Més enllà de la perifèria

Maria Mercè Marçal va aconseguir dir en un poema les tres característiques que la marcaven: dona, de classe baixa i nació oprimida. Jo també he nascut dona i de nació oprimida. No m’he considerat, però, de classe baixa. Potser m’ha faltat una certa consciència de classe al llarg de la meva vida. Sempre havia pensat que les classes socials formaven part de la història i no del meu dia a dia. El què si que sé, és que mai m’he considerat per sobre d’altres persones i sempre m’han molestat molt les persones que s’hi consideren pel motiu que sigui, per tenir més diners, per viure en un lloc millor, per tenir un determinat color de pell, per tenir millor feina, per tenir un millor físic,  per haver pogut estudiar i tants motius que fan creure a algú que està per sobre d’algú altre.

Quan vaig conèixer aquest poema de Maria Mercè Marçal em va ressonar molt malgrat aquesta manca de sentiment de pertinença a una classe social, però si canviava la “classe baixa” per noia de poble, el poema ja parlava totalment de mi. M’he sentit menyspreada per aquests tres motius i al llarg de la meva vida he volgut demostrar que no estava per sota de ningú. Per això entre les esperances que m’havia fet de jove hi havia la de demostrar a tothom que no era menys que un home, que no era menys que algú que visqués a la ciutat i, per últim, que la meva cultura no estava per sota de les cultures que disposen de protecció estatal. Cultures que al llarg de la història s’han imposat a les altres a través de la violència.

La mateixa Maria Mercè Marçal esmentava en una entrevista que l’havia marcat més ser dona i de nació oprimida que de classe baixa. Comparava l’opressió de ser dona amb la de tenir una llengua precària i deia que a Madrid no entenen el problema del català, de la mateixa manera que alguns homes no entenen les reivindicacions feministes d’avui.

En aquests moments que supero la cinquantena i vaig tornar a viure al poble on vaig néixer després d’haver estudiat a Barcelona, i haver-hi treballat algun temps, tinc la sensació que no he pogut acomplir les esperances que vaig fer de jove. A vegades encara em sento menystinguda per la meva condició de dona, a vegades per viure en un poble i com a catalana em toca patir per la desaparició de la llengua i cultura. Aquest sentiment el tinc sobretot quan tracto amb persones que gaudeixen de privilegis en algun d’aquests tres sentits.

Llegint “La Pell de la Frontera” de Francesc Serés, no puc evitar que en tot moment em vinguin al cap paral·lelismes amb el lloc on vaig néixer. En aquest llibre l’autor ens explica també el lloc on va néixer, en els canvis que ha sofert  aquests últims anys amb l’arribada de la immigració. Aquells camps i pallers on ell havia jugat de petit ara estan plens de persones que fugen del seus llocs d’origen buscant una vida millor a Europa i acaben malvivint entre parets que cauen i escombraries que es van acumulant. A prop d’allà hi ha els pobles dels Monegres, uns pobles que es van despoblant, on només hi queden els vells, on han viscut algun miratge de futur, però sempre s’acaba esvaint.

Quan penso en Puig-reig, el meu poble,  penso en un lloc que es va transformar arran de la revolució industrial, també llavors va venir gent de tot arreu, però eren gent d’altres pobles propers: pobles de muntanya, pobles de Lleida, pobles que es despoblaven perquè les indústries cridaven a molta gent per treballar-hi. També el seu paisatge es va transformar en poques dècades passant de ser un poble rural a ser un poble industrial, on tothom treballava a la fàbrica o en petits negocis que depenien de les fàbriques. Les famílies més antigues del poble van arribar a finals del XIX i poca gent prové de les cases rurals que hi havia escampades pel municipi abans de la revolució industrial.

Si la industrialització va significar l’explosió demogràfica de Puig-reig, la desindustrialització va portar la seva decadència. A partir del tancament de les fàbriques, la població no ha fet sinó anar baixant i envellint. El carrer Major i Llobregat estan plens d’habitatges buits. Sembla que el poble no acaba de trobar un relat i un projecte que l’encamini cap al futur.

Últimament es nota una petita repuntada. Venen famílies que no es poden permetre els preus de l’habitatge dels llocs on han viscut fins ara, venen atrets per uns preus més baixos i  les bones comunicacions. També estan venint persones que el teletreball els ha donat la possibilitat que el seu lloc de treball no determini el lloc de residència. Encara no està clar quina de les dues tendències marcarà el futur, ni si una exclourà l’altra o si s’acabaran consolidant.

