Bloc de notes

Doncs avui he pujat a St. Miquel. Ahir vaig trobar molta gent per les deveses i per tant el risc de contagi era més alt que en el camí de St Miquel, on no he pas trobat tanta gent. També és veritat que hi he pujat més d’hora i que en el camí de tornada trobava tanta gent que pujava com la que em vaig trobar ahir tot passejant vora el riu per Salt.

Em sembla injust que el govern espanyol hagi decretat que només es pugui passejar o fer esport pel terme municipal perquè em sembla una decisió molt arbitrària que no té gaire res a veure amb la protecció de la salut. És una loteria; depèn del municipi on visquis pots fer molts o pocs quilòmetres. A Salt, per exemple, som 30.000 habitants i tenim un terme de 6 km2, mentre que Bescanó té 5.000 habitants i un terme de 36 km2. Per força ens hem de quedar més atapeïts a Salt que a Bescanó, i això no va a favor de la propagació del virus?

Ja veig que és la mateixa història de sempre, som allà mateix: hi ha ocasions en què és legítim desobeir? És clar que sí.

Per altra banda, a Suècia poden tenir molts de dilemes però aquest de demanar permís per poder sortir de casa, no. Per cert, feia temps que no em venien al cap aquells versos de l’Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Avui, enormement agraït per les noves normes dictades pel govern espanyol, finalment he pogut sortir legalment de casa per “fer esport” (segons una de les eventualitats que el govern ara admet per poder sortir).

Com que el decret de confinament va arribar poc després del Glòria, no hi ha hagut temps de refer res del que el temporal va fer malbé. Tot i així, el Pla dels Socs continua essent allà mateix i encara és (i per molts anys!) un lloc esplèndid per una bona passejada, llegir un llibre o retrobar-se amb un mateix, la colla o la natura, per exemple.

I la vida continua! Amb temporal o sense, amb virus per aquí i per allà, el planeta continua girant al voltant del sol, i si no que li preguntin a l’euga que ha parit aquest poltre, que deu haver passat un embaràs ben tranquil·la mentre tots nosaltres ens estàvem preguntant a veure què podríem fer quan ens deixessin sortir.

L’Ajuntament de Salt accelera el projecte per construir un nou equipament educatiu i en el ple d’ahir a la tarda es va aprovar una modificació de crèdit per finançar l’adquisició dels terrenys amb un préstec de 480.000€. Volen ubicar el nou centre en uns terrenys situats entre el Parc Monar i l’escola La Farga, al darrere de l’aparcament que hi ha ara.

No ho entenc perquè ara mateix ja hi ha problemes d’accés al Vallvera i a la Coma-Cros, que són en el mateix sector. Com pensen fer que professorat i alumnat accedeixin al nou centre sense fer nosa al veïnat que ara ja es queixa de manca d’aparcament? La solució no és pas crear més places d’aparcament sinó fer possible que es pugui accedir als llocs fàcilment sense cotxe; l’Ajuntament hi fa alguna cosa? Em sembla que no i l’edificació del nou equipament en aquest lloc només farà (ai, que simples que som a vegades!) que s’aixequin més veus a favor d’accedir-hi en cotxe. No sé si l’objectiu encobert d’aquesta ubicació és acabar asfaltant una part de les hortes, en primera instància perquè sigui més fàcil arribar en cotxe a tots els equipaments del sector nord.

Sabem que fa dos anys hi havia unes 500 famílies ocupes a Salt, és a dir, famílies que vivien on vivien sense cap contracte legal. El nombre no deu ser pas gaire diferent del que hi ha ara perquè la situació econòmica no ha canviat pas gaire i les polítiques socials tampoc.

Amb la crisi del coronavirus, a aquestes famílies se’ls afegeix un altre problema perquè des que hi ha confinament és més difícil sortir al carrer a buscar aigua. Sí, aigua. Si no tens contracte de lloguer o propietat tampoc no pots tenir contracte d’abastiment d’aigua potable, de manera que o bé punxes l’aigua d’algú altre o bé vas a la font pública més propera i n’agafes. Segons diuen les autoritats sanitàries, mantenir bones condicions de salubritat i higiene és important per superar aquesta crisi; com es pot fer això sense aigua?

Hi ha ajuntaments que estan instal·lant “comptadors solidaris” per pal·liar aquesta situació però a Salt encara no es fa res, que jo sàpiga. Sí que sé que el regidor encarregat de policia municipal ha assegurat que no es multarà ningú per sortir de casa a la font, però només això i encara de paraula, res per escrit.

Per altra banda, l’estat d’alarma actual només permet sortir de casa per anar a comprar aliments, però què passa amb la gent que té un hortet precisament per treure’n una mica de menjar? No parlem pas simplement d’hortet com entreteniment, sinó font d’abastiment per a famílies que no tenen assegurat cobrar res a final de mes. Molts van plantar precisament per tenir menjar i ara no es permet anar-lo a cuidar i recollir; el menjar es farà malbé mentre la família passa gana? Deixen anar al súper però no pas a l’hort? No té pas gaire sentit.

