Bloc de notes

Arxiu de la categoria: política espanyola

Començament en fals

0
Publicat el 9 de maig de 2020

Ara que (al menys una part de) la premsa es fa ressò de la mort del policia torturador Billy el Niño és un bon moment per tornar a denunciar aquesta democràcia de fireta que tenim i recordar alguns fets. Per exemple, que el final de la dictadura feixista no va pas comportar  la depuració d’al menys un parell dels elements estructurals del sistema: la judicatura i la policia franquistes.

El cas d’Antonio González Pacheco no és pas una excepció. Aquest article de “Crític” repassa l’historial d’onze policies acusats de tortures durant el franquisme que van fer carrera en democràcia i van rebre ascensos i condecoracions per part de governs espanyols tant de dretes com de l’autoanomenada esquerra.

 

Reflexions entorn la investidura de Sánchez

0

Trobo que les reflexions d’en Roger Castellanos són molt encertades.

Primera, d’acord que ens volen culpar de la seva intransigència: “si no dones suport a Sánchez, permets que governi la dreta”. Doncs no: són ells que prefereixen que governi la dreta abans que reconèixer el dret a l’autodeterminació.

Segona, el determinisme en què sembla que es basa l’anàlisi d’ERC és, en el millor dels casos, confondre les ganes que passi una cosa amb les dades que n’indiquen la probabilitat que realment passi.

I tercera, comparteixo els tres punts per reconduir la situació provocada pel suport d’ERC: no acceptar rebaixes de plantejaments, reactivar la mobilització popular i no facilitar la governabilitat de l’Estat.

Votar o no votar

0

Ahir vaig estar parlant molta estona amb una amiga que gairebé em va convèncer que votar aquest diumenge servirà d’alguna cosa.

Jo sóc més partidari de no votar que no pas de fer-ho. Primera, per qüestió de principis: si el parlament espanyol representa els ciutadans espanyols i jo no me’n sento, crec que si voto estic donant la raó als que diuen que sí que sóc espanyol. I segona, per qüestió pràctica: contràriament a la propaganda que envien els partits catalans que es presenten a aquestes eleccions, no crec pas que es pugui bloquejar cap iniciativa parlamentària que vulguin tirar endavant els partits espanyols perquè nosaltres serem sempre minoria.

Un petit punt a favor de presentar-s’hi és que el telenotícies et dongui una mica de temps quan parlen dels partits que s’hi presenten, i de retruc (si s’aconseguís algun escó) els instants que potser esgarraparíem de tant en tant en algun noticiari. De totes maneres, totes les mentides i mitges veritats de què puguem ser protagonistes a les seves teles no crec pas que ens beneficiïn gaire.

Però hi ha un altre argument a favor que és on insisteix la meva amiga: el punt de vista internacional. Una persona neutral en el conflicte comptarà els vots a favor i en contra dels partidaris i detractors de la independència, i aquí és on diuen que podem incidir si la situació internacional es mou de manera que algun estat pugui arribar a pensar que li pot sortir a compte ficar cullerada en això que en diuen els afers interns d’Espanya; i afavorir-nos.

És el punt de vista que defensa la Marta Rojals al seu article de Vilaweb.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Calcem-nos!

0

En Barbeta i jo tenim ideals polítics força diferents però a vegades el llegeixo i trobo que fa uns pronòstics no pas tan desencertats. Avui diu que la tempesta perfecta està a punt d’esclatar perquè, segons ell, l’única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és una coalició PSOE-PP, si no és que acaba sent PP-PSOE, que comportarà enormes convulsions no només a Catalunya sinó a tot el territori espanyol.

Ja ho veurem. Si les persones som imprevisibles, la imaginació dels partits és incommensurable, i de l’Estat no en parlem. I no té per què passar allò que volem que passi.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Silenci -on és l’esquerra?

0

És clar que hi ha molta gent que no desitja la independència de Catalunya però que tampoc no hi està decididament en contra. Em costa d’entendre que al menys una part d’aquesta gent no vegi que l’Estat s’oposa a la nostra lluita amb lleis i sentències i actuacions que resulten en restriccions de llibertat que també els afecten, i són prou intel·ligents i oberts de ment per no donar-nos la culpa a nosaltres que volem la independència.

 

 

 

 

Són gent a qui crec que la repressió desfermada que estem vivint els hauria de fer pensar en les paraules de Martin Niemöller; jo els confio les darreres engrunes d’esperança que em queden en l’esquerra espanyola perquè facin un pas endavant ara que és tan obvi que això que en diuen «l’equidistància» només afavoreix l’agressor; espero que ho vegin i tinguin prou valentia per prendre partit.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates vaig guardar silenci perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes no vaig protestar perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus no vaig protestar perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me no hi havia ningú més que pogués protestar.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

A la gent tòxica

0

M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. En transcric alguns talls però recomano de llegir-lo sencer perquè trobo que l’encerta de ple.

 

La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada. Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi. Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.

Sóc dels que he dit reiteradament que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. Per això dic que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes.

La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat.

Espanya no falla -i nosaltres?