Mentre escrivia sobre l’evolució d’aquests pobles, m’ha vingut al cap un programa de la Festa Major del 1931. Aquest programa descriu el Puig-reig de fa 90 anys vinculant-lo als moments que s’estaven vivint a tot Catalunya amb la República acabada de proclamar i l’esperança d’un futur millor.

En l’escrit es parla de les característiques pròpies del poble i del seu repte en aquell moment: “Puigreig és un poble novell i format de gents de comarques heterogènies. La població, sempre movible, no hi ha posat arrels nostàlgiques i, per tant un sentit d’unitat no ha coesionat la seva massa”. El text acaba amb aquesta frase: “Puigreig està en el camí de refer integralment la seva personalitat”.

Recorrent l’Illa de la Palma, en el revolt d’una carretera que baixava d’un volcà, vam veure un espai on parar el cotxe. Vam decidir de parar-nos-hi, no en recordo el motiu, crec que ens va atreure la vista del lloc  i vam pensar que allà faríem bones fotos. Després de gaudir de les vistes i fer alguna foto al mar, ens vam adonar que allà hi havia un cartell informant del nom del lloc. A mi sempre m’agrada conèixer les històries vinculades al lloc que visito, per això no em vaig poder estar de llegir un cartell informatiu del lloc on havíem parat i fer-ne una foto.

I allà sortia la informació sobre aquell nom, un nom que corresponia a un cabdill de l’illa que s’havia oposat a la invasió castellana. Ell i el seu poble s’havien refugiat a les muntanyes, el coneixement del terreny havia fet que no poguessin ser conquerits pels castellans.

La vida a aquelles muntanyes era molt complicada fins al punt que va haver de lamentar la mort d’alguns dels seus a conseqüència de les gelades. Per altra banda els castellans veien que no podien accedir i ocupar tota l’illa, per això el van convocar a obrir un diàleg que emmarqués la relació entre els dos pobles. Ell va creure en la voluntat de diàleg dels castellans, es va presentar al lloc on l’havien convocat. Un cop allà va ser detingut, encadenat i embarcat cap a la Península, mentre la gent del seu poble eren venuts com a esclaus. Va morir en aquell vaixell que el portava a la Península negant-se a menjar i a beure.

Després de llegir aquesta història em van passar per la memòria la història dels diferents territoris dels Països Catalans, els diferents episodis en que no es van respectar els pactes que s’havien fet amb nosaltres. Allò passava a l’estiu del 2018 on ja vèiem que no haver resistit la declaració d’independència a l’espera d’un suposat “diàleg” amb l’Estat Espanyol només portava repressió i sofriment.

En aquells moments encara tenia l’esperança que els catalans haguéssim après alguna cosa de la nostra història però, com podem aprendre de la nostra història si no la coneixem? Els últims moviments dels nostres líders ens fan adonar que no n’hem après res i que anem repetint generació rere generació els mateixos errors fins que ja haurem desaparegut com a poble. Només ens queda l’esperança que la gent que ens vam mobilitzar durant una dècada per aconseguir el nostre somni no defallim i no ens deixem enganyar per falses ofertes de diàleg.

L’àvia Mercè, coneguda com la Merceneta, havia nascut el 1922 a Puig-reig, els últims anys de la seva vida acostumava a repetir algunes anècdotes de la seva joventut. Ens deia que quan era petita volia ser metge. Que la Guerra li havia estroncat aquest somni quan va  haver de deixar l’escola al començar la Guerra. Per això després de la Guerra es va treure el “Corte” per poder treballar com a modista, perquè tal com deia sempre: “aquell que té un ofici de fam no es pot morir”.

A nosaltres ens costava creure que una noia nascuda a Puig-reig el 1922 tingués aquestes aspiracions, pensàvem que era pura fantasia. Amb els anys m’he adonat que aquella generació de noies nascudes als anys vint havien rebut una educació en que se’ls obrien moltes possibilitats de futur, unes possibilitats estroncades bruscament per la Guerra i la Postguerra. Això em fa pensar que aquesta idea anava més enllà d’una fantasia, que potser això podia ser possible si el curs de la història no els hagués caigut a sobre d’aquella manera.

