Més enllà de la perifèria

En època d’Aznar (1996 – 2004) vaig deixar de mirar les notícies, em provocaven massa malestar. No veient-les em sentia millor. Vaig tornar a seguir-les amb interès a partir de 2010, per saber com evolucionàvem com a país, creient que realment aconseguiríem tenir un estat propi, com seria de justícia. Amb la vinguda de la Pandèmia ja vaig tornar a desertar de mirar els mitjans, els tornava a veure com un histerisme programat per tenir-nos a tots espantats i a casa. A partir de llavors em miro de lluny tots aquests histerismes amb que ens van inundant per evitar que m’afectin negativament i poder anar fent la vida. De totes maneres, es fa difícil mantenir-se’n al marge perquè el soroll és massa alt i acaba afectant moltes de les converses habituals.

Cada vegada es veu més evident que aquests histerismes es fan per tenir-nos quiets i amb por a moure’ns. Cada vegada que es genera una histèria d’aquestes característiques es fa molt difícil mantenir una opinió contrària al què diuen els altaveus i, encara més, mantenir-la en una conversa amb altres persones imbuïdes pels mitjans. Amb les histèries dirigides pels mitjans, és fàcil generar odi cap a un col·lectiu concret com van fer els Nazis durant els anys 30 amb tan nefastes conseqüències. Per això m’inquieten tant tots els missatges d’odi cap a diferents col·lectius que vaig veient a les xarxes i mitjans.

De moment sembla que l’odi va per bombolles, a les xarxes pots trobar missatges d’odi per tots els gustos: immigrants, jueus, feministes, homosexuals, persones trans….  Els que fan més por són aquells que provenen de persones amb poder i altaveus perquè són els que perillen més d’escampar-se i provocar problemes a les persones d’algun dels col·lectius odiats. Com a catalana, em preocupa molt l’odi a la catalanitat perquè té molts altaveus i els propaguen persones amb molt de poder.

També em preocupen totes les manifestacions d’odi cap al poble jueu. Quan hi hagué els atacs de Hamàs del 7 d’octubre em vaig quedar en xoc pensant amb totes les víctimes, però sobretot en el jovent que estava en aquella festa prop de la frontera i especialment les noies. El què també em preocupava era què passaria a partir de llavors a la població palestina de Gaza. Els resultats no s’han fet esperar i portem massa temps que aquesta població està sotmesa a una brutalitat molt inhumana. Brutalitat que ens mostren els mitjans cada dia, mentre en queden a l’opacitat altres que no interessa mostrar. A aquestes alçades de la història sembla que no només no aprenem a conviure amb les diversitats sinó que cada dia retrocedim una mica més en com ens tractem els uns als altres. Els missatges d’odi que ens arriben no presagien res de bo. De moment hauré de seguir sense veure les notícies i lluitant per no assumir cap dels missatges d’odi que m’arribin.

Que la primera víctima d’una guerra és la veritat, s’ha dit molt i ara en podem ser clarament testimonis. Quan un conflicte esclata, la lluita per imposar un relat no té aturador i així és com la manipulació es va obrint pas, tal com vam veure els anys del conflicte obert entre Catalunya i Espanya, especialment als mitjans espanyols.

Vaig deixar de seguir els mitjans d’informació en el moment que els nostres líders es van rendir. En aquell moment vaig començar a notar que el relat que ens volien imposar els mitjans catalans s’acostava a l’espanyol, modificant el llenguatge per aproximar-se a la visió que volia imposar l’estat espanyol.

El meu objectiu era mantenir-me al marge, per intentar arribar a les meves pròpies conclusions. Però quan no et refies de la informació que reps, es fa difícil poder arribar a conclusions. Aquesta opció l’he mantinguda durant tot aquest temps de pandèmia i, ara amb l’esclat d’aquesta guerra a Europa, segueixo intentant desgranar el blat de la palla de la informació que ens va arribant. Ja fa temps que tots els mitjans defensen una posició sense cap alternativa ni cap contrast, això ho havíem vist sempre en els mitjans espanyols, però ara també es veu en els catalans, i això és un prova que alguna cosa no funciona.

