Pols d'estels

La setmana passada m’entrevistaren per parlar de l’efecte de la contaminació lumínica sobre l’observació del cel. Per què no veiem les pluges d’estels? Tot al voltant de la pluja d’estels de les Leònides.

Por qué cada vez vemos menos ‘estrellas’ en las lluvias de estrellas, La Vanguardia, Javier Granda, 17/11/2015.

La pluja d’estels de les Leònides torna a posar de manifest els greus perjudicis que, tant per a la naturalesa com per a la salut, causa la contaminació lumínica en il·luminar-se llocs inadequats, a intensitats excessives i amb un rang espectral inadequat.

Enric Marco, astrònom del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i membre de la Societat Espanyola d’Astronomia, lamenta en entrevista telefònica que la il·luminació de les ciutats impedisca contemplar aquest tipus de fenòmens astronòmics, així com els estels i objectes celestes.

“És un tipus de contaminació que afecta a tots: és llum que va al cel i que ens fa perdre diners, perquè l’hem de pagar. A més, ara s’estan estudiant els seus efectes tant sobre la biodiversitat com en la salut humana. Els primers afectats són els insectes, que en la seua gran majoria són nocturns per a protegir-se així de la calor i els depredadors i utilitzen la lluna i els estels per a guiar-se i reproduir-se. Pot pensar-se que no importen els mosquits, les papallones nocturnes o els escarabats, però són la base de la cadena tròfica”, adverteix.

Respecte a l’efecte sobre la salut humana, Marco recorda que la llum afecta a la melatonina,……..

Per continuar llegint aneu a l’article original:

Por qué cada vez vemos menos ‘estrellas’ en las lluvias de estrellas, La Vanguardia, Javier Granda, 17/11/2015.

Imatge: Il·luminació LED a Palma de Gandia. La Safor. Crèdit: AM, amb permís.

Ja queda poc per a la nit del 17 al 18 de novembre. Si eixim de matinada podrem gaudir de la pluja d’estels de les Leònides. Un esdeveniment anual que ens lliga amb la resta de l’univers ja que els petits cossos que cauen tenen el seu remot origen en els primers moments de la història del sistema solar.

Els meteors d’aquesta pluja semblen provindre d’una zona del cel situada al cap de la constel·lació de Leo en el que s’anomena radiant de la pluja. Per això serà que la pluja tindrà el seu màxim de meteors a partir de l’eixida per l’horitzó est d’aquesta constel·lació cap a les 1:00 de la nit del 17 al 18 de novembre i durarà fins a l’eixida del Sol.

A diferència del que passà l’any 1999, enguany no hi ha prevista una gran tempesta de meteors. En aquestes tempestes poden arribar a caure de 500 a 1000 meteors per hora. Tanmateix la previsió de caiguda per al 2015 serà molt més modesta. Podrem arribar a veure un màxim d’uns 15 meteors per hora si ens desplacem a llocs foscos, lluny de la contaminació lumínica de les zones habitades.

A més a més, aquest any la Lluna no ens farà la punyeta amb la seua brillantor.  Tindrem la sort que la Lluna estarà en fase de quart creixent i a aquestes hores ja farà molt de temps que s’haurà post.  No ens conformem a veure les Leònides aqueixa nit sinó ja altres moments en que també seran visibles encara que amb menor intensitat. Podreu provar a veure-les també les nits anteriors i posteriors.

Cadascuna de les pluges d’estels que ocorren al llarg de l’any està associada a un cometa determinat. En el cas de la pluja de les Leònides el cometa responsable és el 55P/Tempel-Tuttle.

Els cometes provenen de les profunditats del sistema solar, o bé de l’anomenat Cinturó de Kuiper o del més allunyat encara Núvol d’Oort. Estan composats per diversos tipus de gels (aigua, diòxid de carboni, metà, etc…) que són volàtils i també per altres components químics orgànics i pols. Allà, ben lluny del Sol, amb temperatures baixíssimes, el cometa restà inactiu. Però en aproximar-se al Sol, en arribar a unes dues unitats astronòmiques (uns 300 milions de km) del Sol, els diferents tipus de gel comencen a desfer-se per l’escalfor de la nostra estrella.  Com que està en el buit, els gels passen directament a fase de vapor i se sublimen. Es quan es forma una cabellera de gas i pols i, a causa del moviment del cometa, aquesta cabellera s’estén cap enrere formant una immensa cua. Tanmateix aquesta sublimació dels gels no es suau. S’ha observat que el gas surt en forma de brots violents i grans dolls, arrossegant pols i gels amb ells i llençant-ho tot a l’espai. Aquest material, que té la mateixa velocitat del cometa, queda en la seua mateixa òrbita. El resultat al llarg del temps és que el camí del cometa queda ple de residus girant al voltant del Sol amb el seu mateix període orbital.