Durant la Guerra va deixar l’escola i va entrar a treballar a la fàbrica, concretament a  COPIC (Col·lectiva Obrera Pons Industrial Cotonera), resultant de la col·lectivització de Manufactures Pons SA, tenia 14 anys. Una altra anècdota que explicava és que a l’estona que tenien per esmorzar pujava a casa seva situada al poble, perquè els primers dies que es quedava, algunes treballadores es ficaven amb ella i li deien “feixista” mentre ella  els contestava per fer-les callar: “si que porto faixa”. Però els comentaris la molestaven i va acabar anant a esmorzar a casa ni que hagués de fer una bona caminada tant d’anada com de tornada.

M’imagino que l’adjectiu el rebia a conseqüència que el seu pare i germà s’havien amagat per no haver d’anar a la Guerra a defensar la República. M’he passat tota la vida intentant entendre la posició dels meus avis davant l’enfrontament de la Guerra Civil. Formaven part d’aquella Catalunya que per diversos motius no es va sentir identificada amb la República Española. És bo no oblidar que aquesta mateixa república havia empresonat feia relativament poc a tot el Govern de Catalunya com a conseqüència dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.

La Catalunya dels meus avis es va sentir amenaçada i perseguida els primers temps de la Guerra però això, d’entrada, no els feia feixistes. El cas de Carrasco i Formiguera seria un clar exemple de persona que ha de fugir el 1936 i en la fugida cau en mans dels feixistes de veritat que l’acaben afusellant. Després de la Guerra aquesta Catalunya es va veure encasellada en la Catalunya de Franco sense tenir en compte que, amb la situació que es vivia, potser era l’únic que podien fer per sobreviure.

Diuen que heretem d’alguna manera les experiències dels nostres predecessors. Potser aquella nena insultada com a feixista quan tenia 14 anys m’ha transmès aquesta por a la confrontació entre veïns per motius polítics. Fins i tot em va costar posar l’estelada al balcó i posicionar-me obertament com a independentista. Quan ho feia no podia evitar imaginar-me els meus avis dient-me que no em fiqués en política, que en el nostre país això era perillós.

Penso que durant la Guerra,  el veritable feixisme ja estava triomfant quan aconseguia que la gent normal s’etiquetés i s’odiés a cada un dels pobles de Catalunya classificant a les famílies en algun dels dos bàndols. Això li va facilitar la feina al veritable feixisme quan va arribar i va poder imposar amb violència la seva llengua, i la seva manera d’entendre el mon, un mon on les noies nascudes a la dècada dels 20 no van poder complir els seus somnis i les de després ja van ser educades per ni tant sols somniar cap possibilitat de canvi.

La meva àvia sempre em deia que seria escriptora i que havia de començar amb un llibre sobre la seva vida. Em deixaria  un diari que havia escrit ella de joveneta perquè el transcrivís, deia que en el diari hi trobaria totes les seves vivències de la Guerra, que va viure d’adolescent.

Jo no li vaig fer cap cas, he començat a escriure i compartir escrits quan ella ja fa anys que va morir i el diari no el vaig arribar ni a veure. Creia que si me’l deixava no l’entendria, feia una lletra complicada d’entendre amb moltes faltes d’ortografia que dificultava la seva comprensió.

Sempre s’havia queixat que va rebre l’educació en català durant la República i que després no tenia prou coneixements de castellà, però les faltes que feia escrivint en català demostrava que el problema no era de l’idioma sinó que va deixar els estudis a l’esclatar la Guerra quan ella acabava de fer els 14 anys. Aquesta queixa sobre l’educació rebuda en català demostrava com el franquisme va aconseguir introduir a la nostra gent que el català no servia per a res i que el què calia era saber castellà. Aquest era un pas important cap a la desaparició d’aquesta llengua.

Quan em plantejava el meu futur professional, aviat vaig descartar la possibilitat d’escriure, sabia que la meva condició de dona catalana i de poble petit no em permetria mai viure d’això. Amb els anys m’he anat adonant que necessitava escriure per sentir-me bé, per entendre’m i entendre el món. Després vaig començar a compartir els meus escrits amb amics i coneguts, com que  la seva resposta era positiva vaig pensar en algun mitjà per fer-los arribar a més gent. D’aquí va néixer la idea d’obrir un bloc on anar-hi penjant algun escrit a mesura que tenia una idea i el moment de desenvolupar-la.