Hannah Arendt afirmava que quan els mitjans deixaven de ser lliures podia passar qualsevol cosa i que aquesta era la manera que els totalitarismes s’imposaven. Deia que el fet de no poder creure en les informacions que van arribant complicava molt poder formar-se una opinió pròpia i limitava molt la capacitat d’actuar. Crec que això explica l’estancament que vivim malgrat les injustícies que veiem cada dia i les retallades a les nostres llibertats.

Ara toca la guerra d’Ucraïna de la qual serà impossible saber què passa realment perquè serem víctimes de les informacions d’un dels bàndols o, si ho busquem, potser dels dos. Aleshores només tindrem la certesa del sofriment de les persones que els està tocant viure-la, independentment de la seva identitat, ideologia, religió, color de pell, simpaties o el què sigui que vulguem destacar.

Vaig crear aquest bloc per una necessitat imperiosa d’escriure, ja feia temps que intentava aclarir-me posant-me davant l’ordinador i redactant allò que pensava. Amb els fets de l’octubre de 2017, la necessitat d’escriure va augmentar exponencialment, per això al gener de 2018 vaig començar a penjar alguns d’aquests escrits a aquest bloc.

Últimament m’està costant molt d’escriure o almenys d’escriure alguna cosa publicable, em costa entendre el món en el que ens està tocant viure, o potser prefereixo no entendre’l per mantenir-me una mica tranquil·la i no patir en excés. A aquestes alçades de la vida ja sé que les coses no són mai tan negres com les temem. Que a vegades provoca més sofriment l’anticipació a alguna cosa negativa que allò quan succeeix, perquè moltes vegades som més forts del què ens pensem. Però també un fet negatiu que ens atrapa sense esperar-lo ens pot destrossar.

Ja fa temps que gairebé no miro els mitjans informatius, la sensació que ens volen vendre un relat manipulat és massa gran, però tampoc em crec els relats alternatius que apareixen. Intento fer-me un relat meu, però amb la informació que ens arriba es fa impossible, ja que només ens arriba allò que interessa que arribi. La veritat es barreja amb moltes mentides i mitges veritats per tal que no ens puguem aclarir.

I enmig d’aquesta boira plena de mentides i mitges veritats anem avançant a les palpentes,  esperant que algun dia la boira s’esvaeixi i puguem veure clarament el camí cap a la llibertat.

Vivim temps de fanatisme, qualsevol ideologia, religió, punt de vista, etc. és defensat fins a l’extrem i considerat com a una “Veritat” última, de manera que totes les persones que tenen el més mínim dubte d’aquesta “Veritat” són atacades. Això no és nou, però amb la rapidesa del nostre món junt amb l’abundància d’informació i desinformació cada vegada ens polaritzem en posicions més radicals i intransigents. Cada grup o grupet vol imposar la seva posició, el seu relat atacant el dels altres sense el més mínim respecte per la discrepància.

Em preocupa aquesta tendència a voler-ho simplificar tot, a voler donar respostes senzilles a qüestions complexes, a voler explicar situacions complexes amb quatre tòpics.

Si conèixer-nos a nosaltres mateixos ja és complicat, com podem pretendre conèixer als altres per poder-los jutjar?. Els relats que s’imposen cada vegada són més simples i més esquemàtics. Es pot arruïnar la vida a una persona per una acció o una paraula que ha dit, sempre que es tinguin els mitjans necessaris per a fer-ho. Aleshores no té gaire importància que aquell fet o aquella paraula no hagi existit o s’hagi tret de context, perquè el mal ja està fet i aquella persona sempre més serà assenyalada.

Moltes vegades ja no escoltem les idees o els punts de vista dels altres només perquè hem estigmatitzat o etiquetat la persona que exposa aquestes idees o punts de vista. Aleshores pensem erròniament que res que pugui dir ens interessa, quan hauríem d’estar oberts a escoltar tothom que parli amb respecte i sense insultar ni menysprear als que pensen diferent. Això porta a que la millor manera de destruir una idea sigui destruint les persones que la defensen. Quan caiem en aquesta trampa acabem fent el joc al grup que disposa de més mitjans per intoxicar i destruir les reputacions de les persones com una manera de destruir les seves idees.

Aquesta és una manera d’actuar que limita fortament la llibertat de creació i opinió, llibertats que són molt necessàries perquè una societat pugui evolucionar i millorar, de manera que totes les persones que en formem part ens puguem desenvolupar lliurement.

