Pols d'estels

Comença març i ja albirem les primeres passes de la primavera. Deixarem un hivern caracteritzat per una temperatura exageradament suau i una manca absoluta de pluja. Mentrestant els informes recents del IPCC i la invasió d’Ucraïna ens omplen tots de pessimisme.

Si ens centrem en l’observació del cel, en aquest mes tot roman igual que el passat mes de febrer. A la posta de Sol no veure’m cap planeta ni cap fenomen astronòmic rellevant. Caldrà alçar-se abans de l’alba per veure alguna cosa de trellat. En l’escenari del cel de la matinada, els planetes Mercuri, Venus, Mart i Saturn aniran ballant entre ells tot i esperant que la Lluna s’afegisca a final de mes.

Al capvespre només podrem admirar la Lluna. Entre el 2 i el 10 de març aquesta anirà mostrant la seua cara cada vegada més gran. Si el 2 de març estarà en fase de nova, alineada amb el Sol i, per tant, invisible, cada dia la Lluna ens mostrarà un tall il·luminat cada vegada més gran fins que el 10 de març arribarà al quart creixent, amb la meitat de la cara enllumenada pel Sol.

Aquestes nits són també bons moments per admirar les constel·lacions de l’hivern, Orió, Taure, Ca Major i Menor. Són grups estel·lars fàcils de veure que permeten, a partir d’ells, conèixer altres constel·lacions.

Serà, però, a la matinada on podem veure més moviment planetari. Ara mateix tots els planetes es troben situats a la dreta del Sol i, per tant, ixen per l’horitzó est abans que la nostra estrella. El planeta principal del conjunt serà Venus. La bella deessa de l’amor serà l’objecte més brillant del cel de la matinada. Amb una ullada al cel a les 7.00 del matí podreu veure’l de seguida. Situat al centre de la constel·lació de Capricorni l’acompanyen la resta dels planetes: Mart i Saturn. De fet,  les constel·lacions que ara ocupen aquests planetes, Capricorni i la veïna Sagitari, son les zones més interessants del cel de l’estiu.

El 3 de març Venus assolirà  el punt més alt en el cel matutí. Serà però el 20 març quan Venus assolirà la major separació del Sol cap a l’oest, en l’aparició matutina del 2022.

Març també té la seua pluja de meteors associada. Es tracta de la pluja γ Nòrmides amb una activitat entre el 25 de febrer i el 28 de març, con un màxim el 15 de març. La taxa màxima observable serà només de 6 meteors per hora. El radiant, o zona per on sembla que venen els meteors, es troba en direcció de la constel·lació de la Norma. No se sap quin objecte cometari és el responsable de la pluja. Les millors hores per veure-les seran unes hores abans de l’alba del 14 i durant la matinada del 15 de març.

L’hivern acabarà finalment en el moment de l’equinocci de primavera que enguany serà el 20 de març, a les 17:33.

Finalment recordar-vos el darrer diumenge de març es farà novament el canvi a l’horari d’estiu. A les 2:00 seran les 3:00 amb la qual cosa perdrem una hora de la nit.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Eixida de Sol en la platja de Gandia. 23 de febrer 2022. 7:45. Miratge solar inferior amb formació de got etrusc. Josep Emili Arias.
2-4.- Stellarium.

Hem deixat enrere 2021, el segon any de la pandèmia, i comença un nou any amb l’esperança d’un final d’aquest malson que limita tant la nostra vida. A nivell astronòmic en tenim de calentes i de fredes. Aquest any podrem gaudir de les primeres imatges del nou telescopi espacial James Webb, així com de la retornada a la Lluna de missions de diverses potències espacials. Tanmateix l’augment dels llançaments de la constel·lació de satèl·lits Starlink i, potser, l’aprovació definitiva de la nefasta normativa espanyola de contaminació lumínica apagaran una mica més les estrelles i la nostra connexió amb l’Univers.

La preciosa constel·lació d’Orió, i totes les constel·lacions associades com Taure, Ca Major i Menor, presideixen el cel nocturn durant totes les nits de gener. Per a mi és el paisatge nocturn més estimat, on tots els amants del firmament comencen la seua aventura còsmica.

Al llarg del mes de gener alguns planetes se n’aniran i d’altres tornaran, s’hi veurà una pluja d’estels i gaudirem del passeig de la Lluna per tota la volta celeste, com és preceptiu.

A la posta de sol ara tenim encara Júpiter i Saturn en les constel·lacions d’Aquari i Capricorn respectivament i només durant els primers dies de mes, el planeta Venus. Aquest ens abandonarà ràpidament i el 9 de gener es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. És a dir, avançarà el Sol i, a partir d’aquest dia Venus serà visible només de matinada, abans de l’alba.

El planeta Mercuri prendrà el relleu de la deessa de la bellesa i tornarà a veure’s pel sud-oest. El 7 de gener Mercuri arribarà al punt de la màxima elongació oriental. Això vol dir que Mercuri assolirà llavors la separació angular més gran respecte del Sol, després de la posta del sol. Dos dies més tard, el 9, el planeta arribarà al punt més alt al cel vespertí, a 17° sobre l’horitzó. La visió del planeta no durarà gaire ja que el 23 de gener Mercuri es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. Mercuri passarà molt a prop del Sol, marcant la fi de la seua aparició vespertina i passarà a ser un objecte matutí.

De matinada, poc abans de l’eixida del sol, a partir de la tercera setmana del mes Venus es trobarà amb el planeta Mart. Els podrem veure cap a les 7 del matí ben prop de l’horitzó est.

Mentrestant el nostre planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 4 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 4 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 146 605 914  quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, amb un període d’activitat entre el 12 de desembre i el 12 de gener, amb el màxim el 3 de gener. Amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

El cos menor 2003 EH1 i el cometa C/1490 Y1 són els responsables d’aquesta pluja, sent el millor moment per observar-los des de l’alba del dia 3 i després que el radiant puge a les primeres hores del 4 de gener, cap a la part nord-est del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Joshua Tree National Park, Henrique Pinto, 19 febrer 2018. (CC0 1.0)
2-4.- Stellarium
5.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.

Entrem en el mes de desembre i enfilem directament cap al solstici d’hivern i, per tant, al final de la tardor. Ha plogut i alguns dies ha fet fred però la neu només ha arribat a les contrades més interiors del País Valencià i als Pirineus. La tardor ha estar calenta, sembla. Tanmateix el cel nocturn continua inalterable com sempre, potser més contaminat que mesos enrere. Només ens faltaven els llums exagerats de Nadal i l’estrella lluminosa a dalt del Temple de la Sagrada Família a Barcelona per acabar de perdre els pocs estels que encara eren visibles des de la ciutat. Ens furten la nit i no ens adonem que així perdem part del nostre patrimoni cultural.

Al desembre direm pràcticament adéu als planetes gegants Júpiter i Saturn que ens han acompanyat durant les nits des de l’estiu. Venus, però, continuarà brillant al cel del capvespre. Res de fet destacable llevat que, potser, tinguem un cometa a la vista per a la segona quinzena del mes.