De fa anys també he anat escrivint un reguitzell de poemes, alguns també els he compartit amb amics i coneguts. M’havia passat pel cap fer un llibre, però a mi m’agrada llegir cada poema sol i assaborir-lo a poc a poc. Si a mi m’agrada això pels poemes dels altres, havia de pensar la manera de fer-ho així amb els meus: d’un en un i a poc a poc. D’aquí va venir la idea de combinar alguns poemes amb música i alguna imatge per fer-ne un muntatge i compartir-lo.

El primer dels muntatges és sobre el poema “Solstici d’Hivern”, que m’ha ajudat en moments complicats recordant-me que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum. És un poema que he compartit amb persones que passaven etapes complicades i que en aquests dies que tantes persones s’enfronten a situacions de pèrdua i dol, desitjo compartir-lo per si pot ser d’ajuda.

Clicar aquí per veure el vídeo: Solstici d’hivern

Algunes vegades la vida et porta a situacions en que sembla que tots els elements es coordinin perquè passi alguna cosa. Aquesta sensació la vaig tenir en la col·laboració en el llibre de El Silenci dels Telers.

Durant el meu embaràs vaig conèixer i em va impressionar molt la història de la Maternitat d’Elna que va donar a conèixer l’Assumpta Montellà.  Crec que d’aquesta impressió va venir que la meva filla, que avui fa 14 anys, porti el nom d’Elna. Després van venir les trobades d’Elnes, algunes a Barcelona i altres a Elna. Aquí vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment a l’Assumpta i poder-la seguir més de prop en els seus projectes. Quan ella havia acabat d’escriure la vida de l’Elisabeth Eidenbenz (la jove suïssa ànima de la Maternitat) ens va oferir de presentar el llibre en les nostres poblacions. En aquells anys estava treballant en un projecte per dinamitzar les antigues colònies industrials del Llobregat situades entre Navàs i Berga. Per això la vam convidar a presentar-lo a la Colònia Pons on hi teníem un dels espais que estàvem dinamitzant.

Després de la presentació li vam oferir de visitar el Centre d’Interpretació de la Colònia Pons situat a l’Església de la mateixa colònia. No recordo si era abans o després de la visita, però si que recordo la conversa a la porta de la mateixa Església i el seu comentari: “Les colònies són la meva assignatura pendent i m’agradaria treballar-hi”. Li vaig dir que comptés amb l’equip que treballàvem al Parc Fluvial pel què necessités que estaríem encantades de donar-li el suport que fos.

I així va començar la tasca de buscar àvies que li poguessin explicar les seves vivències a les colònies i anar desgranant les seves vides. Unes vides marcades pel ritme de la fàbrica i les seves famílies. Unes vides viscudes més enllà de la perifèria que tenen la grandesa de les dones que han viscut tota la vida entregades als altres: marits, fills, pares ja grans, tot combinat amb els horaris que imposava la fàbrica.

Primer ens vam centrar amb la Guerra Civil a les colònies, l’Assumpta era una gran experta d’aquest període, les dones que l’havien viscut ja eren grans i hi havia poca documentació d’aquesta etapa a les colònies. Però de seguida l’Assumpta es va adonar que no es podia centrar només en aquell període, que el llibre havia d’ampliar-se als anys de després de la Guerra i fins al tancament de les fàbriques. Que les vides i experiències de les dones nascudes després de la Guerra també tenien molt interès i que ens aportaven una visió diferent del món de la fàbrica i les colònies.

I així van anar aflorant les històries, les anècdotes, la vida d’aquelles dones anònimes que les havien viscut sense fer soroll, però això no treu intensitat en cada un dels moments que van compartir amb l’Assumpta i que ella va saber plasmar en el llibre que ara s’ha convertit en una obra de teatre que podrem veure al mateix territori on van viure i viuen aquestes dones.

Avui la meva filla fa 14 anys, la mateixa edat que aquelles nenes s’havien de tallar les trenes per poder entrar a la fàbrica i així evitar un dels riscos que significaven els telers. Cada una d’aquestes dones et poden explicar què en van fer d’aquelles trenes i com al tallar-se-les entraven de ple al món adult, algunes encara les guarden. Tampoc puc evitar pensar en el poema de l’Elionor del Miquel Martí i Pol que tan bé explica aquesta entrada a la fàbrica i com això era un cicle que s’heretava de mares a filles, fins que les fàbriques van tancar a conseqüència de la globalització.

