Pols d'estels

Amb l’estiu ja començat i una ona de calor que ens ha recordat que amb el canvi climàtic ja convivim, amb un gran incendi a la Ribera d’Ebre encara fumejant, malgrat totes aquestes desgràcies, el cel nocturn, impassible, continua mostrant-nos  tot el seu esplendor. Això sí, serà possible si ens allunyem de les ciutats lluny de la contaminació lumínica. Aleshores l’observador atent podrà descobrir aquest mes la dansa dels planetes que juguen amb la Via Làctia, la Lluna contenta per un aniversari pròxim i dos eclipsis en que la Terra, la Lluna i Sol juguen a conillets a amagar.

Perduts els planetes Mercuri i Mart pràcticament en la lluïssor solar, només els planetes gegants Júpiter i Saturn seran aquest mes els reis de la nit.

Júpiter serà ben visible en direcció sud-est ja a la posta del Sol. De fet, actualment és l’objecte més brillant del cel en la primera part de la nit. Amb una magnitud de -2,5 i situat en la constel·lació d’Ofiuc és impossible no adonar-se de la seua presència, tan brillant que sembla un llum d’avió en aproximació. La constel·lació de l’Escorpí, situada a la seua dreta, reforça la majestuositat de l’espectacle celeste. L’ull del monstre, Antares, un gegant roig, s’hi troba ben prop. La nit del 13 de juliol, el planeta rebrà la visita de la Lluna, amb un quart creixent avançat. Podrem trobar Júpiter a 1,6º (unes 3 llunes plenes) al sud del nostre satèl·lit. No us perdeu l’encontre.

Amb un telescopi menut o amb uns prismàtics podrem descobrir les bandes de núvols, potser la Gran Taca Roja (o intuir-la) i, sobretot, el ball de les seues llunes descobertes per Galileo Galilei ara fa 410 anys.

Per altra banda, l’altre planeta gegant, Saturn, tampoc decep en observar-lo amb algun instrument òptic. També serà visible aquest mes ben prop i a l’esquerra de Júpiter en Sagitari durant tota la nit. Entre ells, si s’hi fixeu, veureu la banda blanquinosa de la Via Làctia que surt de l’horitzó i es projecta per tot el cel buscant la constel·lació del Cigne.

El 9 de juliol el planeta estarà en oposició al Sol, és a dir que el Sol, la Terra i el planeta se situaran, en aquest ordre, en línia recta, i, per tant, el planeta estarà prop del punt més pròxim a la Terra (1351 milions de km) i en les millors condicions d’observació. Cal aprofitar per veure’l amb el telescopi si el tens o arrimar-se a les nombroses sessions d’astronomia popular que s’organitzaran aquest estiu arreu del país. A banda dels anells caldrà fixar-se en el punt brillant de la lluna Tità que serà explorada per un dron de la NASA allà pel 2034. Les nits del 15 i 16 de juliol, amb la lluna fent el ple, podrem trobar el planeta fàcilment, com un objecte brillant a la seua vora amb una magnitud de 0,1.

Per la seua banda, Venus continua relegada a la matinada des de fa mesos. Podrem trobar el planeta, ben brillant amb una magnitud de -3.9 prop de l’horitzó est-nord-est en la constel·lació de Taure una hora abans de l’eixida del Sol. La seua presència, però no durarà gaire ja que la segona quinzena del mes s’acabarà enfonsant en la lluïssor del sol naixent i serà ja invisible.

A més a més, en juliol d’enguany podrem gaudir de dos eclipsis, un de Sol i un altre de Lluna. Però abans que ens entusiasmem, malauradament l’eclipsi de Sol de demà dia 2 només serà visible com a total en una estreta franja que creurà, el Pacífic Sud, el nord de Xile i Argentina, fregant la ciutat de Buenos Aires. La resta del continent sud-americà el veurà com a parcial. Encara teniu temps d’arribar-hi si voleu. Uns amics són allà i m’han promés enviar-me fotos de la meravella celeste.

Més informació de l’eclipsi a: Total Solar Eclipse – July 2, 2019

La mecànica celeste és precisa i, com sempre passa, després d’un eclipsi de Sol en ve un de Lluna (o al revés). L’eclipsi de Lluna si que el podrem gaudir a casa nostra el dimarts 16 de juliol. En aquest cas, però, serà un eclipsi parcial ja que la Lluna no entrarà completament dins de l’ombra terrestre. Tampoc tindrem sort en l’hora de l’espectacle. Començarà molt baix a l’horitzó est només fer-se de nit i el màxim de foscor serà a les 23:38. Però de tot això ja en parlarem més endavant.

Només cal recordar la pluja d’estels dels S.Delta Aquàrids de juliol, el màxim de la qual ocorrerà al voltant del 30 de juliol. S’esperen un 16 meteors per hora.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Moment de l’eclipsi total a l’arxipèlag de Svalbard. S’observa la corona solar al voltant del disc solar tapat per la Lluna. 20 març 2015.
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

La primavera avança ràpidament cap al final dels seus dies i l’estiu ja guaita per l’horitzó. Les pluges han acabat finalment i ja tenim un oratge estable que permet gaudir a pleret de les meravelles del cel nocturn. Els núvols deixen pas a la claror malgrat alguns episodis insegurs que vindran, esperem però, que siguen esporàdics.

El mes de juny promet plaers dels sentits. Els planetes gegants tornen a ser visibles en la primera part de la nit, mentre que Mercuri fa l’ullet a l’observador perspicaç. I els dies llargs de l’estiu ja sense contemplacions s’assentaran a finals de mes.

Després de mesos sense res d’interessant per veure a la posta de sol, ja podrem observar la dansa d’alguns planetes. Mart i l’esquiu Mercuri es trobaran al cel occidental en començar la segona quinzena del mes. La visió no serà excel·lent donat que ocorrerà poc després de l’ocàs, amb encara molta llum ambiental i els planetes prop de l’horitzó oest però s’ho valdrà veure com els planetes, primerament s’aniran ajuntant en passar els dies i després es separaran. Des dels primers dies del mes Mercuri buscarà Mart fins que el dia 18 de juny els dos planetes es trobaran a tocar, tant sols a 0,2º de separació, un espai menor del que ocupa al cel la mitat d’una lluna plena. Bon moment per fer-ne una foto.

Si després d’admirar el ball diari dels planetes Mart i Mercuri poc després de la posta del Sol, girem la vista cap a l’Est veurem, prop de l’horitzó, la llum blanca i potent del planeta Júpiter que finalment serà fàcilment visible durant tota la nit. El fet és que el 10 de juny el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir situat a 180º de la nostra estrella, amb la qual cosa, quan el Sol s’amague per l’Oest el planeta eixirà per l’Est. Ens esperen llargues hores d’observació del planeta gegant.

Aquests dies Júpiter és també noticia astronòmica per alguns fets interessants que ocorren en relació a la  Gran Taca Roja. Aquesta tempesta de color rogenc i tan gran com dues terres existeix, almenys, des de fa 400 anys, però des de fa uns mesos els forts vents de l’atmosfera joviana sembla que l’estan reduint i potser esmicolant per sempre. Els astrònoms aficionats com, per exemple, Anthony Wesley, (web: Birds Astronomy Site) mostren l’evolució del fenomen. Ens quedarem sense Taca Roja en uns mesos o anys? Si bé és cert que la Taca ha minvat de grandària des que va ser descoberta per Robert Hooke o Giovanni Cassini al segle XVII, mai havíem pensat que pogués desaparèixer en tan poc de temps. Estarem atent a l’evolució del fenomen.

Júpiter, situat a la constel·lació del Serpentari i ben prop d’Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, ens oferirà aquest estiu bones nits d’observació.

