelles,  Calafell, Torrelles, Pacs, Torrelavit, Sant Vicenç de Calders, Vilafranca, Santa Oliva, El Vendrell, Llorenç, L’Arboç, ………. Als pobles tan sols quedaven persones grans, dones, i canalla; els homes adults estaven al front o emboscats. Els pobles foren bombardejats per desmoralitzar la població civil de la rereguarda.

A 2/4 de 10 del matí del dia 6 d’agost de 1938, 5 avions procedents de Mallorca van llançar sobre els Monjos 4.400 quilos de bombes: 40 bombes de 100 k explosives i 20 bombes de 20 k incendiàries.
Van morir Josep Cusiné i la seva filla Margarida de 18 anys.  El seu delicte va ser aprofitar la fresca del matí per batre a l’era de Mas Catarro. Els pagesos Jaume Solé (55 anys) i Miquel Tutusaus (73 anys) també van morir com a  conseqüències de les bombes. A l’aeròdrom que hi havia entre els Monjos i la Ràpita va resultar ferit Agusti Dominguez, que va ser traslladat a l’hospital de sang de  Vilafranca, on va morir.
El dia 5 de novembre de 1938, al migdia, es va produir el segon bombardeig sobre els Monjos. Va ocasionar 8 morts, 3 cases destruïdes totalment i 10 amb desperfectes. El bombardeig el van fer 19 avions Savoies-79 facciosos. Les víctimes foren dones i nens, excepte Josep Mora, qui havia estat alcalde per ERC. Ningú tenia res a veure amb l’aeròdrom.
L’edifici més perjudicat fou el del Xiringuito de l’avinguda Durruti (avinguda Catalunya). El Xiringuito era el renom que tenia el local social de la Societat Cooperativa Agrícola. L’any 1938 el saló d’actes del Xiringuito servia de menjador social on acudia la canalla del poble i els refugiats que, carretera amunt, fugien de la repressió franquista.

A 2/4 de 2, quan va sonar l’alarma, el local estava ple de mainada i personal de cuina, que van córrer a protegir-se al refugi que hi havia al costat del local. Les bombes tocaren de ple l’edifici i l’esfondraren. Tothom que estava al local es va salvar, excepte Cecilio Gomez, un nen refugiat que havia arribat amb la seva família de Motril, que no va entrar al refugi.
A l’aeròdrom els danys foren escassos. El avions del govern van poder enlairar-se i perseguir els bombarders. La metralla va provocar l’amputació d’una cama del pilot Joan Comas Borras.
Un parell de dies després l’aeroport va ser metrallat. Una part important del veïnat ja va anar a dormir, desmoralitzat, a les masies de la muntanya, a les coves, o a Penafel.

El dia 12 de gener de 1939, quan les esperances ja eren poques,  els facciosos tornaren a bombardejar el municipi. Aquell dia mataren Manuel Castro.

Publicat a El 3 de vuit el 16 de novembre de 2018

ELS PARRICIDES DE GELIDA

Les execucions eren públiques fins entrat el segle XX. Un espectacle macabre i depriment, però seguit amb avidesa per nombrosos espectadors, que fins i tot hi portaven els fills a embadocar-se. El 1896 l’execució a Vilafranca dels assassins del capellà de Foix va congregar vint mil persones (El 3 de vuit  24-04-09).

El paradigma de les execucions va ser la d’en Joan de Canyamars a la Barcelona de 1492. Després de cinc dies de tortura es va arribar a la conclusió que estava mancat d’enteniment. Gairebé despullat, el posaren en un carretó amarrat a un pal. A la plaça del Blat li fou tallat un puny; al Born, l’altre. Allà l’home morí. A la plaça de Sant Jaume li tallaren el nas, una cama i li tragueren un ull, i a la plaça Nova, una cuixa. A la plaça de Santa Anna, l’altra cama i l’altra cuixa. Després al carrer Sant Pere, acabaren d’esquarterar el que quedava del cos. Un cop fora ciutat, fou calat foc al carretó.

El dimarts 29 d’agost de 1838, al pati de la Ciutadella de Barcelona, van executar a garrot uns parricides de Gelida. Un pare i una filla havien matat un home que els era, respectivament, gendre i marit. Condemnats a garrot, l’execució es va retardar uns quants mesos ja que la dona estava embarassada i només se la podia matar a ella, no es podia executar al fill  nonat i innocent. La justícia pacientment va esperar el transcurs de l’embaràs, fins i tot, deixà transcorre un cert temps perquè la criatura mamés.

