L’escola i el tarannà
Recordo dos nens. A l’escola. D’això ara ja en fa un grapat d’anys.
L’un era un nen quiet que s’asseia a l’aula i normalment parava atenció a la classe. Com que no tenia mal cap, amb això ja en tenia gairebé prou. Sí, també estudiava, però no és que hi posés molt d’esforç o d’entusiasme, devia fer poc més o menys el mínim que calia. Però amb això, i amb una certa ajuda pel fet de caure prou bé als professors en ser un nano que no donava mai problemes, en va tenir prou per acabar l’educació obligatòria amb molt bones notes.
L’altre era un cul inquiet, no parava mai, i com que la dinàmica d’un aula no li esqueia gens, desconnectava de seguida. Com que allò que li ensenyaven a classe tampoc no li interessava, doncs allò tan avorrit de seure a estudiar no ho feia gaire, que diguem. Va repetir curs una o dues vegades, i tot i així encara no va treure el títol, li va caler acabar-lo en un centre especial. Avui dia, pel que diuen, és possible que li haguessin regalat, no ho sé.
Després, amb més estudis o menys, tots dos han tirat endavant amb la seva vida i, pel que en sé, se n’han sortit prou bé. Però ara aquesta no és la qüestió.
El cas és que el primer sempre va quedar com l’intel·ligent de tots dos. La diferència dels seus recorreguts acadèmics ho avala, i per tant sembla una veritat del tot inqüestionable. Però no hi estic d’acord. El segon, de fet, també era molt intel·ligent, i tenia un cap excel·lent per a les coses que li agradaven o li interessaven. Passa que cap d’aquestes coses eren les que li volien abocar a l’escola. La diferència de notes entre tots dos no era una qüestió d’intel·ligència ni de disciplina en el treball. La diferència era que l’escola, i no vull dir els mestres o l’escola concrets sinó l’escola com a sistema, premiava el tarannà de l’un i castigava el tarannà de l’altre.
Des d’aleshores, pel que sento i pel que llegeixo – fa temps que no hi tinc contacte directe – l’escola deu haver canviat molt. Però estic convençut que seguim tenint aquest problema, i no parlo d’aquí sinó que em penso que deu ser per tot el globus. El sistema educatiu fa que hi hagi gent desafavorida, o incompresa, o no sé ben bé com dir-ho, senzillament perquè el seu tarannà no encaixa amb els motlles que es consideren adequats en cada moment. És molt trist perquè d’alguna manera és una gran castració dels dons naturals amb què molts arriben al món, ni que sigui disfressada d’intent de desenvolupament, ni que es faci – que es fa, si més no la immensa majoria de les vegades – amb tota la bona voluntat. Si s’estudien els patrons dels col·lectius amb millors i pitjors notes, estic segur que quedarà ben reflectit quins són els tarannàs més i menys afavorits ara mateix, molt més que no pas quins son els grups de gent més o menys intel·ligents. Després, és clar, de destil·lar la influència de les capes socials o de classe, que ben segur que és importantíssima, però això ja és una altra història.