Pols d'estels

Retornem al País Basc. Ara, però, venim de vacances i a gaudir sobretot de les seues meravelles naturals. Venim a omplir-nos de tots els colors del verd, recorrent muntanyes i valls, zones costeres i ries. Deixem de costat els pobles i ciutats que ja visitarem fa tres anys amb els amics del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.

Ens allotgem en la casa rural de Garai, al municipi de Zubiaur, (Orozko), que regenten Mila i Gabriel i situada estratègicament al centre de Biscaia a només uns 20 km de Bilbao. Tot i la proximitat de la gran ciutat, l’entorn és realment impressionant, dintre d’una vall envoltada de muntanyes plenes de pins, roures, carrasques i mil espècies més. Ens trobem a les portes del major parc natural de Biscaia i Araba, el Gorbeia, nom del cim de 1400 metres que domina el parc i fita del muntanyisme basc. Tanmateix, des del poble el cim que domina el poble és l’Itxina, una immensa mol·le  calcària que quan li pega el Sol, se’ns apareix amb un blanc farinós que li dona un aspecte misteriós, fantasmal, que dóna ganes d’explorar i de perdre’s. La elevada temperatura dels dies que passàrem per aquelles terres, però, ens feren desistir de fer llargues caminades a ple sol.

Coneguérem la lluita dels apicultors contra la vespa asiàtica. Insectes invasors que sembla que arribaren en algun contenidor arribat a algun port de França ja ataquen els ruscos bascos, menjant-se les abelles meleres per alimentar les seues cries. Bitxos enormes com tancs front a abelles menudes i fràgils com bicicletes. Vespres com tres abelles. I, les ruscos envoltats per senzilles trampes per a vespes a bases de xacolí i pomes agres….

Però en la volta que férem al parc, en busca de llocs tranquils, bells, sempre vigilats per la mole immensa del mont Gorbeia de 1.482 metres d’altura i amb el cim coronat des de 1899 per una creu metàl·lica, de la qual hi ha hagut diferents versions. L’actual és de 17,23 metres d’altura. És un dels cinc Montes Bocineros de Biscaia, des d’on es convocaven a Juntes generals mitjançant fogueres i el toc de banyes.

Seguint per la N-240, en arribar a dalt del port de Barazar (605 m), s’obri a la dreta el camí que porta als Aiguamolls de Saldropo (Humedal de Saldropo). Un indret idíl·lic amb cavalls rebolcant-se per la pols i vedells pasturant. El camí que envolta els aiguamolls es pot recórrer en mitja hora, travessant boscos amb pins altíssims. Tanmateix la zona humida no es veu des del camí. Es troba amagada darrere d’una densa vegetació.

Havent dinat a Legutio front a l’immens mar d’aigua al fons del qual Gorbeia es fa present, acabem la volta al parc en Murgia. Fins arribar-hi hi ha diverses sendes que amb una caminada d’unes 4 hores permet accedir al cim del Gorbeia. Ho deixarem per a millor ocasió.

Des de Murgia, cap al sud puja una carretera cap al santuari de Santa Maria del Oro (Oroko Andra Maria). Un lloc elevat i magnífic per veure el parc des del Sud i gran part de Biskaia i Araba. Per acabar-ho d’arreglar la natura ens regalà una preciosa posta de Sol darrere d’unes llunyanes muntanyes potser ja de Cantàbria.

Imatges:
1.- Zubiar des de la casa rural Garai
2.- Zubiar, Orozco
3.- Itzina, des del camí a Artea
4.- El mont Gorbeia des dels Aiguamolls de Saldropo
5.- Bosc als Aiguamolls de Saldropo
6.- Santuari de Oroko Andra Maria
7.- Posta de Sol des del Oroko Andra Maria
Fotos d’Enric Marco

Sempre m’ha agradat Alsàcia. Hi vaig viure ben a prop durant els dos anys que vaig treballar a Freiburg, a la Selva Negra. Vaig anar sovint a Estrasburg a passetjar-me per la plaça de la Catedral o a portar els amics a visitar la Petite France. Fa uns dies hi vaig tornar, aquesta vegada per visitar la seu del Parlament Europeu. A banda d’assistir a l’elecció de Martin Schulz com a president de l’Eurocambra, encara vàrem tindre temps per visitar una mica el país.Els Vosgos són una serralada paral·lela al Rin per la seua riba esquerra. Les seues muntanyes no són massa altes i són bastant arrodonides. Des del municipi de Barr, on teniem l’hospedatge, la carretera puja en pocs quilòmetres des del 300 m a més de 764 i arriba a un indret privilegiat, un mirador per admirar tota Alsàcia, fins a l’altra banda del Rin, fins a la Selva Negra. És el cim de Santa Odilia, on s’hi troba l’abadia de Hohenbourg, fundada per santa Odília, patrona d’Alsàcia, filla del duc d’Etichon, l’any 680. Aquest monestir és un lloc de pereginatge molt important, situat a més a més en una de les rutes europees del Camí de Sant Jaume. De fet vaig veure una placa que deia: Santiago 2200 km.Però el que més em cridà l’atenció va ser el rellotge solar que es pot veure a la terrassa davant del mirador d’Alsàcia. Com s’explica a la base del rellotge, el seu origen prové de l’antic monestir de Neubourg, situat al nord d’Alsàcia i que va ser destruit durant la Revolució Francesa. Alguns elements se salvaren, entre ells el rellotge solar del segle XVIII que va ser instal·lat aquí el 1935.

El rellotge està format per un bloc de gres rosa dels Vosgos en forma de rombicuboctàedre, un polièdre de 26 cares: 18 quadrats i 8 triangles. Com la cara superior i inferior no estan disponibles (el suport inferior i una bola del vent a la part superior) queden 24 cares per a 24 rellotges diferents. Es reparteixen en 8 rellotges quadrants quadrats verticals, 8 quadrants quadrats inclinats a +/- 45° i 8 quadrants triangulars inclinats de +/- 54,75°.