Crec que totes les ideologies poden arribar a tenir un punt tòxic, igual que passa en les religions. Entenc punt tòxic quan poden ser nocives per les persones que les han fet seves i pel seu entorn. És el cas d’aquelles persones que arriben al fanatisme en la defensa d’una idea fins a fer mal a les persones que no l’accepten o només la qüestionen, negant-se al diàleg i al lliure intercanvi d’idees. Les mateixes ideologies o religions que poden arribar a un punt tòxic, també poden ser eines fantàstiques per a moltes persones. Per tant la toxicitat acostuma a estar més vinculada en la relació de la persona amb la ideologia o religió que en l’essència mateixa d’aquesta.

Malgrat això, hi ha ideologies que tendeixen més a la toxicitat que altres, són totes les que es basen en la negació de la diversitat, com seria el cas de totes les variants del feixisme. Encara em costa entendre com, després de veure el dolor infringit per aquest tipus d’ideologies, a dia d’avui hi hagi tanta gent que les torni a abraçar. M’agradaria pensar que és per ignorància, però no puc obviar que també hi ha interessos en abraçar-les per tal de mantenir algun privilegi.

Una de les ideologies amb un grau alt de toxicitat, que moltes vegades cau en el feixisme per mantenir-se i imposar-se als dissidents, és el nacionalisme espanyol. Aquesta defensa de la “Unidad de España” per sobre la vida i les identitats. Una defensa que no ha dubtat mai en destruir persones, entitats i iniciatives culturals per tal d’imposar-se.

En el llibre: “Per tenir casa cal guanyar la guerra” sobre la vida de Joan Margarit, vaig trobar aquesta frase: “Suposo que es necessiten unes condicions de llibertat civil i econòmica favorables durant diverses generacions per al record mínimament organitzat. La misèria i la por tenen altres coses a fer que recordar.” Es referia al trencament en la transmissió de la cultura i les experiències viscudes per part de la generació dels seus pares nascuts a principis del segle XX cap a la seva generació nascuda durant la guerra i la postguerra.

A mi em va fer pensar que aquestes condicions també són necessàries per tenir una cultura mínimament normalitzada. En el cas del nostre país, sempre ens estem refent de desfetes en les que ens han volgut fer desaparèixer per no amenaçar aquesta “Sagrada Unidad” que garanteix a unes elits seguir vivint dels seus rèdits.

Vam aprofitar el confinament per veure una sèrie que porta per nom “The Man in the High Castle” és una sèrie que planteja què hagués passat si els aliats haguessin perdut la  II Guerra Mundial. La sèrie se situa als anys 60 del segle XX en uns EUA repartits entre dues de les potències guanyadores de la Guerra: el Reich i l’Imperi Japonès. Mentre el Reich domina Nova York i tota la costa est, l’Imperi Japonès domina San Francisco i tota la costa oest.

És molt interessant veure com evoluciona la societat sota el Reich i sota Japó. Es tracta de societats governades per països autoritaris que les han ocupat i fan complir les seves lleis, malgrat siguin lleis discriminadores per la població autòctona, en aquest cas l’americana.

Veient la sèrie des d’un país en que el feixisme sí que va guanyar la guerra, no pots evitar que contínuament trobis molts paral·lelismes amb la nostra societat. La sèrie passa a la dècada de 1960, una dècada en què a l’Estat Espanyol realment es vivia la mateixa situació que la sèrie. Veient-la t’adones que l’actitud de la majoria de persones que viuen en aquella situació és molt semblant a l’actitud de moltes persones que van viure a l’Estat Espanyol sota al franquisme per tal de sobreviure i no tenir problemes amb el règim. A vegades jutgem algunes decisions que van prendre i algunes posicions, sense adonar-nos de les circumstàncies en què ho van fer.

Parlaríem d’actituds desenvolupades aquells anys per les persones que van viure sota el franquisme que han deixat una llavor en l’època actual, fins i tot en generacions més joves. Sense oblidar que després de la famosa “transició” les estructures de l’estat van seguir essent les mateixes, de manera que moltes de les circumstàncies tampoc han canviat tant.

