Dia u. La notícia. Xocant.
Arriba la trucada que comunica la mala notícia. L’impacte és xocant, però reacciono i encaro els fets de manera valenta. Més tard, intento fer una migdiada, però m’és impossible, ja que tanco els ulls i se me’n vessen les llàgrimes.
Dia dos. Noves informacions.
Miro la realitat. La situació no és greu, però s’estan fent diferents proves per a anar descartant possibles danys. Mentrestant, la tenen sedada. Procuro entendre les causes de tot el que ha passat i viure el meu dia a dia amb tranquil·litat i relativa normalitat.
Dia tres. Sentiments conflictius. Nous detalls.
Continuo pensant en ella tan bon punt em desperti. Ara tota la meva vida gira al voltant del meu pensament —i patiment— cap a ella. Sembla mentida com la vida es pot capgirar d’un dia per l’altre. Tot plegat apareix com una pel·lícula. Vaig a nedar a la piscina i intento desfogar-me; però la seva imatge somrient, les seves paraules afectuoses m’omplen el cap. Al final, les llàgrimes belluguen dins les ulleres tal com el cos belluga dins l’aigua. Després, al cap d’una estona continuant nedant, sento una pau interior, un sentiment que per fi em tranquil·litza. És una sensació molt estranya i que deixo oberta a qualsevol interpretació.
En tornar a casa, rebo més notícies: ja no està sedada; ella no parla sinó a monosíl·labs, no recorda res, té molts dolors només en seure. Ajaguda, somriu i està serena.
Dia quatre. Ho passo malament.
Tinc el cor encongit. Encara que rebo missatges encoratjadors i solidaris, la trobo a faltar i no paro de pensar-hi. No pot ser que la vida continuï mentre que ella es troba en aquell estat. Aquesta vegada ploro, em desfogo plorant, ploro durant dues llargues estones. Al vespre, me’n vaig al llit esgotada i amb un fort mal de cap.
Dia cinc. La reacció.
Em llevo amb ganes de fer mil coses per tal de no pensar en ella. Fins i tot surto, faig la compra i un ginseng al bar de la cantonada. Soc hiperactiva fins tard al vespre.
Dia sis. Esperança.
Avui he rebut bones notícies, per fi. Ella és més reactiva i ha millorat lleugerament en la parla. Tothom diu que és qüestió de temps perquè es recuperi.
I jo, tot i que de tant en tant se m’escapa alguna llagrimeta encara, em sento més alleugerida, cosa que em permetrà, a partir d’avui, de fer front al meu dia a dia amb més confiança.
Ja soc adulta i he d’assumir les meves responsabilitats i les conseqüències d’aquest mal tràngol. El destí m’ha posat a prova i jo entenc que he d’acceptar el repte. Soc sensible i vulnerable perquè es tracta de la persona més important en aquest món. Tanmateix, me’n sortiré, i tant que me’n sortiré, perquè ho dec tot a tu, mare.