La gràcia d’aquest conjunt de rellotges és que les línies horaries estan calculades per donar l’hora de diversos llocs geogràfics del món diferents i ben allunyats. Així, per exemple, hi ha el quadrant per donar l’hora de Mèxic, el del Japó, el de Santiago de Compostela, el de Càldea, el del Congo, o el de Jerusalem, entre altres. A més a més dóna les més usuals hores babilòniques, itàliques i antigues. Per tot plegat, és un rellotge únic al món.Per a mi és un misteri per quina raó volien uns monjos del segle XVIII saber l’hora que era al Japó o a Amèrica, si les comunicacions amb aquests indrets trigaven mesos. Supose que seria un pur treball intelectual de saber que es podia fer i fer-ho.

Vaig arribar quan el Sol ja s’havia post i no vaig poder comprovar si funcionava bé. El trasllat des de l’antic monestir de Neubourg situat a uns 60 km al nord no hauria d’influir massa. I se suposa que en reinstal·lar-lo la seua orientació va ser la correcta.

Jean-Marie Poncelet ha escrit un extens article sobre el Monument Gnomònic del Mont de Santa Odília. El llibret, en francés, de 21 pàgines, es pot descarregar des del seu web “Les Cadrans Solaires du Piémont des Vosges” Monument gnomonique du Mont Sainte Odile.

Més informació:
http://www.cadrans-solaires.fr/cadran-mont-sainte-odile.html
http://www.sciences-edu.net/cadransolaire/diaporama/cf_SteOdile.html
Les Cadrans Solaires du Piémont des Vosges
href=”http://jean-marie.poncelet.pagesperso-orange.fr/monumentsteodile.htm

Imatges: El monestir i el rellotge solar. Enric Marco.

Hi ha persones amb una vida tan lliurada a un ideal científic que ho sacrifiquen tot per aconseguir el seu objectiu. Els astrònoms són, moltes vegades, d’aquesta mena de persones, car són capaços de viatjar a l’altra banda del món per veure un eclipsi de Sol o bé un trànsit de Venus i, de vegades, poden tindre èxit, però ben sovint els seus anhels es veuen frustrats.El cas de l’astrònom francés Guillaume Joseph Hyacinthe Jean-Baptiste Le Gentil de la Galaisière (12 setembre, 1725 – 22 d’octubre, 1792), conegut per Le Gentil, és un d’aquests casos. La seua trajectòria vital és particularment extraordinària.

Ja vaig contar com, al segle XVII, Edmund Halley determinà que amb l’observació acurada dels temps de contacte del disc venusià amb el disc solar durant un trànsit, com el del passat 6 de juny, es podia calcular de manera molt exacta la distància Terra-Sol i a partir d’ací la distància a tots els planetes del Sistema Solar.

És per això que, per al trànsit del 6 de juny de 1761, les diverses potències d’aleshores, van enviar més d’un centenar d’observadors arreu del món per obtenir aquestes precioses dades i, així, ser reconegudes també com a potències científiques. Aquell va ser el primer projecte global astronòmic i per això s’ha anomenat, de vegades, el Projecte Apollo del XVIII.

L’astrònom Le Gentil, membre de l’Acadèmia de Ciències de París, va ser enviat  a l’Índia per observar el trànsit. Pondicherry, a la costa sud-oriental de l’Índia, era llavors una colònia francesa i un bon lloc d’observació. Home prudent com era, va eixir de la capital francesa el 26 de març de 1760, quinze mesos abans de l’observació, per tindre temps d’anar-hi sense problemes.

El viatge per mar va ser plàcid i arribà a l’illa Maurici (aleshores Îlle de France) el 10 de juliol. Allí s’assabentà que França i Gran Bretanya estaven en guerra i cap vaixell no va voler-lo portar més endavant. Per consegüent, hi restà uns quants mesos, tot esperant noves directrius, fins que una ordre expressa i urgent de París, de mitjan febrer del 1761, manà lliurar una nau a La Gentil per portar-lo a Pondicherry. Així doncs, pogué embarcar en la fragata La Sylphide amb la previsó d’arribar a destinació, com a molt, a mitjan maig.

La nau vagarejà durant cinc setmanes per l’oceà índic, amb calmes i vents del monsó, fins que ja prop de Mahé, a la costa oriental de l’Índia, el 24 de maig s’assabentà que Mahé i Pondicherry havien caigut en mans britàniques i, per tant, no eren llocs segurs per a l’expedició francesa. Aleshores el capità de La Sylphide decidí tornar cap a l’illa Maurici però el savi francés no va ser a temps per veure el trànsit des de terra ferma. Així que el 6 de juny, un dia radiant al bell mig de l’Índic per a més desesperació de Le Gentil, aquest pogué observar com Venus passava per davant del Sol. Tanmateix no pogué fer cap mesura útil per la inestabilitat del punt d’observació.

Fou aleshores quan determinà el destí de la seua vida. Després de totes les seues vicissituds resolgué quedar-se fins el pròxim pas de Venus per davant del Sol per tal de mesurar els tan interessants temps de pas. Calia esperar-se 8 anys més, fins el 3 de juny de 1769, però l’objectiu s’ho valia.

Durant aquesta llarga estada acumulà un immens tresor d’observacions astronòmiques, físiques i polítiques que més endavant recopilaria en diverses Memòries i que li donarien faena per la resta de la seua vida. Viatjà per tot l’Índic, l’Índia, Filipines, Madagascar, i en tots el llocs es relacionà amb els seus habitants per conéixer els seus costums, la seua astronomia i la seua llengua. Arribà a aprendre 8 llengües d’aquelles contrades. A través d’ell es conegué a Europa el zodíac dels indis amb 27 constel·lacions i l’astronomia dels bramans. Fins i tot arribà a fer-se deixeble d’un d’ells i a calcular eclipsis amb les seues tècniques.