Estaríem parlant de la por a involucrar-se en política, a voler passar desapercebut per no tenir problemes, a la cooperació amb el poder per poder viure tranquil. També parlaríem d’acceptar les  mentides dites des del poder per poder seguir vivint amb una certa normalitat, malgrat veure clarament que són manipulacions. En definitiva la necessitat de trair-se un mateix per poder fer una vida “normal”.

Una altra semblança que esgarrifa és veure com des del poder s’utilitzen totes les eines que disposa per destruir la cultura existent i la memòria del territori ocupat. Aquí torna a ser fàcil veure els paral·lelismes amb tot el què es va destruir a partir del 1939, en tot el trencament que hi ha amb la cultura d’abans de la Guerra Civil i la dificultat que tenim les noves generacions per conèixer tot el què es feia. També podem parlar de totes les eines que s’utilitzen i s’han utilitzat per destruir la llengua catalana, primer prohibint-la i després fer-nos creure que és una llengua i una cultura de segona, posant tots els entrebancs possibles perquè aquesta no pugui entrar en segons quins àmbits i tampoc tingui projecció internacional. D’aquesta manera la van fent prescindible fins que desaparegui.

La repressió contra l’independentisme que s’ha desbocat a partir de l’octubre de 2017, va en la mateixa línia, aconseguir per la via de la por i de la violència que renunciem a ser qui som per tal de poder fer una vida “normal”, però aquesta no serà mai possible si es basa en la por i en la repressió.

Hi ha dies que m’omplo d’una colla de sensacions, aleshores el millor que puc fer és expressar-les amb paraules. Ahir va ser un d’aquests dies i quan em vaig posar davant l’ordinador, van sortir aquestes paraules expressant tot allò que em voltava. Com que ho vaig escriure ahir encara no he pogut posar-hi imatge i música com els poemes que he començat a compartir. Però crec que el poema és molt actual i a l’espera de fer un muntatge més endavant, crec que és un bon moment per compartir-lo:

No es pot tornar al passat

Un món en decadència
amb l’únic encant d’allò
que ha passat
i ja no tornarà.

El passat ja no hi és,
el futur no el veiem.

Ens queda el present feixuc
que no ens permet veure el camí
que ens portarà al futur.

El passat no hi és i està ple de pols
caminar enrere només és un miratge
que ens portaria a un futur pitjor.

Només ens queda avançar
a pas ferm per poder-nos guanyar el futur.

El poema que he preparat com a vídeo també el vaig compartir al bloc fa dies junt amb una colla de reflexions sobre la història del nostre país. L’escrit del bloc portava el nom “País d’inicis” i començava amb el poema “Un nou dia comença” que avui comparteixo a través d’un nou vídeo.

Clicar aquí per veure el vídeo: Un nou dia comença

No sé si és per situació geogràfica o per quin altre motiu, però el cert és que en aquest racó de món en el que ens ha tocat viure sempre ens anticipem a les crisis mundials que sacsejaran a la humanitat. Conec poc la Guerra de Successió, però la sensació és que s’enfrontaven dues maneres de governar: l’absolutisme Borbó contra el sistema austríac més supeditat a les decisions de les Corts. Com a exemple a la manera de governar que va perdre la guerra era el jurament que es feia davant els reis catalans abans del 1714: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

Més endavant podríem parlar de la Guerra Civil Espanyola, en que vivim una anticipació claríssima del què va ser després la Segona Guerra Mundial, amb resultats tan diferents a l’Estat Espanyol en comparació a la resta del món on el feixisme va perdre la guerra.

Inevitablement el Procés a la Independència viscut a Catalunya en els darrers anys també fa pensar en una anticipació a lluites que tindran una vessant més mundial. En aquesta lluita pacifica que vam viure s’enfrontaven dues visions oposades de com s’ha de gestionar un país: una visió més autoritària, més jeràrquica, de governar de dalt cap a baix contra una visió més de responsabilitat de la població més lligada al territori i més de baix cap a dalt.

En totes les lluites que hi ha hagut, al llarg dels segles, a l’Estat Espanyol sempre s’ha imposat la visió més autoritària a través de la violència contra els que defensaven altres posicions. Això ha configurat una manera de governar i d’enfrontar els reptes sempre amb el “ordeno y mando”. Aquest sistema també s’ha utilitzat per imposar una llengua, una cultura, una religió, un concepte de nació, etc.

