Boja pel català

La Carme Junyent ha sigut tot un personatge de la lingüística catalana. Acabo de llegir-ne un recull d’articles i la veritat és que a través dels seus raonaments es desprèn una saviesa immensa. Catalunya hauria d’estar orgullosa d’haver tingut una donassa com ella.

De totes les seves teories, la que més m’ha sobtat és que la supervivència d’una llengua depèn de la gent. En el cas del català, concretament, no calen lleis que n’imposin l’ús. En l’àmbit educatiu, per exemple, cal fer el 25% de les classes en català; però, si després els professors opten pel castellà, ningú ho pot comprovar o sancionar. Llavors per a què serveixen lleis similars i també l’oficialitat del català, si, al cap i a la fi, tothom parla en castellà? Diversos estudis mostren que, al pati i amb els familiars, cada vegada més els joves parlen en castellà. Si les coses continuen així, és molt probable que en la pròxima generació el català haurà desaparegut.

Per això la Carme Junyent insisteix que cadascú de nosaltres ha de fer servir el català en el seu dia a dia, parlar-lo per defecte. També hem de deixar als qui encara l’aprenen que cometin errors, ja que només la pràctica pot dur a la perfecció. De fet, l’esperança rau també en els estrangers —com jo mateixa— que s’esforcen per aprendre aquest meravellós idioma.

Al final, si els veritables catalanoparlants s’hi posen per a difondre la llengua, les institucions només hauran d’acceptar-ho. Està a les nostres mans i, ben mirat, gràcies a internet i les xarxes socials, ho tenim bastant fàcil. En altres paraules, cadascú pot crear continguts en català: jo escric articles, tu pots publicar vídeos, etcètera. Així, amb un mínim esforç, no permetrem l’aïllament o, encara pitjor, la mort del nostre benvolgut català; ben al contrari, contribuirem a perpetuar-ne l’existència. Endavant les atxes, doncs!