Ja prop de la data del trànsit esbrinà que la millor opció era observar el fenomen des de Manila, a les Filipines i allí es desplaçà el mes d’agost de 1766. Però una ordre expressa de París l’obligà a tornar a l’Índia. Una llàstima, ara que havia descobert la bondat del clima filipí i els seus cels tan clars, i que calculava que allí l’èxit de l’observació estava assegurat.

Elegí tornar a Pondicherry, que havia estat restituida a França l’any anterior en compliment del Tractat de París (1763). Hi arribà el març de 1768, més d’un any abans del trànsit. Amb tant de temps per endavant, fins i tot es féu construir un observatori amb totes les comoditats i, finalment, tot estava llest el dia 3 de juny de 1769…

El bon oratge que havien tingut durant tot el mes de maig i principi de juny canvià totalment la matinada del dia 3. S’alcà un fort vent, els núvols cobriren el cel durant totes les hores del trànsit de Venus i no s’escamparen fins passada una mitja hora en què tornà a haver-hi cel ras.

Els anglesos que es trobaven a la mateixa costa, a Madràs, actualment Chennai, tampoc pogueren observar res de res.

Mentrestant a Manila, dos amics i col·laboradors de Le Gentil, que ell havia format per a l’observació, mesuraren sense problemes els temps de contacte de Venus amb el Sol, ja que allí, com havia predit l’astrònom francés, féu un dia magnífic.

Le Gentil, deprimit sens dubte per aquest segon fracàs i sense poder esperar un segle per al següent trànsit, emmalaltí durant uns mesos i, per aquest motiu no pogué partir cap a França fins la primavera següent. Però, sense estar totalment guarit, hagué de desembarcar a l’Illa Maurici, per restablir-se.

El 19 de novembre de 1770, finalment, embarcà envers França. Però les seues desgràcies no acabaren llavors, ja que una tempesta trencà el timó de la nau i hagueren de tornar a l’illa. No hi va haver manera de trobar un navili escaient fins que, a finals de març de 1771, una fragata espanyola que passava per allí el recollí i el deixà a Cadis l’1 d’agost de 1771. Per fi a Europa, el final de les seues penúries?

Cansat de viatges per mar, preferí fer la resta del trajecte per terra. Més incòmode però més segur, degué pensar. Finalment arribà a Coutances, la seua ciutat a Normandia, 11 anys i mig després d’haver-la deixada.

Si encara no havia sofert prou adversitats, hagué d’enfrontar-se als seus familiars, els quals, dos anys després del trànsit i sense notícies d’ell, pensaven que havia mort per aquelles terres. Les notícies de tots els observadors de Venus ja havien arribat a França llevat de les d’ell. Per tant, els heureus no havien esperat més i s’havien repartit l’herència. El procurador dels seus béns, a més, reclamà els honoraris d’aquests anys. El tribunal donà la raó als hereus i al procurador i encara hagué de pagar les costes del judici.

Desenganyat de la vida i de la justícia francesa arribà a París on s’hi establí al seu Observatori. També a l’Acadèmia de Ciències de París, com la seua familia, havien dubtat de la seua tornada i ja havien donat la seua plaça a una altre savi. Tanmateix la cordura s’imposà i acabaren reconeixent-li el rang i els honors. Des de llavors es dedicà a redactar les seues Memòries dels viatges amb tot de dades astronòmiques i geogràfiques.

Ja amb 46 anys, es casà amb una jove de Coutances, amiga de la família. Amb la seua dona tingué una filla a qui crià i educà ell mateix i visqué de manera tranquil·la 21 anys més. Morí el 22 d’octubre de 1792, amb 67 anys, en plena Revolució i, d’aquesta manera, s’estalvià veure la destrucció de l’Acadèmia de Ciències (dissolta el 8 d’agost de 1793) a la qual ell tant havia aportat.

Nota: L’extraordinària història de Le Gentil ha frapat multitud de generacions d’astrònoms i està escrita en molts llibres. Jo m’he basat en l’obra: Éloge de M. Le Gentil, membre de l’Académie royale des sciences de Paris, par J.-D. Cassini, de 1810 i que es pot consultar en línia des de la Biblioteca Nacional de França.

Per al cap de setmana no s’anunciava bon temps. La prevista gota freda de tots els anys per l’octubre estava formant-se damunt del mar balear. I nosaltres, sense fer-hi cas, anàvem a retrobar-nos amb la Victòria del Pèndol de les Petites Oscil·lacions, la família i la seua tan estimada illa.El cel, que amenaçava amb pluja el primer dia, va complir l’amenaça el segon, però no va impedir que renovàrem l’amistat virtual amb un encontre real i que visitàrem racons amagats i poc coneguts de l’illa de la calma.

Palma, amb la seua bellíssima catedral mirant al mar, ens donà la benvinguda. Pollença i el seu port ens portà el record de la Xesca i les estades estiuenques d’Agatha Christie. I  des del Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa, sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiérem sota els nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials que queien ens amagaren la costa nord. I sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible.