Júpiter i Saturn continuen en la constel·lació de Capricorn.  A la posta del Sol ja es trobaran cap al sud-oest i només seran visibles durant les primeres hores de la nit.  Venus, més prop de l’horitzó sud-oest, encara serà l’objecte més brillant del cel. És interessant veure’l per un telescopi i meravellar-nos amb la seua fase creixent mirant cap al Sol ja post. La Lluna es desplaçarà entre els planetes del 6 al 10 de desembre. El capvespre del 7, però, serà especial. Una lluna molt fina de 3 dies se situarà entre Venus i Saturn, quedant Júpiter més allunyat. Una filera de 3 planetes i una bella lluna.

L’espectacle del mes serà, potser el nou cometa C/2021 A1 (Leonard). Fou descobert per G. J. Leonard al Mount Lemmon Observatory el passat 3 de gener de 2021, essent així el primer cometa descobert d’enguany (per això té el paràmetre A1 al nom). Ja s’ha convertit en un objecte de desig dels astrofotògrafs i amants del cel en general. El 12 de desembre de 2021 el cometa passarà a 0,233 ua (34,9 milions de km) de la Terra i el 18 de desembre de 2021 a 0,028 ua (4,2 milions de km) de Venus. El moment de màxima aproximació al Sol, el periheli, serà el 3 de gener de 2022. Podria ser visible a ull nu el desembre de 2021. A una magnitud aparent de 4, hauria de ser un bon cometa observable amb prismàtics. Tanmateix cal no emocionar-se encara. Els cometes són moltes vegades una gran decepció. Esperarem. Més informació a Cometografia.es, el bloc de l’amic Pepe Chambó, caçador de cometes.

El mes de desembre és també temps de pluges de meteors. La més important serà la pluja dels Gemínids. Aquesta estarà activa entre el 4 i el 17 de desembre, i el màxim serà durant la matinada del 14 de desembre. La taxa màxima observable de meteors, sempre des de llocs foscos, podria arribar a ser de 120 meteors per hora. El radiant, o indret del cel del qual semblen vindre, es troba en la constel·lació de Gèminis. El misteriós asteroide actiu  (3200) Phaethon, amb episodis d’emissió de gasos, n’és el responsable.

Finalment la tardor acabarà el 21 de desembre a les 16:59. Serà el moment del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any. Començarà l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges
1.- L’Observatori de La Silla en Xile. ESO/José Francisco Salgado (www.josefrancisco.org) (CC BY 2.0)
2.- Una Lluna de 3 dies prop de Venus, Saturn i Júpiter, 7 de desembre 2021 a les 19:00. Stellarium.
3.- El cometa C/2021 A1 Leonard el 28 de novembre 2021 a les 06:00. Apilat de 13 fotos de 60s cada RVB (total 39 mins) Bayfordbury Observatory ( University of Hertfordshire) (CC BY-SA 2.0)

La tardor es consolida ràpidament i els núvols i la frescor s’imposen a tot el país. Caldrà ser pacient i buscar els llocs i els moments oportuns per admirar el cel nocturn. Les meravelles celestes continuen malgrat tot i s’ho val passar una mica de fet per veure-ho personalment. A més a més. amb el retorn a l’hora estàndard (UTC+1 o CEST), mal anomenada horari d’hivern, es fa de nit més aviat i, per tant, les observacions nocturnes son més còmodes.

El mes de novembre ve ple de fenòmens astronòmics interessants. El menú és ben farcit: quatre planetes seran visibles al llarg del mes, 3 en la primera part de la nit i un, una mica abans de l’alba. Una pluja d’estels famosa i de vegades ben abundosa de meteors i el pas d’un planeta menor fàcilment observable.

Quatre planetes a la vista

L’esquiu planeta Mercuri és actualment visible a la matinada, poc abans de la sortida del Sol. Cal trobar un lloc ben lliure d’obstacles mirant a l’est, com ara la vora de la mar, per veure’l en la constel·lació de la Verge, ben prop de l’estrella Spica, un dels 20 estels més brillants del cel.

La matinada del 3 de novembre una lluna minvant, en forma de tall de meló, s’hi situarà damunt. Serà bonic veure el triangle celeste format per la Lluna, Mercuri i Spica.

Després de la posta del Sol podrem admirar la brillantor del planeta Venus, que ben separat de la direcció solar, es fa ben visible al cel del capvespre. Són aquests dies en que els pocs avesats a l’observació del cel se sorprenen de veure un punt tan brillant i l’associen a OVNIs o fenòmens encara més estranys. És tan sols la natura, amics meus.

La vespra nit del 8 de novembre, a partir de les 19 h, una Lluna de 4 dies d’edat (temps passat des del moment de la lluna nova) se situarà prop de Venus. La Lluna, en forma de tall de meló, estarà ben fotogènica, en Sagitari, acompanyada del planeta de la deessa de l’amor.

Els planetes gegants continuen sent visibles en la constel·lació de Capricorm. En fer-se fosc, els planetes es veuen en direcció sud. però en avançar el mes, cada vegada es veuran més a prop de l’horitzó oest.

Saturn, situat a la dreta de la constel·lació és ja ben dèbil. Amb un petit telescopi encara podem gaudir dels anells i de la visió de la lluna principal Tità. La nit del 10 de novembre una lluna creixent se situarà a uns 4° al sud de Saturn, cosa que farà més fàcil la seua identificació.

Júpiter, molt més brillant, situat a l’esquerra de la constel·lació, mostra ben clarament les bandes de núvols i els satèl·lits només observant-lo amb un petit telescopi o uns prismàtics ben afermats sobre un trípode. La nit de l’11 de novembre, la Lluna se situarà a uns 4° al sud de Júpiter. En aquest cas Júpiter és tan brillant que és ben clar saber on és al cel.

Ceres fàcilment visible prop d’Aldebaran, l’estel rogenc de Taure.

Poques vegades tenim l’oportunitat d’observar fàcilment un asteroide amb prismàtics. Però els propers dies ho podrem fer ja que el primer dels asteroides, 1 Ceres, ara considerat un planeta nan, passarà a només uns minuts d’arc d’alfa Tauri, Aldebaran i, per tant ens servirà de referència. Uns prismàtics ens serviran perfectament per albirar un objecte famós descobert per Giuseppe Piazzi l’1 de gener de 1801. Mirant directament Aldebaran, podrem distingir un puntet brillant al seu costat que anirà canviant de posició de dia en dia. Això ocorrerà a principis de novembre. Diversos programes de simulació com SkySafari i Stellarium ens donen dates diferents per a la màxima aproximació a l’estrella, el 3 i 5 de novembre respectivament, i també distàncies diferents, però totes de l’ordre de 3-10 minuts d’arc. Aquestes diferencies són degudes a l’ús de diferents elements de l’òrbita en cada programa. En qualsevol cas, pot ser una bona oportunitat per observar i prendre imatges d’aquesta conjunció, si les núvols ho permeten, per suposat. Tanmateix no serà fàcil per la diferència de brillantor o magnituds dels dos objectes, Ceres 7,8 i Aldebaran 0,85. Ho intentem? A partir de les 21 h ja podrem veure bé la constel·lació de Taure i Aldebaran en l’horitzó est.