0

Si el govern espanyol forcés una sentència absolutòria o bé una de prou baixa per tal que els acusats ja no haguessin de passar més de temps a la presó, no deixaria l’independentisme ben descol·locat?

Crec que l’Estat desmentiria clarament un dels mantres que ens hem cansat de repetir: “no hi ha res a fer en aquesta farsa de judici perquè ja fa temps que la sentència està decidida”. Penso que el govern espanyol en podria treure un bon rèdit i encara que la dreta cavernícola protestés s’hauria d’aguantar en veure que la dreta moderna, el PSOE, aconseguia desorientar altra vegada el separatisme. Després, una proposta assenyada perquè els partits catalans que s’autoanomenen assenyats no quedessin malament davant del seu electorat i potser ja haurien aconseguit que no es tornés a parlar d’independència fins qui sap quan.

De totes maneres, això no passarà i Espanya ens tornarà a donar la raó: no hi ha res a negociar perquè no es pot parlar amb un Estat que només entén l’argument de la força. Les regnes de l’Estat les porten gent fanàtica. Falta veure si els líders que ara estan al capdavant del nostre país també ho entenen així i hi fan alguna cosa; si no, resultarà que Espanya no falla però nosaltres tampoc, i l’empat que ja fa 300 anys que dura continuarà igual.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Amnistia vs Independència

0
Publicat el 8 d'agost de 2019

Veig que a l’espai polític veí del meu cada vegada es parla més o sobretot d’amnistia i no pas d’independència, que és l’objectiu de debò. Sembla que post-convergents i republicans vulguin confondre i fixar una idea al cap per no haver de lluitar per l’altra. Amnistia no és Independència, i ressaltar-ne una i ometre l’altra genera malentesos. Totes dues coses estan relacionades, segur, però a l’inrevés: l’amnistia no portarà la independència sinó que quan guanyem la independència podrem alliberar els presos.

No hi haurà cap amnistia si no aconseguim la independència, i si l’Estat cedís i hi hagués rebaixa de penes, permisos o alliberaments graduals seria a canvi d’acceptar renúncies; no volem anar per aquest camí.

No té sentit iniciar una lluita que comporti patir la repressió i llavors, quan arriba la repressió, negociar com alliberar-se’n a canvi de fer marxa enrere. Per fer això no calia pas haver començat i ens ho hauríem estalviat.

Per altra banda, un partit ha de parlar clar quan es presenta a unes eleccions. Cal tenir honestedat i si et presentes defensant groc no pots defensar blau quan has estat escollit. 

Malgrat tots els intents i esforços que fan per mirar de desmobilitzar la gent, ningú no té autoritat per decidir si el poble s’ha de rendir.

L’únic camí és anar enfortint la nostra lluita i anar debilitant l’Estat. Lamentablement no hi dreceres.

Un apunt més per acabar: tot fa pensar que la sentència que es prepara té l’objectiu de redefinir els límits de la llibertat per establir-los encara més avall que no són ara. I això, per cert, afecta tant la gent que creiem en la independència com la que no.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El meu referèndum 1/7

0

D’aquí a uns dies farà un any del referèndum d’autodeterminació que vam celebrar l’1 d’octubre de 2017 i voldria escriure’n quatre ratlles per mirar d’ordenar el que en recordo i de pas deixar-ne constància per escrit.

Vaig participar-hi activament però no hi vaig jugar cap paper rellevant més enllà d’enganxar alguns cartells les setmanes abans i bustiar una mica de propaganda; també em vaig quedar a dormir en un col·legi la nit de la vigília i tot el dia 1 vaig estar en el meu col·legi i després a l’Ajuntament.

Sense saber gaire bé com, suposo que una mica com tothom, em vaig trobar que en el meu país se celebrava un referèndum d’autodeterminació. És veritat que ja portàvem uns anys organitzant actes, manifestant-nos, lluitant pacíficament, però també veient que les autoritats no lideraven res, no ens feien cas, i per això la gent es va haver de posar al davant. Si no, no s’hauria pas celebrat cap referèndum. Pel que fa a mi, no és pas que estigués especialment implicat a cap organització tot i que era i sóc soci d’Òmnium i de l’ANC, i procuro anar a les assemblees d’IPS. Sempre he volgut la independència del meu país i el referèndum era la batalla de referència en aquells moments. Jo crec que va ser la dinàmica que va seguir el país, tot el que va passar abans del referèndum, el que em va empènyer a intentar ajudar i mirar de fer alguna cosa. Potser el fet que l’Estat prohibís el referèndum va ser el que va deixar més clar que era el lloc on s’havia de ser en aquells moments.

Un altre referèndum

0

Titulo “un altre” perquè per a la meva generació “el referèndum” serà sempre el de l’1 d’octubre de 2017.

Escric 35 anys més tard del que diu la data del post (al 1986 jo en tenia 23 i ara en tinc 58). Resulta que avui fa molts anys (12 de març de 1986) va tenir lloc el referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. El resultat a Salt va ser de 4.449 vots en contra d’entrar-hi i 3.809 vots a favor. 422 vots en blanc i 95 nuls. L’abstenció va ser del 36,34%.