Segueix…

Amb na Victòria, poetessa mallorquina, ens ha unit la xarxa. Però un encontre real amb més temps i amb Rosa havia quedat pendent des de l’any passat. Recordem i comentem lectures i poemes, parlem de grups musicals illencs com ara Kingdinsky, del futur del nostre país comú. El cel continua tancat i no permet posar en marxa el telescopi per admirar l’objecte més brillant del cel d’aquestes nits.L’endemà marxem cap al nord, mentre passem prop de les Fonts Ufanes que amb l’aigua que caurà en les pròximes hores segur que brollaran ben contentes. El port de Pollença és la nostra destinació, l’únic lloc de Mallorca on no se sala. Els seus habitants l’anomenen familiarment “U Moll de Pollença“. La seua badia oberta al nord està tranquil·la, amb vaixells i alguns atrevits que naden. Visitem la zona humida del nou Centre de turisme ornitològic – La Gola, amb un recorregut que ens permet apropar-nos a veure de prop agrons, garses, collverds, polles d’aigua… Un agró blanc (Egretta garzetta) se’ns presenta tranquil, majestuós, sense canviar de lloc, movent només el cap per fer-se ben net. El seu Centre d’Interpretació ens posa la Gola dins del sistema de zones humides del nord de Mallorca i l’al·lota que ens atén detalla tots els ocells que s’han vist en els últims dies.

Xesca Ensenyat, amb el seu bloc L’Hidroavió Apagafocs, veia com s’enlairaven els hidroavions des de la badia del Moll de Pollença. D’aquí sortiria la gran foto que presenta el seu bloc que encara podeu visitar malgrat que ella ja no hi pot escriure. Em conten que fa anys el Port era la base d’una línia regular d’hidroavions italians que volaven amb destinació a Roma.

Passegem pel camí Vora Mar una bona estona fins arribar a l’hotel Illa d’Or, on s’allotjà als anys 30 del segle passat l’escriptora de novel·la negra Agatha Christie. De les seues estades allí en sorgí el conte curt Problema a Pollença, en el qual el detectiu Parker Pyne hi té el paper protagonista. L’acció del conte passa a l’hotel Pin d’Or, que potser és l’hotel Sis Pins, que també es troba a la vora de la badia. Per cert si el voleu llegir en castellà només heu de punxar ací. En català no l’he trobat. Un estiu Agatha Christie s’allotjà a l’hotel Formentor i és per aquesta raó que els dos hotels es disputen l’honor de ser el lloc on s’escrigué la història del detectiu.

Per la nit, la catedral de Palma, com vaixell il·luminat a la vora de la mar, acull un festival de música d’orgue. La música de Bach omple la nau, mentre admire de lluny la làmpara de Gaudí i la Capella del Santíssim de Barceló, ara a les fosques. Molta gent forastera escolta les notes que toca Miquel Gonzàlez (mp3) En sortir descobresc prop de l’altar major un quadre de Santa Llúcia, que segons sembla és la patrona dels astrònoms.

El dia següent, dilluns 11, el cel ja no pot esperar i descarrega sobre l’illa tota l’aigua que guardava. Tanmateix al matí encara podem visitar el poble de Campos i admirar un vell i bell rellotge de Sol a la façana d’una casa que sembla ser un antic convent. Sempre m’havia preguntat per què el nom del poble del dialectòleg Joan Veny no havia estat normalitzat. Els meus amfitrions m’expliquen que realment el nom ve de Camp de l’Ós, encara que d’ossos a l’illa ja fa temps que no se’n veuen. Tastem les ensaïmades del forn de Can Pomar que descriuen totes les variants possibles de gustos, normals, amb cabell d’àngel, de figues i sobrassada, d’albercocs i crema, etc… Mentre marxem cap a Randa veiem a l’esquerra les formes de Cabrera. Allí foren abandonats 9000 dels soldats francesos vençuts en la batalla de Bailén l’any 1808. Només uns 3000 soldats hi sobrevivien en ser alliberats l’any 1814. Una immunda pàgina de la nostra història.

El cel és ja negre i la pluja no tardarà a caure mentre pugem al Santuari de Nostra Senyora de Cura a la muntanya de Randa.  Al cim, la immensa bola blanca que conté el radar metereològic domina tota la muntanya. Just al costat s’hi troba el Santuari. Sota l’ombra beatífica de Ramon Llull, veiem als nostres peus tota l’illa. Llàstima que les boires i les cascades celestials en caure ens amaguen la costa nord. Sort que la costa sud des de sa Dragonera fins a Cabrera era clarament visible. Mentre dinem i comentem futures activitats, l’aigua cau ben fort i forma una cortina que ens esborra tota la plana de Mallorca. El cambrer (no transportador de plats) afirma que és una llàstima ja que en un dia clar, Eivissa i Formentera, fins i tot, es poden veure rere d’un Sol ponent.

Però després de la tempesta ve la quietud. Les pluges semblen deixar-nos per unes hores. Visitem la petita Cala Pi, que permetria només l’estada d’uns pocs banyistes malgrat estar envoltada d’urbanitzacions. La cala, però, presenta també una torre de guaita molt ben conservada que vigila la costa de l’atac berberisc, tal com feien les torres similars de la costa valenciana.

L’endemà, de bon matí, marxem de l’illa amb la certesa que, malgrat haver visitat moltes vegades l’illa, ens queda una immensitat de racons per descobrir. I si els nostres guies són Victòria i J. ho gaudirem molt més. Moltes gràcies.

I mentre l’avió s’enlairava cap a València, tornava a ploure amb força.

Victòria: en record d’uns dies inoblidables i fecunds, us dedique aquesta octava, amb agraïment i amb afecte. Una abraçada.

Dos dies llargs d’un dilatat diàleg,

d’exuberant natura i pluja i sol,

càlid el cor, delícies al paisatge,

goig dels sentits, serenor i consol.

És nat el fruit d’un encontre harmoniós

i l’amistat surt com les fonts ufanes

que, en brollar, flueix en riu formós

car s’han trobat les ànimes germanes.

Rosa

Foto: Torre defensiva de Cala Pi. Al fons es veu Cabrera. Enric Marco.
Totes les altres fotos són també d’Enric Marco.

Els contes o relats curts en català tenen en Quim Monzó el seu millor exponent. La lectura dels seus llibres et mostra l’absurditat de moltes de les situacions quotidianes i de la societat en general.Hem estat a Barcelona per veure l’exposició que li han muntat a l’Espai d’Arts Santa Mònica, al final de les Rambles. Un espai magnífic on la vida i l’obra de l’escriptor són exposades al públic.

