Bloc del Claudi Cervelló

| Diari ARA,  10/06/2012

Probablement vostè i jo estarem d’acord que la discussió sobre quina serà la primera força política al Parlament de Catalunya els pròxims deu anys no dura ni un minut: serà Convergència i Unió, igual que en els últims trenta-dos. Em sembla molt més interessant la pregunta de quina serà la segona força.

Fins ara ho ha estat sempre el PSC, sens dubte perquè, després de CiU, ha estat el partit que ha interpretat millor la societat catalana. Tots dos partits han demostrat històricament tenir molt de nas per ensumar on era el centre. I, a més, com que el centre es movia lentament, els era fàcil anar-se movent amb ell al mateix ritme.

El procés històric, però, s’ha accelerat. La sentència del TC, la gran manifestació del 10 de juliol, la brutal crisi econòmica i la corrupció desbocada han desplaçat bruscament el centre de gravetat de l’opinió pública en dues direccions que no tenen per què ser antagòniques: cap al sobiranisme i cap a la indignació democràtica. Avui, reclamar un estat per a Catalunya és central. Avui, reclamar la taxa Tobin a les transaccions financeres és central. Fa escassament cinc anys, totes dues posicions eren perifèriques, recordem-ho.

Convergència i Unió, fent honor al seu admirable instint centrista, s’ha mogut ràpidament. Els últims dos anys ha fet un viatge innegable de l’autonomisme al sobiranisme, al mateix ritme que ho feia una àmplia majoria social. Certament, li costa més donar resposta a les noves exigències socials en matèria de qualitat democràtica i distribució de la riquesa, però en el terreny del catalanisme, que és la seva especialitat, CiU ha captat la nova sensibilitat majoritària i en el seu últim congrés ho ha certificat.

El PSC, en canvi, sembla haver perdut fatalment l’olfacte. En l’eix esquerra-dreta ha estat desbordat per la dinàmica del 15-M i els nous moviments socials. I en l’eix nacional, ha assistit impotent a l’acta de defunció del seu projecte històric: l’Espanya plural, respectuosa i federal. El PSC no està noquejat per una derrota electoral o per problemes de lideratge. El PSC està noquejat perquè bona part del que li donava raó de ser ha periclitat. La societat catalana ha vist que l’Espanya plural és impossible i s’ha mogut. I el PSC s’ha quedat quiet, paralitzat pel pànic.

En aquest context, una enquesta recent de GESOP per a El Periódico ha revelat que, si es fessin ara eleccions, per primera vegada la suma dels resultats d’ERC i d’ICV superaria el PSC, en percentatge de vots (20,3% contra 18,4%) i en diputats (31 contra 29). La dada no ha estat gens destacada en els canals del periodisme diguem-ne formal, però ha fet bullir les xarxes socials, i és normal perquè es tracta d’una novetat absoluta i perquè provoca hipòtesis morboses.

La més òbvia és la d’una coalició electoral d’ERC i ICV per fer el sorpasso al PSC i situar l’esquerra nacional com a segona força política del Parlament. La gran virtut d’una operació d’aquesta envergadura seria la normalització del mapa polític, amb una dreta nacional i una esquerra nacional d’estricta obediència catalana ocupant l’espai central del terreny de joc. Personalment no tinc cap dubte que es tractaria d’un punt d’inflexió en el procés cap a la independència, bàsicament pel que implicaria el fet que la primera força de l’esquerra deixés d’actuar com un fre (vegeu Pere Navarro amb el pacte fiscal) per passar a actuar com un accelerador (vegeu l’actitud de Junqueras i Herrera en el mateix tema). Voldria, però, fer tres consideracions:

1) Una coalició d’aquest tipus demanaria una gran generositat personal de Junqueras i Herrera, ja que probablement ni l’un ni l’altre podrien ser el cap de cartell i caldria buscar un personatge transversal i “compartible” pels dos electorats.