Una hora i mitja després de l’eixida de Júpiter per l’horitzó Est veurem sortir la llum més febre del planeta Saturn. Situat a la constel·lació de Sagitari, i enmig de la Via Làctia, la seua visió a través del telescopi sempre és molt gratificant amb els anells i la presència de la lluna Tità.

La Lluna, com sol fer, jugarà a assenyalar els planetes durant aquest mes de juny. La nit del 16 al 17 de juny el nostre satèl·lit se situarà al costat del planeta gegant Júpiter mentre que el dia següent (nit del 17-18 de juny) se situarà entre els dos planetes Júpiter i Saturn.

Aquest moviment diari de la Lluna causat per la translació del satèl·lit al voltant de la Terra, la durà la nit següent del 18 al 19 de juny a les proximitats del planeta Saturn. Gaudiu d’aquest ball còsmic, pràcticament a l’entrada de l’estiu.

Efectivament uns dies després, el 21 de juny a les 17:54, el moviment aparent del Sol el situarà al punt més alt del cel i més separat de l’equador celeste. Serà el dia més curt de l’any i de les ombres més curtes. Serà el moment del solstici d’estiu i el començament de l’estació càlida a l’hemisferi nord.

Al cel nocturn tot són pistes que mostren que l’estiu és a la cantonada. Les constel·lacions estiuenques ja mostren el nas per l’Est a hores més primerenques. El signe més clar que l’estiu arriba és la presència del Triangle d’Estiu, la figura que es pot formar al cel nocturn amb els estels principals de les constel·lacions de la Lira (estel Vega), Cigne (Deneb) i l’Àguila (Altair). L’estiu ja guaita per l’horitzó per fer-se’n l’amo els pròxims mesos.

Només cal recordar la pluja d’estels dels Bootids de Juny, el màxim dels quals ocorrerà al voltant del 27 de juny.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Júpiter en llum infraroja. Anthony Wesley, Austràlia. Web: Birds Astronomy Site
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

La primavera es va sentint més i més a mesura que passen els dies. Avança inexorable a través dels senyals de la natura. Els arbres ja han tret el fullam i les flors els colors, mentre per la Valldigna la flor de taronger envaeix totes les narius. Les aus festegen espentades per un desig irrefrenable maquinat per mil·lennis d’evolució biològica.

Mentrestant les festes de la Pasqua florida ja han passat sense que enguany hàgem pogut gaudir de les vistes, els sabors i els parlars de la Vall de Gallinera a causa d’unes pluges primaverals ben volgudes però mal ubicades. Sempre ens quedaran els sabors dels dolços de la Setmana Santa i Pasqua com aquest arnadí (o caramull com diuen per ací) fet de carabassa, d’una celebració familiar.

La primavera avançada ja ens retorna les constel·lacions estiuenques a la matinada com ara l’Àguila o l’Escorpí mentre que les hivernals com l’Orió moren ràpidament en les primeres hores del capvespre. Per altra banda, els planetes no fan cap canvi significatiu i romanen en el seu feu de la matinada, lluny de les mirades de l’observador ocasional. Només el planeta Mart és visible poc després de la posta de Sol.

Mart, ben interessant des del punt de vista de l’exploració espacial amb un munt de naus i un robot escodrinyant-lo, a hores d’ara, és només un puntet rogenc en la constel·lació de Taure, totalment insignificant en el cel vespertí. La Lluna, però, vindrà a rescatar-lo de l’anonimat fent-li una visita a l’ocàs del 7 de maig. Serà una bona ocasió per fer-li una darrera mirada abans de la seua desaparició en la lluïssor solar a finals de mes.

Els altres planetes romanen ben brillants al cel oriental durant la matinada, encara que finalment aquesta situació anirà canviant en els pròxims mesos.

Júpiter, el més matiner, serà visible a partir de les 12 de la nit. Si mireu cap a l’est a partir d’aquesta hora el veureu ben brillant en la constel·lació del Serpentari. La seua vista a ull nu sempre és estimulant però ho és encara més si li feu una ullada a través d’un telescopi i admirem els seus satèl·lits jovians descoberts per Galileo Galilei fa ara 410 anys. Per si encara no el descobriu al cel, una lluna quasi plena es situarà al seu costat el dia 21 de maig.

Unes dues hores més tard que Júpiter, Saturn farà acte de presència a l’horitzó est. No tan brillant com Júpiter però igual o més espectacular al telescopi, Saturn es trobarà en la constel·lació estiuenca de Sagitari. El duo planetari es troba, per tant, sobre les constel·lacions que dominaran el cel de juliol i agost, acompanyats pel sempre enigmàtic Escorpí, vencedor del gegant hivernal Orió.

Aquest duo de planetes gegants rebrà la visita de la sol·lícita Lluna, que sempre és de gran ajuda per identificar objectes celestes. Durant uns dies, del 21 al 23 de maig, el nostre satèl·lit natural es passejarà entre aquests planetes, oferint-nos grans possibilitats de fer interessants fotos nocturnes.

El darrer dia, el 23, la Lluna es situarà a només 1,5º de Saturn, l’equivalent a 3 diàmetres lunars. Bon moment per fer-li fotos i recordar que encara que els cossos semblen junts, només estan alineats ja que els separen milions de quilòmetres. La millor hora per veure el fenomen serà poc després de l’eixida de la Lluna per l’horitzó est, cap a la 1 de la matinada.

Finalment caldria parlar del planeta Venus que, a hores d’ara, està ben prop de la direcció solar. Per això, només uns minuts abans de l’alba serà quan podrem gaudir de la presència del planeta germà de la Terra. Els últims dies del mes els veurem bellugar-se prop del Sol. Com altres vegades, la posició de la Lluna ens ajudarà a trobar-lo al cel de l’est.

Aquest mes podrem observar dues pluges d’estels. La primera serà els Eta-Aquàrids, pluja de meteors amb radiant a la constel·lació d’Aquari, que té lloc anualment des de mitjan abril fins a finals de maig, amb el pic d’activitat al voltant del 6 de maig. Està associada al cometa Halley i és prou activa ja que solen presentar 40 meteors/hora.

L’altra pluja és la dels Eta-Lírids, una pluja d’estels molt feble, els meteors de la qual estan associats al cometa C/1983 H1 (IRAS-Araki-Alcock). El seu potencial pic màxim ocorre el 9 de maig.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Arnadi, el postre típic valencià per a endolcir el dinar familiars de Setmana Santa i Pasqua.
2-6. Simulacions del programa de planetari Stellarium.

El mes de març comença amb temperatures altes i un potent anticicló que dura des de principis d’any. Els efectes de l’escalfament global ja afecten les nostres vides quotidianes: més pols en suspensió, més contaminació atmosfèrica.

.En principi, amb aquest anticicló i sense núvols des de fa setmanes, les observacions astronòmiques serien ben profitoses. Tanmateix  la darrera setmana la transparència atmosfèrica no ha estat òptima per fer grans observacions.

Els grans planetes continuen sent esquius per als visitants del cel vespertins i romanen, des de fa mesos, en el cel oriental visible a la matinada. Al capvespre, però, dos planetes dèbils es mostren als observadors: Mercuri, visible durant uns 45 minuts després de la posta de Sol i Mart, ben alt i movent-se ràpidament de dia en dia entre les constel·lacions.

Mercuri, que al telescopi mostra un perfil com de lluna creixent, es mou ràpidament en la seua òrbita al voltant del Sol. Així que cap al 4 o 5 de març tornarà a aproximar-se al foc central  i es tornarà tan dèbil en la lluïssor crepuscular que serà indetectable.