Començà sent dissenyador gràfic per a empreses. Educat artísticament a la Massana,  dissenyà, per exemple, el logotip de l’empresa Carburos Metálicos, encara que la primera versió del disseny era més etèria com corresponia a una empresa que treballa amb gasos. També treballà per a Ajoblanco, d’on formà part de la primera redacció, on dissenyà el logotip parodiant el de Coca-Cola i dibuixà històries i  també treballà per a altres revistes com Canigó.

Vaig descobrir aspectes que no coneixia com la faceta de cineasta, fent el guió de Hic Digitur Dei (1977), paròdia de la mort del dictador o l’obra musical El tango de Don Joan (1986) juntament amb Jérôme Savary, paròdia de l’amor lliure:

-Però l’amor és liure, com les flors. Ho diu el sacerdot.
– Sí, a mi em sembla molt bé això de l’amor lliure, però només amb mi.

Segueix…

Però també va estar el 1973 al Vietnam fent de corresponsal de guerra per a Tele/eXprés. Estigué a Phnom Penh poc abans de l’entrada dels khmers rojos. La seua motxilla arrossegada per mig món podia veure’s en un racó de l’exposició.Va viure una temporada a Nova York a principis dels 80 on va fer, entre altres coses, de crític d’art per a l’Avui.  Hi va tornar als pocs dies de l’11 de setembre de 2001 per fer de corresponsal de la Vanguardia.

Una sala recordava els seus èxits literaris més primerencs i coneguts com Benzina o Uf, va dir ell i una altra plena de pantalles i auriculars invitava a veure les seues col·laboracions genials a Persones Humanes, aquell programa mític de Miquel Calzada a TV3. Vaig recordar el que és ser brut o la diferència entre trànsit o tràfic segons Monzó.

Imatges espectaculars del seu fotògraf de capçalera dels últims anys, Pedro Madueño, ens mostraven Monzó amb llibreta de notes a la Vanguardia amb la princesa, afaitant-se, un dia de la seua vida o fent striptease amb el Gran Wyoming, arran de la prohibició d’entrevistar-lo a TVE.

També s’hi parlà de la seua malaltia, la síndrome de la Tourette, caracteritzada per tics motors i vocals. El record de la seua família també hi era present. Per cert, la familia paterna de Monzó és valenciana, encara que no sé d’on. Borinotus em confirma que els avis paterns de Monzó eren de Benigànim a la Vall d’Albaida. Gràcies.

En eixir, puguerem tornar a escoltar el seu discurs a Frankfurt, presentant la literatura
catalana el 2007.

El viatge des de la Safor per veure les mil i una cares de Quim Monzó a l’exposició bé s’ho ha valgut.

L’exposició acaba avui però, si voleu, encara podeu comprar el llibre de l’exposició, Com triomfar a la vida.

Foto: Quim Monzó sobre una foto de jove. Entrada a l’exposició. EFE.

Avui, 20 anys després de la caiguda del mur, els alemanys i tota Europa estan de festa. Aquell mur que separava les dues Alemanyes, no només en ideologia sinó també en nivell de vida, ja és història, afortunadament.

I ja que estem tots de recordatori i celebració voldria rememorar la meua estada a Berlin només 3 anys abans de la caiguda i la visita que vaig fer a un tram del mur. I com, un dia sencer, el vam dedicar a visitar Berlín-est, capital de la República Democràtica Alemanya.

Vaig visitar Berlin l’any 1986, 3 anys abans de la caiguda del mur. Jo formava part, aleshores, d’un grup d’estudiants estrangers de la Universitat de Freiburg i ens havien dut per visitar l’antiga capital de l’imperi alemany durant una setmana. Aquest temps donà per a molt i ha quedat per sempre com una de les més interessants experiències de la meua vida.

El viatge en autobús travessant tota Alemanya va ser molt pesat. Les autopistes de l’Alemanya federal estaven plenes de cotxes, fora a l’hora que fora. En arribar a la frontera la cosa canvià. Un “vopo” (volkpolizei), policia popular, pujà a l’autobús per controlar-nos. Comptà i recomptà i sempre li’n faltava un a la llista. Tots acollonits no sabíem que fer. Fins que, amb un somriure sorneguer, digué que donat que ell estava a l’autobús també s’hauria de comptar…

Les autopistes de la República Democràtica, al contrari de les de la Federal, estaven pràcticament buides de cotxes fins a arribar a l’illa de Berlín occidental situada al mig de la república socialista.

La setmana següent la passarem amb cursos d’història alemanya i visites culturals a palaus prussians i museus. La visió que millor recorde, però, fou quan vaig veure el bust perfecte de Nefertiti al Museu Egipci. Un goig per als sentits que m’ha acompanyat sempre.

Recorde la visita al mur. Anàrem a l’antic centre del Berlín de preguerra, a la Potsdamer Platz. D’aquell esplendor no en quedava res en aquell moment. El mur estava pintat de colors llampants i grafittis per la part occidental. Per la part oriental, que es podia mirar ja que hi havia unes plataformes on pujar per guaitar per dalt del mur, no hi havia res. Bé, suposàvem que estaria ple de mines, nius de metralladores i detectors de moviment. I allà lluny s’hi podien veure algunes torres de vigilància.

Al dia següent passarem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.

Foto: Postdamer Platz a Berlin als anys 80.