Durant la tardor del 2017, els catalans de principis del segle XXI vam poder viure en la pròpia pell aquesta imposició a través de la violència. Encara no refets de tot el què significava aquella imposició, ara ens trobem en una altra fase d’imposició autoritària com a resposta a aquesta epidèmia. S’aprofita la situació per centralitzar més el poder, prenent competències a les Comunitats Autònomes, centralitzant les comandes de material necessari, atacant a científics crítics amb la gestió realitzada o imposant a l’exercit als carrers dels nostres pobles i ciutats.

En aquesta entrevista, Yuval Noah Harari considera que hauríem de sortir de la pandèmia fent front comú com a humanitat i no reforçant els estats nació. Per desgràcia l’estratègia espanyola va en el sentit de reforçar el seu Estat, tancant-se dins les seves fronteres i atacant tota la dissidència. Els catalans, per desgràcia, sabem massa bé què significa això, ja que al llarg de la nostra història ho hem anat patint periòdicament.

No podem acceptar de cap manera aquest autoritarisme que aprofita la pandèmia per imposar-se, ni acceptar cap retallada de les nostres llibertats com a possible solució a aquesta epidèmia.

Si analitzo les meves emocions en aquests dies de confinament, l’emoció que experimento més és la de ràbia o indignació. Algunes vegades s’obre pas la por a agafar la malaltia o a transmetre-la a algun familiar més vulnerable. Ja fa temps, anys i tot, que he deixat d’escoltar a polítics i periodistes espanyols com a mesura per mantenir el meu benestar emocional, tot i que sense poder-hi fer res a vegades me’ls topo a les xarxes. Sentir les seves mentides i veure com tergiversaven la realitat superava allò que jo podia aguantar i em feien experimentar una impotència i una ràbia difícils de digerir.

En aquests moments de crisi ja no he pogut evitar de sentir aquesta impotència i ràbia, ni tant sols prenent la mesura de no dedicar ni un minut a veure aquelles conferències de premsa del “Gobierno de España” acompanyat de militars. Però les decisions que prenen i les seves conseqüències cauen sobre tots nosaltres empitjorant la situació de tots.

Posar la gestió d’una crisi sanitària en mans de l’exercit i no de sanitaris, dir-nos que hem d’obeir cegament utilitzant mitjans coercitius en lloc d’apel·lar a la nostra responsabilitat com a ciutadans adults i lliures, centralitzar competències amb els resultats negatius que això ja es preveia que comportaria forma part d’una estratègia que porta a aquest Estat a augmentar un grau més el seu autoritarisme i a fracassar en la gestió d’aquesta crisi sanitària obtenint els pitjors resultats a nivell mundial en nombre d’infectats i morts.

Hi ha diversos motius per voler fugir d’aquest Estat Espanyol i aconseguir la independència del nostre país. El meu principal motiu sempre ha estat el motiu cultural, com ja he expressat en altres escrits d’aquest bloc. Un dels altres motius pels que crec que ens serà molt positiu sortir de l’Estat Espanyol, és fugir d’aquest sistema tòxic que ho regula tot. Es tracta d’un sistema creat per mantenir els privilegis d’uns quants per sobre de la majoria de la població.

Si amb la gestió de la darrera crisi econòmica ja es va poder observar com s’obligava a fer retallades a les CCAA i ajuntaments, que són les que gestionaven la sanitat, l’educació i els serveis socials, mentre l’Estat anava gastant en grans infraestructures, en Defensa, en la Monarquia, rescatant bancs i altres despeses que només afavorien als mateixos de sempre.

Ara amb la gestió d’aquesta nova crisi la situació encara és més escandalosa, totes les mesures econòmiques van destinades a salvar les grans empreses, però els petits empresaris i autònoms han de seguir pagant els seus impostos sense poder generar ingressos pel confinament. L’economia catalana està totalment basada en un teixit empresarial de petita dimensió, per això les mesures que s’estan prenent castigaran fortament la nostra economia, mentre salvarà a les grans corporacions amb seu a Madrid i amb directius habituals al “Palco del Bernabeu”.