Mart, que l’estiu passat estava en oposició i per tant en el seu punt més pròxim a la Terra, està ara quatre vegades i mitja més lluny que llavors. Per això mateix, la seua brillantor rogenca és molt feble encara que al telescopi deixa veure algun detall superficial. El planeta es mourà aquest mes cap als cúmuls de les Híades i les  Plèiades, en la constel·lació de Taure, on hi arribarà els últims dies del mes. La Lluna creixent de l’11 de març se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Cal esperar a la matinada per veure la resta de planetes. El primer a eixir per l’horitzó sud-est és Júpiter. Cap a les 3 de la matinada el planeta gegant farà la seua aparició triomfal  en el sud de la constel·lació del Serpentari. El planeta ja estarà ben alt quan, pel sud-est, el planeta Saturn guaite per l’horitzó sud-est cap a les 5 de la matinada. Situat a la constel·lació de Sagitari el planeta anellat és, ara mateix, prou  dèbil. A més a més la seua proximitat a la direcció solar farà que ja abans de l’eixida del Sol,  la seua visió es perda en la lluïssor de l’alba.

El planeta amb major dificultat d’observació és, ara mateix, Venus ja que eixirà per l’horitzó quan els primers llums del dia ja estiguen presents. Sort de la forta brillantor del planeta que ens permetrà poder admirar-lo fins i tot en aquestes circumstàncies.

La Lluna, com sempre, jugarà amb els planetes i, ajudarà a descobrir-los. La matinada del 2 de març, una Lluna minvant se situarà entre Saturn i Venus. El dia següent l’alineació continuarà, amb la Lluna al final de la cadena còsmica. Una llunació més tard, el nostre satèl·lit tornarà a ballar amb els planetes gegants. La matinada del 27 de març, cap a les 3, la Lluna se situarà a 1,2º a l’esquerra de Júpiter, mentre que dos dies més tard, el 29, la Lluna se situarà a només 0,8º de Saturn, un poc més que un diàmetre lunar.

En març transcorren els últims dies de l’hivern. Els últims minuts del 20 de març el Sol travessarà la línia de l’equador. La nit i el dia tindran la mateixa durada. Serà el moment de l’equinocci. Començarà la primavera.

Un esdeveniment de l’exploració espacial d’aquests dies mereix ser contat. La sonda japonesa Hayabusa2, en òrbita des de fa mesos al voltant de l’asteroide Ryugu que es troba a 300 milions de quilòmetres de la Terra, finalment va aterrar amb èxit el passat divendres i va prendre mostres de l’asteroide, per  buscar pistes sobre l’origen de la vida i del Sistema Solar.

Hayabusa2 disparà un projectil contra la superfície per aixecar un núvol de pols que va ser recollit per la sonda que tornà a enlairar-se altra vegada per retornar a la posició en òrbita. La nau està prevista que arribe a la Terra amb les mostres el 2020.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-5. Diversos moments del cel de març 2019. Stellarium.
6.- L’ombra de Hayabusa2 sobre Ryugu. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

Torna l’octubre, un nou curs comença i tot retorna com si fórem dins d’un immens bucle còsmic que sembla que ens porte al mateix lloc. Les belles constel·lacions hivernals com Orió i Taure ja van ocupant el seu lloc a la matinada preparades per fer el salt a les hores més vespertines. Alguns planetes, per contra, s’estan amagant per complir els mandats de les lleis de Kepler i no tornaran fins l’any que ve.

Tanmateix l’astronàutica japonesa ens ha donat aquests dies una gran alegria. La sonda japonesa Hayabusa 2, en òrbita actualment al voltant de l’asteroide Ryugu, ha aconseguit desplegar els dos rovers MINERVAII-1, que han aterrat en la superfície i han començat a retransmetre imatges impactants.

La bella configuració estival de planetes que hem gaudit els darrers mesos s’acabarà d’esvair aquest mes. Venus és ja difícilment visible en la lluïssor de la posta del Sol mentre que Júpiter només serà visible durant unes hores. Els reis de la nit seran Saturn i Mart que faran el delit dels observadors.

Venus, el planeta bessó de la Terra, deixarà de veure’s ben aviat en pondre’s el Sol. Mirant cap al sud-oest, i situat a només 5º d’altura, els que pugueu gaudir d’un horitzó lliure d’obstacle el podreu veure els primers vespres del mes a partir de les 20:00 i només durant 15 minuts. Sort.

Júpiter, per contra, encara serà fàcilment observable. Mirant cap al sud-oest i durant la primera quinzena del mes, encara podrem admirar el planeta gegant i, si teniu un telescopi, veure les bandes de núvols i el ball incessant de les seues llunes. La nit de l’11 d’octubre una fina lluna de 2 dies s’hi situarà al seu costat, cosa que permetrà la seua identificació.

Saturn, situat en la constel·lació de Sagitari, es troba cap al sud i ben alt en pondre’s el Sol. Serà, per tant, un objecte fàcilment observable, i que l’ús d’un telescopi permetrà descobrir tota la seua bellesa anular. La nit del 14 al 15 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi acostarà a només 1,8º, cosa interessant s’hi volem fer una bella fotografia conjunta.

Mart, de moment, continua ben brillant al cel. Situat en la constel·lació de Capricorni, el planeta és l’objecte més vistós actualment al cel. De color roig encés, és explorat per diverses naus en òrbita i per alguns robots en la superfície com el poderós Curiosity. I cap al planeta tenim el mòdul de descens robòtic Insight de la NASA que hi arribarà a finals del mes que ve. El 18 d’octubre una lluna en quart creixent s’hi situarà ben prop.

Si el mes passat us recomanava descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari, aquest mes podem buscar el segon més allunyat, Urà.

Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació de la Ballena i Peixos si mirem cap a l’est.  El planeta Urà, d’un color blau-verdós, estarà en oposició, el punt més proper a la Terra, el 23 d’octubre i localitzat prop de l’estel ο Psc. Situat, per tant, a 180º de la direcció solar, la seua cara estarà totalment il·luminada pel Sol, serà més brillant que en qualsevol altra època de l’any i estarà visible durant tota la nit. Aquest és el millor moment per veure Urà. Tanmateix el 23, la Lluna estarà quasi plena i ben prop del planeta, per la qual cosa serà millor tractar de veure’l uns dies abans o després. Però, clar, encara que podrà ser visible des de llocs foscos a ull nu com una dèbil “estrella” de magnitud 6, ja al límit de la visió, l’ús d’un telescopi ens el mostrarà només com un petit punt blau-verdós, a causa de la gran distància a la Terra.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Una lluna minvant sobre el Mercat Central de València. 29 de setembre 2018 a les 00:30. Enric Marco.
2-5. A partir del programa Stellarium.

El mes de setembre comença i amb ell l’estiu fa la davallada final cap a la tardor. El mes d’agost no ens ha donat massa alegries des del punt de vista astronòmic ja que poques han estat les nits serenes, clares i lliures de la molesta presència de núvols.

Mentrestant les constel·lacions estiuenques de l’Escorpí, Sagitari i Cigne van deixant passar progressivament les constel·lacions tardorals de l’Aquari i els Peixos.

Tanmateix setembre també ens té preparat sorpreses. Els planetes que ens han acompanyat aquests mesos continuen al cel durant el mes. Només Venus ja és difícilment visible al cel del capvespre. Neptú, amb ajuda instrumental, agafarà el seu lloc al panell d’objectes visibles.

Com ja he dit, Venus ens deixa. El planeta encara brillarà cap a l’oest durant una hora després de la posta del Sol els primers dies del mes al costat de l’estrella Spica de la constel·lació de la Verge. La primera quinzena del mes encara el podrem veure, però més endavant s’haurà endinsat tant en la zona pròxima al Sol que la brillantor solar farà impossible la seua observació. Haurem d’esperar a l’any que ve per tornar-lo a veure al capvespre.