El congrés de física solar acaba amb nous contactes. I aleshores passe de les amistats i coneixences professionals a les amistats virtuals. La visita a l’illa de Mallorca tenia un valor afegit que no havia desvelat fins ara. Vaig a conéixer en persona a la meua primera i més constant lectora, la que s’ha guanyat el títol de “Lectora preferida“, Victòria, El pèndol de petites oscil·lacions.Victòria em rep en sa casa juntament amb J. Ella és tota amabilitat i pau. Una llarga conversa sota els arbres en el que destaca un nesprer que ja presenta les flors que prompte seran fruits. La poesia, el record de Xesca, el cel de setembre, tot és tema de conversa. Que és d’estrany això dels blocs de Vilaweb! Permet fer amistats virtuals que després no deceben en fer-se reals. Aquesta casa virtual que ens acull ens permet expressar els nostres anhels comuns sobre el món i sobre el nostre país.

Segueix…

A la nit, tal com vaig prometre, cal posar en estació del telescopi de Lidl que va comprar per recomanació meua. Les nits, com ja passa tota la setmana, s’omplen de  núvols de pluja tot just cau la nit, després de l’horabaixa. Només podem veure el gegant del cel, Júpiter amb la seua cort de 4 satèl·lits, en fila i situats tots a un costat. Els fotons de llum que provinents del planeta li arriben només a ell, encenen les pupil·les del nen amatent a les meues explicacions. Els nens són sempre els millors alumnes. Crèduls de vegades però sempre curiosos i sense vergonya per preguntar. Llestos en definitiva.

I sota la nit mallorquina parlem de constel·lacions, de galàxies llunyanes, d’estels blaus i rojos o eren verds i taronges? Finalment la pluja fina comença a mullar el telescopi i cal cercar recer a una bona taula per fer la xerrada nocturna.

I escolte la dolça parla mallorquina que et sobta de vegades amb paraules bellíssimes però desconegudes per a mi com ara xapar.

Al matí els rellotges de Sol de Rafael Soler, situats ací i enllà per tot el passeig marítim, marquen les hores sota un Sol benigne que no crema mentre ens dirigim a la bella catedral de Palma per veure altra meravella illenca, la capella del Santíssim on s’hi troba un grandiós retaule ceràmic de l’artista de Felanitx, Miquel Barceló. Però mentre hi arribem ens delectem en l’onada de color que el rosetó de llevant projecta sobre el centre del temple. Onades de blaus, grocs  i rojos que pinten les cares i els cossos dels visitants que es deleixen per banyar-se en aquesta llum celestial…I finalment arribem a l’obra de Barceló. A la dreta una ona gegant en perpetua caiguda mentre un estol de peixos s’enfonsa cap a nosaltres. Estrelles de mar, gambes i algun ham esperant que un peix s’hi enganxe.

A l’altre costat tot un món vegetal, pans cruixents, figues, albargines,… I al centre apareix un Crist fantasmal.

Fora ja passegem. Cort, l’ajuntament de Ciutat, amb un rellotge amb nom de figuera amaga la firma de l’autor al costat de la porta principal. Mestre Caragol puja la paret des de fa segles..

I la plaça de Santa Eulàlia, lloc indigne on eren ajusticiats els pobres jueus mentre l’església acull encara, com fa segles, la noblesa illenca.

I dinem a Valldemossa, a un indret ben plaent, ple d’història i bon menjar. I conec les coques de patata de Ca’n Molinas que semblem monetes de Pasqua però que se’t desfan a la boca en tastar-les.

Gràcies, Victòria, per fer-me conéixer alguns dels secrets de l’illa. Tinc la sensació d’haver tocat un bocí de cel.

Torne meravellat de les terres de la Provença. He passat les últimes setmanes a un petit poble situat entre els rius Ardecha i el Céser, afluents del gran Roina. Allà a la llunyania destacava el mont Ventoux (Ventor en occità), mític punt de la cursa del Tour de França i escalat per Petrarca el 1336. He estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca i petites visites culturals que no s’han fet pesades.

I ha estat també un descans digital, una aturada general de comunicacions electròniques. Sense connexió a internet, sense cap trucada al mòbil, un aïllament digital total.

Segueix…

Com he dit, he estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca, molta amabilitat on ens hem allotjat. També hem fet petites visites culturals que no s’han fet pesades.

Tanmateix les ciutats d’Avinyó i Mimes eren de visita obligada. La residència que va fer construir el papa, que fugint de les lluites entre els senyors romans va anar a parar ben prop del rei francés al segle XIV és impressionant i plena de turistes. El Palau papal d’Avignó bé s’ho val. La llàstima és que estiga buit de mobles i d’ornaments. L’exercit francés el va usar durant el segle XIX i va obrir finestres i posar estàncies dins de les enormes habitacions papals. Ara està tot ben net i restaurat. Però la instal·lació d’alguns mobles ho faria tot molt més agradable. Avignó també és la ciutat del pont inacabat, aquell famós de la cançó que tot xiquet francés coneix.

Nimes, ciutat romana, conserva en molt bones condicions l’anfiteatre (les Arenes) i el temple dedicat a l’emperador (La Maison Carré). A les Arenes, que continuen funcionant com a plaça de bous i és, per tant, el somni complit de tot arquitecte, que el teu edifici continue fent la seua funció 2000 anys després de construir-se, s’hi feien al segle I grans espectacles. De matí tenien lloc escenes de caçera. Es soltaven animals entre arbres i turons i uns caçadors tractaven de matar-los. Al migdia, els senyors anaven a dinar, mentre els criats i esclaus els guardaven el lloc. Era el moment de fer complir les execucions. Els condemnats a mort eren lligats a estaques i les feres els acabaven devorant, amb una plaça gairebé buida.
La vesprada era el moment més esperat. Els gladiadors eixien i lluitaven entre ells. Al contrari del que pensem, la mort d’un ells no era, generalment el final lògic.  Hi havia grans lluitadors i els seus fans els animaven des de les grades.

També van veure el famós aqüeducte romà de Pont du Gard que és el que apareix als bitllets de 5 euros. Realment és impressionant i està molt ben conservat.

