Bloc de notes

Avui s’ha sabut que la visita que el rei d’Espanya tenia previst de fer aquest cap de setmana a Girona i l’Empordà no es farà. Diuen que és perquè les mostres populars de rebuig que s’estaven preparant l’haurien deixat malament. No sé si acabar de creure-m’ho, ni la no-visita ni que sigui per por de les manis de rebuig, però això és el que ha sortit a la premsa.

La monarquia espanyola està cada vegada més mal vista per més de gent i cal aprofitar-ho per desmarcar-se del règim, no només del seu cap visible. A més, cal rebutjar també tot i tothom que des de Catalunya li dona suport o hi contemporitza, des del Círculo Ecuestre fins als germans Roca.

Que malament, a Hong Kong. El règim de la Xina continental se n’està sortint i sembla que acaba de clavar el toc de gràcia a l’oposició democràtica; espero que no sigui el que sembla. A Catalunya sabem per experiència que lluitar contra un gegant imperialista és difícil; Espanya (i França) no són tan gegantins com la Xina, d’acord, ni Hong Kong és cap nació com nosaltres, vale, però costa no trobar semblances ni identificar-se amb ningú en aquestes batalles geopolítiques de davids i goliats.

Tanmateix, 300 anys de resistència també ens ensenyen que la capacitat de patiment dels pobles pot ser formidable i que la regeneració pot arribar quan tot semblava dat i beneït. Ànims!!!

Ara que (al menys una part de) la premsa es fa ressò de la mort del policia torturador Billy el Niño és un bon moment per tornar a denunciar aquesta democràcia de fireta que tenim i recordar alguns fets. Per exemple, que el final de la dictadura feixista no va pas comportar  la depuració d’al menys un parell dels elements estructurals del sistema: la judicatura i la policia franquistes.

El cas d’Antonio González Pacheco no és pas una excepció. Aquest article de “Crític” repassa l’historial d’onze policies acusats de tortures durant el franquisme que van fer carrera en democràcia i van rebre ascensos i condecoracions per part de governs espanyols tant de dretes com de l’autoanomenada esquerra.

Whatsapps a tort i a dret. La gent no ho té fàcil per sortir de casa però es mou a les xarxes. Els últims missatges treuen foc pels queixals.

Ahir el govern espanyol va escenificar una roda de premsa sobre el coronavirus i va semblar que comunicaven un cop d’Estat amb quatre ministres i, al darrere seu, un parell de generals carregats de medalles.

Mesures noves? De Sanitat i Interior no van dir res de nou. En canvi, Defensa ja ha fet sortir al carrer uns quants soldats perquè es passegin per quatre o cinc ciutats espanyoles (de moment). El ministre de Transport més bla, bla, bla i que no es tanca cap territori però els trens, avions i busos circularan amb freqüències de pas més baixes; això sí, tot un ministre per dir que posaran un rètol al bus que digui a la gent que només hi pugi si ho necessita molt.

En resum, la cosa va de Arriba España, pàtria ferma, obstinada i fins i tot encegada (ara contra un virus).

I sí, anem a un mes de confinament (de moment) i diria que això serà més mal portat que a la Xina (qüestió d’individualisme o manca de visió comunitària).

El sistema sanitari començarà a patir (ja ho està fent) i s’acostarà perillosament al col·lapse (hi caurà?); començarem a veure hospitals de campanya, gent apilonada en passadissos i lliteres i escenes així. Diuen que ho pillarem més de la meitat de la població en diferents graus, majoritàriament lleus (desitgem), però amb un nombre considerable de casos greus i molt greus.

Pateixo molt per l’A, que té el sistema immunitari afeblit i aquest divendres hauria d’anar a Barcelona. Espero que no calgui. Què passaria si s’encomanés del virus i no pugués accedir a l’hospital perquè un piló d’avis malalts el col·lapséssin?

Mentrestant, el nostre projecte nacional aturat a l’andana. Cuidem-nos tot el que puguem i anem esmolant les eines per quan puguem sortir-ne.

