Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Prada

Una escapada a Catalunya Nord

0

El cap de setmana passat Rosa Magraner, la poeta argentina Adriana Serlik i jo mateix estiguérem uns dies a Catalunya Nord per presentar el llibre pòstum Venim del sud del nostre amic valldignenc Sico Fons i per participar a la XVI Trobada d’Associacions Astronòmiques de Girona on havia de fer una ponència sobre la figura i l’obra de Pere Horts,  que fou president de la Societat Astronòmica de Figueres i fundador de Cel Fosc.

Les cròniques dels dos esdeveniments es poden llegir ací: presentació llibre de Sico Fons a Perpinyà i ponència sobre Pere Horts a Llagostera.

Entre aquests dos actes principals encara tinguérem temps per fer una mica de turisme pels pobles i ciutats del nord del país que tant hem passejat des de les llunyanes estades a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada durant els anys 80. Ens passejarem i férem homenatges als personatges i paisatges de la memòria històrica.

La plaça de Prada un dia de tardor. Enric Marco

La casa on ens allotjàrem, a Pollestres, prop de Perpinyà tenia una meravellosa vista al Canigó, la muntanya sagrada, que se’ns aparegué blanca divendres 18 al vespre després d’una lleugera nevada. Tanmateix la pujada de la temperatura el dia següent va desfer la neu completament.

El divendres 18 d’octubre, després de la presentació del llibre de Sico al Casal Català de Perpinyà ens n’anàrem a sopar al Café Vienés situat a la plaça Francesc Aragó. L’astrònom nord-català té una història singular relacionada amb la mesura del meridià terrestre i la definició del metre, activitats relacionades amb la modernitat que pretenia la Revolució Francesa. I fins a la Safor i la Marina Aragó arribà el 1806 per mesurar l’arc del meridià tractant d’enllaçar-lo amb Eivissa. I allí en la plaça estava l’estàtua de l’astrònom.

El matí del dissabte 19 ens endinsàrem en la comarca del Conflent sota la mirada del gegant Canigó. En arribar a Prada ens acostàrem primerament al cementeri per fer la visita a la tomba de Pompeu Fabra, seny ordenador de la llengua catalana. Pompeu Fabra (1868-1948) va morir a Prada de Conflent després d’una brillant carrera com a renovador de la llengua catalana amb la publicació de la Gramàtica (1918) i un Diccionari (1932), entre altres obres. El 1932 va ser nomenat catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona. A Prada coincidí amb el músic Pau Casals, on va residir fins a 1957. Pompeu Fabra encarna l’intel·lectual víctima de la barbàrie que va comportar la dictadura franquista després de la Guerra Civil. Allà cap a la meitat del camí que travessa tota la necròpoli trobàrem la seua tomba. Però només amb una ram de flor, sense cap bandera.

I com hi passa a tot cementeri de l’estat francés, a l’entrada rau el monument als morts de la Gran Guerra, amb la llista dels joves del poble massacrats en una guerra cruel. Tota una generació de joves anihilada en les trinxeres.

Dissabte de matí a la plaça de Prada fan mercat de proximitat. Compràrem formatge i després dinàrem en un restaurant a la plaça del poble on ens atengueren en un català preciós. Però cap a les 15 h haguérem de sortir corrents cap a Perpinyà ja que a les 18 h havíem d’estar a Llagostera. Tinguérem temps encara per buscar el Lycée Renouvier i recordar vells temps.

Després de la xarrada homenatge a Pere Horts a Llagostera i el sopar amb l’organització de la Trobada, tornàrem al poble on ens allotjàvem. Feia una mica de fresca i en aparcar el cotxe la Lluna se’ns presentà enmig d’un espectacular halo. El fenomen òptic que era digne de veure, a més amb Júpiter situat en direcció a les 7.

Un halo és un conjunt de fenòmens òptics que consisteix en cercles al voltant del Sol o la Lluna i que es deuen a la refracció o reflexió de la llum quan passa a través dels cristalls de gel en suspensió a l’atmosfera que creen arcs i punts blancs o de color al cel. Són produïts pels cristalls de gel en cirrostratus alts (5-10 km) a la troposfera superior. El més habitual és el cercle lluminós de 22º de radi a l’entorn del Sol o de la Lluna.