Finalment caldria parlar de les pluges d’estels del mes. Hi haurà 3 pluges, la dels Tàurids del Sud, amb el màxim el 5 de novembre, la dels Tàurids del Nord, amb el màxim el 12 de novembre, totes dues ben febles i associades al cometa 2P/Encke i la més interessant, la pluja dels Leònids.

El 17 de novembre és el màxim de la pluja de meteors dels Leònids. L’activitat de la pluja abasta des del 6 fins el 30 de novembre, amb el màxim el 17 de novembre. La taxa màxima observable és variable, amb màxim de 20 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Lleó. El cos responsable dels Leònids ha estat identificat com el cometa 55P/Tempel-Tuttle. El millor moment per observar-los serà la matinada del 17 de novembre, entre las 4 i les 6 de la matinada, cap a la part este de l’esfera celeste quan la constel·lació isca per l’horitzó.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- La Via Làctia sobre l’Observatori Astrofísic de Javalambre, comarca de Gúdar-Javambre, Aragó. 6 d’agost 2021. Moses Rodríguez. (CC BY-NC-ND 2.0)
2-5.- Stellarium.
6.- Carta de la trajectòria de Ceres sobre Taure en novembre de 2021. in-the-sky.org, Dominic Ford

Les calorades de l’estiu semblen quedar enrere i ara, només entrar en setembre, una DANA ens ataca a molts indrets del país, des del Montsià, a les Terres de l’Ebre, des del Baix Maestrat, a l’Horta i al Camp de Túria. Unes tempestes que, amb trons, llamps i vents huracanats. semblaven bombes que queien ben prop nostre. El canvi climàtic també és això.

Mentrestant durant l’agost, el cel nocturn no s’ha deixat veure a penes. Sempre ple de boires i núvols que, de tant en tant, deixaven entreveure Júpiter i Saturn. Per això, i per altres causes, aquest estiu no he pogut gaudir encara de la visió d’aquests planetes.

Setembre, però, encara serà un mes propici per a l’observació d’aquests gegants planetaris ja que seran visibles durant tota la nit. Venus continuarà sent visible cap a l’oest després de la posta de Sol com un estel gros i brillant. Més avall i ben prop de l’horitzó, podrem veure el dèbil planeta Mercuri, només si no teniu obstacles que ho impedisquen.

Una lluna creixent molt fina s’ajuntarà a l’espectacle vespertí uns dies després. Amb paciència podrem veure Venus, Spica i la Lluna, mentre que Mercuri ja es trobarà ben prop de l’horitzó o ja no serà visible. Més amunt podreu veure l’estel brillant d’Arcturus de la constel·lació del Bover.

Mentrestant cap al sud-est, els planetes que ens han alegrat l’estiu, els gegants Júpiter i Saturn, continuen presents en la constel·lació de Capricorni durant la major part de la nit. Si encara no els hi heu dedicat uns moments a observar-los a través d’un telescopi o uns prismàtics, ara és el moment de fer-ho, si els núvols ens deixen.

La Lluna, ja quasi plena, visitarà els planetes gegants i ens ajudarà a trobar-los per als neòfits en l’observació del cel. Des del 16 al 18 de setembre s’acostarà a cadascun dels planetes per fer amb ells bonics triangles celestes.

Podem veure un detall d’aquest ball celeste dels planetes i la Lluna en la següent figura.

El 14 de setembre el planeta Neptú estarà en oposició al Sol. Això significa que Neptú, la Terra i el Sol formaran una línia recta, i, per tant, serà el moment de màxima aproximació a la Terra. Aquell dia només es trobarà a 30,07 unitats astronòmiques de nosaltres amb una magnitud de brillantor de 7,8, per la qual no serà visible a ull nu però si serà possible observar-lo amb prismàtics o amb un petit telescopi.

En aquest enllaç podreu veure una imatge amb molta més resolució per si voleu tractar de trobar el planeta Neptú.

Setembre també tindrà una pluja de meteors. La nit del 9 de setembre serà el màxim dels ε Perseids. La seua activitat varia entre el 5 i el 21 de setembre, amb una taxa màxima observable d’uns 5 meteors per hora. Com el seu nom indica el radiant, o indret des d’on semblen vindre els meteors, es troba en la  direcció de la constel·lació de Perseu. El cos responsable, asteroide o cometa, de la pluja no és conegut.

Finalment el 22 de setembre a les 21:21 el Sol, que es mou de manera aparent per la corba de l’eclíptica en el cel, travessarà la corba de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor. L’estiu acaba i l’estació de les pluges comença.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges.

1.- Eixida del Sol a O Grove, Galícia. 8 juliol 2021 a les 7:13. Enric Marco.
2-7. Stellarium.

Ja som al cim de l’estiu. L’oratge ens acompanya i permet l’observació de les meravelles de la nit que, només fixant-s’hi una mica, podrem gaudir durant aquest mes. Planetes, la Lluna i una sempre estimulant pluja dels Perseids són el menú observacional d’agost. Només els efectes continuats d’aquesta pandèmia que ens acompanya des de fa més d’un any i mig i totes les restriccions de mobilitat que l’acompanyen ens poden dificultar gaudir del cel nocturn aquestes pròximes setmanes.

Poc després de la posta de Sol encara podríem albirar fugaçment els planetes Mart i Mercuri, molt prop ja de l’horitzó oest. Tanmateix la reina del capvespre és la sempre fulgurant deessa Venus. Mig hora després de la posta de Sol, mirant cap a l’oest veureu un punt brillant uns 10 graus per damunt de l’horitzó. És el planeta Venus que, dia rere dia, continua separant-se de la direcció solar i cada dia que passa serà més brillant. Arribarà a la separació màxima del Sol, l’anomenada màxima elongació oriental, el 29 d’octubre de 2021.

Aquest agost, però, serà el mes dels planetes gegants. Júpiter i Saturn brillen actualment ben prop un de l’altre al cel nocturn. Si mirem cap a l’est una hora després de la posta de Sol els podrem albirar fàcilment: Saturn dèbil més alt, Júpiter més baix i ben brillant. Uns prismàtics agafats de manera ferma (o instal·lats sobre un trípode) permetran veure clarament els satèl·lits del planeta dedicat a Júpiter. La Lluna, en el seu recorregut al llarg del mes per la volta celeste, els visitarà els dies 21 i 22 d’agost. Impossible no trobar-los al cel.

Agost és també el mes de la pluja dels Perseids. Aquestes llums que apareixen de sobte al cel de mitjan d’agost són realment residus sòlids del cometa 109P/Swift-Tuttle. Amb un període orbital de 133,28 anys, el seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. Però durant tots els seus passos ha deixat trossets de gels de distinta composició i petits grans de pols que la Terra entre el 17 de juliol i el 24 d’agost, amb un màxim el 12 d’agost, anirà recollint mentre travessa l’òrbita del cometa.

La taxa màxima observable serà d’uns 150 meteors per hora. El radiant, o punt d’on semblen venir els meteors, es  troba en direcció a la constel·lació de Perseu. Enguany la Lluna estarà prop del quart creixent així que es pondrà ben prompte i no molestarà a l’observació del fenomen.

