Pols d'estels

Arriba finalment l’estiu astronòmic. Deixem enrere la primavera tot i que les temperatures ja fa dies que s’han enfilat ben amunt, batent records. Aquella primavera suau d’abans ja no hi és.  Ara és tan curta que les onades de calor van començar en maig. Quan patim aquests episodis extrems, ara ja tan freqüents, no podem negar que el canvi climàtic ja el tenim ací.

Mentre tot això passa a aquest planeta malmés, la Terra continua el seu camí al voltant del Sol. La nit s’ha anat acurtant cada vegada més les darreres setmanes. A València el sol ix ara cap les 6:34 i es pon a les 21:32, unes 14:58 hores de llum. Així és que tot ens està anunciant l’arribada definitiva de l’estiu. Ja ha arribat el punt en què la Terra mostra l’hemisferi nord directament al Sol

Finalment avui 21 de juny a les 11:13, el Sol assolirà la màxima altura sobre l’equador celeste. D’aquesta manera, al nostre país, al migdia solar (cap a les 14:00 h), per exemple a una latitud de 40º nord com ara Castelló de la Plana, els rajos solars cauran amb una inclinació de 73,3º. Serà el solstici d’estiu, moment en què la primavera acabarà i l’estació estiuenca farà la seua entrada triomfal. Les ombres en aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hores local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en què es troba el Sol i la petita ombra que fan els objectes dels voltants.

Com podem veure a la captura de pantalla de l’aplicació Basic Coordinates and Seasons del Nebraska Astronomy Applet Project, s’observa que avui és el dia en el qual la Terra presenta més directament l’hemisferi nord cap al Sol. Com a conseqüència, vist des de la superfície de la Terra, a una latitud com la nostra al voltant dels 40º de latitud Nord, els rajos del Sol estaran molt inclinats.

Què podem dir de la posició i el moviment del Sol al llarg del dia d’avui, dia del solstici d’estiu, i els següents, observant des de la superfície de la Terra?

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel, vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més separades de l’any (passant pel sud). Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, avui tindrem les hores de llum més llargues de l’any i, en conseqüència, també la nit més curta. I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any. A partir d’avui la força del Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues, interés que encara perdura en les tradicions populars.

Conscient d’aquesta relació entre les festes tradicionals de culte al Sol d’arreu del món i el solstici d’estiu, el 2019 l’Assemblea General de les  Nacions Unides declarà el  21 de juny com a Dia Internacional de la Celebració del Solstici en les seues diferents manifestacions, una proposta iniciada pel govern de Bolívia.  El nostre país té una llarga llista de festes dedicades al solstici, des de les Fogueres d’Alacant, les fogueres a les platges, les Falles d’Isil, la baixada de la flama del Canigó… Totes elles festes relacionades amb el foc. El Sol avui arribarà al seu màxim i a partir de demà la durada del dia començarà a minvar.

Gaudiu la festa del solstici. Bon estiu.

Imatges:

1.- Detall del rellotge del Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. La ruta dels rellotges d’Otos, la Vall d’Albaida. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.
2.- Nebraska Astronomy Applet Project.
3.- Esfera Celeste
4.- Rellotge Repoblament. Toni Pla i Joan Olivares. 12 de juny 2022. L’ombra del xiprer més alt ja ha arribat a la hipèrbola de l’estiu.

El mes de juny comença amb unes calorades pròpies de la canícula de l’estiu. La calor extrema fora de temporada, les pluges fortes fora de temps, tot ens indica que l’oratge està desbocat i que el canvi climàtic avançat sense aturador. Però encara que la calor estiuenca ja ha arribat, el cel clar, lliure de núvols, no és encara present. Aquestes nits fosques, tot ple d’estrelles tan desitjades, es fan esperar. Aquests dies de lluna nova, sempre amb algun núvol al cel, no podem gaudir plenament del cel estrellat.

Respecte a quins objectes celestes veure, estem com estàvem els mesos passats. Tots els planetes s’han aliat per concentrar-se a la matinada. Només passades les dues de la matina podem començar a albirar Saturn per l’est i que serà visible dues hores abans ja a final del mes. El 18 i 19 de juny una lluna minvant s’hi situarà ben a prop i ens permetrà identificar-lo en la constel·lació de Capricorn.

Saturn romandrà tot l’estiu sobre aquesta constel·lació i, per tant, no s’elevarà massa i ens haurem de conformar a veure’l prop de l’horitzó sud. Això dificultarà l’observació astronòmica. Per altra banda, Saturn s’encamina cap al seu equinocci, moment en que l’equador saturnià i el pla de l’òrbita, l’eclíptica, coincideixen. Això farà que la inclinació dels anells no siga massa gran i no tan espectaculars com en altres anys.

Per contra, Júpiter, que eixirà més tard a la nit, a la 3 a principis de mes i a la 1 a finals, es troba situat a la constel·lació de Peixos que assolirà una major alçada a l’estiu per la qual cosa l’observació del planeta serà millor. La nit del 22 de juny, la Lluna en quart minvant, visitarà el planeta i, podrem conèixer fàcilment la seua posició al cel.

Tots els altres planetes s’hauran de veure a la matinada, prop de l’hora de l’eixida del Sol.  Fins i tot Mercuri no es perdrà la cita planetària. La matinada del 17 de juny, poc abans de l’alba, Mercuri haurà assolit la màxima separació angular del Sol, cap a l’oest, uns 27º. Així que al voltant d’aquests dies serà quan el podrem veure més temps al cel matutí en Taure.

Com que els planetes van sobre les seus òrbites segons les lleis de la mecànica orbital, tindrem la sort que a final del mes es posen en línia d’acord amb la seua distància al Sol: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Una bella coincidència que cal aprofitar. Us invite a admirar-ho i, si pot ser, fotografiar.

Mart no destacarà massa ja que només presenta magnitud 1, no com una estrella brillant. Tanmateix la zona de la constel·lació dels Peixos on es troba actualment no conté estels destacables així que la brillantor rogenca del planeta ens el farà veure bé.

La temporada de les constel·lacions estiuenques ja comença. A finals del mes i passades les 12 de nit, ja podem admirar la constel·lació de l’Escorpí. És ben fàcil de reconéixer amb les urpes per davant, l’ull rogenc d’Antares i la cua arronsada. Just al final de la cua podem veure el cúmul estel·lar M7, anomenat Cúmul de Ptolomeu. En nits fosques es pot veure a ull nu si us esteu bona estona buscant-lo.

Comença l’estiu

Juny és el darrer mes de la primavera. El 21 de juny a les 11:13 el Sol assolirà la màxima altura sobre l’equador celeste, cosa que farà que, que al nostre país, a migdia solar (cap a les 14:00 h) els rajos solars caiguen amb una inclinació d’uns 72º

Pluges d’estels

Aquests mes podrem gaudir de dues pluges importants de meteors.

La primera serà la pluja de meteors dels Ariètids. Amb una activitat llarga que dura des d’abril fins a finals de juny, el  màxim serà el 10 de juny. La taxa màxima observable serà de 50 meteors per hora, sempre observant des de zones fosques. Com el seu nom indica, el radiant, la zona del cel des d’on incideixen en l’atmosfera terrestre, es troba en la direcció de la constel·lació d’Àries. El cos principal responsable de la pluja ha estat identificat com el cometa 96P/Machholz. El millor moment per a observar-los serà la matinada del 10 de juny, quan isca la constel·lació a la part nord-est de l’horitzó.