Diumenge de matí ja férem les maletes per tornar a casa. Ens quedaven molts quilòmetres per endavant. Però no tornaríem de manera directa ja que faríem marrada per Elna i Cotlliure per creuar la frontera estatal per Portbou. Adriana volia visitar alguns indrets significatius del camí de l’exili. Feia un dia magnífic, assolellat i sense vent.

La Maternitat d’Elna. Enric Marco

La nostra primera parada fou la Maternitat d’Elna. Situada al Castell d’en Bardou, la Maternitat d’Elna va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades, fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer 597 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil espanyola que estaven internades en els camps propers a Elna. La maternitat d’Elna va ser també anomenada la maternitat suïssa, ja que era obra d’una fundació humanitària d’aquesta nacionalitat. Adriana no coneixia aquesta institució que tant va fer per a les dones exiliades que ho van perdre tot en fugir de casa davant de l’avanç feixista.

La següent parada seria la visita a la tomba del poeta espanyol Antonio Machado, soterrat al cementeri de Cotlliure. Com que era dia de mercat no era fàcil acostar-s’hi així que només Rosa i Adriana pogueren anar a rendir homenatge al poeta. Sempre amb flors fresques i envoltat de banderes republicanes és un lloc de visita obligada dins de la ruta de la Memòria Democràtica.

Continuarem fent la ruta de l’exili al revés. Amb un dia assolellat com el que feia les vistes de la Costa Vermella són d’allò més impactant. Els torrents l’han retallada i una darrera ofensiva de la mar ha creat una gran quantitat de golfs i de cales. Passem per Banyuls de la Marenda, amb la seua característica rampa arquejada per accedir a la immensa platja si vens des del nord. Ja erem prop de Cervera, darrer poble de Catalunya Nord i des del qual, després de moltes corbes arribem al cim entre Cervera i Port Bou, l’antiga frontera entre Espanya i França. I per aquest punt, des d’on es domina la badia de Portbou, hi passaren milers de refugiats entre el gener i febrer del 1939 fugint de l’avanç franquista. I allí mateix la Ruta de la Memòria Democràtica ho recorda amb panells.

Arribàrem finalment a Portbou, amb la immensa estació ferroviària que domina el paisatge. Ens quedava la visita al monument a Walter Benjamin, situat a l’entorn del cementeri. Com s’explica la web del monument:

Passatges, de l’israelià Dani Karavan, és un memorial en homenatge al filòsof Walter Benjamin en el 50è aniversari de la seva mort. Situat a l’entorn del cementiri de Portbou, on Walter Benjamin està enterrat, a Passatges conflueixen elements de gran rellevància cultural, ambiental, paisatgística, històrica i simbòlica.

Va ser impulsat per l’associació AsKi de Bonn i va ser sufragat per alguns estats federals d’Alemanya i la Generalitat de Catalunya. Richard von Weizsäcker (1920-2015), president aleshores de la República Federal d’Alemanya, s’interessà personalment pel projecte i fins i tot visità Portbou.

Walter Benjamin, nascut a Berlín el 15 de juliol de 1892 al si d’una família jueva benestant, es va suïcidar a Portbou el 26 de setembre de 1940, on la vigília havia arribat a peu des de França. Posseïa un visat expedit a Marsella que suposadament permetia de passar per Espanya i Portugal per arribar als EUA. L’Alemanya nazi l’havia desposseït dels documents de ciutadania el febrer de 1939 i França li havia negat el permís de residència, tot i haver-se instal·lat a París el 1933. Per consegüent, no disposava de l’autorització requerida per sortir de França i es va veure abocat a travessar a peu els Pirineus amb altres fugitius, amb greus dificultats per la malaltia de cor que patia. Perseguit per la Gestapo, la seva mort s’atribueix al fet que va constatar que les autoritats espanyoles de l’època tenien la intenció de retornar-los a França, amb el destí que això suposava, després de patir l’internament al camp de Nevers un any abans.

Vista de la badia de Portbou des del Memorial de Walter Benjamin. Enric Marco

I fins ací arribà la nostra curt visita al nord de Catalunya. Que aquest escrit servesca com a record de la nostra estada.

Imatges: Totes les fotos són d’Enric Marco.