Oi?

Busques, manyac, l’escalf de la mà ferma
que per tants d’anys t’ha guiat i seguies.
Tanques els ulls, trobes repòs, somies:
nervi de peus, gemecs somorts i l’esma
de quan, abans, jove, despert, cobries
amb quatre salts d’aquesta vall l’estesa.

Amb els nets ulls de mel que sempre esperen
veig que ara em dius que veus que el temps s’acaba,
avui per a tu, després per a nosaltres.
Vés-te’n en pau, que la teva ombra ens vetlla.