La segona pluja de meteors seran els Bòotids de juny. L’activitat està distribuïda entre el 22 de juny i el 2 de juliol, amb el màxim el 27 de juny. La taxa màxima observable serà variable entre 0 i 100 meteors per hora, només des de zones ben fosques. Per tant és imprevisible, ja que pot ser una pluja excel·lent o ben pobra. El radiant es troba en direcció de la constel·lació de Bootis. El cos responsable de la pluja ha estat identificat com el cometa 7P/Pons-Winnecke. El millor moment serà després del capvespre del 27, cap a la part nord-est del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La conjunció de divendres 27 de maig 2022, la Lluna molt minvada -il·luminada un 10%-, amb el nostre planeta veí Venus, qui orbita més proper al Sol que nosaltres. Foto d’este matí (06:15h), Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida), a la torreta del penell/campana de les hores i els quarts. Josep Emili Arias.

Pensàvem que 2021 seria el final del malson de la pandèmia i no ha estat així. Malgrat que la majoria ja estem vacunats amb algun dels vaccins disponibles, les festes de Nadal d’enguany continuen incertes i sembla que estem en el mateix punt de l’any passat per ara.

Mentrestant la Terra, indiferent al patiment humà, continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena directament l’hemisferi sud però ho fa de forma molt inclinada al nord. Un fenomen que segur que haureu notat en veure com els raigs de llum del Sol s’endinsen cada vegada més dintre de casa, escalfant en allò possible la vostra llar. El Sol, ben baix al cel, sembla que fregue les muntanyes de l’Ombria, les muntanyes que teniu cap al sud.

I avui, dimarts 21 de desembre, arribarà la davallada màxima del Sol al cel. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Comença l’hivern.

Però com ho veiem des de la superfície de la Terra? Doncs el Sol, ben baix al cel, vist des del nostre país farà avui el camí més curt al cel (amb la durada diürna ben curta) i amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. Ho podem veure en el gràfic adjunt (a la dreta de l’esfera, December solstice). El Sol eixirà avui en el punt situat al sud-est i es pondrà en el sud-oest i recorrerà un arc ben curt. Això, per suposat, no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc.

Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació al pla de l’equador (equinox al dibuix), i ara ha arribat al seu mínim, a -23,5º, valor (sense el -) que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. Físicament, el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada.

Comença, per tant l’hivern, i tot de fenòmens curiosos ocorren aquests dies. El primer,  com ja l’hem dit abans, està relacionat amb la durada del dia 21 de desembre. Com que el recorregut del Sol al cel és ben curt, la durada del dia serà la més curta de l’any. A València, per exemple, les hores de llum seran només 9 h i 23 minuts.

Una segona, esperançadora, és que aquesta davallada del Sol al cel s’atura avui mateix. A partir de demà el Sol començarà a eixir des d’un punt situat cada vegada més cap a l’est i es podrà en un punt cada vegada més cap a l’oest, recorrent cada vegada més un camí més llarg al cel i amb l’augment de les hores de llum. Així que avui és el renaixement del Sol, el Sol invictus, És per això que els romans celebraven a partir del 22 de desembre la festa del Natalis Solis Invictio Festa del Sol Invicte. S’encenien fogueres i torxes cerimonials i a l’alba, després d’una nit en vetla, la gent esperava el naixement del disc solar.

Una altra de ben interessant és que aquests dies la Lluna plena assoleix l’altura màxima anual al cel nocturn. El nostre satèl·lit en fase de Lluna plena actua com un anti-Sol. Vist des de la nostra posició sobre la Terra, la Lluna plena sempre està oposada al Sol i, per tant, recorre aproximadament el mateix camí al cel nocturn que el Sol ha recorregut 6 mesos abans de dia.  Per aquesta raó la Lluna plena d’aquests dies recorre al cel el mateix camí que el Sol recorregué el dia del Solstici d’estiu, el passat 21 de juny.

Ho podem veure fàcilment jugant una mica amb el gràfic anterior on s’ha dibuixat el camí del Sol el dia del solstici d’hivern (a la dreta de l’esfera, December solstice). Aquesta esfera celeste representa els moviments del Sol en diferents moments de l’any. En la part superior és de dia i en la inferior de nit.

Ara, si capgirem aquest gràfic, tindrem la part nocturna dalt i la diürna baix. Si dibuixem la Lluna plena en el mateix cercle (a la dreta de l’esfera, December solstice), es veu clarament que el camí que recorre el Sol de dia (ara baix), és molt més gran de nit i porta la Lluna plena a altures tan grans com el del Sol a principis d’estiu.

Aquests dies el moviment de la Lluna plena prop del solstici d’hivern és realment espectacular. A la posta del Sol la podreu veure eixir per l’est quasi de manera vertical, assolir una gran altura cap al sud entre les 12 i la 1 de la matinada i pondre’s poc després de l’eixida del Sol.

Acaba la tardor, comença l’hivern i ben prompte acabarà aquest estrany any 2021. Salut i prudència en aquestes festes de Nadal.

Imatges:

1.- Eixida de la Lluna plena davant de les Torres de Serrans de València. 19 de desembre de 2021. Enric Marco.
2.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.
3.-Esfera celeste del camí del Sol el dia del solstici d’hivern.
4.-Esfera celeste del camí de la Lluna plena el dia del solstici d’hivern.

Entrem en el mes de desembre i enfilem directament cap al solstici d’hivern i, per tant, al final de la tardor. Ha plogut i alguns dies ha fet fred però la neu només ha arribat a les contrades més interiors del País Valencià i als Pirineus. La tardor ha estar calenta, sembla. Tanmateix el cel nocturn continua inalterable com sempre, potser més contaminat que mesos enrere. Només ens faltaven els llums exagerats de Nadal i l’estrella lluminosa a dalt del Temple de la Sagrada Família a Barcelona per acabar de perdre els pocs estels que encara eren visibles des de la ciutat. Ens furten la nit i no ens adonem que així perdem part del nostre patrimoni cultural.

Al desembre direm pràcticament adéu als planetes gegants Júpiter i Saturn que ens han acompanyat durant les nits des de l’estiu. Venus, però, continuarà brillant al cel del capvespre. Res de fet destacable llevat que, potser, tinguem un cometa a la vista per a la segona quinzena del mes.

Júpiter i Saturn continuen en la constel·lació de Capricorn.  A la posta del Sol ja es trobaran cap al sud-oest i només seran visibles durant les primeres hores de la nit.  Venus, més prop de l’horitzó sud-oest, encara serà l’objecte més brillant del cel. És interessant veure’l per un telescopi i meravellar-nos amb la seua fase creixent mirant cap al Sol ja post. La Lluna es desplaçarà entre els planetes del 6 al 10 de desembre. El capvespre del 7, però, serà especial. Una lluna molt fina de 3 dies se situarà entre Venus i Saturn, quedant Júpiter més allunyat. Una filera de 3 planetes i una bella lluna.

L’espectacle del mes serà, potser el nou cometa C/2021 A1 (Leonard). Fou descobert per G. J. Leonard al Mount Lemmon Observatory el passat 3 de gener de 2021, essent així el primer cometa descobert d’enguany (per això té el paràmetre A1 al nom). Ja s’ha convertit en un objecte de desig dels astrofotògrafs i amants del cel en general. El 12 de desembre de 2021 el cometa passarà a 0,233 ua (34,9 milions de km) de la Terra i el 18 de desembre de 2021 a 0,028 ua (4,2 milions de km) de Venus. El moment de màxima aproximació al Sol, el periheli, serà el 3 de gener de 2022. Podria ser visible a ull nu el desembre de 2021. A una magnitud aparent de 4, hauria de ser un bon cometa observable amb prismàtics. Tanmateix cal no emocionar-se encara. Els cometes són moltes vegades una gran decepció. Esperarem. Més informació a Cometografia.es, el bloc de l’amic Pepe Chambó, caçador de cometes.