Júpiter, el gegant planetari, encara és ben brillant al cel en la constel·lació de Balança després de la posta del Sol. Però, com Venus, també està ben baix a l’horitzó i  no romandrà gaire temps més al cel del capvespre. Al final del mes s’endinsarà definitivament també en les lluïssors del Sol del capvespre. Les vesprades-nits dels 12 i 13 de setembre una Lluna creixent com una tallada fina de meló se situarà entre els planetes Venus i Saturn, cosa que permetrà fàcilment la seua identificació.

Saturn i Mart, que estaran situats en les constel·lacions de Sagitari i Capricorni respectivament, seran observables durant la primera part de la nit. A la matinada, a mesura que avancen el mes ja deixaran de ser visibles, engolits per l’horitzó oest. La nit del 17 al 18 de setembre una lluna creixent se situarà a només 2 graus (la grandària d’unes 4 llunes plenes) del planeta Saturn. Una bona oportunitat per fer-los fotografies.

Mart és actualment el planeta més brillant del cel. De color roig encés destaca ben clarament en el cel vespertí si mirem cap al sud-est. La proximitat a la Terra afavoreix la vista encara que l’observació telescòpica amb instruments menuts no mostra grans detalls del seu aspecte, mig esborrat per una tempesta d’arena que dura mesos i que sembla que arriba a la seua fi. La nit del 19 de setembre una lluna més que creixent es situarà a la seua dreta.

Aquest mes podrem, a més a més, descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari. Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació si mirem cap al sud-est. El planeta estarà en oposició al Sol el pròxim 7 de setembre i, per tant, al punt més pròxim a la Terra. Aquests mesos de setembre i octubre seran uns bons moments per tractar d’observar-lo amb l’ajuda òptica d’uns prismàtics o d’un telescopi menut. Amb una magnitud de 7.9 és un objecte fàcilment assolible encara que amb un disc de  només 3.7 segons d’arc.

Finalment recordar que l’estiu acabarà el 23 de setembre. A les 03:54:07 el Sol travessarà l’equador celeste i la tardor començarà. Serà el dia de l’equinocci de tardor. Però d’això ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart i Saturn des de Ziga, la Vall del Baztan,  27 d’agost 2018. Enric Marco.
2-6. A partir del programa Stellarium.

Ja som al pic de l’estiu. El calor d’aquests dies i dels que vindran son molestos de dia però permeten que puguem passar més estona a les nits observant l’univers, sobretot si tenim l’oportunitat de fugir de les ciutats contaminades lumínicament i podem gaudir d’un cel nocturn impol·lut, tal com els humans l’hem fet durant milers d’anys.

I és que aquest agost serà espectacular, astronòmicament parlant. És el mes de la pluja dels Perseids però també tindrem la sort de veure la majoria dels planetes en el cel del capvespre.

Passada la ressaca de l’eclipsi de Lluna passat que ens recordà els nostres lligams amb l’Univers, cal tornar a mirar el cel amb ulls d’observador aficionat o ocasional.

Les constel·lacions estiuenques ja han desplegats totes les seues belleses davant dels ulls dels humans. L’Escorpí, amb la seua forma ondulant, domina l’horitzó sud en fer-se de nit. L’ull rogenc del monstre, Antares (Anti-Ares), recorda el color del planeta Mart. A la cua, prop de l’agulló, llueix una brillantor dèbil, el cúmul de Ptolomeu, al fet que aquest astrònom alexandrí va ser el primer a descriure’l com a nebulosa l’any 130 aC.

També és el temps del Triangle d’Estiu format pels estels més brillants del cel: Vega de la constel·lació de Lira, Deneb del Cigne i Altair de l’Àguila. Aquests primers dies d’agost, aquest triangle i les constel·lacions es troben ben altes al cel poc després de la posta del Sol. Si voleu distingir-los al cel, aquests dies trobareu la brillant estrella Vega exactament dalt del cap a les 12 de la nit. Una meravella celeste s’amaga entre els dos estels de la Lira (just per on passa la línia que uneix Altair i Vega a la figura). Es tracta de la nebulosa de la Lira, M57, una nebulosa planetària resultat de la mort d’un estel, tal com li passarà al Sol d’ací a uns 5000 milions d’anys. Amb un telescopi veureu una anella de pols al voltant d’un estel diminut, un nan blanc.

Els planetes continuen donant un espectacle fascinant aquest estiu. Poc després de la posta de Sol, la majoria dels planetes seran visibles. Si mirem des de l’oest cap a l’est distingirem: Venus cap a l’oest, Júpiter al sud-oest, Saturn al sud i Mart, roig com un titot, cap al sud-est. La nit del 14 al 15 d’agost un fi tall de Lluna s’afegirà a la performance celeste. Adjunte imatge simulada del programa Stellarium. Punxeu la imatge per veure-la més gran.

Donat que els planetes giren al voltant del Sol en òrbites molt poc inclinades respecte a l’òrbita de la Terra, l’anomenada eclíptica, al cel els planetes realment dibuixen aproximadament aquest camí. Però clar, com que nosaltres viatgem sobre la Terra el que veiem és el moviment del Sol al nostre voltant al llarg de l’any. Per tant, l’eclíptica és també el camí anual del Sol, i la línia on es produeixen els eclipsis, quan es creua la Lluna pel mig.

Venus encara és l’astre més brillant del capvespre, ara en competència amb Mart. És l’astre que es veu només en pondre el Sol si mireu cap a l’oest. El 17 d’agost estarà en la màxima elongació oriental, a 45,9º del Sol, la màxima separació aparent de la direcció solar. Encara que estarà a només 10º d’altura respecte de l’horitzó, serà visible durant una 1 hora i quart abans que s’amague. Aquests dies l’observació amb un telescopi menut serà suficient per veure que el planeta presenta una fase en quart creixent. Venus té fases com la Lluna, un fet que descobrí Galileo Galilei i li confirmà que la Terra gira al voltant del Sol. A partir del 17 Venus tornarà a aproximar-se al Sol i la brillantor serà cap vegada més feble.

A Júpiter, el rei dels planetes, emmarcat entre els estels Spica de la Verge i Antares de l’Escorpí, el podreu trobar cap al sud-est en fer-se fosc. Un telescopi menut ja us mostrarà les bandes de núvols i el ball constant de les llunes. La nit del 17 d’agost una lluna creixent se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Saturn, en la constel·lació de Sagitari, es troba actualment enmig de la Via Làctia. Situat cap al sud, poc després de la posta del Sol, un telescopi permetrà que admireu els seus anells i algun satèl·lit i tot, com ara la interessant lluna Tità.

Finalment Mart, cap al sud-est, és ara mateix l’astre més brillant, amb permís de Venus. En oposició i, en el punt més pròxim a la Terra, es troba actualment a només 58 milions de quilòmetres. El poguéreu veure prop de la Lluna eclipsada el passat 27 de juliol. Un telescopi mostrarà els casquets polars i algun tret característic com la regió muntanyenca i volcànica de Tharsis. Tanmateix la gran tempesta de pols que sofreix el planeta des de fa uns mesos està dificultant l’observació nítida del planeta. I, encara que està ben prop de la Terra, no s’arribarà a veure tan gran com la Terra. D’això ja en vaig parlar fa un temps.