Algunes veïnes s’han animat i ens proposen de cantar una cançó, tots plegats, des del balcó de casa. El balcó de darrere dóna a un descampat que havien estat horts, suposo, i ara fa com de pati (enorme). És com el centre d’una de les illes de l’Eixample de Barcelona però country style.

Això és el que es veu des d’un costat i des de l’altre. La primera foto és com ens veuen des del bloc del davant, i la segona com els veiem a ells.

Jo no sóc gaire de cantar, però sí de fer veïnat. També anirà bé per la salut mental, després d’aquesta primera setmana de confinament. Cantarem.

Avui he hagut d’anar a Girona i això m’ha servit per tornar a fer-me una idea de com es podria aprofitar el Passeig dels Països Catalans (i també el Passeig d’Olot) si s’hi restringís l’ús del cotxe, al menys dissabtes i diumenges. El coronavirus ha fet que molta gent s’hagi de quedar a casa i, per tant, el trànsit és molt reduït.

Al mateix temps, he trobat un article que en Jordi Borràs ha publicat de Girona. Molt bonica, la ciutat sense gent, i les fotos per emmarcar, però hi trobo a faltar imatges del tros de ciutat que tinc al cap. Aquí en deixo quatre d’una part del camí que he fet avui.

El problema de la buidor (la inutilitat) d’aquests espais desaprofitats és que habitualment (vull dir abans de la pandèmia) ja ho és 22 hores de cada 24. Cada vegada que veig aquestes imatges em fa mal el cor de pensar en l’abús que ha exercit el lobby de l’automòbil per acaparar tanta part de la ciutat només per al cotxe, i total per no aprofitar-lo realment. Somio en aquest espai i hi veig paradetes d’un mercat enorme, pistes de bàsquet o futbol, gent fent running, mainada jugant, ciclistes passejant, skaters fent piruetes…

Però quina merda és aquesta??? Cinquanta per cent de bonificació en segona llicència de gossos potencialment perillosos??? Que s’han begut l’enteniment??? De debò que pensen que és això el que s’ha d’incentivar???

I sisplau que no em diguin que el que volen és que la gent declari els gossos que té perquè si no els tindrien igualment però sense declarar. Que facin passejar la policia municipal pel parc del Rec i que demanin llicències per tenir els gossos potencialment perillosos que s’hi passegen amb els seus amos realment perillosos.

D’acord, no és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Ja fa anys que el riu no crea illes noves, ni nous aiguamolls o meandres (si no se n’anés l’aigua que se’n va a Barcelona potser se’n tornarien a formar) però sigui com sigui avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del bracet de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la riba ha afegit material al que ja hi havia i el perfil de la ribera s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar és difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes que encara queden penjades als arbres i van ser arrossegades per l’aigua .

Mollet és, en alguns aspectes, un exemple a seguir. M’agradaria veure aquesta ambició en qüestions de mobilitat a Salt.

Vinga, va, regidors i regidores, decisió, valentia! Quan penseu -per exemple- tallar el trànsit del Passeig Països Catalans cada cap de setmana?

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.

Veig a la premsa que avui hi ha hagut un altre descarrilament. Justament avui al Casal hem estat molta estona parlant de mobilitat, i a la feina, també aquests últims dies, hi ha hagut debat entre la gent que demana més aparcament i els que demanem més bon accés.

És important i no sé fins a quin punt també urgent posar la mobilitat al damunt de la taula quan parlem de Salt, i esmentar-la explícitament quan parlem de millorar tant les condicions de vida com l’entorn.

Torno a les Gavarres i per anar-hi torno a sortir de Salt pel Passeig dels Països Catalans. Que estrany que se’m fa que les entitats ecologistes i veïnals no es fixin en aquesta avinguda tan ampla per rescatar-la dels cotxes i recuperar-la per a la gent. Els quatre carrils estan infrautilitzats la major part del dia i només s’omplen a les hores punta. Crec que s’ha de reivindicar que tota l’avinguda es talli al trànsit, com a mínim tot dissabte i tot diumenge. Paral·lelament, reivindicar una millora del transport públic i a la llarga tenir un tramvia que aprofiti part d’aquest espai.

Ah, i parlant de coses que ens puguin fer la vida més fàcil i agradable, l’estètica també és una part important del que vivim cada dia. Algú dels despatxos de Barcelona no podia haver dit als operaris de la companyia elèctrica que un pal de llum no lliga gaire amb una església romànica i fa mal als ulls? Uf, però ja m’estic repetint, que això del pal de llum ja ho vaig escriure fa poc, i també el malbaratament del passeig dels Països Catalans.

Sort que en aquesta pedalada veig alguna cosa que m’anima: les pluges de les darreres setmanes han tornat l’aigua a l’Onyar i ara ja s’assembla més a un riu. Unes pluges que, per cert, no han anat gens bé al terra de la via verda. Segur que l’eficient maquinària de la Diputació ho arreglarà ben aviat!

