Connexions des de #Badalona

[RESUM DE LA PRIMERA SETMANA DE DESEMBRE 2019] Vet aquí el resum del més destacat dels darrers set dies, en què també he parlat dels dos plens en què he assistit, a Badalona i a la Diputació. En tots dos casos, he dedicat apunts específics al blog, en el cas del #plebdn aquí, i en el cas del #plediba en aquest altre apunt.

El tema de la setmana a Badalona ha girat al voltant del Sant Josep. Dilluns s’estimarà el recurs, “en pro de no generar indefensió als usuaris i preservar la seguretat jurídica” (en paraules de l’alcalde de #Badalona). Es guanya així un temps preciós. Cal reconèixer la tenacitat del Club de Bàsquet Sant Josep, però la situació continua sent delicada (com explicava en aquest apunt al blog). Dimecres, vaig (més…)

De qui és i qui és el responsable del conjunt de Sant Josep? El que coneixem com ‘Sant Josep‘ –i que acull i ha acollit al llarg del temps diferents activitats cíviques i esportives– és propietat de l’Arquebisbat de Barcelona –per tant, de titularitat privada– i està qualificat, en la seva major part, com a equipament. El bisbat va delegar en una associació, el Centre Parroquial, la gestió de l’espai actual, a principis de la dècada dels 40: l’aspirantat, una secció de teatre encara recordada, de muntanya i l’activitat esportiva, principalment vinculada amb el bàsquet figuren en pàgines destacades de la història associativa i ciutadana de la ciutat.

Quin és el problema? Les activitats que s’hi desenvolupen no tenen el que es coneix com a títol habilitant; és a dir la llicència d’activitat i és per això que progressivament han anat tancant diferents serveis (teatre en un primer moment, terrassa, bar… i ara pistes). Les obligacions de legalització, manteniment i seguretat del conjunt equipamental del Sant Josep corresponen al propietari, l’Arquebisbat de Barcelona. Administrativament, el centre ha de complir amb la normativa, com ho fan la resta d’establiments de pública concurrència. No és una qüestió d’obcecació burocràtica, sinó de seguretat. La llicència assegura l’adeqüació dels espais a tots els requeriments de seguretat, accessibilitat i salut pública que pertoquin.

Es pot evitar el tancament immediat? La realitat és que la propietat ha esgotat ja tots els procediments possibles de disciplina urbanística oberts en el seu moment per l’administració i ha deixat perdre així l’oportunitat de legalitzar i acondicionar l’espai. I així hem arribat al punt de no retorn actual, que afecta i perjudica tantes famílies. A hores d’ara l’administració, des d’aquest punt de vista, només pot fer una cosa: requerir el cessament de l’activitat; i la propietat només pot respondre d’una manera: atenent (més…)