Agost és el mes dels Perseids, la pluja de meteors que provenen dels residus del cometa 109P/Swift-Tuttle. Encara que el moment de la màxima activitat de la pluja ocorrerà en la nit del diumenge 12 al dilluns 13 d’agost, els Perseids poden veure’s en una banda temporal molt més ampla, des del 23 de juliol fins al 22 d’agost. De fet aquests darrers dies, de nit amb un cel fosc, n’haureu vist segur. Enguany pot ser un bon any per observar molts Perseids. Serà lluna nova dos dies abans i, per tant, el cel serà lliure de llums. Això sí, cal fugir en cerca de cels nocturns impol·luts com ara, per exemple, el Montsec a Catalunya o l’Alto Túria als Serrans, al País Valencià.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’agost de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La imatge del planeta Neptú a l’esquerra va ser obtinguda durant la prova del mode d’òptica adaptativa del camp Narrow-Field de l’instrument MUSE en el Very Large Telescope d’ESO a Xile. La imatge de la dreta és una imatge comparable del Telescopi espacial Hubble de la NASA / ESA. Tingueu en compte que les dues imatges no es van prendre al mateix temps, així que no mostren trets superficials idèntics. ESO/P. Weilbacher (AIP)/NASA, ESA, i M.H. Wong i J. Tollefson (UC Berkeley)
2-5.- Simulacions d’Stellarium
6.- Simulació del radiant dels Perseids.

El bon oratge ha retornat finalment per permetre l’observació asserenada del cel nocturn. Ara és l’hora d’assaborir el cel, deixar-se acaronar per la llum dels estels, admirar les pluges d’estels que ens porten missatges de l’espai. Des de la ciutat, però molt millor des del camp lluny de cels contaminats, podrem admirar la presència de 5 planetes, així com nombroses constel·lacions estiuenques com l’Escorpí amb la seua ondulada forma, o el triangle d’estiu format pels estels principals de la constel·lació de la Lira, el Cigne i l’Àguila.

Mercuri, el planeta més esquiu, farà acte de presència al cel del capvespre cap al nord-oest durant la primera quinzena del mes. Cal recordar, una vegada i una altra, que el petit planeta té l’òrbita inserida dins de l’òrbita de la Terra i, per tant, nosaltres no podem veure Mercuri mai molt separat del Sol. De fet, el 12 de juliol Mercuri assolirà la màxima separació cap a l’est del Sol, 26,4º, posició anomenada tècnicament com a màxima elongació oriental.

Per veure Mercuri caldrà esperar uns 45 minuts després de la posta del Sol però només serà visible durant uns 15 minuts fins que ell mateix es ponga. De veritat, és un planeta molt esquiu. La Lluna, com sempre, ajudarà a trobar-lo. El capvespre del 14 de juliol, una Lluna molt fina s’hi situarà molt prop per facilitar-nos la trobada. Intenteu trobar-lo….

Venus, molt més separat del Sol ja que es mou en una òrbita més gran, és el gran llumener de l’oest al capvespre. Es continuarà veient unes poques hores després de la posta de Sol. El 15 de juliol una Lluna fina s’hi situarà just a la dreta.

Júpiter i Saturn brillaran cap al sud, només fer-se de nit. Situats en les constel·lacions de Balança i Sagitari respectivament, són objectes brillants que no t’has de perdre. Un telescopi petit o uns prismàtics sobre trípode seran suficients per a admirar les bandes jovianes, els satèl·lits i els anells de Saturn.

Mart serà visible aquests dies poc després de la posta de Sol. Mirant cap a l’horitzó est veurem eixir un punt brillant vermell que ha d’alegrar-nos les pròximes nits d’observació. I, és que el planeta està ara mateix aproximant-se a la Terra i al telescopi ja es veurà amb una grandària apreciable. De fet, el 27 de juliol Mart estarà en oposició: el Sol, la Terra i el planeta estaran en línia recta. És a dir, vist des de la superfície terrestre, en el moment en que el Sol es ponga cap al nord-oest, veurem eixir Mart en la direcció oposada, cap al sud-est. Un pocs dies després, el 31 de juliol, la distància a Mart serà la més petita des del 2003. Situat a només 57,6 milions de quilòmetres, espere que no tornem a sofrir una febre marciana com la de fa 15 anys i ens conten la ximpleria que veurem Mart tan gran com la Lluna.

A finals d’aquest mes de juliol gaudirem d’un eclipsi de Lluna. La nit del 27 al 28 de juliol la Lluna plena s’endinsarà dintre de l’ombra de la Terra. Tota Àsia i gran part d’Europa podrà gaudir de l’enfosquiment del nostre satèl·lit i del canvi de coloració. D’un gris brillant passarà a un roig pàl·lid, encara que el color final dependrà de la quantitat de partícules sòlides en l’atmosfera terrestre. Ja en parlaré més endavant.

Finalment recorda que el pròxim 6 de juliol la Terra, en moviment per l’òrbita el·líptica,  passarà per l’afeli, el punt més llunyà al Sol. En aquest moment ens trobarem a 152 095 566 km del Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- L’asteroide Ryugu fotografiat per la sonda japonesa Hayabusa2 el 24 de juny de 2018.
Crèdits: JAXA, Universitat de Tòquio, Universitat de Kochi, Universitat Rikkyo, Universitat de Nagoya, Institut de Tecnologia Chiba, Universitat Meiji, Universitat Aizu, AIST.
2-3.- Captures d’Stellarium.
4.- Eixida de la Lluna plena ja eclipsada el 27 de juliol 2018. Stellarium.

Les nits encara són fresques en aquest darrer mes de la primavera. De tota manera nombrosos indicis ens assenyalen que l’estiu ja es troba ben prop. Les constel·lacions estiuenques i els seus tresors secrets ja guaiten al final de la nit, tot esperant ser descoberts en les nits de juny. Però tindreu poc de temps per explorar-los ja que aquestes hores de foscor són les més curtes de l’any mentre que les de sol son màximes en aquesta època com ja haureu comprovat. Fins ben bé les 23 hores no és fosca nit. I pel matí la llum solar ja perfora els badalls de les cortines quan encara gaudim d’una son profunda.

Però estem de sort durant aquestes escasses foscors. El mes de juny ens ofereix un regal sublim. Quasi tots els planetes, finalment, faran acte de presència durant les hores vespertines, abans de la mitjanit.

Venus és el planeta més matiner. Només en pondre’s el Sol, si mirem cap al nord-oest, ja podrem veure el llum de la deessa Afrodita ben alt al cel: un estel ben brillant que ara mateix es troba en la zona esquerra de la seua òrbita, i, per tant, ben separat del Sol. És per això mateix que es pot arribar a veure més de dues hores al cel fins a la seua ocultació darrere l’horitzó seguint la rotació celeste. El capvespre del 16 de juny una lluna molt fina se situarà ben prop del planeta. Bon moment per fer-ne una foto.

Mercuri, sempre tan prop del Sol, es troba darrere d’aquest els primers dies del mes. Tanmateix, a causa de la gran velocitat orbital, serà visible cap al nord-oest durant el capvespre a partir de la segona quinzena del mes. Busqueu Venus i mireu per on s’ha post el Sol. En la línia que els uneix, molt prop de l’horitzó, trobareu el petit planeta.

Júpiter serà clarament visible en fer-se fosc. Encara no hauran eixit les estrelles i, si mireu al sud, a uns 33º d’altura sobre la volta celeste, podreu distingir el llum potent del planeta gegant sobre la constel·lació de la Balança. La nit del 23 al 24, una lluna més que creixent, se situarà en les proximitats, facilitant la trobada del planeta gegant per als que es perden en els laberints del firmament.