El mes de desembre és també temps de pluges de meteors. La més important serà la pluja dels Gemínids. Aquesta estarà activa entre el 4 i el 17 de desembre, i el màxim serà durant la matinada del 14 de desembre. La taxa màxima observable de meteors, sempre des de llocs foscos, podria arribar a ser de 120 meteors per hora. El radiant, o indret del cel del qual semblen vindre, es troba en la constel·lació de Gèminis. El misteriós asteroide actiu  (3200) Phaethon, amb episodis d’emissió de gasos, n’és el responsable.

Finalment la tardor acabarà el 21 de desembre a les 16:59. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Començarà l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges
1.- L’Observatori de La Silla en Xile. ESO/José Francisco Salgado (www.josefrancisco.org) (CC BY 2.0)
2.- Una Lluna de 3 dies prop de Venus, Saturn i Júpiter, 7 de desembre 2021 a les 19:00. Stellarium.
3.- El cometa C/2021 A1 Leonard el 28 de novembre 2021 a les 06:00. Apilat de 13 fotos de 60s cada RVB (total 39 mins) Bayfordbury Observatory ( University of Hertfordshire) (CC BY-SA 2.0)

Ja ho estem notant des de fa uns dies. Les hores de llum s’allarguen i la calor s’enfila per damunt dels 30º. Tanmateix només ahir 20 de juny veiérem el cel blau brillant del mes de juny ja que el cel de la majoria dels dies ha estat cobert i hem patit, fins i tot, tempestes locals fortes. I la darrera setmana la pols sahariana ha omplert el cel d’un color taronja marcià. Tot plegat ens ha recordat que la primavera se’n fuig i l’estiu ja s’acosta.

La nit s’ha acurtat. El sol ix ara cap les 6:36 i es pon a les 21:30, més de 15 hores de llum. Així és que tot anuncia l’arribada definitiva de l’estiu astronòmic. I finament avui 21 de juny el Sol haurà assolit la seua màxima altura per damunt de l’equador celeste a les 05:32. Haurà estat el moment del solstici d’estiu, quan la primavera acaba i l’estació estiuenca haurà fet la seua entrada. Comença l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient, per l’estabilitat de l’oratge i per l’arribada de les vacances, per mirar i gaudir de la nit i de les meravelles del més amunt, ara que no hi ha restriccions de moviment nocturn.

I avui a migdia el Sol arribarà a la màxima altura en el cel. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hores local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es trobarà a uns 73.3º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

Com podem veure a la captura de pantalla de l’aplicació Basic Coordinates and Seasons del Nebraska Astronomy Applet Project, s’observa que avui és el dia en la que la Terra presenta més directament l’hemisferi nord de cara al Sol. Com a conseqüència, vist des de la superfície de la Terra, a una latitud com la nostra al voltant dels 40º de latitud Nord, els rajos del Sol estaran molt inclinats.

¿Qué té d’especial la posició i el moviment del Sol al llarg del dia d’avui, dia del solstici d’estiu, i els següents, vist des de la superfície de la Terra?

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més extremes de l’any. Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, avui serà el dia més llarg de l’any i, en conseqüència, amb la nit més curta . I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.. A partir d’avui el Sol començarà a davallar i la durada de la llum diürna minvarà. És la victòria efímera del Sol que, per força, havia d’interessar les cultures antigues.

Aquests festes de la natura estaven sempre associades a alguna divinitat. Ja des d’època grega i romana, en aquesta diada era costum encendre grans pires per, d’una banda, ajudar al Sol que ja començava a perdre vigor i de l’altra a purificar totes les persones i camps. L’Església va cristianitzar la festa pagana associant-la a Sant Joan, que segons l’evangeli de Lluc va nàixer sis mesos abans que Jesús. Per aquesta raó la festa grossa d’entrada en l’estiu és la Nit de Sant Joan, desplaçada del dia exacte del Solstici per remodelacions modernes del calendari.

Imatges:
1.- Sortida del Sol (06:37h) des de les nostres serralades prelitorals, des de Castelló de Rugat (La Vall d’Albaida) del 21 juny 2020. Josep Emili Arias. Primer dia de l’estiu
2.- Nebraska Astronomy Applet Project.
3.- Esfera Celeste
4.- Nit de Sant Joan, 23/24 de juny 2019. Tavernes de la Valldigna, la Safor. Enric Marco.

La primavera arriba a la seua fi. Astronòmicament parlant les tres primeres setmanes del mes encara serem a l’estació presidida per la constel·lació de Virgo amb Spica i Arcturus de la constel·lació de Bootes com a estels brillants. Continuem, per tant, de moment a l’estació de l’esclat de la vida en la que naixen moltes de les cries dels ocells que viuen al nostre país. Entre aquests podríem destacar els estornells que acaben de deixar el niu, alimentats per un pares, amants de l’astronomia, que van decidir per segon any consecutiu criar sota un dels nostres telescopis. Mentrestant, durant gran part del mes de maig, les nuvolades han omplert el cel d’un cotó en pel (cotó fluix) suau i blanquinós, de vegades gruixut i fosc que en tots dos casos ens han amagat les estrelles i el Sol. Cap observació ha estat possible. Esperem, però, que l’anticicló s’assente i puguem, finalment reprendre el programa d’observació del cel.

Aquest mes els planetes continuaran confinats en les hores pròximes a la posta i eixida del Sol. Venus es podrà veure 30 minuts després de la posta del sol mirant cap a l’oest mentre que Júpiter i Saturn seran visibles a la matinada mirant al sud-est. Mart ben esmorteït a causa de la seua llunyania deambularà per les constel·lacions de Bessons i Cancer al cel occidental.

I com a regal afegit però no massa valuós, aquest mes podrem gaudir d’una pluja d’estels molt variable i d’un eclipsi parcial de Sol minúscul.

Al capvespre mirant cap a l’oest, poc després de la posta del Sol, podrem veure la lluïssor del planeta Venus ben prop de l’horitzó mentre més amunt el ara dèbil planeta Mart descansa prop de Càstor i Pòl·lux, els estels principal dels Bessons. Els dos planetes s’aniran acostant al llarg del mes fins a trobar-se ben prop de la nebulosa del Pessebre al bell mig de la constel·lació de Cancer.

Per veure els planetes gegants caldrà esperar a la matinada. Serà llavors quan, mirant al sud-est,  Júpiter i Saturn seran visibles en la constel·lació de Capricorni i Aquari.  La Lluna s’hi passejarà per la zona entre els dies 27 al 29 de juny per fer-los ben visibles.

El matí del 10 de juny la lluna nova cobrirà el disc solar i es produirà, per tant, un eclipsi solar. Com que la Lluna estarà en aquest moment prop de l’apogeu, el punt més allunyat de la Terra, el seu disc no cobrirà completament el Sol i per tant l’eclipsi serà anular, semblant a l’observat el 3 d’octubre del 2005 al nostre país.

L’eclipsi anular començarà a ser visible al nord del Canadà passarà per Pol Nord i acabarà prop de la costa del Pacífic siberià. Al nostre país veurem l’eclipsi com a parcial i serà de molt poca importància. Tindrà una magnitud aproximada de 0.06 (6% d’ocultació radial) des de la península i només un 0.02 (2%) des de Palma. Des de València l’eclipsi començarà a las 11h 14 m i acabarà a las 12h 20 m. Els altres indrets del nostre país no hi haurà molta diferència horària. La informació completa es pot veure a la web de l’Observatori Astronòmic Nacional. Ací podreu veure les dades per a Barcelona i per a Palma.

ATENCIÓ: Mirar directament el Sol en qualsevol circumstància és molt PERILLÓS. Pots tindre greus lesions oculars. Ja fa un temps va deixar escrit com es pot mirar el Sol de manera segura.