Cada vegada que es crema una part del territori, no puc evitar de reviure aquell 4 de juliol de 1994 en que el foc va arribar a tantes poblacions del Bages i Berguedà. Recordo tots els mitjans de comunicació parlant del foc de Montserrat mentre veiem una columna de fum molt amenaçadora acostar-se al poble. Ens semblava impossible que fos el foc de Montserrat, no podia ser que semblés tan proper. Algú va comentar que havia començat un foc a un camp de Gargallà, però hi ha uns 15 km de distància fins a Puig-reig i el fum s’acostava cada vegada més.

Crec que deurien ser pels volts de les 3 de la tarda que vam veure les primeres flames dalt del Turó de la Senyera. Recordo les corredisses pels carrers i els nervis de tothom. Vaig anar a la Plaça per si podia fer alguna cosa i allà ens vam adonar de la difícil situació. Els bombers del poble eren a apagar el foc de Montserrat, de fet tots els efectius del país eren allà. Els mitjans de comunicació seguien sense parlar del nostre foc, d’aquell foc que estava destruint tot l’entorn i volia entrar a les nostres cases baixant molt ràpid per la carena.

Algú va dir que s’havien d’evacuar els avis de la residència i vaig anar a casa a buscar el cotxe, però feia poc que sabia conduir i el cotxe no era dièsel, per això m’ho van treure del cap. M’ha quedat molt gravada la imatge de veure a la porta de casa algunes coses per si havíem de marxar. Semblava impossible que estiguéssim vivint una cosa així en un poble de més de 4000 habitants totalment abandonats.

Aquell foc va durar gairebé una setmana, el segon dia ja vam veure mitjans aeris i terrestres. També al segon dia en van començar a parlar els mitjans de comunicació i els polítics. Aquell 4 de juliol va quedar marcat en la memòria de tots els que el vam viure i sempre que hi ha algun incendi forestal, revivim tot el què va passar.

Després de l’incendi recordo la desolació de recórrer per espais estimats convertits en cendra, aquells turons verds plens de pins totalment calcinats, tot el paisatge de la meva infantesa havia desaparegut. Recordo els mateixos comentaris que sento ara amb el foc de les Terres de l’Ebre: que si el sistema econòmic ha fet que la gent abandoni el camp, que si els boscos estan abandonats, que hem de trobar sistemes perquè això no torni a passar. Però 4 anys més tard una altra columna de fum destruïa una part important del Solsonès. Cremava uns boscos que havien sigut el consol per la pèrdua dels del meu poble, ja que aleshores jo treballava allà i cada dia els veia i recordava com eren abans de l’incendi. I altra cop els mateixos comentaris i declaracions.

I avui, més de 20 anys després, ho tornem a veure a les Terres de l’Ebre i tornem a sentir el mateix diagnosi i les mateixes declaracions. Quan aprendrem que l’equilibri territorial és important pel futur del país? Quan aprendrem que s’hi han de destinar mitjans i imaginació? Quan aprendrem que si deixem al mercat que ho reguli, el territori s’anirà despoblant per manca de feina i de serveis?

Avui a Puig-reig farem un homenatge als veïns del poble que van ser deportats als camps nazis. Encara recordo la impressió que em va fer veure la llista de persones nascudes a Puig-reig en el llibre “Els catalans als camps nazis” de la Montserrrat Roig. La primera impressió va ser la de ser conscient del gran nombre de catalans que van patir l’horror nazi que apareixien al llistat del final del llibre classificats pels pobles d’origen. Després vaig buscar el meu poble i altres pobles veïns, a mesura que anava llegint la llista reconeixia a famílies properes a través dels cognoms. Això significava que persones que havien nascut, jugat i s’havien fet grans en els mateixos carrers que jo, havien acabat la seva vida tan lluny de casa i en unes condicions tan dures.

Aquesta realitat, però, es vivia de portes endins, al poble res feia pensar que alguns dels seus veïns havien hagut de viure aquestes experiències tan dures. Jo mateixa descobria aquesta realitat a través d’un llibre en una biblioteca.