La Terra, en dies concrets, en el seu camí al voltant del Sol, creua les òrbites de diversos cometes al llarg de l’any. És el moment en que el nostre planeta recull aquestes deixalles cometàries i en que aquestes, en general menudes (menor d’1 mm), es cremen en entrar a l’atmosfera terrestre a causa del fregament tot formant unes traces de llum al cel nocturn.

La pluja de les Leònides que podrem veure els pròxims dies està associada al cometa 55P/Tempel-Tuttle.

Aquest cometa, amb un període orbital de 33 anys, ha deixat al llarg dels segles una bona quantitats de grans de pols i gels de diversa composició en la seua òrbita que la Terra recollirà en part durant la nit del 17 al 18 de novembre.

Les partícules de les Leònides són objectes ràpids. Impacten l’alta atmosfera de la Terra a una velocitat de 72 km/s. Les més grans de les Leònides mesuren al voltant d’un centímetre de gruix i tenen una massa de mig gram. Amb aquestes mides són capaces de produir meteors ben brillants. Amb els milions de cossos que cauen es calcula que cada any la pluja de les Leònides diposita de 12 a 13 tones de material extraterrestre en la superfície de la Terra.

On i com  podem veure les Leònides?

Tractar de veure una pluja d’estels des de la ciutat és una pèrdua de temps. El millor fóra buscar un lloc fosc, lluny de zones contaminades lumínicament i sense fanals molestos aprop, seure còmodament o, millor encara estirar-se a terra mirant cap a l’est. Caldria esperar l’eixida de la constel·lació de Leo per l’horitzó est cap a les 1:00 de la nit del 17 al 18 de novembre. I, sobretot, cal ser pacients i aguantar la fresca com a mínim una hora. Si ho féu així, segur que veureu alguna leònida ben brillant.

Imatges:
1.-Leònides a les cataractes del Niagara. Tempesta del 1833.
2.-Leònida capturada el 17 de novembre de 1998. Es veu la constel·lació d’Orió i la brillant estrella Sirius. Imatge cortesia de SOMYCE des de l’Observatori Astronòmic de Mallorca.
3.- Radiant de les Leònides.

L’astrònom Enric Marco ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies

L’entrevista que em va fer Josep Rexach Fumanya, per a Vilaweb el passat 11 d’agost.

Des de qualsevol punt del planeta cada any es pot observar la pluja d’estels tan espectacular de les Perseides, que aquí coneixem per les Llàgrimes de Sant Llorenç. És la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle, que cau cap a la Terra. Aquest fenomen astronòmic ja fa dies que es pot veure, però serà demà a la nit quan arribarà al punt culminant. Enric Marco, astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, ens explica quin n’és l’origen, la millor manera d’observar-les i per què apareixen cada any els mateixos dies.

—Què són les Perseides?
—Són residus que ha emès el cometa Swift-Tittle a la seva òrbita. Els cometes, que són conglomerats de gel, diòxid de carboni i residus sòlids, quan s’aproximen al sol són evaporats ràpidament. Quan aquest gel es converteix en gas s’emporta partícules sòlides. Els cometes van deixant un rastre amb aquests residus, que és com una cua. Aquesta cua llarga va embrutant-ne, d’alguna manera, l’òrbita, de manera que es va omplint de residus a l’espai, sobretot a les proximitats del sol. Quan la Terra es creua amb l’òrbita del cometa, aleshores aquests fragments petits són atrapats per l’atmosfera terrestre, cauen i xoquen contra la Terra.