Passades vuit setmanes del naixement, ja es va creure que el moment era arribat. Degut a que la sentencia deia que els dos assassins s’havien d’executar plegats, el pare va esperar la seva execució a la presó.

Però, en aquell moment el botxí de Barcelona estava sense ajudant i exposà a la autoritat que, sol com estava, no podia complir amb les dues víctimes. Un presidiari aspirant a la plaça va escriure al jutge oferint els seus serveis. Malgrat les protestes dels benpensants, la petició fou acceptada i el botxí comptà amb un ajudant voluntari, amb ganes de fer mèrits.

Un cop el reus van fer el darrer ganyot van sonar tot de bufetades. “Perquè te’n recordis”, deien els pares als seus fills tot etzibant-los una clatellada. Els pares portaven als fills a veure una execució, perquè amb l’espectacle de la mala mort aprenguessin a veure el que era la mala vida.

Un cop morts, els cossos foren traslladats per la tropa des del patíbul a la platja, van ser ficats dins unes botes i llençats al mar. Segons informà el Diario de Barcelona, les botes tenien pintats un gos, un gall, un escurço i una mona, “en conformidad a la ley 12, titulo 8, partida 7. Segons sembla, era el vestigi de remotes pràctiques que ja aleshores tan sols estaven en el record i en el text legal.

Publicat a El 3 de vuit (25-08-18)

ETS MÉS FALS QUE UN DURO SEVILLANO

Els “duros sevillanos” eren monedes falsificades que es van començar a fer a Sevilla el segle XIX. Va ser tan gran la quantitat de duros falsificats que el seu ús es va estendre arreu de la península i va generar la dita “fals com un duro sevillano” per referir-se a una persona poc honesta. El govern d’Alfons XIII, va acabar per acceptar canviar els “duros sevillanos” per moneda de curs legal per tal de poder-los retirar de la circulació.

Les monedes es feien amb aliatges de metalls nobles i tenien el valor del seu pes en plata o en or. A l’Estat convivien més de 90 monedes de curs legal, entre les peninsulars i les de les colònies: diners, escuts, maravedísos, rals de billó, rals castellans, lliures mallorquines, doblers, rals d’or, rals d’ardits, pessetes, etc. Malgrat els intents anteriors, no va ser fins l’any 1868 que es va imposar a tot l’Estat una moneda única d’origen català -la pesseta- , seguin el criteri del ministre d’Hisenda, Laureano Figuerola. Un procés d’unitat monetària que volia estrènyer llaços econòmics i polítics amb la resta de països europeus en el marc de la Conferencia Monetària Internacional, la qual tenia com a finalitat la creació d’una moneda universal, que mai es va realitzar.

Amb el garbuix monetari, la falsificació de moneda era una practica força estesa, malgrat que estigues molt perseguida i castigada. Manuel Bofarull en el seu interessant llibre Crims a les comarques tarragonines explica  que “s’instalaren màquines de falsificar moneda a qualsevol lloc, des de pisos de Barcelona fins a barraques de vinya i coves de muntanya”.

El Diario de Barcelona de 1859 recull alguns casos penedesencs. El 3 de gener, en una vinya propera al Vendrell, es trobà una màquina d’encunyar moneda falsa. És detingué el propietari del terreny i a dues persones més. L’11 de febrer fou descobert al terme de Vilafranca un taller de moneda falsa, on es feien monedes d’or de cent rals. El mateix febrer, els Mossos d’Esquadra de l’Arboç, descobriren, en el terme de Castellet, amagada en un bosc, una màquina per falsificar moneda, amb motlles per peces de vuitanta rals. Al mas de l’Adroguera (avui desaparegut), al terme del Vendrell, s’havien trobat trossos d’encuny, les planxes de metall utilitzades per a fer la moneda.

Bofarull relata que a l’avenç de l’Arla, al terme d’Albinyana, l’any 1858 en Josep Segalà, el Caset, fill del poble i en Francesc Ventura, el Fusteret, de la Bisbal del Penedès, temorosos de que els denuncies, van assassinar a un mecànic barceloní que havia vingut a arreglar la seva màquina d’encunyar.

Aquesta practica falsificadora va començar la seva decadència quan, a partir de 1874, és va generalitzar l’ús del paper moneda, bitllets avalats per les reserves estatals d’or i de plata.