Finalment recomanar-vos l’observació del pas de l’Estació Espacial Internacional pel cel. Aquest immens laboratori orbital, fruit de l’esforç conjunt de les agències espacials d’Europa, els Estats Units, Rússia, Japó i el Canadà travessarà el cel demà dilluns a partir de les 21:40. El satèl·lit brillarà quasi tant com el planeta Venus quan passe sobre nosaltres. El pas durarà uns 8 minuts, així que cal ser molt puntuals a la cita. Us deixe un mapa del cel per si voleu veure-ho. Per utilitzar-lo, mentre mirem cap al Sud, cal situar-lo dalt del cap, amb la part superior del mapa en direcció a la nostra esquena. Després haureu d’esperar un punt molt brillant al cel que passarà just entre les estels del Triangle d’estiu. Altres passos futurs de l’Estació Espacial Internacional es poden veure en aquest enllaç (està calculat per a Burjassot, però val aproximadament per a tot el nostre país).

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges.

1.- Posta de Sol a O Grove, Galícia. 29 juliol 2021 a les 21:58. Núria Marco.
2-4. Stellarium
5.- American Meteor Society
6.- Heavens above.

L’estiu ha entrat de ple. El cel finalment ha adquirit aquell to blau intens que invita a gaudir dels passejos matinals i vespertins, de la platja i, a la nit, traure el telescopi i observar la volta celeste. Ara sense excusa confinada podem, fins i tot, fugir de la ciutat a la cerca de cels foscos.

Comprovarem que, com cada estiu, la constel·lació de l’Escorpí serà ben visible, mentre que Sagitari i Capricorn l’acompanyaran. Entre elles la Via Làctia, majestuosa, s’enfila des de l’horitzó, passant pel zenit, i arribant fins al nord celeste. I, és que just en aquesta època de l’any la nostra galàxia es fa ben visible.

La figura adjunta mostra un dia de juliol com a exemple del que podem veure mirant cap al sud. Passada la mitjanit del 20 de juliol, ja el 21, la Lluna en assenyalarà la constel·lació de l’Escorpí, amb la mirada inquietant del seu ull rogenc, l’estrella gegant Antares. Però hi ha més meravelles a la vista. D’esquerra a dreta destaca, ben brillant el planeta Júpiter, una mica més amunt Saturn, a la seua dreta la constel·lació de Sagitari, i la banda nebulosa de la Via Làctia.

A més, mirant cap amunt podrem veure el Triangle d’Estiu, format pels estels brillants Vega de la constel·lació de Lira, Deneb, del Cigne i Altair de l’Àguila. Son senyals inequívocs que som al ple de l’estiu.

Els planetes seran cada vegada més visibles al llarg del mes i permetran una fàcil observació aquests pròxims mesos.

A la posta de Sol destaca per la seua brillantor el planeta Venus. El  planeta està separant-se cada dia més de la direcció solar i, per tant, es veurà cada vegada millor. En el seu trànsit per la volta celeste es trobarà amb el planeta Mart. Precisament la nit i matinada del 12 de juliol els dos planetes es trobaran en conjunció, arribant a separar-se només uns 0° 29´, en direcció de la constel·lació de Leo. Una separació equivalent al diàmetre de la Lluna plena.

Els següents dies Venus deixarà enrere Mart i continuarà en la seua òrbita allunyant-se cada vegada més del Sol per arribar a la separació màxima, l’anomenada màxima elongació oriental el 29 d’octubre de 2021.

Per observar els planetes gegants Júpiter i Saturn caldrà buscar-los durant les primeres hores de la nit, mirant cap a l’est, sud-est. Passada la mitjanit Saturn primer i després Júpiter seran ben visibles en les constel·lacions d’Aquari i Capricorn, respectivament.

Algunes pluges d’estels seran visibles aquest mes. La més destacada és els δ Aquàrids meridionals el 30 de juliol que semblaran eixir de la volta celeste ben prop d’on es trobarà aquell dia el planeta Júpiter. La taxa màxima observable serà d’un 25 meteors per hora. El millor moment per observar-los serà al voltant de les 4 de la matinada del 30 de juliol. Tanmateix la Lluna prop del quart minvant il·luminarà el cel i no ens deixarà gaudir plenament de l’espectacle celeste.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

La Via Làctia sobre les muntanyes Tre Cime di Lavaredo de les regions de Trentino-Alto Adige i Vèneto. Aleš Krivec. CC BY-NC-SA 2.0

Les quatre estacions han anat passant des d’aquell dia tan llunyà en que ens enviaren a casa. Un any, una òrbita completa del planeta, de solitud, dolor i resiliència. Aquest nou mes de març, tan diferent de l’anterior, deixarem finalment l’hivern i la primavera tornarà a omplir els nostres sentit d’olors, de colors, i gaudirem de la tornada dels ocells. Uns ocells que la primavera passada, amb tothom a casa, aprofitaren per invadir l’espai dels humans, telescopis inclosos.

La primavera es nota ja en l’ambient, en els camps florits, però també en el cel estrellat. Les constel·lacions hivernals com Orió, Taure, els Bessons es presenten a l’occident celeste en fer-se de nit mentre per l’est comencen a guaitar les constel·lacions estiuenques com Hèrcules. Pel mig les constel·lacions primaverals, Cranc, Lleó, Verge, Copa i Corb.

Aquest mes els planetes no sembraran el cel nocturn amb els seus poderosos llums durant la nit. Només Mart es present al cel vespertí i continua passejant-se per Taure. Es veurà, per tant, només durant la primera part de la nit ja que es pondrà ben aviat, passada la mitjanit. El 5 de març a la nit el planeta roig es trobarà ben prop del cúmul de les 7 germanes Plèiades. El seu camí avançarà per la constel·lació i el 19 de març se situarà prop de l’estrella gegant roja Aldebaran, l’ull brillant del Toro. Entre els dos se situarà una lluna quasi en quart creixent per fer un espectacle celeste que podem considerar un homenatge a la festa de les Falles, que enguany tampoc es farà.

Tots els altres planetes es troben en la direcció del Sol i per tant només es podran veure cap a l’est-sud-est uns minuts abans de l’eixida del Sol. Aquesta agrupació de planetes només la podreu veure durant uns minuts mentre el Sol va eixint per darrere de l’horitzó. Mercuri, Júpiter i Saturn ballaran amunt i avall durant tot el mes.

Així que els encontres celestes d’aquests astres s’han de cercar ben d’hora. La trobada més interessant ocorrerà la matinada del dia 5 de març, entre les 6:30 i les 7:00. Aleshores podreu veure com els planetes Mercuri i Júpiter semblen ajuntar-se davant de la presència del planeta Saturn.

Finalment recordar que el Sol, fent el seu camí pel cel, arribarà a l’equador celeste el 20 de març a les 10:37. Equinocci de primavera. Adéu hivern, benvinguda primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Doble arc de Sant Martí en el cel fosc. Tina Hester. https://pixy.org/21934/
2.- El cel nocturn amb Mart prop de les Plèiades, en Taure, i amb Orió, Ca major i Llebre. 5 març 2021. Stellarium
3.- El cel nocturn amb la Lluna entre el planeta Mart i Aldebaran, alfa de Taure.19 març 2021. Stellarium.
4.- El cel nocturn amb la conjunció de Mercuri amb Júpiter i amb Saturn prop. 5 març  2021. Stellarium.