El que m’ha sorprés és que totes les possibles atraccions turístiques estan explotades. Ja pot ser un petit castell, un riu amb barques i canoes, un poble medieval, etc… tot té el seu fulletó en diversos idiomes (en català no, ni tampoc en castellà) i la seua entrada. I els turistes hi van, paguen, pregunten i se’n van contents. Quantes meravelles del nostre patrimoni podríem mostrar als turistes que ens visiten! Coves, torres de guaita, castells, molins, etc… I no hi ha ganes ni estímuls per fer el que fan Pirineus enllà…

I respecte al cel que podria dir-vos? Un cel negre, la Via Làctia ben visible, amb totes les seus zones fosques i clares, les constel·lacions clares. La nit del dia 12 d’agost, nit de les Perseides, va ser fantàstica. El poblet on ens allotjàvem va organitzar una observació popular de la pluja d’estels. Ja estava preparat quan vaig arribar. En una clariana del bosc amb un nom ben occità, la Lausa (la llosa), vam veure unes poques però ben brillants “llàgrimes de sant Llorenç”. Per sota de la constel·lació de Cigne tres “estels” seguits deixaren una bona traça al cel cap a les 23:30 hores.

I que podem dir de les llibreries. Tot poble en té una i de vegades més. A Bagnols sur Cèze (Banhòus de Céser, en occità), agermanat amb Carcaixent, en vaig trobar 2 a la mateixa plaça, una de llibres nous i altra de vells. A la de vell podien trobar quasi de tot. I a un altre carrer hi havia altres llibreries de llibres usats. M’han dit que a França hi ha molta llibreria de vell. Ja ho vaig comprovar a la Brocante, una gegantina fira d’antiquari que fan a Barjac al voltant del dia de la Mare de Déu. S’hi pot trobar de tot, sobretot moble antic, però també molts llibres, eines del camp,  aixovar d’altres temps. Val la pena passejar-s’hi, encara que és una mica car però s’hi pot regatejar.

La conservació del territori i del paisatge és exemplar. Tots els pobles estan ben cuidats, sense edificis fora de lloc, sense altures descompassades, pobles on no et fa vergonya viure.

I he sentit parlar occità a les persones grans, encara que ells l’anomenen Patois. És per aquest motiu que era tan fàcil comunicar-nos en valencià. Tanmateix no he trobat pràcticament res en occità a les llibreries. Això si, els carrers de Nimes estan retolats en bilingüe, francés, occità i moltes poblacions tenen el seu nom en els dos idiomes.

I finalment fer notar que no he actualitzat aquest bloc des de principis de mes ja que he estat unes dues setmanes sense internet, totalment aïllat del cibermón, sense saber que passava per casa ni pel planeta. Una desconnexió electrònica que m’ha anat d’allò més bé.

Fotos: Enric Marco

1.- Oronetes al Castell de Roure, Labastide-du-Virac
2.- Camp de lavanda
3.- Carrer de Nimes
4.- Pont del Gard
5.- Labastide-du-Virac

El nord del País Valencià ha estat sempre desconegut per a mi. Llevat de Morella, les comarques del nord no han estat explorades, passejades ni viscudes, cosa que sempre m’ha resultat dolorós. La forma allargassada del País i les tres hores de viatge des de la Safor segurament hi han influït.

Les activitats realitzades als pobles al voltant de l’Any Internacional de l’Astronomia m’han permés redimir-me en part d’aquest pecat.

El passat dia de Sant Jaume un grup de la Universitat de València arribàrem al bonic poble d’Ares per una Jornada Astronòmica. Sessió de planetari, jocs per a xiquets, conferència i observació astronòmica eren les activitats previstes.

Segueix…

Fa uns mesos, des de l’Ajuntament d’Ares del Maestrat, contactaren amb el nostre departament per tal d’organitzar una Jornada Astronòmica durant l’estiu. Amb Sandra, a poc a poc anàrem buscant la data, els continguts i els participants.

Una vegada elegit el dia, el 25 de juliol, anàrem omplint-lo de diverses activitats: planetari portàtil i tallers per als xiquets durant el matí, conferència per la vesprada i observació popular  per la nit.

I així ens trobem el dia de Sant Jaume a la plaça d’Ares a les 10:45 del matí una comitiva de 4 cotxes plens de material i personal del departament, juntament amb joves becaris de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV).

Una vegada muntats tot els aparells del matí, els altaveus de l’ajuntament conviden els xiquets del poble a participar en els tallers. Mentre acabem de muntar el planetari, alguns s’encarreguen que els xiquets realitzen unes senzilles manualitats tot i explicant-los algunes nocions bàsiques d’astronomia.

El planetari que ens ha deixat l’Observatori Astronòmic de la Universitat és realment bonic i ben fàcil de muntar. La bambolla on s’hi projectarà el cel s’unfla i permet encabir-hi unes desenes de nens. Els xiquets d’Ares hi entren encuriosits i un poc recelosos pel túnel d’accés. Algun d’ells pregunta si se’n pot anar si s’avorreix. Les mares i pares presents també hi accedeixen a gatamèu. I la sessió comença. A dins la cúpula, a poc a poc es fa de nit i comencen a veure’s les estrelles. Són tantes que les constel·lacions són difícils de trobar però el cel d’Ares ja veurem que també és així. De l’explicació dels moviments dels estels en el cel,  passem ràpidament a les constel·lacions de l’estiu per a passar finalment a les històries mitològiques escrites al cel. I és que les històries d’intrigues, d’amors secrets de Zeus, de monstres i d’aventures amb herois estan ben representades al cel. I aquell que volia anar-se’n s’hi queda fins al final.

Per acabar el matí els becaris escampen a terra el seu divertit twister astronòmic on els nens s’emboliquen amb els peus i les mans fent veritables garberes humanes, a cavall entre els diversos astres del sistema solar i de l’univers.

