Centenari de l’Estellés (petit homenatge d’un corrector)
Avui que fa cent anys que pariren Vicent Andrés Estellés, i veient que molta gent en cita si fa no fa els mateixos versos, us en voldria fer arribar uns de diferents. Són dels llibres de la seva darrera etapa, del Mural del País Valencià, i formen part del volum XII de la seva obra completa revisada, que ha anat publicant de fa anys l’editorial 3i4.
Vull agrair a Eliseu Climent i a Jan Brugueras la confiança per haver-me encarregat la revisió lingüística d’aquesta nova edició, que m’ha permès d’amarar-me (o amerar-me, com escriuria l’Estellés) d’aquest poeta immens.
Els poemes que copio a continuació són versos de pàtria i de ràbia, dues idees cabdals per a entendre aquest homenot.
Espero que us plaguin.
M’agenolle amb reverència
i prenc un grapat de pols
amb les meues mans que han pecat
perquè aquest és el meu País.
Enlaire el grapat de pols
i trobe en els seus estams
aquest secret que més buscava
perquè aquest és el meu País.
Recorreria a genollons
els indrets de tota la terra.
Em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra
perquè aquest és el meu País.
No em pregunteu res. Deixeu-me
de genolls damunt la terra
amb el cap ficat a la pols
perquè aquest és el meu País.
Perquè aquesta copa de terra
que he begut i que enlaire ara
és la terra del meu País.
No ho comprendreu mai. Anireu
de banda a banda preguntant.
Però tot el secret roman
en aquesta copa de terra.
Per ell matareu. Per ell
morireu. Per ell caureu
brandant la nit de corbelles,
de cavalls i barrancs perduts,
perquè aquest és el meu País.
Us ho dic. Aquest és el meu País.
El veieu. Aquest és el meu País.
Que circule la copa de terra
entre tots els que som a taula,
perquè aquest és el vostre País.
Esgotareu en gran silenci
el calze de la Cova Negra.
Un tros d’os restarà del calze
però, amb això, serà bastant,
perquè aquest és el nostre País.
De Xàtiva
Ciutat, ciutat, cremares com un feix!
Fores un feix afegit al gran foc.
Pedres, taulells, estatures de l’odi!
L’odi més gran que mares han parit!
L’odi més gran, de feraç desventura.
L’odi més gran, de tres avemaries.
L’odi més gran, tassa a culleradetes.
L’odi més gran, l’estiró de la mort!
L’odi més gran, que té destinatari.
Ferocitat i lluminositat
van de la mà on cremen els teus ossos!
Afegiré més foc a la foguera
on cremes tu, on cremen els teus ossos
i els dels teus fills, la raça maleïda!
De Xàtiva
Aquella mort que no trobarà terme,
aquella mort, excedida, a cabassos,
serà la mort del rei Felip V,
serà una mort del tot inacabable.
Es morirà a poc a poc al llit,
es morirà irremissiblement,
es morirà un glopet cada dia,
es morirà de mort inapel·lable.
Es morirà lentament, a poals,
a poc a poc, inexcusablement,
mai no del tot i sempre a poc a poc.
Serà una mort de lenta cullereta,
serà una mort com un xarop benèfic,
serà una mort de cara a la paret.
De Xàtiva
«Ahir vaig assistir, amb la meua dona i uns bons amics, al ple de l’Ajuntament. A la nit, a l’hotel, em vaig ficar al llit com una persona relativament honesta, però no podia dormir, a causa, sobretot, del que havia presenciat, del que havia escoltat al ple de l’Ajuntament. Desvetlat, al mateix llit, vaig escriure açò»:
Quaranta anys de cul i d’ignomínia;
quaranta anys de cabotada indigna;
quaranta anys amb faixí i amb medalles;
quaranta anys de les penes de mort,
quaranta anys mamant de la mamella
municipal, municipal i espessa;
quaranta anys de detencions i mut;
quaranta anys amb els «vinos de honor»;
quaranta anys de l’índex de la vida;
quaranta anys d’emigració i folklore;
quaranta anys de fam i vexació;
quaranta anys de ciri i secretaris,
de cul llepat i sintaxi nefasta:
quaranta anys de sang continuada;
quaranta anys no s’esborren en un dia
i cal lluitar, i lluitar cada hora,
cada moment de la nostra existència,
i fer sentir l’afany ocult dels ous,
i no dormir, companys, i no jugar
el joc malvat i funest del sambori,
tot ple de punts i comes de les lleis.
Jo us ho dic amb el cor a la mà;
som poble, i hem de retornar al poble.
Que la prudència no ens faça traïdors!
El que ha passat, ha passat per a sempre,
i hem d’oblidar i pensar el demà.
Hem de vetlar el sagrament del poble,
pels nostres fills, i els fills dels nostres fills,
i pels veïns, les parelles que passen
amb un clavell encés entre les dents.
Hem de lluitar, hem de manar: manem!
Hem d’agafar la paella pel mànec
amb brusca mà, amb decidida mà.