Saturn serà ja visible pràcticament durant tota la nit. De fet, el 27 de juny el planeta es trobarà en oposició: el Sol, la Terra i Saturn formaran una línia recta, i, per tant, el planeta dels anells se situarà a la mínima distància del nostre planeta. Actualment en la constel·lació estiuenca de Sagitari, una Lluna quasi plena el visitarà la nit del 27. No us el podeu perdre.

Només Mart ens obligarà a allargar la nit d’observació més enllà de la mitjanit ja que només serà visible a altes hores de la matinada.

Finalment el 21 de juny a les 12:07 el Sol assolirà la màxima separació de l’equador celeste. Com a conseqüència, a migdia d’aquest dia l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada a migdia. L’estiu haurà començat.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Imatge de prova d’una de les quatre càmeres del satèl·lit TESS. Es capta una franja del cel de l’hemisferi sud juntament amb el pla de la nostra galàxia. Crèdit: NASA / MIT / TESS.
2-4. Imatges d’Stellarium.

La primavera ja ha començat i l’oratge sembla més estable. Tenim pluges, vent i neu a cotes altes com toca en aquesta estació. El temps no s’atura i el seu pas es nota en el canvi de les constel·lacions al cel nocturn. Les de l’hivern ja ens deixen per l’oest mentre que les típiques estiuenques ja guaiten per omplir l’espai deixat per les estrelles fugisseres.

I com a part d’aquest canvis que ja intuïm, apareix finalment Júpiter, el rei dels planetes, per a gaudi de tots en la primera part de la nit. Un Júpiter radiant, feliç de mostrar el seus secrets més íntims als humans mitjançant la nau Juno que la ronda des de fa un temps.

I, és que, encara tímidament, els planetes comencen a mostrar-se de manera més fàcil en la primera part de la nit. Venus i Júpiter ja els podrem admirar aquest mes abans de la mitjanit, mentre que per veure Saturn caldrà esperar fins el juny.

A la posta de Sol, cap a l’oest, ja podem veure des de fa setmanes el brillant planeta Venus. En amagar-se l’astre solar, encara hauran de passar uns minuts per apreciar el punt refulgent del planeta de la deessa de la bellesa. Però en fer-se més i més fosc el veureu cada cop més brillant però cada vegada més prop de l’horitzó. Tanmateix a mesura que passen els dies se separarà més del Sol i, per tant, el temps de visibilitat augmentarà. Com es veu a la figura adjunta, el dia 19 (i els anteriors 17 i 18) compartirà la direcció de l’Oest amb un tall de Lluna creixent ben petit.

Júpiter, com he dit abans, finalment es dignarà a aparèixer en el cel vespertí. Això no serà, però, fins els darrers dies del mes. Busqueu un lloc sense obstacles cap a l’est i espereu que isca acompanyada de la Lluna plena el 30 d’abril. Un duet digne d’una foto conjunta.

Per a veure els altres planetes caldrà matinar ja que s’han de veure unes hores abans de l’eixida del Sol mirant cap a l’est i sud-est.

Un esdeveniment interessant serà l’encontre pròxim (conjunció en la terminologia astronòmica) entre els planetes Mart i Saturn. Els astres es troben actualment sobre la constel·lació de Sagitari i la nit del 2 al 3 d’abril se situaran només a una distància angular de 1,3º, una mica més que dues llunes plenes. Si se’ls mireu cap a les 6 del matí del 3 d’abril podreu admirar l’encontre però també la constel·lació estiuenca de l’Escorpí situat a la dreta.

Mart és un planeta inquiet i no para en torreta. A causa de la proximitat a la Terra, el moviment en l’òrbita és molt evident. A llarg dels dies d’abril, s’anirà separant de Saturn i acostant-se al Sol. A més, la matinada del dia 7, per exemple, la Lluna s’afegirà a l’espectacle i formarà un trio recte amb els dos planetes ja separats.

Però Mart no s’aturarà. De mica en mica deixarà la constel·lació de Sagitari per buscar la de Capricorn.

I ja al final de mes tindrem la presència del petit planeta Mercuri que assolirà aquests dies la màxima separació angular del Sol. Uns minuts abans de l’eixida del Sol, just cap a l’est i entre les primeres lluïssors del cel matutí, podrem veure el que sembla una petita estrella. És el planeta Mercuri.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Juno va prendre aquesta imatge de núvols acolorits i turbulents a l’hemisferi nord de Júpiter el 16 de desembre de 2017 des de  13345 quilòmetres per sobre dels núvols alts de Júpiter. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS / Gerald Eichstädt / Seán Doran.
2-6. Del programa Stellarium.

L’hivern entra de ple en aquest mes ben curt. De moment comença plujós cosa que no afavoreix l’observació de cel. Les constel·lacions van passant pel cel nocturn mentre la Terra recorre el seu camí orbital al voltant del Sol. Ja queden només 49 dies per arribar a la primavera. Paciència.

El Sol ja fa setmanes que no ens presenta una activitat magnètica raonable. Com es pot observar en la foto adjunta d’avui mateix obtinguda pel satèl·lit nord-americà Solar Dynamics Observatory (SDO) no hi ha cap taca solar en la superfície. El Sol està net com una patena. En altres altures i usant diferents filtres la cosa és una mica diferent. Sembla que alguna cosa es cou però no és encara prou intensa per a ser vista en llum visible.

De mica en mica alguns planetes pròxims tornen a ser visibles en horari vespertí. Els planetes gegants caldrà buscar-los a la matinada mirant a l’est però, de moment, Venus i també l’esquiu Mercuri ja es deixaran veure durant tot aquest mes poc després de la posta del Sol si mirem cap a l’oest.

Si ens fixem en l’horitzó oest, poc després d’haver-se amagat el Sol, el capvespre del 16 de febrer podrem potser descobrir prop de l’horitzó oest una fina llesca de Lluna al costat d’un brillant objecte, el planeta Venus. La vista d’una Lluna de només un dia de vida és difícil però s’ha d’intentar.

Serà, però, la vesprada-nit del 28 de febrer cap a les 19:00 quan serà visible la conjunció (una aproximació) dels planetes interiors Venus i Mercuri. En passar aquest fet prop de l’horitzó oest les condicions d’observació seran complicades. No ha d’haver obstacles naturals (arbres, muntanyes) o artificials (edificis, llums del carrer) en la línia de la visió per poder gaudir de l’espectacle celeste.

La Lluna, com sempre, és el major dels espectacles i, aquest mes ens farà unes actuacions d’allò més reeixides. Si el darrer dia del mes passat s’amagà darrere de la Terra, en entrar dins l’ombra del nostre planeta, creant un bell eclipsi de Lluna no visible en aquesta part d’Europa, el 23 de febrer ens donarà un succedani d’eclipsi amagant Aldebaran, l’estel roig brillant de Taure.

Encara que un quart creixent de Lluna ens taparà temporalment l’estel durant 5  minuts el pròxim 23 de febrer, això passarà en hores diürnes, i, per tant, serà inobservable. En fer-se fosc veurem com la Lluna encara es troba ben prop de l’estel. Un bon moment per conéixer la posició i forma de la constel·lació de Taure, una de tantes disfresses animals de Zeus.

Com he dit abans, els altres planetes s’han de veure de matinada. Abans de la sortida del Sol, allà cap a les 7:00 h, cap al Sud-Sud-Est i durant tot el mes, podrem admirar, mirant de dalt a baix, l’alineament de Júpiter (en Balança), Mart (situat prop de l’urpa superior de l’Escorpí) i Saturn (en Sagitari).

El dia 10 de matinada, aquest dibuix celeste fet amb punts planetaris quedarà encara més complet amb l’entrada en joc de la Lluna. El nostre satèl·lit es situarà entre els planetes Mart i Saturn afegint una referència ben visible per ajudar a identificar els planetes a les persones interessades. El dia següent la Lluna, en el seu recorregut celeste, se situarà al costat del planeta anellat.