Comença l’any 2021 i deixem enrere el 2020, l’any de la pandèmia i el confinament. Les dades de contagis continuen augmentant i segurament hi haurà noves restriccions que ens faran la vida una mica més difícil. Tanmateix la vacunació ens deixa una mica d’esperança en aquest 2021.

Mentrestant el planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 2 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 2 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 147 093 601 quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

Aquest mes els planetes deixaran de ser protagonistes de les nits, llevat de Mart que continua lluint al cel ben alt i durant gran part de la nit. Els planetes que tant ens han alegrats les nits del 2020 ja es troben molt baixos i prop de l’horitzó.

Després de la gran conjunció històrica entre els planetes gegants Júpiter i Saturn, aquests ja davallen sense aturador cap la direcció solar a la que arribaran a final de mes. Saturn s’alinearà amb el Sol el 24 de gener i uns dies més tard, el 29, ho farà Júpiter. Caldrà esperar unes setmanes per tornar a veure’ls ja en la matinada, poc abans de l’alba.

Mentre això arriba, aquests planetes encara poden donar-nos alguna alegria. El planeta Mercuri es troba ara mateix separant-se del Sol i cada dia que passa es veurà més amunt al cel del capvespre.  El dia 24 de gener Mercuri assolirà la màxima separació del Sol (màxima elongació oriental) i se situarà a 18,6° a l’esquerra de la nostra estrella.

Com que Mercuri s’allunya del Sol i els gegants s’hi acosten, arribarà finalment l’encontre entre els tres. Uns minuts després de la posta de sol, en fer-se una mica fosc, els dies 10 i 11 de gener cap a les 18:15, podrem veure Júpiter, Saturn i Mercuri en una agrupació interessant. Caldrà, això sí, un horitzó sud-oest lliure d’obstacles (arbres, muntanyes, edificis) que et dificultaran la visió.

El planeta Mart continua lluint ben alt al cel i durant gran part de la nit. Aquest mes serà el rei. Encara podem admirar-lo al telescopi tot esperant l’arribada de les naus terrestres que eixiren de la Terra en juliol passat i que en poc més d’un mes tractaran d’orbitar-lo o d’aterrar a la superfície.

Venus encara continua visible en la matinada però ja es troba molt prop de l’horitzó est. A principis del mes el podrem veure a partir de les 7 del matí fins que la lluïssor del Sol naixent ho faça impossible. Cap al final del mes només serà visible a partir de les 7:30 i en condicions cada vegada més difícils.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, que amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

Aquesta pluja sembla estar causada pel planeta menor 2003 EH₁, que podria ser l’antic cometa C/1490 Y1, observat en el segle XV per astrònoms japonesos, xinesos i coreans.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Capvespre ventós a Tous, la Ribera Alta. 27 desembre 2020. Susi Lledó.
2.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.
3.- Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin), Quebec, 2020.
4.- Conjunció de Júpiter, Saturn i Mercuri al capvespre del 10 de gener del 2021. Stellarium.
5.- El cel nocturn amb el planeta Mart ben present. les constel·lacions Orió, Taure son ben presents. Stellarium.

El 2020 acaba amb unes festes de Nadal incertes i amb la perspectiva d’una vacuna ben pròxima en el temps. Mentrestant la Terra continua el seu camí al voltant del Sol i ha arribat al punt en que el Sol enllumena ben alt l’hemisferi sud però es troba ben baix al nord. Dilluns 21 de desembre a les 11:02, el Sol assolirà el seu punt més baix respecte de l’equador celeste. El camí que farà al cel serà el més curt de l’any i, per tant, serà el dia més curt. I finalment cal que recordeu que desembre és també el darrer mes de la tardor.  Serà el moment del solstici d’hivern i començarà l’hivern.

El mateix dia, però al capvespre, podrem admirar l’encontre històric dels dos planetes gegants, Júpiter i Saturn.

Ara mateix els dos planetes gegants estan situats ben junts entre Sagitari i Capricorn i es poden veure en direcció sud-oest just després de la posta de Sol. La parella còsmica ha estat visible des de l’estiu passat i, de mica en mica, s’han anat acostant l’un a l’altre, per acabar convergint el capvespre del 21 de desembre, a només 0,1 graus, un 20% de la grandària de la Lluna plena. És a dir, que els dos planetes es veuran pràcticament com un únic punt brillant al cel. Aquesta aproximació extrema dels dos planetes sembla que no passava des del segle XVII. Alguns associen aquestes estranyes associacions planetàries amb l’estel de Betlem. Fa ja molts anys en parlava jo mateix en aquest bloc.

Com es pot veure al gràfic adjunt, a principis de mes els dos planetes es trobaran a uns 2º de separació angular — la grandària de 4 llunes plenes — i ràpidament convergiran a 1º l’11 de desembre — dues llunes plenes –, una lluna plena el 16 de desembre per ajuntar-se el 21 de desembre i ser pràcticament indistingibles. Les simulacions que ha preparat l’Observatori de Madrid ho mostren ben claret també.

Evidentment cal recordar que aquesta conjunció de planetes és aparent. Cada planeta està en la seua òrbita però vist des de la Terra, es troben en la mateixa zona del cel. El 21 de desembre, per tant, la Terra, Júpiter i Saturn s’alinearen i formaran una línia recta. Ho podem veure a la simulació de Dominic Ford a la web in-the-sky.org

L’espectacle, però, serà més impressionant si tenim a l’abast un telescopi. El capvespre del dia 21, amb un telescopi serem capaços de veure els dos gegants planetaris en el mateix camp. Saturn amb la seua lluna Tità i Júpiter amb les quatre llunes, Io, Europa, Ganímedes i Cal·listo. Recordeu, tanmateix, que els objectes estaran molt prop de l’horitzó sud-oest i seran afectats per núvols baixos i turbulències. La visió pot arribar a ser decebedora. La natura sempre és tímida per mostrar-nos els secrets.

Per preparar l’observació us recomane l’article del divulgador d’astronomia Esteban Esteban: Una conjunción histórica: (4) Preparando la observación.

Mes informació en  Encuentro de Gigantes de la Federació Espanyola d’Agrupacions Astronòmiques. També hi haurà connexions en directe des de diversos observatoris d’arreu del món.  També pots consultar el document publicat per l’Associació Valenciana d’Astronomia.

Imatges:

1.- Júpiter i Saturn en el cel de la Vall d’Albaida. 16 desembre 2020. Joaquin Camarena AAS.
2.- Esfera Celeste.
3.- Variació de la posició dels planetes Júpiter i Saturn des d’octubre, fins a la conjunció final del 21 de desembre 2020. Esteban Esteban. www.tercerplaneta.net
4.- Variació de la posició dels planetes. Observatorio Astronómico Nacional.
5.- Alineació dels planetes Júpiter, Saturn i la Terra per a dia 21. Dominic Ford. In-the-sky.org
6.- Simulació del que s’observarà a través de l’ocular d’un telescopi. Federación de Asociaciones Astronómicas de España, FAAE
7.- Júpiter i Saturn en el cel de l’Uruguai. 16 desembre 2020. Maxi Doncel. AAS.