Per cert, les xarxes de base d’autoprotecció, d’ajuda, també seran molt importants, perquè el que ve serà molt diferent al que hem viscut fins avui. El sistema econòmic trontolla. El model de desenvolupament de creixement en quantitat, de producció, de consum, globalitzat, desigual, corrupte, insostenible, no és viable ni pel sistema ni per a la humanitat: canvi climàtic, cada cop més desigualtats, guerres, etc.

Doncs ja tenim aquí l’estat d’alarma. La covid-19 ha donat una altra oportunitat i els que manen l’han aprofitada per controlar-nos encara més amb l’excusa que no ens encomanem cap virus. I no només aquí sinó també a molts altres països (cada nínxol de poder vol perpetuar-se en el seu espai).

En el discurs del president espanyol hi ha hagut més referències a la policia i l’exèrcit que al personal mèdic i sanitari, i per un moment ha semblat que acabaria el discurs amb un “arriba España”. En Marc diu que ha estat un cop d’estat en prime time. Potser estem exagerant quan ens queixem d’aquestes mesures? Només potser, però és evident que el govern té premsa, ràdio i TV controlades; aquestes portades, per exemple, no són propaganda nacionalista espanyola?

Tot i això, les mesures no han estat tan dràstiques com em pensava: “millor no sortir de casa però si has de treballar, surt”. No acabo d’entendre l’eficàcia d’un confinament selectiu perquè de què serveix que uns quants ens quedem a casa si molts altres poden sortir?

Aviam quant durarà tot això.

Per cert, aquests diaris amb el virus de color groc i la referència a la unitat em fan mal als ulls.

Sembla que això del coronavirus va de pujada i per llarg i cada cop se’n parla més. Potser ens estan preparant per alguna cosa? A Itàlia ja hi ha ciutats en què s’ha “confinat” la gent. Tot i això, recordo quan es parlava de la grip aviària o del SARS i semblava que hi hauria d’haver una hecatombe mundial; avui, qui se’n recorda?

Als governs de tot el món els va molt bé que la gent estigui amoïnada amb aquestes coses perquè mentrestant no fem preguntes de mal respondre ni fiquem el nas en qüestions incòmodes. Per exemple, aquesta setmana s’ha sabut que el rei va cobrar 100 milions de dòlars en comissions per armament venut a Aràbia Saudí; la premsa gairebé no en parla i en canvi omple les pàgines amb infeccions i malalties desconegudes. Això de la màfia reial ja se sap de fa temps però sempre troben la manera de despistar la gent. La borbonada sí que és un bon virus!

Crec que alguns problemes que ens trobem en la lluita que mantenim amb l’Estat els tenim per manca de memòria: sovint oblidem amb qui ens les havem; gent capaç de fer coses com les que explica l’Igor Goikolea: “A las 4.00 del día 6 de setiembre de 2001, estoy durmiendo y me despiertan unos ruidos. Salgo al pasillo y veo unos guardias civiles discutiendo con mis padres. Me acerco y me preguntan si soy Unai Romano, a lo que contesto que sí…”

La Blanca Serra sap explicar molt més bé que jo el mal que ens fa donar oxigen a un Estat que sempre tenim en contra. Sembla que siguem masoquistes.

Trobo que les reflexions d’en Roger Castellanos són molt encertades.

Primera, d’acord que ens volen culpar de la seva intransigència: “si no dones suport a Sánchez, permets que governi la dreta”. Doncs no: són ells que prefereixen que governi la dreta abans que reconèixer el dret a l’autodeterminació.

Segona, el determinisme en què sembla que es basa l’anàlisi d’ERC és, en el millor dels casos, confondre les ganes que passi una cosa amb les dades que n’indiquen la probabilitat que realment passi.

I tercera, comparteixo els tres punts per reconduir la situació provocada pel suport d’ERC: no acceptar rebaixes de plantejaments, reactivar la mobilització popular i no facilitar la governabilitat de l’Estat.

Jo també estic carregat de contradiccions respecte la investidura de Sánchez, però en Julià de Jòdar les sap explicar molt més bé que no pas jo. En canvi, l’Agustí Colomines sembla que ho té molt més clar.

Doncs mira, els analistes experts i entesos també s’equivoquen: hi haurà govern PSOE + Podemos.

