Haikus

1716

“Per sort, Catalunya és forta i diversa, amb un munt d’activitats de tota mena! […] Però, a més de cap, Catalunya té cor, braços i cames, i sempre ha avançat amb tot plegat. Aquells que hagin de marxar de la ciutat trobaran on anar i on treballar, i això ajudarà a la nostra recuperació, facin el que facin els enemics.” (A. Garcia Espuche: Després, p. 107)

De maror brava,

terra forta i viva.

Arrels de ferro.

1716

“Alguns membres de la família Colomer, que em van acollir fa uns anys, eren blanquers força rics, mentre que els altres eren assaonadors ben pobres. No sé si els blanquers rics ajudaven els assaonadors pobres.

Els moments de canvis i transformacions solen ser beneficiosos per a uns pocs i molt durs per a la majoria, i els que tenen més recursos solen mirar només per a ells mateixos. Quan vivia aquí, la gent del barri era bona gent i solidària.” (A. Garcia Espuche: Després, 101-102)

Pobres més pobres,

rics més rics, en els canvis.

Maldat, malesa.

1716

“És una gran injustícia social pagar lloguer als filipistes per cases que són nostres. I haver-les de reparar perquè llurs bombes també les malmeteren”. (A. Garcia Espuche: Després, pp. 116-117)

Tot és rutina.

Fins i tot la revolta

és repetible.

Joana Raspall

1715

“A la ciutat, amic meu, ja no es tem l’impacte de les bombes, però molts hi pateixen encara una fam severa. Fou un flagell terrible durant el setge, però no ha cessat després.” (Albert Garcia Espuche: Després, p. 104)

Por va fonent-se

dessota un crit d’odi.

A la trinxera.

T’Serclaes de Tilly (1646-1715), militar flamenc al servei de Felip V d’Espanya, el 1715 digué: “…antes de sublevarse, debieron pensar en las consecuencias de su rebelion…”. (A. Garcia Espuche: Després, pp. 89-90)

D’un poble digne,

malgrat la sang vessada

la pell no muda.

Jaume Huch 

“Les autoritats felipistes han preferit la venjança a la magnenimitat. Una venjança produïda fredament, després d’haver guanyat una guerra, és molt pitjor que tot el que es pugui fer durant l’escalfor de la lluita […] A la porta de la Reial Audiència lluiria molt bé la frase: “La justícia és la forma de castigar que decidim els vencedors”. (A. Garcia Espuche: Després, p. 82)

A les ruïnes

jeu sepultat un poble.

Veu apagada.

1714

“Els barcelonins tenen ben clar que no serà possible tornar aviat a la normalitat. De  fet, sospiten que no hi haurà mai, de nou, cap normalitat. La situació posterior a la derrota és espantosa […] A més, s’ha comprovat el triomf d’un model absolutista de fer les coses. (A. Garcia Espuche: Després, pàg. 59)

Tombats els arbres,

advertits del desastre.

Estat de pànic.

“Aquells temps foren feliços, però la joia no pot durar fàcilment en el cas d’una nació, com Catalunya, emplaçada entre dos països poderosos.” (A. Garcia Espuche: Desprès, p. 39)

Bé apetible,

mossegada segura.

Mort impalpable.

“…la següent guerra obriria, com de costum, dues portes: la que condueix al patiment i a la mort, i la que permet la conjuntura per enriquir-se. Davant d’aquesta disjuntiva […] un home sensat no pot deixar-se endur per tendreses. Des que es van inventar la guerra i els beneficis que se’n deriven, molts homes de negoi han pensat que si no s’aprofitaven dels conflictes bèlics altres ho farien; i han entès que els bons pensaments no aturen les batalles, mentre que la passivitat carregada de moralitat afavoreix els competidors.” (Després, de l’autor Albert Garcia Espuche, pp. 26-27)

Esquivar bombes.

Mort enmig de ruïnes.

So de sirena. 

Juliol, 1714. ” Les bombes i bales llençades obre Barcelona han arribat aSen quaranta mil. No totes les cases han sofert el mateix càsting, però […] ni un sol habitatge ha quedat indemne.” (Després,  d’Albert Garcia Espuche, pàg. 15)

Lluites ferotges,

final del bombardeig.

De nou silenci.