Aquests dies parlant del tema amb un familiar dels homenatjats, m’explicava que hi ha una placa amb el seu nom a Prats de Motlló, però al seu poble natal no hi havia res. Finalment a Puig-reig hi haurà les llambordes daurades amb el nom de cada un dels deportats, per fer-nos conscients dels horrors dels feixismes i els totalitarismes.

Per casualitats de la vida, aquest acte a Puig-reig coincideix amb la mort als 103 anys de Neus Català, supervivent d’un d’aquests camps. També per casualitats fa poques setmanes vam tenir al poble a la Carme Martí, autora del llibre “Un Cel de Plom” sobre la vida de Neus Català. Aprofitant que l’autora era aquí em vaig comprar el llibre sense tenir molt clar si me’l llegiria. Després de llegir “K.L. Reich” de Joaquim Amat i Piniella, autor també vinculat a Puig-reig, m’havia promès que ja no llegiria res més d’aquest tema, ja que només em provocava perdre la confiança en la naturalesa humana. Amb “K.L_ Reich”, escrit un any després del seu alliberament i inspirat en les pròpies vivències, et feies molt conscient de “la internacional del sofriment” que van ser aquells camps amb persones de totes les nacionalitats sofrint juntes i de fins on som capaços d’arribar a l’hora de fer-nos mal els uns als altres.

Crec que em llegiré “Un Cel de Plom”, després d’haver vist alguns reportatges de la Neus Català on m’adono que es tracta d’una dona molt forta i m’impressiona moltíssim tot el que diu i com ho diu. La seva vida, com a supervivent, sempre va ser la de lluitar contra la ideologia que havia provocat aquells horrors i ser la veu de les que no van sobreviure per explicar-ho. El mateix motiu que va portar a Amat i Piniella a escriure el seu llibre poc temps després de sortir del camp.

Espero que aquest llibre m’ajudi també a entendre que en la naturalesa humana hi ha la força de la solidaritat, de la superació dels moments difícils i no només aquesta destrucció cap als altres. Acabaré amb una frase que va escriure en una carta un dels homenatjats avui a Puig-reig:

“ Tots tenim el bé i el mal dins nostre, som nosaltres els responsables que predomini l’un o l’altre”

Aquesta era una definició del poble on vaig néixer, una definició que havia sentit a casa, però també a fora i, més endavant, a persones de fora del poble que quan els deia d’on era em comentaven això: “Puig-reig és un poble sense classes socials”.

Aquesta frase venia originada per la història recent del meu poble, un poble que havia crescut gràcies a la revolució industrial de la segona meitat del segle XIX, amb la construcció de les colònies industrials al voltant del riu Llobregat. Això va fer que no hi haguessin famílies de tota la vida enfront de famílies nouvingudes, tots érem nouvinguts, alguns de més antic, altres més recents. Les famílies que feia més anys que vivien al poble havien arribat a finals del XIX o a principis del XX i les més recents amb la forta immigració dels 60´s i 70’s. Abans de la revolució industrial, el poble estava format per algunes cases disseminades i un nucli gairebé inexistent.

Durant els primers anys de la meva vida vaig creure que les classes socials formaven part de la història i no de la realitat. El fet d’haver nascut en un poble on la majoria de gent treballava a la fàbrica, però independentment d’on treballessin els pares i mares (a la fàbrica, a la botiga, propietaris d’alguna petita empresa o vinguessin de pagès) tots teníem la mateixa educació i anàvem a les mateixes escoles. Això ens podia fer interpretar la realitat com que tots tindríem les mateixes oportunitats en el futur.

Quan anava fent el meu camí i em plantejava que aniria a estudiar a la Universitat, em vaig començar a adonar que algunes amigues meves no s’ho podien permetre, això em creava una tristesa i un sentiment d’injustícia. Aquella ja era una època en que la forta crisi del tèxtil havia tancat la gran majoria de fàbriques del poble i moltes famílies passaven per problemes econòmics.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona entre estudis i alguna primera feina que hi vaig fer, em vaig anar adonant que les classes socials eren ben reals i que en funció del barri on vivies, tenies unes oportunitat o unes altres. Existia allò tan curiós dels que vivien sobre la Diagonal i els de sota. En funció d’on naixies anaves a unes escoles i no a unes altres, et relacionaves amb un tipus de gent i no amb una altra, tenies unes possibilitats a la vida i no unes altres, per tant les classes socials si que existien i no eren una cosa que només aparegués als llibres d’història.