El 27 de juny serà el màxim de la pluja de meteors Boòtids de juny. En la majoria d’anys, la seua activitat, que dura des del 22 de juny al 2 de juliol, és feble, amb una taxa horària zenital d’1 o 2. Tot i això, s’han observat esclats ocasionals, com ara l’esclat de 1916, que va cridar l’atenció dels observadors sobre la pluja de meteors, mai abans registrada. L’esclat més recent es va donar l’any 1998, quan la la taxa va arribar a 100. Aquesta pluja de meteors es dona quan la Terra creua l’òrbita del cometa Pons-Winnecke, un cometa de període curt que orbita el Sol un cop cada 6,37 anys. El punt d’on semblen vindre els meteors, el radiant, es troba en direcció de la constel·lació de Bootis, amb coordenades AR = 14h57m, DEC = + 47º51′. Enguany serà difícil d’observar per la presència de la Lluna cap a la mitjanit, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

Finalment recordar que el Sol assolirà la seua màxima altura per damunt de l’equador celeste el 21 de juny a les 05:32. Serà el moment del solstici d’estiu, quan la primavera acabe i l’estació estiuenca faça la seua entrada. L’estiu ja haurà arribat.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Paisatge nocturn iridescent en l’Observatori de La Silla, Xile. (CC BY 2.0) European Southern Observatory
Aquesta imatge mostra l’Observatori La Silla de l’ESO enfilat als afores del desert xilè d’Atacama i revestit d’un cel iridescent. Els tons vermellosos profunds impregnen el costat dret del marc i donen pas a la Via Làctia, que es pot veure amb una claredat impressionant des de La Silla, una ubicació amb alguns dels cels nocturns més foscos i clars de la Terra. El resplendor vermell i groc verdós és causat per la resplendor de l’aire: un resplendor causat per l’atmosfera de la Terra que normalment només es veu des de l’espai o en llocs molt foscos.
2. i següents: Stellarium.

El 2020 acaba amb unes festes de Nadal incertes i amb la perspectiva d’una vacuna ben pròxima en el temps. Mentrestant la Terra continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena ben alt l’hemisferi sud però es troba ben baix al nord. Dilluns 21 de desembre a les 11:02, el Sol assolirà el seu punt més baix respecte de l’equador celeste. El camí que farà al cel serà el més curt de l’any i, per tant, serà el dia més curt. I finalment cal que recordeu que desembre és també el darrer mes de la tardor.  Serà el moment del solstici d’hivern i començarà l’hivern.

El mateix dia, però al capvespre, podrem admirar l’encontre històric dels dos planetes gegants, Júpiter i Saturn.

Ara mateix els dos planetes gegants estan situats ben junts entre Sagitari i Capricorn i es poden veure en direcció sud-oest just després de la posta de Sol. La parella còsmica ha estat visible des de l’estiu passat i, de mica en mica, s’han anat acostant l’un a l’altre, per acabar convergint el capvespre del 21 de desembre, a només 0,1 graus, un 20% de la grandària de la Lluna plena. És a dir, que els dos planetes es veuran pràcticament com un únic punt brillant al cel. Aquesta aproximació extrema dels dos planetes sembla que no passava des del segle XVII. Alguns associen aquestes estranyes associacions planetàries amb l’estel de Betlem. Fa ja molts anys en parlava jo mateix en aquest bloc.

Com es pot veure al gràfic adjunt, a principis de mes els dos planetes es trobaran a uns 2º de separació angular — la grandària de 4 llunes plenes — i ràpidament convergiran a 1º l’11 de desembre — dues llunes plenes –, una lluna plena el 16 de desembre per ajuntar-se el 21 de desembre i ser pràcticament indistingibles. Les simulacions que ha preparat l’Observatori de Madrid ho mostren ben claret també.

Evidentment cal recordar que aquesta conjunció de planetes és aparent. Cada planeta està en la seua òrbita però vist des de la Terra, es troben en la mateixa zona del cel. El 21 de desembre, per tant, la Terra, Júpiter i Saturn s’alinearen i formaran una línia recta. Ho podem veure a la simulació de Dominic Ford a la web in-the-sky.org

L’espectacle, però, serà més impressionant si tenim a l’abast un telescopi. El capvespre del dia 21, amb un telescopi serem capaços de veure els dos gegants planetaris en el mateix camp. Saturn amb la seua lluna Tità i Júpiter amb les quatre llunes, Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo. Recordeu, tanmateix, que els objectes estaran molt prop de l’horitzó sud-oest i seran afectats per núvols baixos i turbulències. La visió pot arribar a ser decebedora. La natura sempre és tímida per mostrar-nos els secrets.

Per preparar l’observació us recomane l’article del divulgador d’astronomia Esteban Esteban: Una conjunción histórica: (4) Preparando la observación.

Mes informació en  Encuentro de Gigantes de la Federació Espanyola d’Agrupacions Astronòmiques. També hi haurà connexions en directe des de diversos observatoris d’arreu del món.  També pots consultar el document publicat per l’Associació Valenciana d’Astronomia.

Imatges:

1.- Júpiter i Saturn en el cel de la Vall d’Albaida. 16 desembre 2020. Joaquin Camarena AAS.
2.- Esfera Celeste.
3.- Variació de la posició dels planetes Júpiter i Saturn des d’octubre, fins a la conjunció final del 21 de desembre 2020. Esteban Esteban. www.tercerplaneta.net
4.- Variació de la posició dels planetes. Observatorio Astronómico Nacional.
5.- Alineació dels planetes Júpiter, Saturn i la Terra per a dia 21. Dominic Ford. In-the-sky.org
6.- Simulació del que s’observarà a través de l’ocular d’un telescopi. Federación de Asociaciones Astronómicas de España, FAAE
7.- Júpiter i Saturn en el cel de l’Uruguai. 16 desembre 2020. Maxi Doncel. AAS.

Finalment ja som al darrer mes de l’any i la pandèmia continua. Un any realment penós en el que ens ha costat sobreviure tots. I, com no podia ser d’una altra manera, totes les activitats d’observació de cel nocturn també han quedat afectades: menys xarrades de divulgació, menys visites per admirar les meravelles de la nit amb el telescopi. Ara el cel nocturn no té qui el mire. Només els afortunats que viuen a llocs foscos i no s’han de desplaçar gaire per admirar la volta celeste poden estar contents. Els qui vivim a ciutat, sota la cúpula brillant implacable causada per la llum artificial, condemnats a no eixir de casa passades les dotze, ens mosseguem impotents les ungles.

Les constel·lacions tardorals, Aquari i Peixos, dominen el cel les primeres hores de la nit. Però ben aviat les hivernals es presenten per l’est. Primerament apareix Taure, disfressa de Zeus, amb la forma de V tan característica de les banyes, després ix el gegant caçador Orió, amb els tres estels del Cinturó tan ben alineats, i ja més tard, l’estel més brillant del cel, Sírius, l’ull del Ca Major, a l’espera de es ordres del seu amo per llençar-se cap a la Llebre amagada als peus del gegant.

Mart, a la constel·lació de Peixos, continua ben brillant al cel mirant cap al sud-est. El color rogenc el fa inconfusible en una zona del cel mancada d’estels brillants. Un telescopi ens mostrarà les foscúries de les zones muntanyoses i les clarianes de les desèrtiques. Obtindre’n una bona imatge ja és una mica més difícil. Molts astrofotògrafs amics aconsegueixen vistes impressionants del planeta roig dignes del telescopi espacial Hubble.

L’espectacle del mes és, però, la conjunció dels planetes Júpiter i Saturn. Ara mateix els dos planetes gegants estan situats ben junts entre Sagitari i Capricorn i es poden veure en direcció sud-oest just després de la posta de Sol. La parella còsmica ha estat visible des de l’estiu passat i, de mica en mica, s’han anat acostant l’un a l’altre, per acabar convergint el capvespre del 21 de desembre, a només 0,1 graus, un 20% de la grandària de la Lluna plena. És a dir, que els dos planetes es veuran pràcticament com un únic punt brillant al cel. Aquesta aproximació extrema dels dos planetes sembla que no passava des del segle XVII. Alguns associen aquestes estranyes associacions planetàries amb l’estel de Betlem. Fa ja molts anys en parlava jo mateix en aquest bloc.