I mirarem créixer els nostres pobles,
rics de futur, treballant i cantant,
així com creix el ventre novençà.
Manar no és vestir un uniforme
de regidor i dir a tot que sí,
i presidir tedèums i processons.
Manar serà patir amb qui pateix
i legislar manaments d’alegria
per a tothom, i plantar les collites.
En una mà, en una mà del poble,
un dematí ha florit una rosa,
amb un martell i una falç d’alegria!
De Xàtiva
En català sonà lo meu primer vagit:
en català, també, començava el mural.
En català sonà lo meu darrer vagit:
en català prenia a taula l’aigua, el pa.
En català, suprema fidelitat estricta,
van passant els meus dies de treball i de lluita.
En català cantava les torres i terrasses;
en català he cantat i he servit el meu poble.
En català de ferro o català de terra,
en català de dolça besada inextingible,
en català de lent capaltard i canyars.
En català de l’aigua i català del pa.
En català sonà lo meu primer vagit:
tot humil el servesc treballant els meus mots.
D’El llibre del Puig
1
Has assajat la teua mort amb cura:
davant l’espill te n’has provat diverses,
amb gest adust i dictatorial.
«Aquesta no, que m’apreta d’ací.»
Però la mort no pot esperar molt
ni perdre un temps que li és preciós;
perdent el temps la mort perd molts diners:
hi ha molta gent que tan sols menja d’ella.
Irritaràs, t’ho promet, la mort;
i fortament t’agafarà de sobte
i no et valdrà que intentes dir Pepet.
Amb rots, amb pets, amb cagades indignes,
amb un orí d’indestriat origen,
t’enterraran amb la darrera merda.
2
Fou molt valent, segons els epitafis
que, encara viu, li varen dedicar,
amb molta por, o bé dictats per ell,
ornamentals pedrapiquers molt doctes.
Fou molt valent: ho varen reiterar,
pontificant imperials designis
per terra i mar i per aire també:
no el va esglaiar cap perill ni cap risc.
Desafià la mort moltes vegades;
li va guanyar, força astut, la partida.
I va arribar al lloc més principal.
Es va morir. I amortallant-lo, varen
oldre i mirar que s’havia cagat
per una por prosaica amb solt esfínter.
3
En una mort inacabable i única
viuràs les morts que has ocasionat,
i en molt constant i seguida hemorràgia
no pagaràs la sang que vas vessar.
L’índex veuràs de la teua mà dreta
d’anomenar un per un els ministres
i de signar sentències de mort,
foscos decrets, nacionals tenebres.
El funeral més fúnebre tindràs.
En cap país no et voldrien tenir,
i a l’altre món tampoc trobaràs lloc.
Et tallaran el pas milers de morts
que van morir per decisió teua
i que ni mort et voldran per veí.
4
Acostumat a manar i matar
no has acabat el dictat de la mort
i has resistit, voltat de tubs i metges,
tot fent-te fort darrere els teus decrets.
Però la mort, al capdavall benigna,
té un manament superior al teu
i el seu poder extingirà el teu
i així el país viurà dies de llum.
Res no et valdran ni edictes ni medalles.
Res no et valdran detencions ni pànics:
la teua mort serà llarga i indigna.
Acabaràs abandonat de tots.
Publicaran els papers la notícia.
Però ningú no t’ha de plorar mai.
5
El mort ofés o bé l’humiliat
és molt més greu i perillós que viu.
I no dic res, per raons que són òbvies,
del condemnat a mort i executat.
Després de mort i al teu lloc de l’infern
atemptaran contra la teua mort
i et mataran encara una altra volta:
et mataran inacabablement.
Cap de descans has de trobar enlloc,
i no podràs pegar ull en la mort.
Seràs el mort que plorarà endebades.
El mort més mort, el mort sense remei,
hauràs de ser, i successivament
et mataran tots els que vas matar.
6
Amo i senyor vares ser d’un país
i a voluntat vares fer i desfer.
Ara que et mors et puc vaticinar:
no trobaràs ni un pam de terra on jeure.
Et podriràs, menjat pels corbs, al sol
i no podrà ningú tancar-te els ulls.
No t’hauràs mort, i ja estaran corcant-te
els cucs aguts i molt impacients.
Mort refusat, escopit de la terra,
com refusat i escopit fou pels homes,
la caritat t’haurà de ser negada.
Mort de mil anys, trucaràs a les portes
amb balba mà, implorant una almoina,
i sols rebràs un gargall en un ull.
7
No et moriràs encara que ho voldries,
no et moriràs encara que ho demanes
a genollons pels corredors del Pardo.
No et moriràs. Restaràs sols per veure
com creix un poble en llibertat i pau,
cantant la sang feliç dintre les venes,
tot un futur obert com un carrer,
pupil·les clares, netedat del cel,
homes que es treuen el barret, donzelles
proverbials, tothom dient Bon dia!,
i radiants tots els cors del país.
No et moriràs. Pels cantons de la vida
veuràs amants, veuràs éssers feliços,
sense que tu ho pugues prohibir.
De Festes bucòliques