Finalment caldria parlar de l’asteroide 2002 AJ129. Aquest objecte passarà prop de la Terra el 4 de febrer de 2018, a les 22.30 h. En el moment de l’acostament màxim, l’asteroide no arribarà a estar a menys de 10 vegades la distància entre la Terra i la Lluna (uns 4,2 milions de quilòmetres).

2002 AJ129 és un asteroide proper a la Terra de mida mitjana, amb un diàmetre comprès entre 0.5 quilòmetres i 1.2 quilòmetres. La velocitat de l’asteroide en el moment d’acostament màxim (34 quilòmetres per segon) és més alta que la de la majoria dels objectes propers a la Terra quan passen a prop de ella. Aquesta alta velocitat és deguda a l’òrbita de l’asteroide, que s’acosta fins a 18 milions de quilòmetres al Sol en el periheli. Encara que l’asteroide 2002 AJ129 està situat en la categoria d’asteroides potencialment perillosos (PHA, de les seus inicials en anglès), no suposa una amenaça real de col·lisió amb el nostre planeta en el futur pròxim.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Sol en llum blanca. SDO. HMI Intensitygram 1 Febrer 2018.
2.-4. Els planetes al llarg del mes de febrer 2018. Stellarium
5.- Òrbita de l’asteroide 2002 AJ129. Wikipèdia Commons.

Comença un any nou ple de bon desitjos que esperem que es complesquen.

El cel de l’hivern es deixa veure entre núvols passant i un estiuet fora de temporada. Un oratge que si bé és molt adequat per a l’observació del cel nocturn ens recorda que ja vivim el canvi climàtic.

El firmament d’aquest mes està presidit per la bella constel·lació d’Orió, emmarcada entre les constel·lacions amigues de Taure, Can Major i Menor i els Bessons. L’estel més brillant del cel, Sírius, ha presidit des del sud totes les festes del canvi d’any, la veurem baixa a l’horitzó però ben present.

Acabades les festes del cap d’any, les festes del cel, però, continuen. Avui mateix, dia 1 de gener, a les 22:54, la Lluna assolirà el punt de major aproximació a la Terra, l’apogeu, situant-se a només a 356565 km del centre del nostre planeta. I com que la Lluna farà el ple a les 3:24 h de la matinada del dia 2, només unes 4 hores i mitja després, aquesta mateixa nit tindrem la primera Superlluna de l’any. Sempre és bonic mirar la Lluna i més si la veiem una mica més gran.

A més a més al gener del 2018 tindrem dues llunes plenes. Això no té res d’extraordinari ja que, com que el mes lunar dura uns ~29.53 dies, si tenim una lluna plena el primer dia de mes, la segona lluna plena podrà caure als últims dies del mes, i més si és de 31 dies, com ho és gener.

Aquest mes encara no podrem gaudir de la presència dels planetes en la primera part de la nit. Cap planeta brillant serà visible en les primeres hores després de la posta del Sol. Per veure els planetes caldrà matinar ja que Júpiter, Mart, Saturn i Mercuri seran visibles mirant cap a l’est o sud-est, poques hores abans de l’eixida del Sol.

Les primeres hores del 7 de gener Júpiter i Mart es trobaran en conjunció, arribant en les següents hores, ja de dia,  a aproximar-se fins a 0,2° un de l’altre, una grandària aparent menor que la Lluna plena.

Uns dies més tard, el 13 de gener, seran els planetes Saturn i Mercuri els que es trobaran ben junts, ben prop de l’horitzó. Una Lluna ben prima es situarà una mica més amunt al mig d’un línia imaginaria que uneix aquesta parella amb els planetes Júpiter i Mart que podem trobar a la constel·lació de la Balança.

Durant els últims dies del mes l’alineació dels planetes Júpiter, Mart i Saturn seran l’espectacle de les matinades mentre l’estel Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, farà encara més bonica la geometria celeste.

I, per acabar una nova curiosa. Com cada principi de gener, el dia 3, la Terra es trobarà en el periheli, el punt de màxima aproximació al Sol. En aquest moment serem a només 147 492 000 km de la nostra estrella. És a dir, que en ple hivern ens trobem més prop del Sol que en estiu!. El que realment causa les estacions és la inclinació de la Terra, no la variació de la distància Terra-Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- La Terra i la Lluna es veu a través dels anells de Saturn el 12 d’abril de 2017. Abans que Cassini fos destruïda, va mirar entre els anells de Saturn i va trobar dos objectes familiars: la Terra i la seua lluna. NASA / JPL-Caltech / Space Science Institute.

2-4. Captures de pantalla d’Stellarium.

Ja hi som a l’1 d’octubre. La primavera d’hivern ha començat i sembla que els somriures i els clavells ompliran el país. A la posta del sol d’aquests dies, les constel·lacions hivernals guaiten ja sense embuts per l’orient mentre per l’horitzó occidental els estels estivals ens abandonen fins l’any que ve.

El canvi al cel és ben evident. Júpiter ja fa dies que ens deixà, mentre el planeta anellat Saturn, ens abandonarà ben aviat.

Aquest mes només quatre planetes seran visibles al cel ja que Júpiter fa uns dies que ens abandonà. Mentrestant Saturn, és ara el rei dels planetes, amb una visió perfecta dels anells, en els que amb un cel ben clar, la divisió de Cassini és perfectament visible. Fa uns 15 dies la nau Cassini acabà la seua missió de 10 anys fregida en l’atmosfera saturniana. Per tant, podem pensar amb raó que la Saturn conserva part de la tecnologia humana. El goig, però, de gaudir de l’observació del gegant anellat s’acabarà a finals del mes quan Saturn s’aproxime a la direcció on es troba el Sol i deixe de ser observable.

A la matinada haurem d’anar per veure un ball de planetes ben particular. La bella Venus competirà amb el guerrer Mart per qui domina el cel del matí, abans de la sortida del Sol. Mentre que els primers dies del mes Venus, ben brillant, es trobarà més alt al cel, Mart, quasi imperceptible és troba prop de l’horitzó. Tanmateix els moviments dels planetes, per qüestions de perspectiva, causada principalment pel moviment de la Terra al voltant del Sol,  farà que, de dia en dia, els dos planetes s’intercanvien les posicions. Les hores prèvies a l’alba del 4 al 7 d’octubre els planetes estaran tan junts que semblaran un planeta doble, a distàncies menors que una lluna plena.

I recordeu que la nit del dissabte 28 al diumenge 29 d’octubre caldrà tornar a canviar l’hora per entrar a l’horari d’hivern. A les 3 de la matinada caldrà retardar els rellotges a les 2 h. Cal de veritat aquest canvi? Hauríem de parlar-ne un dia.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mentre passava al voltant de Saturn a principis d’octubre de 2004, Cassini va capturar una sèrie d’imatges que es van compondre per aconseguir una visió inèdita en color natural més gran, més detallada, global de Saturn i els seus anells. Aquest gran mosaic consta de 126 imatges adquirides en forma de rajola, que cobreixen d’un extrem dels anells a l’altre i amb tot el planeta al mig. Les imatges van ser preses durant dues hores el 6 d’octubre de 2004, mentre que Cassini era aproximadament a 6,3 milions de quilòmetres de Saturn. NASA/JPL/Space Science Institute.

2-3.- Cartes celestes dels planetes durant el mes. Stellarium.

