En fer-se de dia va desvetllar-se. Les tres de la tarda. El sol il·luminava el seu rostre. Jo havia plorat per ella. Jo sóc molt ploraner. Aquella nit no vaig aclucar els ulls. La malaltia feia el seu curs. En desvetllar-se em buscà amb la mirada. Ja no somreia. Vaig apropar els meus llavis a
Comptaria fins a deu, però a la meitat ja m’hauria descomptat. Em veus i plores. No, et lamentes. Ara penses que odio aquest gest inútil. L’odi. El tedi. La part més fosca de l’ésser en relació. No compartir, no empatitzar, només l’actitud covarda de girar l’esquena a la realitat. Tanmateix, queda l’engruna d’orgull per acabar