Com es pot veure al gràfic adjunt, a principis de mes els dos planetes es trobaran a uns 2º de separació angular — la grandària de 4 llunes plenes — i ràpidament convergiran a 1º l’11 de desembre — dues llunes plenes –, una lluna plena el 16 de desembre per juntar-se el 21 de desembre i ser pràcticament indistingibles. Les simulacions que ha preparat l’Observatori de Madrid ho mostren ben claret també, fins i tot respectant la inclinació dels planetes.

Evidentment cal recordar que aquesta conjunció de planetes és aparent. Cada planeta està en la seua òrbita però vist des de la Terra, es troben en la mateixa zona del cel. El 21 de desembre, per tant, la Terra, Júpiter i Saturn s’alinearen i formaran una línia recta.

Desembre és també un mes de pluges d’estels. Podem gaudir de les Puppids-Velids (6 de desembre), Leo Minorids de Desembre (19 de desembre) i dels Ursids (22 de desembre). Tanmateix la més important de totes és la pluja de meteors dels Gemínids, que la nit del dia 13 de desembre poden provocar una pluja intensa de 120 meteors a l’hora. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es vorien en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació en veuríem moltes menys. Els Gemínids estan causats per l’objecte 3200 Phaethon. Aquest asteroide té una òrbita el·líptica més pròpia dels cometes. S’ha detectat, fins i tot, que emet ejeccions de pols. Es pensa que puga ser un antic cometa que ha perdut els materials volàtils.

I finalment cal que recordeu que desembre és també el darrer mes de la tardor. El 21 de desembre, el mateix dia de la conjunció Júpiter-Saturn, el Sol assolirà el punt més baix a la volta celeste. El 21 serà el dia més curt de l’any. A les 11:02 serà el moment del solstici d’hivern i començarà l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Orió sobre Montserrat. Franklin González. Wikipedia Commons.
2.- El planeta Mars en l’oposició de 2014. Ximo Camarena, Agrupació Astronòmica de la Safor. 17 abril 2014.
3.-  Panorama del cel. 8 desembre 2020. Stellarium.
4.- Variació de la separació angular dels dos planetes. Perth Observatory & Fremantle Sidewalk Astronomy
5.- Variació de la separació angular dels dos planetes. Observatori de Madrid.
6. Pluja d’estels dels Gemínids. Asim Patel. 14 desembre 2013. Wikipedia Commons.

Tres mesos han passat ja des que vaig anunciar per aquest canal l’arribada de la primavera, just en començar el confinament per la pandèmia de la Covid-19. Una primavera en que els humans hem estat a casa en gran part del planeta i que la natura ha aprofitat per ocupar nous espais que ara, en arribar l’estiu i l’entrada en la fase 3 del confinament, haurà de retornar als humans.

Durant aquest temps el planeta Terra, impertorbable als problemes epidèmics, ha seguit el seu camí i ja ha fet una quarta part de l’òrbita anual al voltant del Sol des del passat equinocci de primavera. La part enllumenada de la Terra ha anat canviant en aquests mesos i ha pujat des de la zona equatorial el 20 de març cap a l’hemisferi nord, i avui, a les 23:43 h, arribarà al seu màxim. El Sol llançarà els seus rajos des de ben alt i la irradiació solar al nostre país serà màxima.

Aquest fenomen és conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. El nostre planeta gira al voltant d’un eix que apunta de manera invariable (*) a un punt del cel prop de l’estrella polar (α Ursa Minor). Com que la direcció de l’eix de rotació es manté fixe, la Terra sofrirà una variació de les zones enllumenades al llarg de la seua òrbita. En estiu (hivern) les zones enllumenades estaran principalment en l’hemisferi nord (sud), mentre que en la primavera i tardor s’enllumenaran les zones equatorials.

I justament quan l’enllumenament de l’hemisferi nord és màxim és el moment del solstici d’estiu, que enguany s’esdevindrà avui a la nit, a les 23.43.

I demà, el 21 de juny, els rajos de Sol tindran la inclinació màxima a migdia que a casa nostra pot arribar als 73º. Com a fet rellevant, com es veu al gràfic adjunt, demà hi haurà persones que tindran el Sol exactament damunt del cap. Els rajos solars els arribaran directament en direcció cap al centre de la Terra! Seran les persones que es troben sobre el paral·lel de latitud de 23 27′ nord, que rep el nom de Tròpic de Càncer.

I, demà, sobre el Tròpic de Càncer, serà el moment en que, amb el Sol damunt del cap a migdia, les ombres desapareixeran. Un fenomen ben curiós que vaig observar a Tenerife un solstici d’estiu de fa mil anys. Encara que les Illes Canàries no estan sobre el Tròpic de Càncer, s’hi troben tan a prop que el fenomen ja és molt evident. El mateix passa per a l’hemisferi sud però amb les estacions astronòmiques canviades. El 21 de desembre comença l’estiu a Austràlia i les ombres desapareixen sobre el Tròpic de Capricorn (latitud = -23º 27′) com es pot veure en la següent imatge,

Tornant a casa, com veurem l’arribada del solstici d’estiu des de la superfície terrestre? Que notarem demà i els propers dies?

Primerament, com que el Sol es troba molt alt al cel vist des del nostre país, aquests dies el Sol eixirà pel nord-est i es pondrà pel nord-oest, les posicions més extremes de l’any. Això implica que el recorregut per la volta celeste serà la més llarga possible amb la durada màxima d’hores de llum solar. Sí, demà serà el dia més llarg de l’any i, en conseqüència, amb la nit més curta . I no. La nit de Sant Joan no és la més curta de l’any.

Que passeu un bon estiu, amics lectors.

(*) La direcció de l’eix de rotació de la Terra no és exactament invariable. L’eix de la Terra gira al voltant de l’eix de l’òrbita terrestre amb un període molt llarg, d’un 26000 anys. Però, per a efectes pràctics d’explicació de les estacions astronòmiques, podem considerar-la fixe.

Imatges:

1.- Última posta de Sol, entre núvols, de la primavera 2020. Tavernes de la Valldigna, la Safor. 19 juny 2020. 21:30. Enric Marco.
2.- Vistes de la Terra. Earth View. Fermilab.
3-4.- Esquemes de les estacions. Wikimedia Commons.
5.- Longreach, Queensland, Austràlia a migdia del solstici d’estiu (22 desembre 2019). Wikimedia Commons.

Des de l’habitació estant que m’ha servit com a despatx aquests mesos de confinament, sent els ocells cantar. La primavera ja està molt avançada i les cries comencen a abandonar els nius. Una primavera que no hem pogut gaudir però que la natura ha aprofitat i en que ha agraït la nostra absència.  Ara l’estiu s’acosta a marxes forçades. Ho notem en que les hores de llum s’allarguen, el cel és cada vegada més blau, i l’atracció per eixir a gaudir del paisatge és cada vegada més forta.

El cel nocturn també ha anat canviant de cara cap als mesos que vindran. Venus definitivament ha abandonat el cel del vespre. Mercuri, però es queda de moment. A la matinada els planetes gegants Júpiter i Saturn ja es poden veure per l’est passada la mitjanit.  I finalment el 20 de juny entrarem definitivament a l’estiu.

Adéu a Venus. Els darrers mesos hem vist la seua lluminària brillant al cel oest durant força temps després de la posta. Al telescopi hem pogut veure com el disc parcialment enllumenat ha anat variant mentre feia el camí al voltant del Sol. El mes passat l’acompanyà al cel vespertí el planeta Mercuri formant un duo planetari difícil d’observar sense un horitzó oest lliure d’obstacles. Els dos planetes interiors a l’orbita terrestre (Venus i Mercuri), per això mateix, sempre es troben prop del Sol, vistos des de la superfície terrestre i per això són tan complicats de veure.