—Aquests petits fragments poden arribar a la superfície de la Terra?
—No, perquè tenim una atmosfera que ens protegeix de l’espai. Qualsevol element menor de cent metres no arriba a la terra perquè es cremen quan freguen amb l’atmosfera, a uns setanta quilòmetres d’altura. Les partícules que deixa el cometa són molt petites. Fan pocs mil·límetres.

—Quina és la millor manera d’observar-los?
—La millor manera és cercar un lloc fosc on no hi hagi llum artificial pròxima. Estens una tovallola a terra, t’hi estires i mires cap al cel. És important de mirar cap a l’est. No s’hi val a asseure’s en una cadira perquè et poden passar per darrere.

—Per què cada any les veiem durant els mateixos dies?
—Perquè les òrbites del planeta Terra i del cometa són totalment estables. El sistema solar és estable des de fa milers de milions d’anys. Llavors, el moment d’interacció de les dues òrbites és justament la nit del 13. Són com dues carreteres que es creuen. A partir de la una de la nit és quan hi ha més possibilitats de veure-les.

—Si les òrbites del cometa i la Terra es creuen any rere any, pot ser que algun dia col·lideixin?
—Fa anys que els astrònoms ho estudien. Hi ha un cert perill d’impacte al futur però no els pròxims dos mil anys. Es calcula que la Terra i el cometa podran trobar-se físicament el 4479. Tanmateix, els cometes van perdent matèria i pot ser que d’aquí a dos mil anys ja no existeixi.

—Diuen que demà farà núvol. Què es pot fer si no podem veure les Perseides?
—Aguantar-se. Això sempre passa en astronomia. En tot cas, dijous encara es podran veure. Cal tenir en compte que en el decurs dels mil·lennis el cometa ha anat escampant partícules per la seva òrbita. Per això hi ha Perseides des de fa un mes aproximadament. Se’n poden observar des del 17 de juliol fins el 24 d’agost.

Què són les Perseides i com es poden observar més bé. Josep Rexach Fumanya, Vilaweb, 11 d’agost 2015.

Guarde’s els seus desitjos per a aquesta nit, perquè es va a fartar de demanar coses al cel. La NASA estima que la pluja de meteors de les Dracònides d’avui siga una tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora.

RAFEL MONTANER, Levante, 7 d’octubre 2011

Aquesta nit l’espectacle estarà en el cel. Aqueixos focs artificials celestes que són les estrelles fugaces donaran la campanada aquest dissabte 8 d’octubre, ja que els astrònoms estimen que les Dracònides d’enguany més que una pluja de meteors seran una autèntica tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora. Aquest esdeveniment sensacional, si els núvols no ho oculten, serà visible en tota Espanya entre les 18.00 i les 23.00 hores.

“Les Dracònides, a diferència de les Persèides d’estiu o les Leònides de novembre, solen passar desapercebudes, però enguany tots els experts coincideixen que van a ser fora del normal“, destaca Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Així, l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) de Barcelona -centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i el Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC)-, esperen més de 500 estrelles fugaces per hora, pronòstic que la NASA eleva “fins a 750 per hora“, segons relata Bill Cooke, cap de l’Oficina de Meteoroides de l’agència espacial nord-americana.

Des de la Xarxa Espanyola d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits (SPMN) que coordina l’astrofísic valencià Josep Maria Trigo, investigador de l’ICE, expliquen que les pluges de meteors reben el nom de la constel·lació de la qual les veiem sorgir. “Fruit de la perspectiva en la qual contemplem l’ablació de les partícules a l’entrar en l’atmosfera, semblen procedir d’una regió del cel denominada radiant“, apunta. Les Dracònides, produïdes pel cometa 21P/Giacobini-Zinner, posseeixen una geometria orbital que les fa
procedir de la constel·lació del Drac.

La nit del 8 al 9 d’octubre és el moment en el qual la Terra estarà més prop de l’òrbita del citat cometa, i per tant creuarà les cortines de partícules o eixams meteòrics que aquest deixa al seu pas. Aquestes partícules, la grandària de les quals va des de poques micres fins a diversos centímetres, són les quals generen les pluges de meteors al travessar l’atmosfera terrestre.

La gran velocitat a la qual entren, les Dracònides ho fan a 75.600 km/h, fa que aquestes partícules es desintegren pel frec de la superfície del meteoroide amb els gasos de l’atmosfera, deixant el rastre lluminós que caracteritza a les estrelles fugaces.