I per acabar la jornada, una vista de les que sí que m’animen de debò (encara que la calija faci que la imatge sigui molt pobra): el Canigó nevat vist des de la via verda abans d’entrar a Quart.

Salut!

Darrerament ha tornat a aparèixer un tema de conversa recurrent a la sala de profes: els problemes que el professorat que ve en cotxe té per aparcar el seu vehicle a prop de l’institut.

Em fa ràbia, és veritat, que a aquestes alçades encara hi hagi gent (ben formada!) que es queixi de manca de lloc per aparcar el cotxe per comptes de reivindicar que es pugui accedir fàcilment a la feina sense haver d’estar obligats a fer servir el cotxe!

El penós espectacle d’ahir al Parlament ens ha deixat amb les piles més descarregades dels darrers anys, però entre nosaltres hi ha gent molt tossuda (hauria de dir perseverant) que continuem al carrer.

Però què podem fer ara?

Per una banda tenim la gent que diu que cal pactar. Tothom sap que Espanya no pactarà pas el nostre dret a l’autodeterminació; un nou estatut i gràcies (si és que). Quan això quedi clar als que encara diuen que cal pactar hauríem de veure si hi ha algun pla B a punt, que no hi serà: el que quedarà clar serà que això del pacte era una rendició a canvi d’anar fent sortir presos, alguna competència autonòmica i potser una mica més (no gaire) de caixa.

Després tenim Europa. O no. Encara queda algú que pensi que Europa vindrà a rescatar-nos? Sí que cal «internacionalitzar» el conflicte, és a dir, fer saber tothom on som i què ens estan fent, però la primera línia de batalla és aquí, als nostres carrers. La gent que només parla de la internacionalització fa res aquí o la cosa va només de càlculs electorals i un intent de jugar al mateix que fan altres?

També hi ha qui es pensa que només cal publicar la declaració d’independència al DOGC i ja serem independents. Doncs no; sembla mentida que s’hagi d’explicar però cal fer unes quantes coses més,a banda d’ocupar la impremta oficial, la primera sortir al carrer i estar disposat a fer sacrificis de debò.

Llavors, sabent que l’Estat no pactarà cap sortida democràtica, sabent que Europa no vindrà a salvar-nos i sabent que la cosa no va de pit i collons, què cardem?

Algú diu que si la posició majoritària dins l’independentisme és tal, cal que tots la seguim per així afavorir la unitat indepe. ¿Cal de debò que ens apuntem al postulat de qui tingui més vots? Ara mateix seria JxCat al Parlament i a la UE i ERC a Espanya. O val més promoure una estratègia dirigida a canviar la correlació de forces?

El que cal és desgastar l’Estat i al mateix temps enfortir-nos. AIxò no es fa pas en dos dies, és clar, però cal que Espanya trobi insostenible (políticament, socialment i econòmicament) l’ocupació del nostre país:

– cal consum estratègic per enfortir el teixit productiu i comercial català i afeblir les grans empreses de l’IBEX35,

– cal mobilització perdurable de manera que sempre se’ns vegi al carrer, i fer-ho de manera intel·ligent per no cremar-nos de seguida i poder resistir,

– cal acció institucional (ajuntaments i Generalitat) per fer cada dia visible que l’Estat espanyol no és benvingut; cal crear una institucionalitat no vetable per l’Estat (Consell de la República?) cada cop més representativa per poder capitalitzar socialment la contraposició d’un projecte d’alliberament (la República Catalana) a un règim monàrquic, autoritari i corrupte (l’Estat).

I ja per acabar de moment aquest episodi del Glòria, unes fotos de la convocatòria que el CDR Salt ha fet per intentar endreçar una mica la llera i la riba del riu i netejar tota la porqueria que el temporal ha arrencat riu amunt i ha escampat riu avall.

Ens hi hem aplegat força gent i s’han recollit moltes deixalles, sobretot plàstics, goma, porexpan i derivats diversos del petroli.

Un parell d’observacions: bona part del plàstic recollit prové de vivers situats a prop del riu. Gent que treballa amb plantes fa servir moltíssim de plàstic per testos, jardineres, safates de planter, etc. Moltíssim. Crec que haurien de fer examen de consciència i pensar si realment cal tant de plàstic (sobretot en una feina que està tan a prop de la natura).

Una altra reflexió d’un tema ben diferent. Aquesta acció del CDR ha estat un èxit tant per la participació ciutadana com pel resultat aconseguit. Cada dimarts al vespre ens trobem en una concentració de suport als presos polítics i som quatre gats que si comparem amb les potser quatre-centes persones que han vingut avui ens haurien de fer pensar de canviar el caire de les nostres activitats. Defensar la terra no és només lluitar al carrer ni llançar proclames.

Realment, el paisatge era desolador i hem recollit moltíssima brossa, i a més en un ambient alegre. Que poc que costen les coses quan s’és colla!