javiguar :D

Flipant-me per sobre de les meves possibilitats

Arxiu de la categoria: st stephen green

Jo no vull anar a l’Índia – Un pis ple de roba

0

Enrotllar els auriculars que s’acabava de treure al sortir de l’autobús, el Joan tornava de la platja. Era el primer cop que hi anava des de que al Juliol va decidir deixar Dublin perquè trobava a faltar els amics i estava fart d’haver de compartir pis. Això deia ell, però tothom sabia que la raó principal era que en dos anys no s’havia fet a veure el Barça per la tele. Quan va marxar allà, ho va deixar tot (pis, amics i costums), millor dit l’havien deixat a ell i va decidir acceptar una vacant que li van oferir a la Multinacional on treballava. Al principi, li va costar, el transport públic era car i desastrós, la carn preparada per a barbacoa amb salsa fastigosa i una ciutat que li semblava de joguina. Tot això, va anar canviant. Si ha de descriure la seva estada, ho tenia clar: seure a St Stephen’s Green un o dos cops per setmana, parlar amb desconeguts sense importar classe social, sentir al setembre una frescor a la pell i xiuxiuejar “summer is over”.

Estava compartint pis amb una parella, el típic excompany de feina amb qui fas una cervesa un dia, amb el temps te n’adones que n’has fet més de les que pensaves i no saps quan va passar a ser un dels teus millors amics i ella la que de rebot també. La típica bona amiga que et presenta dones.
Feia dues setmanes que buscava pis per la zona, -estic acostumat al barri i així, us tinc a la vora- visitant-ne tres sense quedar en res. Un al matí tornant del mercat, fent el trajecte de sempre va veure un cartell nou. Va afegir el telèfon als contactes i va mirar si tenia whatsapp per estalviar-se la trucada. Negatiu, així que al arribar a la casa on feia d’okupa, després d’omplir la nevera va trucar.
– Així, avui a la tarda va bé?
– Sí, sí. Cap problema, sobre les cinc de la tarda.

Aprofitant que els divendres l’Enric i la Laura plegaven a les tres faria rissoto. Havia comprat gírgoles, parmesà, vi blanc i li quedava una mica de brou (un xic de sal, pernil i un raig d’oli, dissimularien l’afegit d’aigua). Va anar per feina al ritme de Martha Carson.

-Boníssim, Joan.- Va dir la Laura.
-Gràcies.
-Escolta, m’has de passar la recepta que ho he intentat mil cops i no hi ha manera.
El Joan va fer un gest afirmatiu aixecant-se de la cadira i fent una ganyota, va dir. -He d’anar a veure un pis d’aquí a vint minuts, si em voleu acompanyar… -sense esperar resposta.

Va arribar a l’alçada de Travessera de Dalt, tal i com havien quedat i va picar el timbre. No va haver d’esperar ni cinc segons que la porta ja era oberta, va pujar les escales fins arribar a la tercera planta, on l’esperava un home. Després de quatre comentaris -veuràs que és un pis molt ben distribuït, està molt ben cuidat, té de tot- li va començar a ensenyar el pis. Semblava que el pis tenia vida, podia ser que algú visqués allà? no, no podia ser, evidentment. Entrant a l’habitació gran:

-Em perdonaràs, però els armaris estan tots plens de roba. És roba bona, saps? S’ha de ser molt filla de puta per a marxar sense dir res. No sé que hi guanya la gent fent això, d’un mes per l’altre i al tercer sense cobrar lloguer ja hem entrat al pis. El pis és nostre i a mi ja em poden venir els mossos si volen.
El Joan el mirava sorprès pel monòleg.
-I ha dit que ha marxat l’anterior inquilina?
-Sí, s’ha esfumat, -amb veu i gestos que recordaven a Dalí parlant- marxat i sense dir res. Que si no pot pagar un mes, no passa res. Se li veia bona noia, ja li dic, vestia bé, els veïns deien que cap problema, molt dolça. Ens estranya, potser li ha passat alguna cosa i nosaltres aquí… bé, doncs que la roba se la pot quedar la teva xicota. Esteu casats?
-No tinc xicota, estic sol. -Va dir en Joan fent un somriure.
-Millor, així no tens problemes. -Sense amargar pels gestos facials que realment volia dir, “pobre infeliç. És d’aquests que busca el que no existeix”. Afegí -tot, tot, t’ho pots quedar tot, si és que la casa té de tot.
-Uhmm, la veritat és que està tot amb molt bon gust. Tot el que hi ha era d’ella?
-Sí, sí. Nosaltres vam posar el pis buit, ella ho va muntar tot i mira, ara tot és teu. Té, les claus si les vols.
-Com, ara?, m’ho hauria de pensar home.
-Mira jo no sé com van aquestes coses, si vols és teu ara. Parlo amb l’agència si et sembla una mica car.
-No, no és pel preu és que només volia veure el pis, m’ho he de pensar, ja li he dit.

I deu minuts més tard ho van segellar donant-se la mà.
Baixant les escales, van quedar que a l’endemà ell hauria de passar per l’agència a signar.
-Tinc les teves dades, eh. Així que no buidis el pis aquesta nit. -Li va dir acomiadant-se, mig en broma o això, pensava ell.

[Fi]
v1. 11:42 20/09/2014