Publicat a El 3 de vuit del 10 d’agost de 2018

NIN I NON

El Pla del Penedès i Cubelles comparteixen quelcom més que vegueria. Les dues localitats tenen els sants Abdó i Senén com a patrons. Són dos sants que, segons la tradició catòlica, haurien viscut al segle III.

Malgrat la nostra reivindicació del tradicional Sant Galderic, el patronatge dels pagesos catalans ha estat compartit històricament amb altres sants: sant Antoni,  sant Medir o els esmentats Abdó i Senén. L’origen de la postergació dels patrons històrics està relacionada amb el Concili de Trento (1545-1563) en el qual es va facultar els reis per nomenar bisbes. A partir del segle XVII van començar a sovintejar els bisbes i abats d’origen castellà. A més, això coincidí amb la canonització de Sant Isidre (1622) i la seva proclamació com a patró de Madrid, fet que va afavorir que anés guanyant adeptes a Catalunya i s’oblidessin els antics patrons de la pagesia. Vilafranca va fer el canvi de Sant Antoni a Sant Isidre l’any 1623.

El 30 de juliol es celebra la festivitat de sant Nin i de sant Non, nom que reben als Països Catalans sant Abdó i sant Senén. Van ser els primers patrons dels pagesos catalans. Són especialment populars a Arles del Tec, a la Catalunya Nord. Allà es creia que vivien els simiots, éssers peluts i pudents que subsistien enfilats als arbres. Robatoris als pagesos, segrestos de mainada i tempestes destructores eren algunes de les coses que els hi atribuïen. Gairebé van fer que els habitants d’Arles del Tec, abandonessin la vila. L’abat del seu monestir, Arnulf, va anar a Roma, d’on va tornar amb els relíquies d’en Nin i d’en Non. Amb el seu poder miraculós la població es va deslliurar dels simiots.

Nin i Non eren d’origen persa. Cristians que en ser exhortats a adorar els déus de Roma s’hi van negar i van ser llançats a les feres. Els animals els havien de devorar, però, van caure mansois als seus peus. Finalment Nin i Non van ser decapitats.

Aquests sants van ser considerats patrons dels llauradors, igual que sant Galderic, i se’ls invocava especialment com a protectors contra les pedregades i calamarsades estiuenques, d’aquí que en moltes localitats se’ls conegui com “els sants de la pedra”. Se’ls representa formant parella, vestits amb indumentària que correspon al seu origen noble. A vegades poden anar vestits com a soldats. Els seus atributs varien bastant, però un dels més constants és l’espasa amb què van ser decapitats. També acostumen a portar corona i ocasionalment una gorra frígia (en relació amb el seu suposat origen persa) o la palma característica dels màrtirs cristians.
Joan Amades explica que el dia de la festivitat era costum entre  els hortolans convidar llurs amics fer un berenar a les mateixes hortes. Solia consistir en una gran amanida amb molt d’enciam, pebrots i tomàquets.

Publicat a El 3 de vuit del 03 d’agost de 2018

LA MARE DE DÉU DEL VINYET

A la zona del Vinyet a Sitges, entre els segles I i V dC, hi va haver una vil·la romana. Era un lloc molt ben comunicat, per on passaven dos camins, un que portava de Sitges a la Geltrú i un altre que unia Sitges amb Ribes i Vilafranca del Penedès.

La història del Vinyet com a capella comença a l’edat mitjana. L’ermita està documentada des del 1174. L’edifici actual és del segle XVIII, i s’hi conserven alguns vestigis d’etapes anteriors, com la inscripció de l’any 1552 a la porta lateral d’accés. L’inici de les obres va fer-se l’any 1727 i el 2 d’agost del 1733 es va beneir el temple. L’any 1886 es va construir la plaça que hi ha al costat de l’església , un projecte de reforma urbanística que dirigí Jaume Sunyer i Juncosa i que es va inaugurar el 5 d’agost de 1887.

L’església actual és una construcció de tres naus, les laterals de menor altura i un absis semicircular molt sobresortint. La coberta és a dues vessants, de teula àrab. El campanar és de base quadrada i té coberta de rajola. El campanar es va reformar el 1872. La façana es va remodelar l’any 1886, és de composició simètrica, té porta d’accés centrada d’arc de mig punt, emmarcada per quatre columnes d’inspiració dòrica i entaulament amb fris. A l’exterior esquerra de l’església, en un petit porxo (el porxo dels Poetes), s’hi enquibeixen els llantions i espelmes dels fidels. Al Porxo s’hi exhibeix una col·lecció de textos en ceràmiques decorades.