Ara Venus “passarà” per davant del Sol, s’alinearà amb la seua posició, el dia 3 de juny i, a partir d’aquest dia, només serà visible a la dreta del Sol. Caldrà alçar-se ben d’hora per veure’l abans de l’alba. Caldrà estar atents a un fenomen curiós que podrem gaudir de bon matí del 19 de juny. Cap a les 6 podrem veure com la Lluna i Venus se situen ben a prop. Les hores següents una Lluna molt prima s’acostarà al planeta i arribarà fins i tot a tapar-lo. La deessa Selene es menjarà la gran deessa Venus a partir de les 9:30 però només durant mitja hora. La llàstima serà que aquest espectacle ocorrerà ja de dia i no veurem res de res.

Al vespre, però, encara ens quedarà Mercuri. El podrem veure cap al Nord-Oest poc després de la posta del Sol. El petit planeta arribarà a la seua màxima separació del Sol precisament aquests dies. El 4 de juny es trobarà en el punt de la Màxima Elongació Oriental, col·locant-se a 23,6º graus a l’esquerra (orient) del Sol. El planeta és poc brillant i és complicat de veure, però amb paciència es pot trobar al cel occidental prop de l’horitzó si ens fixem en la posició dels dos estels brillants dels Bessons. A la figura adjunta he afegit l’òrbita de Mercuri.

Els planetes exteriors, Júpiter, Saturn i Mart, s’han de cercar a la matinada encara que els dos primers ja ixen per l’horitzó est a partir de la 1. Júpiter i Saturn estan molt junts entre les constel·lacions de Sagitari i Capricorn, mentre que Mart està molt separat, allà per l’Aquari. Aquesta configuració planetària ens augura bones observacions planetàries durant les nits d’estiu.

La Lluna, com sempre, ens ajudarà a identificar-los. Les nits del 8 i 9 de juny el nostre satèl·lit farà una visita als mes grossos mentre que Mart haurà d’esperar fins a la nit del 13 de juny. Al gràfic adjunt he fet una composició amb els planetes i la marxa de la Lluna (punxeu en l’imatge per veure-la més gran).

Finalment cal recordar que l’estiu truca a la porta i entra de ple en les nostres vides confinades el 20 de juny a les 23:43, el solstici d’estiu. Ja en parlarem en arribar aquest dia. Gaudiu de la platja i mireu com estava de plena la platja de la Barceloneta aquell 28 Juliol 2007. Una acumulació de gent que trigarem a veure altra vegada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Platja de l’Almadrava, Miquel González Page La Lluna sobre la platja impossible. La luna sobre la playa imposible / The Moon On The Impossible Beach [EXPLORED – 6/11/2013] l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) i Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp).
CC BY-NC-ND 2.0
2-5 A partir de Stellarium.
6. Foto: La platja de la Barceloneta, 28 Juliol 2007, Wikimedia Commons.

Sembla que va ser ahir quan ens queixaven de les calorasses de l’estiu i avui ja entrem a l’hivern, amb unes temperatures altes a causa d’un vent de ponent inusual a aquestes dates de final d’any. El monstre del canvi climàtic avança sigil·lós i el fred normal de l’hivern ja és un record llunyà prop de les costes de la nostra Mediterrània.

Mentre nosaltres els humans, que tenim la responsabilitat de preservar el planeta en bones condicions per a les generacions futures, hem provocat aquest desgavell climàtic, la Terra continua girant al voltant del Sol, insensible als planys humans. Ella, tan tranquil·la, sap que continuarà el seu camí encara que l’espècie humana deixe d’estar present en la biodiversitat terrestre.

I avui precisament, el Sol se situarà a migdia en el punt més baix del seu camí celeste, l’eclíptica. Serem així al solstici d’hivern.

Aquest fet es veu molt bé a la imatge de portada. Mostra un experiment espectacular i ben delicat realitzat amb la tècnica de la solargrafia. Durant tot l’any 2014 es registrà el moviment del Sol al llarg dels dies sobre un únic registre fotogràfic. Mirant cap al sud, l’arc de llum del Sol més baix va ser produït el dia del solstici d’hivern, mentre que el darrer més alt va ser el registre del moviment solar del solstici d’estiu. Es veu clarament com en hivern el recorregut del Sol és més curt, és a dir la durada del dia és menor, mentre que en avançar l’any els arcs són cada vegada més llargs. El dia s’allarga en acostar-nos a l’estiu.

Vist des de l’hemisferi nord el Sol frega les muntanyes. Moltes poblacions situades a l’Ombria de les serralades, com ara Simat de Valldigna, en la Safor, ja noten que els arriba ben pocs rajos de Sol. Com veiem al gràfic adjunt, en el moviment aparent del Sol al voltant de la Terra, ara mateix el Sol es veu molt per baix del pla equatorial de la Terra. Els rajos solars són ben rasants a l’hemisferi nord, però ben als a l’hemisferi sud, on avui comença l’estiu. A Austràlia, amb unes temperatures que passen els més de més de 40 graus, sofreixen un veritable drama mediambiental. A l’estat de New South Wales (NSW) hi ha uns 100 incendis forestals actius, una crisi que ja dura uns mesos.

Ací, al nostre país, haurien de patir ara uns freds que ens feren treure els abrics més gruixuts, les bufandes i els guants. El fred faria més viu encara el cel nocturn i la meravellosa constel·lació d’Orió destacaria vivament al cel de Nadal. Ara, sembla que el fred no arriba com cal. Ja sé que el canvi climàtic no és la causa de totes les variacions climàtiques però aquesta bondat de l’oratge fa pensar.

Que passeu un bon canvi d’estació que ja ve Nadal i Cap d’any.

Imatges:
1.- Exposició del pas del Sol durant tot l’any 2014. El Sol deixa rastres en el seu aparent moviment d’est a oest. Imatge presa des de la tercera elevació de Sashegy, Buda, Budapest, Hongria. Elekes Andor. Wikipedia Commons.

3.- Inclinació dels raigs de Sol el dia del solstici d’hivern. De NASA -climate.

L’últim mes de l’any ha començat i les constel·lacions hivernals ja fan acte de presència a les nits encara temperades de la tardor. La constel·lació d’Orió, la més gran i coneguda de les nits d’hivern, ja senyoreja el firmament amb permís de l’omnipresent Óssa Major. Els planetes continuaran ballant amb la Lluna a l’espera del canvi d’estació el 21 de desembre. Mentrestant les ciutats competeixen en l’encesa desproporcionada dels llums de Nadal per furtar-nos els pocs estels visibles. I no parlem només de Vigo, Madrid i Málaga. A casa nostra també balafiem recursos i contaminem el cel.

Aquest mes de desembre els planetes visibles continuen oferint-nos els espectacles vespertins alineant-se amb la Lluna o situant-se en línia. Encara que les vistes no seran tan espectaculars com el mes passat, aquests alineaments si que serviran per recordar-nos que les òrbites dels planetes son planes i que entre ells tenen una diferència d’inclinació molt menuda. Així, si mireu la imatge de portada d’aquest apunt, podreu notar en la pell la sensació desagradable que nosaltres estem inclinats respecte al camí que segueixen els planetes al voltant del Sol.

El ball dels planetes continua al capvespre però en pocs dies un dels protagonistes, Júpiter, deixarà de ser visible. De fet, Júpiter es trobarà alineat amb el Sol el 27 de desembre, és a dir que passarà exactament per darrere del Sol vist des de la Terra.