L’agost acaba, com sempre, amb baixada de temperatures i pluges. Un final esperat per rebaixar-nos la xafogor d’aquests dies d’estiu. Un agost especial que ens ha ferit a tots i no oblidarem mai.Les constel·lacions van passant pel firmament, senyal que l’estiu avança i s’acabarà ben aviat. La Verge s’amaga en fer-se de nit, l’Escorpí i Sagitari ja no estan massa temps al cel mentre que Andròmeda i Perseu, constel·lacions de la tardor, ja guaiten per l’est en fer-se fosc.

Cinc planetes seran visibles al cel durant el mes. Júpiter i Saturn es veuran poc després de la posta de Sol mentre que Venus, Mart, i fugaçment Mercuri, seran observables abans de l’alba. Malgrat aquesta plèiade planetària només Saturn serà d’interés per a l’observació telescòpica. Els altres estan, o massa lluny, o són massa febles.

La Lluna, en el seu camí al cel permetrà, com sempre, distingir els diferents planetes i ajudar a trobar-los al que comencen a explorar el firmament.

La nit del primer dia de setembre en fer-se fosc tindrem un bell panorama celeste com es pot veure a la imatge. La Lluna creixent en Sagitari, Saturn en el Serpentari i Júpiter en la constel·lació de la Verge s’alinearan al cel en un arc de cel des del Sud cap a l’Oest.

Júpiter acaba ja enguany el temps de visibilitat en la primera part de la nit, quan és més fàcil observar-lo. El 28 de setembre deixarà de ser visible per la seua proximitat al Sol. El 12 de novembre retornarà a ser visible poc abans de l’eixida del Sol, després d’haver passat per darrere del l’astre rei.

Saturn, per contra, romandrà visible fins al desembre. Serà l’objecte planetari celeste més interessant d’observar durant la primera part de la nit. I recordeu que fins al 15 de setembre l’odissea final de la sonda Cassini continua. El 26 de setembre, quan la nau ja siga part del planeta, la Lluna ens l’assenyalarà.

Els altres planetes seran visibles a l’est poc abans de l’eixida del Sol. Venus serà el més brillant i el que es trobe a major alçada. Mercuri i Mart, per contra, estaran molt prop de l’horitzó. Tanmateix durant tot el mes aquests planetes i la Lluna faran un ball còsmic interessant de detallar.

El 12 de setembre, Mercuri tornarà a estar en el punt de màxima separació a l’oest del Sol, la màxima elongació occidental. En aquest moment es trobarà a 17,9 graus de separació angular del Sol i, per tant, al punt més alt a l’horitzó abans de l’alba.

La nit del 16 i la matinada del 17 de setembre Mercuri estarà en una conjunció molt pròxima a Mart. S’arribaran a situar a només 0,06º un de l’altre. Pràcticament un estarà damunt de l’altre. Tracteu d’observar-los a la matinada del 17, cap a les 6:30, prop de l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol.

La matinada del 18 la disposició dels planetes matutins serà la que mostra la imatge adjunta. De dalt cap avall, Venus, la Lluna, Mart i Mercuri. Entre Venus i la Lluna podrem veure la brillant estrella Regulus (alfa Leo).

Un dies després, el 20 de setembre,  Venus, davallant de dia en dia en direcció a la posició del Sol se situarà pràcticament sobre aquesta estrella tal com es veu en la següent imatge.

I l’estiu acaba també en setembre. El 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. El dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Començarà la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 serà història.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Una imatge de l’eclipsi solar total que s’observà el dilluns 21 d’agost de 2017 a Madras, Oregon (EEUU). Un eclipsi solar total va travessar una part estreta dels Estats Units contigus des de Lincoln Beach, Oregon fins a Charleston, Carolina del Sud. Un eclipsi solar parcial va ser visible a tot el continent nord-americà, juntament amb parts d’Amèrica del Sud, Àfrica i Europa.
NASA / Aubrey Gemignani – https://www.flickr.com/photos/nasahqphoto/36548089062/
2-5 Posició dels planetes en el cel de setembre 2017. Stellarium.

Fa uns dies es publicà a la Vanguardia en paper l’article de Cristina Sáez sobre la llarga i fructífera odissea de les dues naus Voyager. Ara fa 40 anys s’envià la primera de la naus, la Voyager II i és interessant recordar que l’exploració de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú va obrir una nova visió del Sistema Solar. Res ja no va ser igual després del pas de les naus per aquests planetes. El Sistema Solar és molt més complex i interessant del que es pensava. Ah! I l’aventura continua ja que les naus sembla que han eixit de l’heliopausa, la frontera externa del Sistema Solar. Ja es troben a l’espai interestel·lar.

I com que vaig col·laborar en l’article de la Vanguardia, us pose ací els primers paràgrafs per a que obriu boca. El final de l’article el podeu seguit a la web de la Vanguardia. Ah! A l’edició en paper hi ha una espectacular infografia d’una de les Voyager i de les rutes seguides. I més informació sobre el rol de Carl Sagan en la missió.

Els 40 anys de l’odissea Voyager
Cristina Sáez, La Vanguardia, 21/08/2017

Ningú va imaginar que la missió aconseguiria arribar tan lluny. I no obstant això, 40 anys després, després d’haver completat un gran tour per quatre planetes del sistema solar enfrontant-se a condicions extremes, les naus bessones robòtiques Voyager continuen ara endinsant-se en els confins de l’univers i comunicant-se amb la NASA diàriament. Han aportat imatges i observacions molt valuoses que han revolucionat el coneixement que es tenia sobre el nostre veïnat còsmic. I encara avui proporcionen dades valuoses sobre l’espai interestel·lar.

“Cap de nosaltres, quan les llançarem fa 40 anys, pensarem que seguirien funcionant i continuarien en el seu viatge pioner”, confessa Ed Stone, cap científic del projecte, a la web de la NASA. “El més sorprenent és potser que el que descobreixin en els propers cinc anys serà probablement alguna cosa que ni tan sols sabíem que es podia descobrir”.

Primer va salpar la Voyager II, el 20 d’agost de 1977, des de Cap Canyaveral, a Florida (EUA) i 15 dies més tard ho va fer la Voyager I des del mateix punt. La missió d’ambdues era estudiar els quatre planetes exteriors del Sistema Solar, els gegants gasosos d’Urà, Neptú, Saturn i Júpiter, encara que ambdues van prendre rutes diferents. La Voyager 1 va aprofitar una alineació poc freqüent entre els quatre mons per catapultar-se d’un a un altre i així poder-los visitar en 10 o 12 anys. La 2 va prendre un camí més lent i llarg. Abans, les missions Pioneer 10 i 11 havien captat alguna imatge de Saturn i de Júpiter, però amb prou feines se sabia res d’aquests planetes i les seues llunes, i menys encara de Neptú i d’Urà.

Les Voyager van descobrir els primers volcans actius fora de la Terra, en Ío, la lluna de Júpiter i a Europa, el sisè dels satèl·lits naturals d’aquest gegant gasós, van trobar indicis d’un oceà sota la seua superfície gelada, la qual cosa va donar motiu a especular si podria albergar vida. De Saturn van esbrinar que el seu satèl·lit Tità té atmosfera i oceans. “I les llunes pastores”, destaca Enric Marco, astrònom de la Universitat de València. “Es tracta de petits satèl·lits que estan dins dels anells de Saturn i que fan que siguen estables. El seu descobriment va ser sorprenent”, afegeix. ……..

Continua a l’enllaç:

Els 40 anys de l’odissea Voyager
Cristina Sáez, 21/08/2017

Pdf de l’article. Los 40 años de la odisea Voyager.

Imatges:
1.- Imatge artística d’una de les naus bessones Voyager. La nau més longeva i llunyana de la humanitat celebra aquests dies els 40 anys a l’espai en agost i setembre 2017. NASA.
2.- Instruments de les naus Voyager. JPL/NASA.