Segons la llegenda, un moro, criat dels propietaris del Castell de Sitges, cavant una vinya donà un cop a una imatge que estava enterrada i li trenca el braç esquerra. Cregué el criat que es tractava d’una nina i la posa al sarró per regalar-la a la filla de l’amo. En arribar a la casa pairal la imatge havia desaparegut. L’endemà la va retrobar al mateix lloc on l’havia trobat el dia abans i la va tornar a recollir i portar a la casa. Passa el mateix tres vegades. Aleshores ho explicà als seus amos i es van adonar que la nina no era altra que la figura de la Mare de Déu. Li edificaren una ermita en aquella mateixa vinya.

Els sitgetans demanaren la seva protecció durant la Guerra del Francés, tal com conten els seus goig, “Vostra Església fou salvada / del francès en la cruel guerra, / ni Sitges fou saquejada / ni patí com altra terra; / i celebrant a porfia / vostre empar en tal desfet”.

La talla de la Mare de Déu del Vinyet va ser enterrada durant la guerra civil 1936-39. La imatge, però, no estava prou protegida, i en treure-la a la llum es constatà que estava tota malmesa. L’escultor Pere Jou  (El 3 de vuit 02-01-15) feu una nova imatge, que és la que avui presideix el temple. A l’església destaquen els exvots, vaixells o quadres que pengen a l’escala del cambril de la Mare de Déu. La del Vinyet era invocada per les dones estèrils i les parteres, i les campanes del santuari per l’auxili de mariners i pescadors. El dia de la Mare de Déu del Vinyet és el 5 d’agost.

Publicat a El 3 de vuit el 27 de juliol de 2018

SANTA MARGARIDA

Santa Margarida –o Marina pels ortodoxos- (275-290), és venerada per les confessions cristianes que accepten l’existència de sants. Va ser molt popular a l’edat mitjana. Segons Joan Amades, a Vilafranca del Penedès havien representat el ball/quadre històric de Santa Margarida, l’argument del qual estava inspirat en la tradició de la vida de la santa. Al municipi de Santa Margarida i els Monjos, al costat d’una font gairebé desapareguda i del cementiri municipal, hi ha l’església romànica de Santa Margarida (978), indignament conservada, davant la qual s’havia representat el quadre històric de la vida de la santa.

Els balls o quadres històrics eren drames populars d’autors desconeguts representats a l’aire lliure. Encara al segle XIX no hi havia poble del Penedès que a la seva festa major no representes a la plaça, o a la millor era, algun quadre històric sobre la vida del seu patró o patrona, ja fos per aficionats del mateix poble o per algun grup d’un poble veí. La direcció anava generalment a  càrrec del mestre de minyons, del vicari o del rector, i el vestuari es feia amb la propietat i riquesa que requeria l’esdeveniment.

La biografia de Santa Margarida és confusa i plena de dades llegendàries. Uns diuen que era filla d’un sacerdot pagà i, en morir sa mare, havia estat criada per una dida que practicava el cristianisme en secret. Quan va tornar a casa del pare, li va declarar la seva fe i va ser-ne expulsada. La noia va tornar amb la dida, que en va tenir cura. El prefecte romà, Ol·lari, va intentar seduir-la, però ella, que havia consagrat la seva virginitat a Déu, el va rebutjar i va confessar-li la seva fe. El prefecte, humiliat, la va denunciar i va ser detinguda. A la presó, el diable la va visitar per temptar-la, sota forma de drac i, en no aconseguir-ho, la devorà: la santa, armada d’una creu, li obrí el ventre i en sortí. Per aquest motiu, habitualment és representada amb un drac als peus. Després de sofrir diversos martiris, va ser degollada el 20 de juliol de 290, als quinze anys.

Alguns goigs parlen d’una jove de gran bellesa  de qui s’enamora el seu pare. La noia no volgué correspondre a les pretensions incestuoses i el pare la feu empresonar i manar als carcellers que no li donessin més que una mica de menjar ben salat, però que no rebés aigua. Margarida va morir de set. En morir uns àngels se la van emportar al cel.

S’invocava santa Margarida per curar-se del mal napolità –la sífilis- i el jovent barceloní creia en les virtuts remaires de la font del mateix nom i anaven a rentar-s’hi. També la tenien per patrona les guardadores de mainada. Els nostres avis s’encomanaven a la santa perquè els alliberes de lladres quan anaven de camí. El 1969 va ser exclosa del calendari universal dels sants.