Quan vaig acabar la carrera d’econòmiques, vaig trobar feina com a professora associada d’economia i vaig començar un doctorat en Teoria Econòmica. Després d’un curs en aquestes circumstàncies se’m va oferir de fer la substitució temporal d’un professor titular que es preveia que duraria tot el curs. Vaig acceptar aquella plaça, però la substitució va acabar després de 3 mesos i em vaig quedar al carrer sense feina. Aleshores em van quedar uns mesos per dedicar-me exclusivament al doctorat fins que s’acabés el curs.

El fet de no tenir feina vinculada al món de la Teoria Econòmica, veure un futur professional en el sector força complicat, no saber gaire a què centrar-me per fer la tesi i que cada vegada em sentia més lluny d’aquell relat segons el qual: “el mercat era el millor sistema de distribuir la riquesa per tal d’arribar a una situació òptima”, em va fer abandonar aquell món.

En els últims anys he estat pensant que si ara hagués de fer una tesi sobre economia el tema que m’agradaria estudiar és la possibilitat d’implementar una renda bàsica per a tothom, fins a quin punt les finances públiques ho podrien mantenir, i a quin model de societat i economia ens podria portar.

El punt de partida d’aquesta idea és que la societat actual està basada en la idea que per gaudir d’un benestar econòmic, o almenys les necessitats cobertes, cal tenir una feina.

Tenir feina ha esdevingut una vertadera necessitat i no tenir-la converteix a moltes persones en marginals. Aquesta idea porta a dues conseqüències:

1. Si totes les persones hem de tenir una feina, cal fabricar molts objectes i oferir molts serveis que s’han de col·locar al mercat, per tal que tothom estigui ocupat. Per aconseguir-ho hem d’utilitzar molts recursos naturals i generar molts residus i així ens anem carregant el planeta.
2. Les persones, en edat laboral, que no aconsegueixen tenir una feina pel motiu que sigui (salut, poca preparació, circumstàncies personals…) han de recórrer a ajudes per anar subsistint amb l’estigmatització que això pot significar.

Amb aquesta parada obligatòria que està essent aquesta crisi del Coronavirus, moltes persones no poden sortir a treballar i això afectarà als seus ingressos. Aquesta és una bona ocasió d’analitzar a fons la idea d’una renda bàsica per a tothom que garanteixi les necessitats bàsiques.

Crec que una renda bàsica que garanteixi uns mínims per tots els ciutadans reduiria la necessitat que tothom hagués de tenir una feina per poder sobreviure i, per tant, haver de produir molts béns i serveis que han de ser col·locats al mercat. Així una part important de la població es podria dedicar a temes com cuidar als éssers estimats, crear art, literatura, música o altres activitats que difícilment poden esdevenir mercaderies per vendre al mercat. També s’hauria de preveure com es garanteixen i bonifiquen aquelles feines necessàries per la societat i d’on han de provenir els ingressos de les administracions públiques per fer-hi front.

Soc conscient que el tema és complex i cal ser estudiat amb molta profunditat, que és un tema revolucionari i significaria un gran canvi de paradigma, però penso que podria ser una sortida a la situació a la qual ens estem enfrontant.

Vivim una època estranya, o potser em faig gran i cada vegada em costa més d’entendre el món en el que vivim. De natural no dono mai res per bo i acostumo a qüestionar-ho tot, per això em costa creure en veritats absolutes i tot ho poso en quarantena abans no em mullo per una banda o una altra.

Crec que la realitat és polièdrica, cada persona que la viu, la viu i la interpreta diferent, per això no hi ha dues persones que ho visquin igual, poden tenir punts de contacte, però mai estaran al 100% d’acord, per això crec que és tan difícil l’objectivitat. En la nostra època rebem moltes versions ja que estem exposats a una gran diversitat d’interpretacions i vivències a través de les xarxes socials.

Recordo una conversa amb un company d’estudis al principi d’internet, deuria ser a mitjans de la dècada dels 90. Aquest company era contrari a internet, però jo li vaig comentar que internet obria un canvi en el perfil de l’emissor i el receptor dels missatges. Fins aleshores la majoria de la població només érem receptors: engegàvem la televisió, anàvem al cinema, escoltàvem la ràdio, compràvem discos (potser ja eren CDs) i escoltàvem la seva música. L’emissor de la informació, o de la cultura sempre era lluny, podia venir d’Estats Units amb les pel·lícules de Hollywood o de Madrid amb la majoria de mitjans editats des d’allà. En aquella època també començàvem a rebre informació i cultura feta a Catalunya, normalment des de Barcelona i amb una visió clarament barcelonina.