Els primers dies, però encara estan tots els planetes principals jugant al joc planetari. Així, aquesta nit mateixa, 1 de desembre, si mirem cap al sud-oest (SO), just després de la posta de Sol, veurem en línia, de baix cap amunt i de dreta a esquerra, Júpiter, Venus ben brillant, Saturn i la Lluna que camina cap al quart creixent. Durant els primers 10 dies del mes encara podrem veure Júpiter ben arran de l’horitzó, però més endavant ja caldrà dir adéu al planeta fins d’ací uns mesos.

En avançar el mes la visió del cel cap al Sud-oest no serà tan interessant però encara podrem veure com Venus acaça Saturn al nord de la constel·lació de Sagitari. La raó és que, en passar els dies, Venus s’està allunyant de la direcció del Sol mentre que Saturn fa just el contrari, s’acosta al Sol cap vegada més. Així que els dos planetes s’han trobat de manera aparent a mitjan camí. Això ho podrem veure uns pocs dies al voltant del capvespre del 10 de desembre, essent el dia 11 el moment de mínima separació, 1,8°, com unes tres llunes plenes.

Finalment, a final de mes, el 27, 28 i 29 de desembre la Lluna tornarà a festejar els planetes, encara que aquesta vegada ja no estan tan junts i no farà tant de goig veure-ho. El 27 una Lluna quasi invisible d’1 dia se situarà al costat d’un insignificant Saturn. El dia següent, el 28, la Lluna ja estarà al costat inferior d’un brillant Venus mentre que el 29 el nostre satèl·lit ja el veurem per damunt i a l’esquerra de Venus.

A la matinada només Mercuri i Mart seran visibles. Mercuri, fidel al seu tarannà, ens abandonarà ben aviat deixant sol Mart per jugar amb la Lluna. Aquesta visitarà Mart el 23 de desembre i si voleu veure’ls junts, aixequeu-vos ben d’hora i cerqueu cap a l’est un lloc lliure d’obstacles.

La constel·lació més important de l’hivern és la d’Orió. Representa un gegant caçador, amb un arc a la ma, els gossos de cacera al costat, Ca Major i Menor, i una Llebre als peus. Aquests dies la podeu veure immensa sortir per l’est en fer-se de nit. A la dreta de la constel·lació veureu un estel molt brillant. És Sírius, l’estel més important del Ca Major, i el més brillant de tot el cel nocturn. A la imatge adjunta la Lluna es troba en Taure, una representació de Zeus que protegeix les germanes Plèiades de l’assajament del gegant. Però aquesta ja és una altra història.

Aquest mes hi ha previstes unes quantes pluges d’estels. Tanmateix només una és prou important per ser ressenyada.

La pluja dels Gemínids amb màxim el 14 de desembre amb 120 meteors/hora previstos en el zenit és causada per l’estrany objecte 3200 Phaethon, el qual es pensa que és un asteroide de la família Pal·les.

Finalment recordar que l’hivern comença en desembre. El 22 de desembre a les 05:19 el Sol se situarà al cel a migdia en el punt més baix del seu camí del cel, l’eclíptica. Serem al Solstici d’hivern. Ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Vista del cel de ponent el 29 de novembre 2019. De dreta a esquerra i de baix a dalt, Júpiter, molt baix, Venus entre núvols, la Lluna amb una banda fina de meló i Saturn molt dèbil dalt. Aula d’Astronomia, Campus de Burjassot, Universitat de València. Enric Marco.
2-6. Panoràmiques de Stellarium.

Ja ho notàvem de fa temps. Les boires han marxat, els núvols són ara mateix decoratius i tot indica que l’estiu està a tocar. I és que avui 21 de juny a les 17:54 entrarem a l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient, per l’estabilitat de l’oratge i per l’arribada de les vacances, per mirar i gaudir de la nit i de les meravelles del més amunt.

Avui el Sol arribarà a migdia a la màxima altura en el cel. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Cap a les 14:00 hora local, (12:00 hora solar) fixem-nos en l’altura en que es troba el Sol. A una latitud de 40º nord, com a Castelló de la Plana, el Sol es troba a uns 73.5º i la longitud de l’ombra serà la mínima de l’any.

La cosa és que des del passat 21 de desembre la nostra estrella ha anat augmentant la seua declinació, o angle de separació des del pla de l’equador celeste, i ara ha arribat al seu màxim, a 23,5º, valor que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada. I d’on ix això del 73.5º? Si sumen l’altura de l’equador celeste (50º), mesurat en direcció Sud des de terra i el valor de la separació anterior de 23,5º, tenim el Sol situat als 73.5º d’alçada al migdia.

Si, a la mateixa hora, ens movem instantàniament cap al nord, veurem com el Sol se situa cada vegada més baix, més prop de l’horitzó. Així a Barcelona, assolirà només 72º d’altura mentre que a Paris l’altura màxima del Sol al migdia solar serà només de 64.65º. Aquesta davallada de l’altura del Sol a mesura que ens allunyem de l’equador i ens acostem al Pol Nord, fa que el nombre d’hores de Sol siguen cada vegada majors (el camí del Sol per damunt de l’horitzó és més llarg) i, per tant, les hores nocturnes menors.

A Estocolm, la bella capital sueca, a 59º de latitud nord, el Sol ja s’enfila ben poc avui al cel ja que a les 12:00 hores solars, només serà a uns 54º d’alçada. La durada del dia és ben llarga i ben curta la nit. El Sol eixirà poc abans de les 4 h i es pondrà cap a les 22 h, uns 18 hores dalt de l’horitzó.

Però per veure un fenomen de la natura relacionat amb el solstici d’estiu caldrà viatjar encara uns 700 km al nord, per exemple a Rovaniemi, la ciutat del Pare Nadal, situada en Finlàndia, a només 10 km al sud del Cercle Polar Àrtic. Amb una latitud de 66,5º, el Sol es trobarà avui a només 47º d’alçada al migdia solar i el camí que farà al llarg del dia només tocarà un moment el punt de l’horitzó nord  a la mitjanit. No hi haurà nit. El Sol no es pondrà durant tot el dia, així que tindrem un dia ben llarg de 24 hores. És l’anomenat Sol de mitjanit. Mireu el gràfic adjunt.

Aquest fenomen tan insòlit per a nosaltres de veure com el Sol davalla cap a la posta però no s’acaba de decidir després de tocar puntualment el punt cardinal Nord pot observar-se molts dies abans i després del dia del solstici si sobrepassem el Cercle Polar Àrtic i ens acostem més i més al Pol Nord. Així l’amic astrònom Joanma Bullón ens deixa una imatge composada del fenomen vist des d’Inari, una petita població d’uns 500 habitants situada al nord de Finlàndia a 69º nord.

Bé, l’estiu comença i vos desitge cels sense núvols per a admirar el firmament. Aprofiteu també per passejar, llegir, nadar i mirar el cel nocturn abans que ens l’acaben furtant els amants a ultrança d’il·luminar-ho tot i a tot arreu.

Imatges:

1.- Stockholm, el passat 16 de juny prop de les 10 de la nit. R. Marco.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis. El cercle paral·lel i superior és el camí del Sol el dia dels solstici d’estiu, 21 de juny.
3.- Esquema del camí del Sol a Inari, al Cercle Polar Àrtic. El Sol només toca l’horitzó a les 00 h solars. És el Sol de mitjanit.
4.- L’òrbita terrestre i posició del Sol el dia del solstici d’estiu. The Weather Network.

La primavera avança ràpidament cap al final dels seus dies i l’estiu ja guaita per l’horitzó. Les pluges han acabat finalment i ja tenim un oratge estable que permet gaudir a pleret de les meravelles del cel nocturn. Els núvols deixen pas a la claror malgrat alguns episodis insegurs que vindran, esperem però, que siguen esporàdics.