Ahir vaig estar parlant molta estona amb una amiga que gairebé em va convèncer que votar aquest diumenge servirà d’alguna cosa.

Jo sóc més partidari de no votar que no pas de fer-ho. Primera, per qüestió de principis: si el parlament espanyol representa els ciutadans espanyols i jo no me’n sento, crec que si voto estic donant la raó als que diuen que sí que sóc espanyol. I segona, per qüestió pràctica: contràriament a la propaganda que envien els partits catalans que es presenten a aquestes eleccions, no crec pas que es pugui bloquejar cap iniciativa parlamentària que vulguin tirar endavant els partits espanyols perquè nosaltres serem sempre minoria.

Un petit punt a favor de presentar-s’hi és que el telenotícies et dongui una mica de temps quan parlen dels partits que s’hi presenten, i de retruc (si s’aconseguís algun escó) els instants que potser esgarraparíem de tant en tant en algun noticiari. De totes maneres, totes les mentides i mitges veritats de què puguem ser protagonistes a les seves teles no crec pas que ens beneficiïn gaire.

Però hi ha un altre argument a favor que és on insisteix la meva amiga: el punt de vista internacional. Una persona neutral en el conflicte comptarà els vots a favor i en contra dels partidaris i detractors de la independència, i aquí és on diuen que podem incidir si la situació internacional es mou de manera que algun estat pugui arribar a pensar que li pot sortir a compte ficar cullerada en això que en diuen els afers interns d’Espanya; i afavorir-nos. En això sóc bastant excèptic, la veritat.

No sé si la Marta Rojals és escèptica o no, però al seu article de Vilaweb defensa que sí que cal votar perquè les raons dels abstencionistes no les compta ningú, perquè poden ser moltes, i en canvi en el còmput de vots hi surt reflectit quants vots treuen els partits unionistes i quants en treuen els independentistes; això és el que, segons ella, importa o tenen en compte fronteres enllà quan parlen de nosaltres. Si és que això és així, potser els vots nuls sí que sortirien a compte perquè sí que es compten i normalment n’hi ha pocs; si de cop i volta, després d’una campanya independentista per votar nul, sortíssin molts de vots nuls, això seria tan fàcil de comptar com d’atribuir-ho al bloc indepe, no?

En Barbeta i jo tenim ideals polítics diferents però a vegades el llegeixo i trobo que fa uns pronòstics no pas tan desencertats. Avui diu que la tempesta perfecta està a punt d’esclatar perquè, segons ell, l’única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és una coalició PSOE-PP, si no és que acaba sent PP-PSOE, que comportarà enormes convulsions no només a Catalunya sinó a tot el territori espanyol.

Ja ho veurem. Si les persones som imprevisibles, la imprevisibilitat dels partits és incommensurable, i la imaginació del deep State per mantenir-se al poder no en parlem. I no té per què passar allò que volem que passi, més aviat al contrari (en el meu cas i referit a l’Estat, mai no passa).

És clar que hi ha molta gent que no desitja la independència de Catalunya però que tampoc no hi està decididament en contra. Em costa d’entendre que al menys una part d’aquesta gent no vegi que l’Estat s’oposa a la nostra lluita amb lleis i sentències i actuacions que resulten en restriccions de llibertat que també els afecten, i són prou intel·ligents i oberts de ment per no donar-nos la culpa a nosaltres que volem la independència.

Són gent a qui crec que la repressió desfermada que estem vivint els hauria de fer pensar en les paraules de Martin Niemöller; jo els confio les darreres engrunes d’esperança que em queden en l’esquerra espanyola perquè facin un pas endavant ara que és tan obvi que això que en diuen «l’equidistància» només afavoreix l’agressor; espero que ho vegin i tinguin prou valentia per prendre partit.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates vaig guardar silenci perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus no vaig protestar perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me no hi havia ningú més que pogués protestar.

M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. En transcric alguns talls però recomano de llegir-lo sencer perquè trobo que l’encerta de ple.

La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada. Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi. Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.

Sóc dels que he dit reiteradament que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. Per això dic que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes.

La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat.

Efectivament, no podem pas abandonar el camp de batalla per honorar les baixes.