Aquests dies veient el judici als presos polítics i veient el nivell que està demostrant l’alta judicatura de l’Estat, encara veig més clar que aquestes persones no són allà pels seus mèrits sinó pel privilegi heretat d’haver nascut on han nascut.

Ja fa dies que quan m’assec a escriure noto la seva mirada, és una mirada que em ve a través d’un llibre que parla d’una vida, de la vida de la Dolors Molist, una dona que va néixer el 1917 a Manresa i que li va tocar viure tres guerres: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial a França on s’havia exiliat i finalment la Guerra d’Algèria on hi va viure 10 anys.

Cada vegada que veig la seva foto a la portada del llibre em recorda molt a la meva àvia Maria, que havia nascut el 1911. L’àvia Maria en va viure una de Guerra, la del 36, però també l’havia marcat fortament. Ella no es va exiliar i podríem dir que en comparació amb la Dolors va tenir sort, però viure una Guerra ja és una experiència que ningú hauria de viure. Actualment estic transcrivint les cartes que ella i el seu promès, el meu avi, es van intercanviar durant tot el 1936, que havia de ser l’any del seu casament, però la Guerra no ho va permetre i es van casar 4 anys més tard.

Avui he pensat en elles dues perquè he trucat a una altra àvia, que el 25 de gener ha fet 90 anys, una altra àvia que li va tocar viure dues guerres de molt joveneta. En el transcurs de la conversa ens ha dit que sí que feia 90 anys que havia nascut, però en feia 80 que havia deixat Puig-reig camí de l’exili, just el dia que feia 10 anys. Pocs dies més tard, concretament el dia 1 de febrer, entraven les tropes franquistes al poble; em pot dir la data exacte perquè durant molts anys era el nom del carrer on vivia i que amb la democràcia va recuperar el nom del carrer de les Abelles. Durant molts anys li ha costat parlar de totes les experiències d’aquells anys, però a vegades explica alguna anècdota, algun record. Un dia ens va parlar d’una nina que se’n va emportar amb ella i que es va perdre pel camí. Avui ens explicava l’amistat amb la filla de la família francesa que els va acollir, ja que la seva tieta hi treballava de minyona. Ens deia que van establir una amistat tan forta amb la nena de la casa, que avui encara estan en contacte.

Fa una setmana vaig rebre una trucada de Mèxic, era l’Aida, filla de la Maria. La Maria era cosina de la meva àvia, que després de la Guerra es va exiliar a Mèxic amb el seu marit Benet i la seva filla Aida. Durant tota la vida, la meva àvia Mercè i la Maria es van cartejar i van mantenir el contacte. Després de la mort de Franco la Maria va tornar amb l’Aida i així va ser com les vaig conèixer. El Benet no va poder venir, havia estat esperant la mort de Franco per tornar, però no hi va ser a temps. Recordo la tornada de la Maria i l’Aida després de tants anys, recordo que per la Maria res era tan meravellós com en els seus records: ara el riu Llobregat portava menys aigua, Montserrat no era tan majestuós, les Fonts del Llobregat eren més seques i a Barcelona gairebé no se sentia la llengua catalana. Aquí era mexicana i a Mèxic era catalana, no era d’enlloc i això li provocava tristesa. La Maria va morir ja molt gran, ara seguim en contacte amb l’Aida, aquella nena que va marxar a l’exili molt petita i que ha superat els 80 anys i s’expressa en català amb accent mexicà.

Fa uns moments he llegit “El dia que s’ho enduen tot” de la revista La Mira sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el saqueig organitzat i registrat que fan. Com destrueixen la memòria del país, registre a registre i com recopilen informació per destruir als seus enemics que havien perdut la Guerra i no havien fugit.

Quantes vides estroncades per l’absurd! quant sofriment que no hauria de ser! quantes persones a dia d’avui estan vivint situacions semblants o pitjors? Per què no n’aprenem del passat?
Fa uns dies en la visita d’una exposició a Miravet sobre la Batalla de l’Ebre no vaig poder evitar de deixar-hi escrit un poema inspirat en el sofriment causat per la Guerra Civil, em va ajudar la meva filla Elna que fa millor lletra que jo: