Bloc de notes

Aquests dies he estat fent fotos al riu. La gent que hi vivim a prop ja estem acostumats a veure’l canviar cada any, cada estació, cada mes, però aquesta vegada el canvi que ha experimentat en només una setmana ha estat brutal. A la zona de la Pilastra, per exemple, ha desaparegut el Parc d’Aigües Braves:

Tot i això, el que m’ha impactat més potser ha estat la manera com ha quedat la illa que hi ha just després de la resclosa d’en Joga:

Part del desànim d’un nombre important d’independentistes es deu a la bona feina que fan els serveis informatius de l’Estat espanyol, i aquí em refereixo tant a les agències oficials com als mitjans de comunicació privats. Tenim obstruït l’accés a informació veraç i tenim pluja d’informació tergiversada i tendenciosa gràcies al domini dels diferents canals de comunicació que tenen els mitjans espanyolistes.

Jo no penso pas que els media hagin d’intentar ser neutrals, primera perquè no crec pas que sigui bo no prendre mai partit però també perquè crec que l’objectivitat total no és possible. En canvi, sí que crec que cal que siguin honestos perquè donin informació veraç sense caure ni en tòpics ni en trampes per fer veure que la realitat és el que volen que sigui i no pas com és. Podríem passar molta estona parlant d’això; jo només he començat aquest post per dir que passen moltes coses de les quals els mitjans no informen simplement perquè no entra en els seus esquemes mentals, en el seu concepte de realitat. Per exemple, la major part d’habitants de Girona no coneixen una cosa que passa cada dia a la seva ciutat entre vuit i nou del vespre.

Ahir al vespre, quan vam haver acabat la concentració de cada dimarts a la plaça Llibertat de Salt vaig pedalar tres quilòmetres fins a la cruïlla que hi ha entre el carrer Barcelona i el Passeig d’Olot / Emili Grahit. Ja hi havia gent:

Des del 16 de desembre de 2019, una colla de gent que ja participava a les concentracions setmanals de cada dilluns a la plaça del Vi va començar a reclamar amb més fermesa que es fes efectiva la proclamació de la República. Des de llavors, tallen el carrer una hora cada vespre. Quanta gent ho sap, això? A quants altres llocs es convoquen iniciatives semblants? Potser algú coneix els talls de la Meridiana, però poca gent sap això que passa a Girona i encara menys el que passa en altres indrets del país, siguin talls regulars o irregulars, o boicots o les accions que sigui per no normalitzar la situació actual. Nosaltres mateixos encara i des de fa més de dos anys ens trobem setmanalment cada dimarts al vespre; quanta gent de Salt ho sap?

Sobre aquests talls, alguns cínics diuen que és molt fàcil lluitar per la República de 8 a 9 del vespre mentre esperes que algú et faci el sopar a casa, però el que fa aquesta gent és expressar la seva disconformitat amb una situació clarament injusta que molts altres ciutadans sembla que han oblidat. O potser només esperen que comenci a bufar un vent que revifi les brases que aguanten cada dia a la Cruïlla Gironina.

A la passejada d’avui m’he aturat a peu de camí per resoldre necessitats fisiològiques i m’he estat una bona estona fixant-me en les heures que tenia a la vista. Concretament, en tenia una molt a prop que ha fet com una bufanda tot al llarg del tronc d’un plàtan. Una abraçada vegetal, en podríem dir. No crec que li faci cap mal (al plàtan) i en canvi segurament protegeix l’arbre dels vents freds i a vegades violents d’aquests nostres hiverns. A canvi, l’arbre acompanya l’heura i l’ajuda perquè es pugui enlairar i acostar-se més al sol, la seva font d’energia principal. Em sembla que la gent de ciència en diu simbiosi, d’aquesta mena de relació. En termes humans, seria una parella? Un equip?

Després, a casa, he trobat un post de Limnos que en parla.

Un dissabte cada mes, normalment el primer, ens trobem un parell d’hores al Passeig per recollir abraçades per a les persones represaliades, promeses de compromís per al país, engrunes de suport, paraules d’ànim, xiuxiueigs de conspiració. L’enemic encara no pot cantar victòria.

M’expliquen que la pediatria pública de Salt està revoltada perquè els professionals que hi treballen se senten abandonats pel govern. Es veu que al CAP hi treballen només 6 pediatres tot i que hi ha 8 places (hi ha 2 baixes de fa temps que no es cobreixen) i d’aquí a poc una tercera professional haurà d’anar-se’n i tampoc no es veu que hagi de substituir-la ningú, de manera que cada vegada s’exigeix més feina als metges i metgesses que queden. Això va en detriment del temps dedicat a la formació d’aquests professionals (important en un camp que avança molt de pressa) i que tinc entès que hauria de ser d’un terç de la seva jornada. L’increment de feina tampoc no es compensa econòmicament amb retribucions proporcionals a aquest increment de la jornada laboral. A més a més, les vacances no es cobreixen per sistema. La població atesa veu que el temps dedicat a l’atenció disminueix i la qualitat assistencial va de baixa.

En parlem al Casal tot comentant les notícies que ens arriben respecte la nova ubicació del Trueta, que el govern ha de fer pública d’aquí a poques setmanes. En resum: els professionals que hi treballen i la comunitat mèdica i assistencial demanen un espai a Salt a prop de l’hospital Santa Caterina per construir un campus de salut com cal, però les elits gironines i el lobby farmacèutic (i el sindicat CCOO!) fans mans i mànigues perquè es quedi a prop d’on és ara, dins el municipi de Girona en el sector de Domeny.

Paral·lelament a això, llegeixo que la Clínica Girona preveu multiplicar per tres els equipaments en el nou espai que s’estan preparant als afores de Girona. Aquesta gran inversió només es pot entendre si saben de bona font que bona part dels recursos públics que es dediquen a Sanitat aniran cap a mans privades. També podria ser “tan sols” una aposta molt forta, però malauradament tot indica que el desmantellament de la sanitat pública avança i el proper pas podria ser traslladar el Trueta a una localització que ni professionals ni universitat ni pacients volen.

Avui m’han arribat casualment dues fotos en què hi surto amb en J. Q. en el Pla dels Socs amb la meva mare (la seva no devia pas estar gaire lluny). Això em fa pensar que durant els primers anys de la meva vida adulta no vaig pas ser ben bé conscient de la meva condició de saltenc; no tenia incorporat el “xip Salt”, per dir-ho així. Tenia oblidats els meus anys d’infantesa i adolescència i encara ara els recordo al mig d’una boira espessa. El Pla dels Socs, per exemple, no el vaig descobrir de debò fins que vaig tornar del Vendrell per tornar a viure a la comarca, concretament a Sta Eugènia, i no en vaig gaudir fins que no vaig tornar a viure a Salt.

Sovint hi ha més d’una opció a la vida, tant per qüestions delicades com intranscendents. No sé si les fleques són dels assumptes amb què cal anar més amb compte o no, però la qüestió és que en tenim dues a prop de casa. Per una banda, ens agraden el pa d’espelta i els xuixos de can Parramon; per l’altra, el pa de xapata i els croissants de xocolata de can Currius. A can Parramon tenen una varietat rica i bona de pans, i a can Corrius la tenen de pastisseria.

Ara, abans de discutir amb algú que no estigui d’acord amb aquestes preferències, potser que primer decidim si això decanta el sentit de la vida cap al to be o cap al not to be. Si triar-ne una o altra s’acosta més a allò que és trivial més que no pas al que és fonamental, potser que ho deixem córrer i simplement gaudim de les menges que ens plaguin.

Encara hi ha molta gent a la presó i a l’exili i com que els volem a casa avui, 24 de desembre, nit de Nadal, hem tornat a sortir al carrer com cada dimarts des del novembre de 2017.

Avui Nit de Nadal des de @saltxind i @cdrsalt volem estar ben propers a vosaltres @jcuixart @jordialapreso @jorditurull @junqueras @raulromeva @ForcadellCarme @dolorsbassac @joseprull @quimforn @KRLS @toni_comin @LluisPuigGordi @ClaraPonsati i molts altres. BON NADAL pic.twitter.com/jWmWFTZvXj

— ANC Salt ||*|| (@saltxind) December 24, 2019

Només amb constància serem lliures. També calen altres coses, d’acord, però cap d’elles no servirà de res sense la nostra constància.

Avui TV3 ha emès un petit reportatge sobre les figures que fa temps que l’Oriol escampa per les parets de Salt. No sé si ja n’havia parlat en algun altre post.

https://www.ccma.cat/video/embed/5988171/

Abans de l’última Fira del Cistell vaig trobar per casualitat l’Oriol que precisament estava acabant la senyora del cistell que hi ha al carrer de la Processó, molt a prop de casa. Ho feia davant l’admiració de dues dones, holandeses o alemanyes, que passaven nit a l’hostal de la placeta.

Gràcies, Oriol, per dedicar-hi temps i difondre i compartir aquest llegat i aquests records. No deu pas haver-hi gaire diferència entre les feines anònimes del segle passat i les d’aquest: als homes i dones que feien de cistellaires poc es devia valorar el seu art, i avui, la major part de la gent que passeja per dant de les teves figures, Oriol, no hi paren atenció. Tant llavors com ara hi ha molta gent senzilla i discreta que passa desapercebuda i no surt als llibres però tanmateix fa coses que mereixen reconeixement.

Em diuen que s’està treballant per destapar un altre cas de corrupció a la comarca (i s’escampa un pèl més enllà). La cosa va de serveis socials per gent vulnerable i la cosa ja no fa vergonya, fa fàstic! La investigació encara està en marxa però fa tanta pudor com la d'”Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter”. Aquest cas, però, encara més greu èticament perquè a més a més de robar la cosa pública es juga amb les misèries de persones vulnerables que necessiten ajuda.

De debò que una de les coses que més espero de la república que guanyarem serà que podrem deixar de dedicar temps a lluitar per un estat propi i dedicar-nos a fer neteja i procurar que l’estat que ens donarem sigui net i transparent, i aviam si tota aquesta manera depravada i mesquina de fer diners passa a la història.

Avui, el grapat habitual hem tornat a plantar-nos a la plaça de la Llibertat per reclamar llibertat per a la gent represaliada i per al país. Constància, perseverància, persistència, fermesa. Regularitat. També confiança, fraternitat, estima, companyonia.

Hem aprofitat per repartir uns quants calendaris del CDR Catalunya i petar la xerrada per comentar la jugada que s’espera per demà (la intervenció del Tsunami Democràtic al Barça-Madrid) i les sentències europees que s’esperen per dijous i els propers dies.

Esperem i esperem el moment de tornar-hi. Estem a punt. Ni un pas enrere.

Avui en Marc ens ha regalat unes quantes fotos esplèndides de les Deveses. Costa d’entendre que un poble tan maltractat per les administracions, per la indústria, per la premsa, pels partits… hagi estat capaç (o tingut la sort) de preservar aquest espai natural entre el nucli urbà i el riu.

Gràcies, Marc!

Recordo que el començament de viure on estic vivint va coincidir amb el pas d’una sèrie de persones curioses per la plaça (cada pocs mesos) que em preguntaven pels arbres que hi creixen. Són uns arbres preciosos, especialment a la tardor quan les fulles canvien de color i tot seguit cauen de les branques; formen una catifa multicolor que és l’enveja dels altres barris del poble.

Llavors no en sabia el nom i vaig estar un temps que cada vegada que algú em feia la pregunta jo em proposava mirar d’esbrinar-ho quan tingués un moment. Malauradament, quan tenia un moment pensava en altres coses i la qüestió dels arbres de la plaça es perdia entremig d’algun plec del cervell fins que alguna altra persona curiosa m’ho tornava a preguntar.

Finalment, un dia que vaig pensar-hi va coincidir que estava amb una amiga que és probablement la persona que sap més coses de l’entorn natural de Salt. Ella em va desvetllar el secret del nom dels arbres: es diuen liquidàmbars.

Curiosament, ara que en sé el nom ningú se m’acosta mai per preguntar-lo.

Avui hem parlat amb un dels membres de Saltioli, l’encarregat de “nous socis” (més ben dit, de “noves unitats familiars”) i finalment hem formalitzat la nostra entrada al grup de consum. Ja era hora; ho teníem al cap de feia molt de temps, sobretot jo, i no acabàvem de fer el pas. La Maria és una mica escèptica amb aquestes coses i no s’ho acaba de creure; pensa que és un grupet de pijillos que paguen massa per uns productes que tampoc no faran gaire diferència amb els que troba al súper. Jo sí que estic convençut que va en la bona direcció tot i que sigui avançar poquet. És un passet de formigueta, si vols, un granet de sorra en el camí cap a una societat amb consum responsable i de proximitat, per una banda, i la llarga marxa cap a la independència econòmica del país, per l’altra.

Tant de bo a cada barri hi hagués un grup de consum com aquest.

Avui he sabut que tal dia com avui fa una pila d’anys es va inaugurar un lloc on vaig passar moltes estones dels primers anys de la meva vida: la guarderia de la Coma Cros. Es veu que es va inaugurar tal dia com avui fa 65 anys, el 1954!

L’edifici es va rehabilitar ja fa uns anys i ara és una residència d’avis que es diu Les Vetes. Ja seria bo que també hi passés els darrers anys de la meva vida! No se sap mai…