El bloc d'en Roc Fernàndez

Torna el tripartit, aquest és un dels resultats d’aquestes eleccions municipals. Només cal repassar els pactes arreu del país, començant per Barcelona on Ada Colau ha estat investida alcaldessa sense cap contrapartida per part del PSC ni ERC, tot i la feble majoria d’11 regidors que va obtenir.

Si analitzem els resultats dels pactes en base a la població de Catalunya, ens trobem que un 70% de la població està governada al seu Ajuntament per governs monocolors o altres pactes, un 26% de la població per governs tripartits d’ERC, Podemos, ICV i CUP, un 3% per pactes entre PSC i CiU i un 1% per pactes entre ERC i CiU. Curiosament aquesta fórmula havia de ser la prioritària i l’acordada per fer les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

El tripartit, com ho va ser en el seu dia l’any 2007 amb la investidura de Montilla, és el cavall de troia del procés d’independència. Només cal veure la tebior amb que els dits nous moviments radicals s’acosten al sobiranisme. Tots ells es proposen com a regeneradors de la democràcia, i partidaris de la democràcia directa de les assemblees i de les noves formes de participació. Es pot decidir tot, el color de les papereres, si tenim moneda municipal, el model  turístic… ara bé, si Catalunya ha de seguir formant d’Espanya això no és un tema de debat i tant Colau com el mateix procés constituent en fugen com gats escaldats.

I actuar, actuen igual que el tripartit, amb la pretesa superioritat moral, aquells que diuen que no volen moqueta a la plaça Sant Jaume perquè val diners, però es passen mitja setmana muntant pantalles de plasma i megafonia a tot drap. Actuant amb la demagògia de fer com a primera actuació l’aturar un desnonament que ja estava aturat i capitalitzant, immoralment, el sofriment dels desvalguts. Això al principi funcionarà, però com el tripartit, descobriran que no hi ha màquines de fer bitllets amagades, que per repartir cal produir i que tant important és qui va a ser desnonat com el que paga cada mes la hipoteca. I un govern sobretot ha de vetllar per fer fàcil la vida als que aixequen la persiana cada dia per poder ajudar als que no la poden aixecar.

En aquest joc, ERC sembla que hi ha tornat a caure de quatre grapes. Li torna a pesar més la E que la C. Diuen que tenen dret a liderar el procés, i tenen raó, sempre que per voler-lo liderar no te’l carreguis. Perquè d’oportunitats com la que tenim davant passen un cop cada 300 anys.

Fa dies que sentim enquestes i projeccions que auguren la irrupció de “noves” forces polítiques en el proper cicle electoral. Algunes d’aquestes forces polítiques venen esperonades per grups mediàtics que les cataloguen com a “nova política”. Estic parlant especialment de Ciutadans i Podemos, que són la mateixa fórmula a dreta i esquerra.

El curiós d’aquestes dues forces polítiques és que les dues neixen a força de plató televisiu, d’hores d’una presència desmesurada per sobre de qualsevol quota de pantalla raonable en base a la seva representativitat i una capacitat de fer arribar al missatge fora de l’abast de qualsevol partit dels dits de la “vella política”. Es tracta de la platocràcia, la democràcia i el partit construït a còpia de plató i d’una presència mediàtica constant i embafant.

Que la platocràcia té resultats sobre la intenció de vot i que tindrà un resultat electoral en forma d’escons i vots és evident. El que poso en dubte és que aquesta platocràcia representi una “nova política” entesa com una millora dels mecanismes de gestió i control de l’exercici del servei públic. Tampoc crec que representi una major transparència, sobretot, quan ni tant sols sabem què, ni qui porta a que el Pablo Iglesias o l’Albert Rivera de torn es passin tantes hores en les prime time de determinades cadenes. Molts dels seus possibles votants s’haurien de preguntar qui hi ha al darrera d’aquesta estratègia, per quins motius i interessos per no dur-se a desengany. El que la lògic em porta a pensar és que aquell que pretén trencar un statu quo de debò ho té força magre per tenir accés a tots els platós.

Des del meu punt de vista, la substitució de la democràcia per la platocràcia amb la seva alta dosi de populisme, la recuperació del discurs frontista (i en alguns casos de l’odi de classe) no ens farà millors. Lemes com el que fa servir Podemos  “Su odio nuestra sonrisa” no inciten a un debat democràtic, de contrast de les idees i dels projectes. No incentiven una superació de l’actual model i sistema de partits per l’aprofundiment democràtic i una major participació i transparència, sinó que recuperen el pitjor estil de la política dels anys 30 del S.XX de nefastes conseqüències. La nova política no pot ser el confondre l’adversari polític en un enemic.

Un altre element comú de la platocràcia és l’animadversió als sentiments identitaris, sempre i quan no siguin l’espanyol, és clar. Ciutadans neix de la confrontació lingüística amb el català i amb l’increment del sobiranisme i Podemos recupera la vella idea que el sentiment identitari és petit burgès. Per Podemos l’important és la persona i la lluita de classes però feta en castellà i de matriu espanyola. Ser espanyol, no és ser identitari és normal, lo altre és un invent, per això es diuen Podemos  i són molt anti casta fins que és l’hora de tocar estructures bàsiques del centralisme espanyol com Aena.

No deixa de ser curiós que aquesta “nova política”, que impregna tots els platós de TV tingui com a nexe en comú l’animadversió als sentiments identiraris, potser per això els que els fan sortir a la TV els hi interessa tant passar de la democràcia a la platocràcia.