Publicat a El 3 de vuit el 20 de juliol de 2018

Baldomer Lostau i la declaració de l’Estat Català

Des de l’any 1921, Vilafranca té un carrer a les Clotes amb el nom de Baldomer Lostau i Prat (1846- 1896). Un obrer català que destacà pels seus dots polítics i pel seu esperit de lluita en la defensa dels drets nacionals i socials dels catalans.

La Revolució de 1868 o La Gloriosa, també coneguda com la Revolució de Setembre, va ser un aixecament que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l’inici del Sexenni Democràtic, que va donar pas al regnat d’Amadeu I, al qual va seguir la Primera República espanyola que va finalitzar amb el pronunciament del general Martínez Campos, i va donar inici a la Restauració Borbònica.

El 2 d’octubre del 1868, per disposició́ de la Junta Revolucionaria, es constitueix a Barcelona una Diputació́ provisional. La Junta Revolucionaria va nomenar Lostau diputat provincial. El març de 1869 la Diputació va elevar un escrit de Lostau a les Corts exigint la supressió de les quintes. El mes de setembre Lostau i Clave van dirigir la Junta Suprema Revolucionària que els federals formaren a Barcelona i va encapçalar, a Igualada, l’alçament federal. Derrotat l’alçament s’exilia a la Provença.

Formà part dels primers nuclis internacionalistes catalans de la Internacional Obrera. L’any 1871 va ser elegit diputat a Corts per Gràcia. El gran prestigi que tenia entre la classe obrera catalana li va valer l’elecció com a representant català al Congrés Internacional de la Haia de 1872.

Al cap de deu dies d’haver-se proclamat la Primera República a Madrid – 21 de febrer de 1873- ja s’intenta fer la proclamació de l’Estat Català a Barcelona. El 9 de març, la Diputació de Barcelona proclamà l’Estat Català dintre de la Federació Espanyola, promoguda pel diputat Lostau, qui en seria designat president provisional. L’Estat Català incloïa les quatre províncies catalanes i les Illes Balears. L’intent va ser frustrat. Quan va caure la Primera República, Lostau s’hagué d’exiliar a l’estranger. L’octubre de 1880 fou un dels inscrits en el Primer Congrés Catalanista. El 1883, de retorn a Barcelona, va prendre part activa en el Congrés Regional Federalista de Catalunya, que va aprovar el projecte de Constitució de l’Estat Català.

Elegit diputat a Corts espanyoles, pel Partit Republicà Democràtic Federal pel districte de Vilafranca els anys 1893 i 1896, protestà aïradament pels nombrosos casos de repressió contra els obrers dirigits pels governadors de l’època. El 1895 va col·laborar en el congrés de la Unió de Rabassaires celebrat al Vendrell. Va participar als periodics El Comunalista i La Avanzada.

La permanència del nom de Baldomer Lostau entre els carrers vilafranquins durant la dictadura franquista, és una mostra de l’escàs coneixement històric i la ceguesa que tenien els censors de l’època.

Publicat al El 3 de vuit del 02 de juny de 2018

COSES DE BOTERS

El boter era qui feia bótes, tines, tonells, etc., destinats a contenir líquids, especialment vi, o pesca salada. L’origen de l’ofici de boter, no el podem trobar abans de l’edat mitjana. Des de l’antigor el vi sempre havia estat guardat o transportat en àmfores o gerres. No és fins l’any 1015 que es comença a parlar de boters a Catalunya.

El primer gremi de boters d’Europa es va constituir a Barcelona l’any 1257. A més dels boters agremiats hi havia fabricants de botes a moltes poblacions del Penedès, sobretot durant el segle XVIII, en relació amb l’exportació de vi a Amèrica i al nord d’Europa. En plena expansió de la indústria botera es constituí a Vilafranca una societat de boters que assolí el miler d’associats el 1883, la més important dels Països Catalans. Al Vendrell al segle XIX, els boters representaven l’altra gran industria local després del vi. És un dels oficis exposats al Museu del Traginer d’Igualada i al Vinseum de Vilafranca.

Els boters, com tots els oficis, tenien el seu patró. Només que, al llarg del temps, per les circumstàncies, la tradició i la història, se’n coneixen més d’un. Joan Amades cita Sant Urbà, considerat patró del vi, que era per aquest fet també patró dels boters. Santa Magdalena és la santa del vi, doncs, la tenien per patrona els marxants de vi, els taverners i els boters (22 de juliol). Els boters barcelonins tenien com a patrona Santa Eulalia.  A Santa Caterina (25 de novembre), en un moment de la història també els boters la van fer  patrona conjuntament amb els mestres d’aixa, ja que eren oficis molt semblants.