Finalment ja som al darrer mes de l’any i la pandèmia continua. Un any realment penós en el que ens ha costat sobreviure tots. I, com no podia ser d’una altra manera, totes les activitats d’observació de cel nocturn també han quedat afectades: menys xarrades de divulgació, menys visites per admirar les meravelles de la nit amb el telescopi. Ara el cel nocturn no té qui el mire. Només els afortunats que viuen a llocs foscos i no s’han de desplaçar gaire per admirar la volta celeste poden estar contents. Els qui vivim a ciutat, sota la cúpula brillant implacable causada per la llum artificial, condemnats a no eixir de casa passades les dotze, ens mosseguem impotents les ungles.

Les constel·lacions tardorals, Aquari i Peixos, dominen el cel les primeres hores de la nit. Però ben aviat les hivernals es presenten per l’est. Primerament apareix Taure, disfressa de Zeus, amb la forma de V tan característica de les banyes, després ix el gegant caçador Orió, amb els tres estels del Cinturó tan ben alineats, i ja més tard, l’estel més brillant del cel, Sírius, l’ull del Ca Major, a l’espera de es ordres del seu amo per llençar-se cap a la Llebre amagada als peus del gegant.

Mart, a la constel·lació de Peixos, continua ben brillant al cel mirant cap al sud-est. El color rogenc el fa inconfusible en una zona del cel mancada d’estels brillants. Un telescopi ens mostrarà les foscúries de les zones muntanyoses i les clarianes de les desèrtiques. Obtindre’n una bona imatge ja és una mica més difícil. Molts astrofotògrafs amics aconsegueixen vistes impressionants del planeta roig dignes del telescopi espacial Hubble.

L’espectacle del mes és, però, la conjunció dels planetes Júpiter i Saturn. Ara mateix els dos planetes gegants estan situats ben junts entre Sagitari i Capricorn i es poden veure en direcció sud-oest just després de la posta de Sol. La parella còsmica ha estat visible des de l’estiu passat i, de mica en mica, s’han anat acostant l’un a l’altre, per acabar convergint el capvespre del 21 de desembre, a només 0,1 graus, un 20% de la grandària de la Lluna plena. És a dir, que els dos planetes es veuran pràcticament com un únic punt brillant al cel. Aquesta aproximació extrema dels dos planetes sembla que no passava des del segle XVII. Alguns associen aquestes estranyes associacions planetàries amb l’estel de Betlem. Fa ja molts anys en parlava jo mateix en aquest bloc.

Com es pot veure al gràfic adjunt, a principis de mes els dos planetes es trobaran a uns 2º de separació angular — la grandària de 4 llunes plenes — i ràpidament convergiran a 1º l’11 de desembre — dues llunes plenes –, una lluna plena el 16 de desembre per juntar-se el 21 de desembre i ser pràcticament indistingibles. Les simulacions que ha preparat l’Observatori de Madrid ho mostren ben claret també, fins i tot respectant la inclinació dels planetes.

Evidentment cal recordar que aquesta conjunció de planetes és aparent. Cada planeta està en la seua òrbita però vist des de la Terra, es troben en la mateixa zona del cel. El 21 de desembre, per tant, la Terra, Júpiter i Saturn s’alinearen i formaran una línia recta.

Desembre és també un mes de pluges d’estels. Podem gaudir de les Puppids-Velids (6 de desembre), Leo Minorids de Desembre (19 de desembre) i dels Ursids (22 de desembre). Tanmateix la més important de totes és la pluja de meteors dels Gemínids, que la nit del dia 13 de desembre poden provocar una pluja intensa de 120 meteors a l’hora. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es vorien en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació en veuríem moltes menys. Els Gemínids estan causats per l’objecte 3200 Phaethon. Aquest asteroide té una òrbita el·líptica més pròpia dels cometes. S’ha detectat, fins i tot, que emet ejeccions de pols. Es pensa que puga ser un antic cometa que ha perdut els materials volàtils.

I finalment cal que recordeu que desembre és també el darrer mes de la tardor. El 21 de desembre, el mateix dia de la conjunció Júpiter-Saturn, el Sol assolirà el punt més baix a la volta celeste. El 21 serà el dia més curt de l’any. A les 11:02 serà el moment del solstici d’hivern i començarà l’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Orió sobre Montserrat. Franklin González. Wikipedia Commons.
2.- El planeta Mars en l’oposició de 2014. Ximo Camarena, Agrupació Astronòmica de la Safor. 17 abril 2014.
3.-  Panorama del cel. 8 desembre 2020. Stellarium.
4.- Variació de la separació angular dels dos planetes. Perth Observatory & Fremantle Sidewalk Astronomy
5.- Variació de la separació angular dels dos planetes. Observatori de Madrid.
6. Pluja d’estels dels Gemínids. Asim Patel. 14 desembre 2013. Wikipedia Commons.

El mes comença amb un oratge tranquil, sense vent, amb el cel ras que permet veure el ball dels planetes i la Lluna en aquests mesos de la tardor. Aquest anticicló tan durador que hem tingut a sobre les darreres setmanes ha causat algunes boires matinals. Sembla però, que tindrem un canvi de temps a principis de la setmana.

Tanmateix l’actual toc de queda, o l’eufemisme de la restricció de la mobilitat nocturna, potser atura l’expansió de la malaltia però, per altra banda, també ha causat efectes perversos en l’astronomia observacional ja que ha estroncat la possibilitat de fer observacions populars i de desplaçar-nos a indrets foscos per observar els fenòmens celestes tardorals que vindran aquest mes: conjuncions planetàries i una bella pluja d’estels dels Leònids. No és el mateix observar el cel nocturn des del confinament urbà sota la volta brillant causada per la contaminació lumínica.

Aquest mes continua l’exuberància planetària ja que fins a cinc planetes seran visibles a ull nu al cel nocturn. D’altres més llunyans també seran visibles però amb ajuda òptica.

Júpiter i Saturn continuaran visibles com a dues llumeneres en el cel oest poc després de la posta de Sol. A poc a poc, sense adonar-nos-en però sense pausa, els planetes estan fent un camí d’acostament que els durà el pròxim 21 de desembre a trobar-se tan junts que semblaran un objecte doble i fins i tot seran observables simultàniament per l’ocular d’un telescopi. L’inconvenient és que al mateix temps s’acosten cada vegada més cap a la direcció del Sol i, per tant, ja son observables poques hores després de l’ocàs. A més ja ofereixen una imatge pobra a través del telescopi a causa de les turbulències atmosfèriques.

Ara l’astre rei és el planeta Mart. Els astrònoms professionals i aficionats aconsegueixen aquests dies imatges impressionants del planeta roig. El passat dia 13 d’octubre el planeta es trobava en oposició al Sol. En aquell moment el Sol, la Terra i Mart s’alinearen i, per això durant aquestes setmanes, Mart apareix aproximadament just en la part oposada per on es pon el Sol, just per l’est en el moment de la posta. El gràfic adjunt de la web in-the-sky.org ens detalla la posició dels planetes al voltant del Sol per al dia 10 de novembre.

El planeta Mart rebrà la visita d’una Lluna en quart creixent la nit del 25 al 26 de novembre. Encara que la separació dels dos objectes serà gran, la Lluna ens servirà per esbrinar que aquest objecte roig encés és el planeta de la guerra.