2) Caldria superar el risc que la fusió programàtica d’ERC i ICV no fos percebuda per l’electorat com la suma de dos maximalismes, un de catalanista i un altre d’esquerres. El programa de màxims de les dues forces ja el coneixem, el que no sabem és si serien capaces de posar-se d’acord en un programa de mínims.

3) Buscar fer el sorpasso al PSC no hauria de significar ignorar o menystenir el món PSC. Hi ha dirigents i quadres socialistes que sí que s’estan movent al ritme de la majoria social i vés a saber si en vista de l’immobilisme frustrant del seu partit es podrien sentir il·lusionats per una alternativa de suma de l’esquerra nacional fins al punt de fer el salt.

Tot plegat, hipòtesis, ja ho sé. Però suggerents, no?

| Diari ARA 10/06/2012 00:00

• Les crisis d’abans ens portaven a fer guerres, les d’ara ens porten a enfortir Europa: vivim un moment fortíssim d’integració.
• Els líders del futur s’estan coent ara a Brussel·les. Són optimistes i gens estatistes. Tenen noms com Viviane Reding i Martin Schulz. I saben que tenen el vent de la història a favor.
• Fins fa poc les eleccions europees eren eleccions nacionals de segon ordre. Ara les eleccions nacionals són seguides com a eleccions europees (va passar amb França i passarà diumenge que ve amb Grècia).
• L’eix franco-alemany és una condició necessària, però no suficient. Europa s’ha fet gran.
• Si en un hipotètic referèndum el Regne Unit surt d’Europa, Escòcia triarà la independència per tornar a Europa.
• A Europa no s’havia parlat mai tant d’Europa. Ni al món. Que parlin de mi encara que sigui bé.
• Les institucions europees, en la seva gènesi, estan concebudes per evitar la confrontació. Per això són tan lentes. Però segures.
• El problema de la Unió Europea no és la Unió Europea, sinó els estats membres de la Unió Europea.
• La gran pèrdua de sobirania dels estats en realitat no és respecte d’Europa, sinó dels mercats: només a través d’Europa recuperarem el control del deute i dels comptes públics.
• El Banc Europeu d’Inversions (BEI) és una institució seriosa que posa diners per a grans infraestructures elèctriques, de transport, de xarxes digitals. Mai finançarà un projecte com Eurovegas. I si no hi ha diner, no hi ha Adelson.
• Europa és rica i complexa: els liberals anglesos se senten propers als verds alemanys. A Espanya no hi ha liberals ni verds. A Catalunya sí.
• Molts grecs, i últimament també alguns espanyols, estan comprant pisos a Berlín. Quan hi ha problemes, hi ha porucs espavilats.
• L’euro és irreversible, entre altres coses perquè segons els tractats no es pot fer fora ningú de l’euro, només se’n pot marxar per pròpia voluntat. I ningú no marxarà, ni els grecs. Creuem els dits.
• Tot el que ara s’està decidint a corre-cuita no és improvisat: s’ha estat debatent com a mínim els últims dos anys a Brussel·les, que no és una torre d’ivori. S’hi treballa molt i fi. Millor que a Espanya, segur. I que a Catalunya també.
• A la Xina i els EUA la depressió europea els suposa un fort fre al creixement. Són els primers interessats que ens en sortim.
• No només Espanya ha patit problemes bancaris. Dexia va ser rescatada amb 55.000 milions.
• La millor notícia per a Espanya és que vinguin d’Europa els “senyors de negre” (Montoro dixit ) i posin ordre. Són la garantia per acabar amb l’endèmic populisme-amiguisme-inutilisme.
• L’efecte dominó ha passat perquè el sector bancari europeu està molt integrat, però en canvi els controls, quan existeixen, són nacionals. Cal una autoritat única de supervisió bancària.
• Ara bé: el problema ara mateix no són uns especuladors malvats, sinó uns inversors que, vista la inestabilitat, mostren aversió al risc i busquen llocs segurs per als diners, per exemple Alemanya, encara que els donin un interès mínim.