A Vilanova i la Geltrú, en el programa de Carnaval de 1868, consta que els boters van fer la una gran bota a la plaça de les Neus i, a les dues de la tarda, van sortir fent el seu ball voltant per carrers i places.

Al Vendrell, per Carnaval, els boters solien construir una bóta de grans dimensions amb molta rapidesa. Un cop finida la bóta es recobria ben bé de pega o quitrà i es deixava estar al lloc on es construïa fins el dimarts de Carnestoltes, dia en que una comparsa del gremi feia un ball al seu voltant. Després el més vell del gremi, que generalment no havia pres part en la comparsa ni en la ballada, calava foc a la bóta que produïa una gran foguera.

Joan Amades diu que al ball de Cercolets es pot reconèixer el seu origen en les festes i cerimònies de les veremes, en les quals havia estat freqüent simular la construcció d’una bóta que els ballaires encara figuren fer amb l’entreteixit dels cèrcols, tot adornant de flors i de pàmpols quan es balla en temps que encara tenen pàmpols els ceps. Antigament era un ball on només intervenien homes joves, que vestien de color blanc amb sanefes, corbata, faldellí i faixa de color vermell.

Publicat a El 3 de vuit el 25 de maig de 2018

 

LA FREDORADA DE LA CANDELERA DE 1956

Una fredorada o onada de fred és un període associat amb la invasió del territori per masses d’aire polar o siberià. El mes de febrer de 1956 hi va haver la fredorada més important de tot el segle XX. Aquell episodi es recorda al Penedès com la fredorada de la Candelera (2 de febrer).

Fins a finals de gener de 1956 l’hivern havia estat força suau, amb ambient primaveral durant alguns dies de desembre i gener. El fred no acabava d’arribar i la bonança havia provocat que molts arbres ja haguessin florit. En arribar el mes de febrer la situació canvià de cop.

Els estudiosos parlen de la fredorada de la Candelera amb gran respecte tant per la cruesa de les temperatures com per la durada del temporal, que va encadenar tres onades de fred siberià i va perllongar el fred glacial durant una vintena de dies. Els tres moments àlgids de l’episodi van ser entre els dies 1 i 4 de febrer, entre el 10 i el 13, i entre el 16 i el 19 del mateix mes. Segons recull el Servei Meteorològic de Catalunya a Masllorenç el dia 11 de febrer es va arribar -11º, i s’hi va mantenir durant dies. A Sant Sadurní, els dies 11 i 12 a -10º. A l’Estació Enològica de Vilafranca, el dia 12 a -9,8º. Als Caputxins d’Igualada, el dia 12 es van mantenir els -10º,  i a Vilanova a -7,8º.

El deficient subministrament elèctric, que ja feia anys que estava sotmès a restriccions, va esdevenir encara més irregular. Els mitjans per combatre el fred no eren els que tenim ara; les cases s’havien d’escalfar amb la llar de foc o amb el braser, o bé refugiar-se als bars dels pobles que tenien estufes més potents i estaven atapeïts de gent. Rierols i fonts es van glaçar, i els dipòsits i les canonades de les cases es van rebentar. Ningú tenia res per alimentar al bestiar, i com que l’aigua estava glaçada els animals tampoc podien beure. Els tords i les merles tampoc van aguantar l’embat del fred i van morir-ne a cabassos de set i gana.

Va ser la ruïna per als pagesos. Bona part dels conreus es van fer malbé, i encara a hores d’ara es recorda com l’any que el fred va matar les oliveres i els garrofers. Animades pel bon temps de gener i per la poda, moltes oliveres van començar a fer pujar la saba com ho fan a la primavera. Amb les glaçades posteriors, intenses i continuades, la saba glaçada va augmentar de volum i es van malmetre els arbres. Els forts vents  provocaren l’esqueixada de branques i fins i tot l’esberlament de soques senceres que van congelar i matar la planta.

Els experts també asseguren que aquella inclemència va ser aprofitada per molts agricultors per arrencar oliveres sanes o recuperables, aleshores poc rendibles i que no tenien el prestigi d’ara, per plantar altres cultius més productius com cereals o blat. Els trulls de la comarca van treballar poc l’any 1956.

Publicat a El 3 de vuit del 09-03-18