Bloc de notes

Arxiu de la categoria: Salt

Saltus, Salto, Saltu, Salt

0

Resulta que el 21 de març de l’any 833 una parella que es deien El·la i Leobilda van vendre a un tal Gaudila unes terres a prop del nostre poble. En el contracte que van signar tal dia com avui ara fa 1186 anys hi surt per primera vegada «Salt», que llavors encara es deia «Salto». Es veu que amb el temps aquest nom es va convertir en «Saltu» i després «Salt».

Segons he comprovat en el traductor de google, Saltus en llatí significa bosc, però sembla ser que al mateix temps també designava un tipus de propietat senyorial de la terra documentat en època romana que es distingia per la seva extensió i perquè era regida per un procurator independent de l’autoritat municipal. Aquesta propietat normalment era destinada al pasturatge o la caça i la llei en permetia un arrendament de conreu per petites parcel·les. La pàgina de l’Arxiu Municipal que en parla està prou bé.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Fatxes no

0

Hem quedat aquesta tarda al Casal Saltenc Independentista per protestar per l’acte de Vox de divendres que ve al Canal de Salt. Els espais que les administracions públiques posen al servei de la ciutadania han de servir per promoure tolerància, llibertat i valors positius. El que fa Vox és just el contrari.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El meu referèndum 7/7

0

L’1 d’octubre va ser un dia molt intens i també ho va ser el dia 3, en què es va anar a una vaga general com jo no n’havia viscuda mai cap. Diuen que van ser uns dies, unes setmanes, pre-revolucionaris. Potser sí; la gent estava amb les piles carregadíssimes; s’havia desafiat l’Estat i s’havia guanyat, i tothom esperava que la declaració d’independència fos aviat. Ja sabem què va passar després quan el president Puigdemont es va fer enrere, i sabem també què va passar a partir de llavors, amb gent a la presó i a l’exili i molta més gent progressivament desanimada per la repressió i per la inacció dels representants polítics.

No sabrem mai què hauria passat si en Puigdemont no hagués suspès la declaració; ell diu que no volia fer-se responsable de morts perquè sabia que l’Estat espanyol estava disposat a qualsevol cosa per evitar la independència, però això és una cosa que tothom sabia abans de començar. Què s’havia pensat quan es va posar al capdavant? També hi ha gent que diu que va fer bé d’aturar-ho perquè hem d’esperar a ser més a favor de la independència, però és que ni ta sols amb el 95% de catalans demanant un referèndum l’Estat espanyol el permetria; l’Estat ha treballat i treballa des de sempre perquè això no pugui passar mai.

Això que hem viscut avui ha estat un miracle. Tres-cents anys de repressió no ens han fet desaparèixer i encara maldem tossuts per sortir-nos-en. I no només repressió pura i dura: ara em ve al cap que tot al llarg del segle XX Espanya es va dedicar a enviar centenars de milers de treballadors espanyols a Catalunya gràcies a l’oportunitat oferta per la necessitat de mà d’obra barata de la burgesia industrial però amb l’objectiu implícit de rebaixar el percentatge de catalans a Catalunya i, per tant, d’aigualir el sentiment de pertinença al país. Que es pogués incloure bona part d’aquelles famílies al projecte de Catalunya no deixa de ser una proesa, però entre aquesta entrada massiva de sentiment espanyol i les renúncies i traicions de part de catalans, la realitat és que va ser una gesta gairebé increïble que l’octubre de 2017 la meitat de la gent que viu a Catalunya es plantés davant una urna per votar a favor de la independència. No sé pas si tornarem a ser mai tants per fer alguna cosa semblant.

Jo crec que va ser una oportunitat perduda. Si els Mossos, per exemple, no haguéssin col·laborat, l’Estat no tenia pas mitjans per impedir que encara més gent votés.

El final del dia va ser el moment de relaxar-se i, per tant, de permetre que tot el que havíem viscut anés aflorant. Un cop al sofà de casa i davant de la tele veies el recull d’imatges que oferien totes les cadenes, estrangeres incloses, i va ser un altre moment intens.

Ara fa un any del referèndum i som on som, encara lligats a Espanya. Va servir de res fer-lo? I tant! Llavors ja es veia clar, i avui, un any després, encara més: va servir com a mínim per dues coses.

La primera, per deixar clar que si volem podem fer trontollar l’Estat; vam actuar tots plegats amb un objectiu comú i al marge de les afiliacions partidistes de cadascú, i a més amb ganes de construir i no pas d’anar a la contra, portant la iniciativa i no pas a remolc, de bon rotllo i essent positius, i això és imparable. Ens va fallar una decisió transcendent que va prendre una sola persona; amb més informació que nosaltres, segur, però que no va correspondre als desitjos de la gent que havíem lluitat l’1 i el 3 d’octubre.

I la segona cosa, va marcar un abans i un després en la relació no només entre Catalunya i Espanya, sinó entre gent que creu en la democràcia i la gent que prefereix qualsevol altra cosa mentre sigui espanyola. Va quedar clar que Espanya és democràtica només fins a un punt, i que més enllà tant se val quanta gent estigui a favor del canvi: si el cor de l’Estat diu que no, és que no, i fa servir tota la força que té, policia, jutges i si cal exèrcit per barrar el pas de la gent. El que ha quedat demostrat és que arriba un moment en què s’ha de fer un cop de puny a la taula i tirar endavant sense por i assumint riscos. Si no hi ha aquesta determinació política no s’aconseguirà la independència, ningú ens la regalarà. Cap Estat no ha regalat mai res, ni aquí ni enlloc del món.