Els planetes Mercuri i Venus caldrà cercar-los a la matinada una hora abans de la sortida del Sol. Si observeu el gràfic anterior veureu com els dos planetes es troben situats a la dreta del Sol vistos des de la Terra (Earth). Això significa que aquests dos planetes caldrà observar-los abans de l’alba, amb Mercuri i Venus encara sobre el llençol de la nit fosca mentre, a la dreta, el Sol encara no ha eixit per l’horitzó est.

El dia 10 de novembre Mercuri es trobarà en la màxima elongació occidental (western elongation). És a dir serà el moment en que assolirà la màxima separació (19º) a la dreta del Sol. L’esquema següent explica aquesta posició particular. Observat amb un telescopi el disc del planeta es veurà il·luminat només per la part esquerra.

Finalment, aquest mes podem destacar l’observació del planeta Urà. Aquest arribà a l’oposició (Sol, Terra i Urà, alineats) el passat 31 d’octubre. Aquest mes és, per tant, el millor moment per observar-lo. Tanmateix, encara que ara està més brillant (magnitud 5,6) està al límit de l’observació humana. Caldrà un telescopi per observar-ne la rodonesa i el color blavós del planeta.

Però no només podem observar planetes. Novembre és el mes de la segona pluja més important de l’any, després dels Perseids. El 17 de novembre serà el pic de la pluja d’estels dels Leònids. Podrà produir un màxim de potser de 10-15 meteors per hora vist des de una zona fosca. Són residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle.

Com el seu nom indica, els meteors semblen vindre d’un extrem de la constel·lació de Leo. Enguany la Lluna no farà la punyeta amb la seua brillantor per veure el fenomen però donat que la constel·lació ix per l’horitzó est passada la mitjanit i el màxim sol produir-se poc abans de l’alba, les restriccions de mobilitat nocturna faran impossible eixir a veure-les a una zona fosca, llevat que t’hi quedes tota la nit.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Castelló de Rugat, la Vall d’Albaida. Josep Emili Arias. Amb permís.
2,4,6,. Simulacions d’Stellarium.
3,. Sistema solar en 3D per al 10 de novembre 2020. https://in-the-sky.org/  Dominic Ford.
5.- Configuració dels planetes. Wikipedia Commons.

Entretant el cel nocturn ha canviat des de l’estiu i els planetes Júpiter i Saturn han deixat de ser els reis de la nit per deixar pas a Mart mentre les constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja es deixen veure al cel.

Tanmateix els planetes gegants encara fan goig en fer-se de nit. Mirant cap l’oest, veurem la parella la primera part de la nit. Amb telescopi podrem admirar els núvols de Júpiter, les seues llunes i sobre tot els anells de Saturn. Ja no seran tan espectaculars com en ple estiu però encara s’ho val mirar-los. I en passar les setmanes la distància aparent entre els dos planetes anirà minvant de mica en mica, fins que, pels volts de Nadal, quasi s’arribaran a tocar a la posta del Sol. Podreu fer moltes fotos de l’encontre celeste. Ja en parlarem.

La nit del 22 d’octubre la Lluna els farà una visita construint un bonic triangle celeste.Ara el planeta Mart és el rei de la nit. El seu color rogenc el fa clarament distingible entre els objectes celestes. El podeu veure cap a l’est en la constel·lació de Peixos en fer-se de nit, augmentant la seua altura amb el pas de les hores. Això ocorre així ja que la nit del 13 al 14 d’octubre el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir en el punt oposat al Sol, situat justament a 180º de la nostra estrella, estant la Terra al mig. Per tant, en pondre’s el Sol el planeta eixirà per l’horitzó est. Però, com que les òrbites de Mart i la Terra són el·líptiques, aquest no serà el moment exacte de la màxima aproximació a la Terra, ja que haurà ocorregut uns dies abans, el 6 d’octubre. En aquest moment Mart es trobarà a només 62,07 milions de quilòmetres de nosaltres.

Mart és interessant de veure amb prismàtics però és amb telescopi quan podem gaudir de descobrir el relleu de les zones altes com Syrtis Major o els casquets polars. I això és molt més fàcil quan el planeta es troba més pròxim a nosaltres. La Lluna li farà dues visites aquest més que ens pot ajudar a descobrir-lo si encara dubteu. La passada nit del 2 d’octubre la Lluna arribà a acostar-se molt al planeta. Encara teniu l’oportunitat de veure un altre encontre lunar amb el planeta de la guerra la nit del 29 d’octubre. Estigueu a l’aguait per admirar el fenomen.

La pluja d’estels més important del mes és la dels Oriònids. Els meteors de la pluja cauran tot al llarg del mes d’octubre fins a principis de novembre. El pic serà la nit del 21 d’octubre amb uns 10 a 20 meteors per hora. Com el seu nom indica el radiant, el punt d’on semblen venir els meteors, està situat en la constel·lació d’Orió. Estan associats al cometa Halley.

La Lluna presentarà aquest mes dues llunes plenes, una a principi del mes, el dia 1 i una altra al final, just el 31. Això no és usual però si la primera lluna ocorre just el primer o segon dia i el mes dura 31 dies, és ben bé possible.

El dia 7 d’octubre la Lluna recorrerà la constel·lació de Taure i se situarà al costat de l’estel vermell Aldebaran. Us deixe una imatge del programa Stellarium on es veu el fenomen i les posicions de les pluges d’estels dels Oriònids.

Finalment recordar que la matinada del 24 al 25 d’octubre els rellotges es retardaran una hora. Per tant, a partir del diumenge 25 d’octubre l’eixida i la posta del sol ocorreran una hora més prompte.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Posta de sol d’octubre. Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 d’octubre 2020. R. Marco.
2.- Simulació de Stellarium
3.- de https://mars.nasa.gov/all-about-mars/night-sky/close-approach/
5-6 – Simulació de Stellarium

El Sol ix esmorteït a la platja de Tavernes de la Valldigna. La seua claror ja no és tan forta com al pic de l’estiu, les ombres que fan els seus rajos són ja més llargues i cal tornar a posar els tendals i córrer les cortines per evitar l’excés de llum interior. L’estiu s’acaba i ja es nota en els signes del cel. De fet el Sol, cada dia que passa, va eixint cada vegada més prop del punt est on eixirà triomfant la matinada del 23 de setembre per anunciar-nos l’arribada del primer dia de la tardor. Mentrestant el cel nocturn continua amb la seua bellesa. Júpiter i Saturn, ben brillants encara, ja competeixen amb el refulgir vermellós del planeta Mart que ix per l’est unes hores després de la posta de Sol.

Del 24 al 26 de setembre, poc després de la posta de Sol, el pas de la Lluna en quart creixent us assenyalarà la posició d’aquests dos planetes. Aprofiteu per veure’ls aquests dies de finals de l’estiu ja que, de mica en mica, serà més difícil observar-los en acostar-se a l’horitzó oest en la matinada, buscant la direcció del Sol.