És estiu i les hores més caloroses del dia són inhàbils. Descansem, per tornar a l’activitat a les 19:00 hores. És quan s’inaugura al Saló de Plens de l’Ajuntament l’exposició de fotografia astronòmica que fa unes setmanes enviàrem. En ella es fa un passeig per l’univers amb les imatges més espectaculars obtingudes per diverses sondes i telescopis: Hubble, Messenger, Soho, Spirit, Galileo,…

I a les 19:30 comença la conferència. Parle a una audiència variada sobre el nou sistema solar, després de l’expulsió de Plutó del club dels planetes; de l’exploració de Mart i de la descoberta d’altres planetes al voltant d’altres estrelles. Acabe amb la missió Kepler, llençada el passat mes de març, que pretén estudiar 100.000 estrelles entre les constel·lacions de Lira i Cigne per trobar-hi planetes habitables. La xerrada provoca, com desitjava, innumerables preguntes.

Després d’un saborós sopar popular interromput agradablement per la visualització de l’Estació Espacial Internacional, que fa acte de presència mostrant una brillantor desmesurada a causa dels seus nous pannells solars, marxem al Coll de Santa Bàrbara per muntar els telescopis. Allí s’hi aplega mig poble que no para de preguntar mentre jo em quede sorprés per la bellesa de la Via Làctia que creua el cel passant pel Cigne. El planeta Júpiter destaca en el cel sobre la bella vila d’Ares il·luminada amb llums tènues. Tanmateix, com tot no podria ser perfecte, una hora després el vent comença a bufar i la fresca que havia començat per la vesprada es fa més i més intensa. La gent comença a marxar mentre els núvols baixos fan acte de presència cobrint finalment el cel.

Ares, amb només 50 habitants en hivern i uns pocs més en estiu ha programat tot un seguit d’activitats culturals ben interessants per als mesos de juliol i agost que ja el voldrien alguns pobles costaners. Es dedica a l’agricultura i a la ramaderia, però la presència d’un parc eòlic a l’oest del terme ha donat un nou impuls a l’economia local. Però tot no és fantàstic ja que alguns dels membres de la colònia de voltors que volteja constantment el poble cauen de tant en tant en les aspes d’algun molí.

El poble és ben agradable de passejar. Ara estan fen obres al camí d’accés al castell situat a la mola que ha fet tan característic Ares. És també terra de fòssils. Passejant trobem al mig del camí un eriçó de mar, un exemplar en forma de cor, el nom científic del qual és un toxaster o un heteraster, que va viure per aquelles terres durant el període cretàcic fa entre 145 i 65 milions d’anys (gràcies Anna).

Respecte al nom d’Ares ens conten que significa altar (ara en llatí) i que ve de les ofrenes que feien a Mercuri al passos de muntanya. Encara ara hi sol haver ermites en aquests llocs. Així tenim al port de la Bonaigua, l’ermita de Santa Maria de les Ares.

I què podem dir del tracte rebut? Tot han estat atencions i amabilitat, mostrant-nos el poble, presentant-nos la gent i acompanyant-nos a tot arreu. Gràcies a tots els arencs, a l’alcalde i especialment a Sandra per l’acollida.

Fotos d’Enric Marco.

Així és com han vist el Sol els companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) desplaçats a Xina per veure uns dels espectacles més bonics de la natura.

Els eclipsis de Sol es produeixen, entre altres causes, per una casualitat feliç: la Lluna i el Sol ocupen el mateix en el cel, mig grau d’angle, uns 30 segons angulars.

I és que el Sol és molt més gran que la Lluna, exactament unes 400 vegades més gran, però resulta que es troba a unes 400 vegades més lluny de la Terra que el nostre satèl·lit natural. De manera que les grandàries i les distàncies mútues és compensen i fan que els dos astres resulten iguals a la visió humana. Ara cal només que es superposen de tant en tant per tindre completa la festa.

Els companys de l’AAS conten al seu bloc les tensions abans de la totalitat per uns veïns molestos i per uns núvols amenaçadors i la seua alegria durant la totalitat. Fins i tot els centenars de libèl·lules deixaren de volar.

Una hora després de la fase de totalitat una pluja torrencial no els deixà acabar de veure la fase de parcialitat però l’objectiu estava complert.

Podeu saber-ne més al bloc eclipsechina2009.blogspot.com

Foto: Eclipsi total a Anji, Xina. AAS

Els que tinguen la sort d’estar ara a la part central de la Xina podran gaudir d’un preciós eclipsi de Sol d’una durada excepcional. A casa nostra l’eclipsi no serà visible. Només els habitants de gran part d’Àsia i del Pacífic seran els testimonis del fenomen celeste.

Els habitants de Shanghai, i en general de tota la conca del Yangtzhé, podran veure com segons la mitologia xinesa el drac s’engul la Lluna per a més tard vomitar-la.

La durada serà més de 6 minuts ja que es dóna la circumstància que la Terra està prop del seu punt més allunyat del Sol, l’afeli, i, a més a més, la Lluna està en el seu punt més pròxim a la Terra, el perigeu. Això ens presenta una gran Lluna i un Sol petit que faran durar l’eclipsi més del normal.

Des de fa uns deu dies l’expedició de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) recorre Xina i avui ha arribat al seu punt d’observació a la ciutat d’Anji. M’envien diàriament la crònica del dia que jo penge en el bloc del viatge.

Si esteu interessats en les aventures d’uns saforencs en terres de Xina punxeu en el següent enllaç: eclipsechina2009.blogspot.com

Encara que els articles venen signats per mi, jo només els he penjat tal com m’han arribat.

També podeu seguir per internet aquesta matinada l’eclipse en directe retransmés per l’expedició Shelios.

Imatge: La muralla xinesa el dia que anaren els membres de l’AAS. Un dia de mascletà?