El mes de juny promet plaers dels sentits. Els planetes gegants tornen a ser visibles en la primera part de la nit, mentre que Mercuri fa l’ullet a l’observador perspicaç. I els dies llargs de l’estiu ja sense contemplacions s’assentaran a finals de mes.

Després de mesos sense res d’interessant per veure a la posta de sol, ja podrem observar la dansa d’alguns planetes. Mart i l’esquiu Mercuri es trobaran al cel occidental en començar la segona quinzena del mes. La visió no serà excel·lent donat que ocorrerà poc després de l’ocàs, amb encara molta llum ambiental i els planetes prop de l’horitzó oest però s’ho valdrà veure com els planetes, primerament s’aniran ajuntant en passar els dies i després es separaran. Des dels primers dies del mes Mercuri buscarà Mart fins que el dia 18 de juny els dos planetes es trobaran a tocar, tant sols a 0,2º de separació, un espai menor del que ocupa al cel la mitat d’una lluna plena. Bon moment per fer-ne una foto.

Si després d’admirar el ball diari dels planetes Mart i Mercuri poc després de la posta del Sol, girem la vista cap a l’Est veurem, prop de l’horitzó, la llum blanca i potent del planeta Júpiter que finalment serà fàcilment visible durant tota la nit. El fet és que el 10 de juny el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir situat a 180º de la nostra estrella, amb la qual cosa, quan el Sol s’amague per l’Oest el planeta eixirà per l’Est. Ens esperen llargues hores d’observació del planeta gegant.

Aquests dies Júpiter és també noticia astronòmica per alguns fets interessants que ocorren en relació a la  Gran Taca Roja. Aquesta tempesta de color rogenc i tan gran com dues terres existeix, almenys, des de fa 400 anys, però des de fa uns mesos els forts vents de l’atmosfera joviana sembla que l’estan reduint i potser esmicolant per sempre. Els astrònoms aficionats com, per exemple, Anthony Wesley, (web: Birds Astronomy Site) mostren l’evolució del fenomen. Ens quedarem sense Taca Roja en uns mesos o anys? Si bé és cert que la Taca ha minvat de grandària des que va ser descoberta per Robert Hooke o Giovanni Cassini al segle XVII, mai havíem pensat que pogués desaparèixer en tan poc de temps. Estarem atent a l’evolució del fenomen.

Júpiter, situat a la constel·lació del Serpentari i ben prop d’Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, ens oferirà aquest estiu bones nits d’observació.

Una hora i mitja després de l’eixida de Júpiter per l’horitzó Est veurem sortir la llum més febre del planeta Saturn. Situat a la constel·lació de Sagitari, i enmig de la Via Làctia, la seua visió a través del telescopi sempre és molt gratificant amb els anells i la presència de la lluna Tità.

La Lluna, com sol fer, jugarà a assenyalar els planetes durant aquest mes de juny. La nit del 16 al 17 de juny el nostre satèl·lit se situarà al costat del planeta gegant Júpiter mentre que el dia següent (nit del 17-18 de juny) se situarà entre els dos planetes Júpiter i Saturn.

Aquest moviment diari de la Lluna causat per la translació del satèl·lit al voltant de la Terra, la durà la nit següent del 18 al 19 de juny a les proximitats del planeta Saturn. Gaudiu d’aquest ball còsmic, pràcticament a l’entrada de l’estiu.

Efectivament uns dies després, el 21 de juny a les 17:54, el moviment aparent del Sol el situarà al punt més alt del cel i més separat de l’equador celeste. Serà el dia més curt de l’any i de les ombres més curtes. Serà el moment del solstici d’estiu i el començament de l’estació càlida a l’hemisferi nord.

Al cel nocturn tot són pistes que mostren que l’estiu és a la cantonada. Les constel·lacions estiuenques ja mostren el nas per l’Est a hores més primerenques. El signe més clar que l’estiu arriba és la presència del Triangle d’Estiu, la figura que es pot formar al cel nocturn amb els estels principals de les constel·lacions de la Lira (estel Vega), Cigne (Deneb) i l’Àguila (Altair). L’estiu ja guaita per l’horitzó per fer-se’n l’amo els pròxims mesos.

Només cal recordar la pluja d’estels dels Bootids de Juny, el màxim dels quals ocorrerà al voltant del 27 de juny.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Júpiter en llum infraroja. Anthony Wesley, Austràlia. Web: Birds Astronomy Site
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

L’hivern comença a l’hemisferi nord. Aquesta nit a les 23:23 h deixarem la tardor i vindrà l’hivern. El Sol que, dia rere dia, ha anat assolint una altura cada vegada més baixa a migdia, amb un increment de la llargada de les ombres i amb l’entrada cada vegada més profunda de la llum solar en les nostres cases, ha arribat finalment al seu punt més baix al cel, a 23º 27′ per sota de l’equador celeste. Ens troben, per tant, en un dels dies més importants de l’any astronòmic, el solstici d’hivern.

I és que el Sol, vist des de qualsevol indret del nostre país, fa ara un camí ben curt al cel, amb molt poca alçada respecte a l’horitzó sud. L’eixida del Sol ocorre aquests dies molt prop del sud-est, el nostre estel assoleix una alçada de només uns 26,6º a migdia i es pon prop del sud-oest. Un camí que, a València, fa en 9 h i 22 min. Avui, per tant, és el dia més curt de l’any i la nit més llarga.

Això, per suposat, no s’ha produït de sobte, sinó molt a poc a poc. Des del solstici d’estiu, el 21 de juny passat, de manera aparent al cel, la nostra estrella ha anat disminuint la seua declinació, o angle de separació del pla de l’equador celeste. Aquesta separació màxima de 23º 27′ coincideix amb el valor de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. Físicament el solstici d’hivern correspon al moment en què l’eix de rotació de la Terra es troba més allunyat a la direcció Terra-Sol, direcció dels raigs de llum solar. En conseqüència, les estacions existeixen perquè la Terra està inclinada.

Passat, però, uns dies, el Sol semblarà renàixer. De mica en mica el Sol assolirà alçades majors al migdia i, per tant, les hores de llum augmentaran. Aquest renaixement del Sol, de l’astre rei, a partir del solstici d’hivern ha estat percebut per moltes civilitzacions antigues com un fet cabdal del calendari i de les seues mitologies. Per aquest fet molts edificis antics van ser orientats cap al punt de l’eixida del Sol el dia del solstici d’hivern. La Seu de Palma és l’exemple més bonic i més nostrat. Allí podrem admirar aquests dies l’espectacle del calidoscopi de la Seu. I això és així ja que la catedral es va construir amb una azimut respecte al Nord de 120º de manera que es troba exactament orientada respecte a l’eixida del Sol del solstici d’hivern.

Amb aquesta orientació el Sol, en eixir per l’horitzó, projecta els rajos que travessen simultàniament les dues rosasses de la Seu, entrant per la més occidental i sortint per la més oriental, la que es troba sobre la porta principal. I l’efecte és espectacular amb la posada en marxa d’un calidoscopi de colors. Els vitralls de les rosasses mostren un ventall de vermells tal com un calidoscopi còsmic anunciant-nos uns dies més benignes.

I com cada any la Societat Balear de Matemàtiques organitza l’activitat d’observació del fenomen des de la terrassa des d’es Baluard a Palma. Demà dissabte 22 de desembre apartir de les 7:30h podreu gaudir de l’espectacle que ens ofereix la conjunció de l’obra humana i la llum celeste. Si esteu per Palma, no us ho podeu perdre…

Fotos:

1.- Palazzo Reale di Torino. Residència de la casa reial dels Savoia. Patrimoni de la Humanitat. Al fons s’observen els Alps nevats. N. Marco.

2.- El calidoscopi de la Seu de Palma observable al voltant del solstici d’hivern. Maria Victòria Secall.