Mart, a l’espera a la invasió terrícola que l’espera al febrer, ix prop del punt est cap a les 10 de la nit. La seua brillantor rogenca, com un rubí al cel oriental, el fa clarament visible en la constel·lació de Peixos on provisionalment s’allotja. Uns prismàtics amb trípode o un telescopi són necessaris per observar la seua redonesa i, potser, depenent de la potència de l’aparell, veure-hi les zones fosques i el casquet polar.

En passar els dies, Mart serà més i més brillant ja que cada dia s’aproxima més a la Terra. El punt de mínima distància serà el proper 6 d’octubre. Al llarg del mes de setembre, el planeta vermell augmentarà en brillantor i passarà de magnitud -1,8 a -2,3, un augment d’un 63% de la seua lluminositat, mentre que la seua grandària aparent (com es veurà a traves del telescopi) passarà de 18,9 a 21,6 segons d’arc.

Un fet interessant ocorrerà el matí del 6 de setembre durant l’eixida del Sol. Durant tota la nit la Lluna s’haurà anat acostant al planeta Mart i just a l’eixida del Sol. de 7:55 a 8:25 l’arribarà a ocultar. La llàstima és que ja serà de dia i les possibilitats de veure-ho a ull nu o fer-li una fotografia estan limitades. Quedem-nos, doncs, amb la imatge que podem tindre de l’encontre dels dos objectes uns minuts abans de l’eixida del Sol, com la imatge que adjunte que ocorrerà a les 7:15, mirant cap al Sud-Oest.

Venus, actualment a la dreta del Sol, serà observable, per tant, només abans de l’alba. Aquests dies està prop de la constel·lació del Cranc, a l’esquerra de les famoses constel·lacions hivernals d’Orió, els Bessons o Cans Menor i Major. La matinada del 14 de setembre (6:00 és bona hora) una lluna ben fina, prop ja de la Lluna nova, visitarà el planeta Venus. Enmig de tots dos s’hi trobarà el cúmul estel·lar del Rusc o Pesebre, M44 en el Catàleg de Charles Messier. Uns prismàtics seran suficients per veure l’espectacle.

Finalment recordar-vos que l’estiu s’acaba. El 22 de setembre a les 15:31 el Sol arribarà a l’equador celeste, projecció cap al cel del pla de l’equador terrestre. Durant aquest dia el Sol se situarà a migdia exactament dalt del cap de tots els qui s’hi troben sobre l’equador de la Terra. El Sol eixirà exactament per l’est, es pondrà exactament per l’oest i el dia i la nit duraran 12 hores cadascuna en tots els llocs de la Terra. Començarà la tardor.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Eixida del Sol a la platja de Tavernes de la Valldigna. Ja falta poc per a l’equinocci de tardor (22 de setembre) quan eixirà exactament per l’est. Enric Marco.
2-5.- Simulacions de Stellarium.

Finalment ha arribat l’agost i les vacances en aquest estiu excepcional. La Covid-19 continua afectant els actes quotidians i vivim en una mena de pausa vital tractant de tenir el mínim contacte possible amb amics i cap amb desconeguts. Però nosaltres, humans, són éssers socials i aquestes imposicions racionals per aturar la pandèmia la portem malament anímicament. L’observació del cel, amb pocs amics o familiars, lluny dels centres de població plens de gent despreocupada, cercant llocs on els llums pertorbadors no hagen fet malbé el cel nocturn, és una de les activitats més segures que podem fer a l’estiu. I, al mateix temps, podreu visitar l’interior del nostre país tan oblidat però tan atractiu alhora.

Molts i diferents objectes seran visibles durant aquest mes d’agost. Fins a cinc planetes ens alegraran les nits d’estiu mentre la Lluna ens els anirà assenyalant en el seu passeig mensual per la volta celeste. Impassible a aquesta dansa, la Via Làctia ens mostrarà el seu esplendor travessant el cel de sud a nord, tal com l’espinada de la nit. Finalment, però no per això menys important, els meteors de la pluja d’estels dels Perseids ens aniran il·luminant el cel durant bona part del mes, però especialment en el seu màxim de la nit del 11 al 12 d’agost, i la següent, del 12 al 13.

Júpiter és ara l’objecte celeste més brillant de la primera part de la nit. Situat en la constel·lació de Sagitari a l’esquerra de la Via Làctia, està sempre acompanyat pels seus satèl·lits descoberts per Galileu el 1609. Un petit telescopi és suficient per veure’ls bellugar-se al llarg de la nit fent la cort al poderós rei celestial. Fins i tot uns prismàtics són un instrument apte per captar-los. Proveu a enfocar Júpiter i penseu que el científic de Pisa només disposava d’un telescopi fet per ell de només 20 augments. La Lluna s’hi acostarà al planeta a només 1,5º dues vegades durant el mes d’agost, avui dia 1 i el 29 d’agost.

Saturn, molt menys brillant que Júpiter, es troba ara mateix a l’esquerra d’aquest, tot i que s’hi està apropant de dia en dia. Un petit telescopi o prismàtics ja fa endevinar la seua forma allargassada, causada pel prominent anell. Un anell que sempre causa admiració als que l’observen per primera vegada amb un telescopi. I, en observar-lo, si t’hi fixes veuràs que va acompanyat per una estrella dèbil que en realitat és la lluna Tità. La Lluna li farà també visita les nits del 2 i del 29 d’agost.

El planeta Mart, objectiu de tres missions espacials que eixiren de la Terra fa uns dies, serà visible a partir de les 12 de la nit mirant cap a l’est. Serà fàcilment distingible pel seu característic color rogenc, aïllat de qualsevol altre objecte brillant en la constel·lació de Peixos. Cada dia que passa Mart eixirà per l’horitzó est més i més prompte fins que el 14 d’octubre eixirà per l’est en el mateix moment en que es ponga el Sol per l’oest. Mart, la Terra i el Sol formaran llavors una línia recta, amb la Terra al mig. Mart estarà oposat al Sol, és a dir en oposició, molt prop del punt de màxima aproximació a la Terra. La nit del 8 al 9 d’agost la Lluna s’hi posarà al costat. Un bon moment per identificar-lo.

Caldrà aixecar-se de bon matí per observar els altres dos planetes: Venus i Mercuri. A partir de les 4 del matí, unes tres hores abans de l’alba, podrem gaudir de la bellesa del planeta Venus, ara ben situat entre les constel·lacions hivernals d’Orió i Taure. Precisament la matinada del 13 d’agost Venus es trobarà en la Màxima Elongació Occidental, a 45.8º a l’oest del Sol, la màxima separació angular del planeta al Sol. En aquest moment el Sol, Venus i la Terra formen un angle de 90º, estant Venus en el vèrtex.

Mercuri, per contra, es troba actualment ben prop de la brillantor del Sol. El planeta el podrem veure prop de l’horitzó est a partir de les 6 del matí, ja amb els primers llums del dia només durant els primers dies del mes. Després s’enfonsarà en la lluïssor solar per alinear-se amb el Sol el dia 17 d’agost.

Agost també és el moment de gaudir del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Finalment cal que recordeu que els meteors de la pluja d’estels dels Perseids ens aniran il·luminant el cel durant bona part del mes, però especialment en el seu màxim de la nit del 11 al 12 d’agost, i la següent, del 12 al 13. La Lluna, però, prop del quart minvant farà difícil l’observació en les últimes hores de la nit.