Internet permetia que cadascú de nosaltres també fóssim emissors d’informació sense deixar de ser receptors. Això ens permetria arribar a punts de vista diferents i qüestionar molt més les veritats que ens arribaven per mitjans tradicionals. També ens permetia accedir a continguts de cultures que havien estat marginades des del poder, com és el cas de la cultura catalana o tenir accés a creacions realitzades lluny dels centres d’influència.

Actualment Internet s’ha convertit en un lloc on podem trobar informació, continguts i explicacions per totes les teories, fins i tot les més estrambòtiques. Cada posició defensada té el seu reguitzell d’arguments i proves que et demostren que allò és inqüestionable. A més quan comences a navegar per espais on et defensen una posició tot el què reps, et confirma aquella posició. El mateix passa amb els continguts culturals. Si tens temps i ganes pots intentar de buscar les posicions contràries per tal de contrarestar, però la manca de temps junt amb la gran quantitat d’informació a la que estem exposats fa que moltes vegades ens acabem quedant a la superfície de molts temes.

Aquesta superfície ve marcada per aquells emissors que tenen més mitjans per inundar les xarxes de la seva visió. Així hem tornat a l’inici en que els emissors que arriben a més població són els que disposen de més mitjans, tornant a coincidir amb els emissors que ja teníem abans d’internet. D’aquesta manera cultures com la nostra que al principi d’internet va significar una oportunitat per tenir-hi un lloc, moltes vegades destacat, han tornat a quedar bandejades pels centres d’influència tradicionals. La diferència és que des de qualsevol lloc, qualsevol persona pot dedicar temps a rascar aquesta superfície per tal de contrastar tot allò que li arriba i accedir a continguts més amagats o amb dificultats per arribar a més gent.

A vegades un article o una entrevista ens confirma alguna idea  que fa temps que pensem o hi donem voltes, de cop allò que llegeixes et confirma allò que creus i de cop t’adones que potser no era una idea esbojarrada o que només se t’ha acudit a tu. Avui m’ha passat això arran d’una entrevista a l’autor d’un llibre: “’Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas” .

Ja fa temps que havia començat a escriure sobre el canvi en les interpretacions que fem de la realitat en els últims temps i a qui afavoria aquesta nova interpretació. En aquell moment feia un repàs partint del moment que tota la interpretació venia de la religió i que tot s’explicava a través de la voluntat de Déu, per això els governants ho eren per “la gràcia de Déu” i cadascú acceptava el seu lloc a la societat i tot el que li portava la vida era un designi diví: “Els camins del Senyor són inescrutables”.

Actualment hem canviat aquesta visió per una que explica que cada persona és responsable del seu destí, tots som lliures i tots hem de ser responsables del què ens passa. En l’actualitat algunes teories, fins i tot, responsabilitzen a la persona de les malalties que pot patir, dient que són degut a la manera que viu la vida o com es pren les coses. La majoria de llibres d’autoajuda van en aquesta direcció, per això poden ser molt perniciosos i moltes vegades les seves teories esdevenen la versió moderna del càstig diví.

Aquesta visió que tot el què li passa a un individu s’explica per la vida que porta, les decisions que va prenent (què menja, com s’enfronta als problemes, etc. ) allibera als individus que tenen més poder o millor sort del sentiment de solidaritat o empatia pel que sofreix. És una visió que amaga sistemàticament que les possibilitats que cada un de nosaltres tenim a la vida dependrà del lloc on hem nascut, de l’educació que ens han pogut donar els pares, de la família on ens hem criat, de les escoles on hem anat, dels amics de la infantesa, de la nostra pròpia naturalesa (alts, baixos, esportistes, sedentaris….) i moltes altres circumstàncies.

Si s’aconsegueix imposar el relat que la responsabilitat del què passa és fruit de les decisions que cadascú ha pres, serà un relat fàcil de mantenir, ja que les persones que no els van bé les coses disposen de pocs mitjans per posar en qüestió aquesta visió i acaben essent víctimes d’un relat que els farà sentir pitjor, ja que els responsabilitzarà de tot el què els passa.