Una peculiaritat que afig espectacularitat a les Dracònides, anota Marco en el seu bloc Pols d’Estels, és que són “molt lentes. Xoquen contra l’atmosfera a uns 20 km/s, mentre que les Persèides ho fan a 70 km/s. Amb el que tindrem temps de veure-les quan algú diga ‘per allí va una…”

Els eixams meteòrics es generen quan l’òrbita dels cometes arriba al periheli, la seua distància més pròxima al Sol. En “estar compostos de gel, matèria orgànica i menuts agregats minerals“, quan passen prop de l’astre rei, part d’aqueix gel es fon. La sublimació del gel, el pas de l’estat sòlid al de vapor, fa que “la pressió dels gasos sobre els grans minerals” arrenque “partícules amb suficient energia com per a vèncer el feble camp gravitatori del cometa”, detallen des de l’ICE.

El 21P/Giacobini-Zinner, descobert en 1900 i amb un nucli de dos quilòmetres de diàmetre, té la particularitat que solament tarda 6,62 anys a donar la volta al Sol, amb la qual cosa ha passat múltiples vegades pel periheli en l’últim segle, deixant diverses cortines de partícules o “dust trails” (deixants de pols). Els experts esperen que demà torne a trobar-se amb els deixants que va deixar en 1900 i 1907, que són les mateixes que en 1933 i 1946 van provocar unes espectaculars tempestes de meteoros de 10.000 estrelles fugaces per hora, fins a tres per segon.

Aquesta vegada tindrem sort i si els núvols no ho impedeixen, la nit del dissabte 8 d’octubre pot ser espectacular. Només us caldrà aixecar el cap i, ben situats en un lloc fosc, esperar veure com els residus del cometa 21P/Giacobini-Zinner, van caient sobre els nostres caps.

I és que la nit del dissabte 8 d’octubre i a una hora ben còmoda entre les 21 h i les 24h, la Terra travessarà els rastres o corrents de material que el cometa ha anat deixant en la seua òrbita al voltant del Sol.

Així que, si tot va bé, assistirem a una veritable tempesta de meteors de les Dracònides. La pluja d’estels provindrà del cap de la constel·lació del Drac situada en la part nord-oest del cel i ben a la vora de l’estrella polar. L’altura del radiant estarà ben alt i per tant serà ben visible.

La pluja té un màxim previst de 600 estels fugaços cada hora i, fins i tot, alguns experts parlen que potser s’arribe als 1000 meteors a l’hora. Això és realment una tempesta i no com les visions de les últimes pluges d’estels de les Persèides o Leònides.

Tempestes d’aquesta mena i molt superiors fins i tot, ja s’han vist algunes vegades. Els anys 1933 i 1946 es calcula que la seua activitat arribà a les 6000 dracònides per hora. Aquesta any no se’n preveu tantes però això no se sap mai del cert.  La Terra travessarà un primer núvol de partícules cometàries cap a les 20h (hora local) que no es podrà veure ja que encara serà de dia. Però cap a les 23h (hora local) tindrem més sort ja que serà negra nit.

Una peculiaritat de les Dracònides és que són molt lentes. Xoquen contra l’alta atmosfera a uns 20 km/s, mentre que els meteors de les Persèides o Leònides ho fan a 70 km/s. És per això que aquesta vegada si que tindrem temps veure-les quan girem el cap quan algú ens diga: per allí va una….

Per a fotografiar-les és molt fàcil. No cal tenir cap telescopi. Només una càmera montada sobre un bon trípode i el seu objectiu obert durant un temps, encarat cap al nord-oest, esperant caçar algunes dracònides. Cal tenir en compte, però, que hi haurà una Lluna quasi plena. El cel no serà molt fosc i per tant el fons de la fotografia es farà blanc amb pocs segons d’exposició. Si tanquem molt el diafragma ens perdrem les dracònides més tènues. Només hi ha una solució: fer moltes fotos amb temps inferiors a 30 segons amb el diafragma obert al màxim. No useu teleobjectiu, l’objectiu normal de 50 mm és suficient però encara serà millor usar objectius de camps més grans. Proveu i ja em direu. I a més a més si feu fotos als meteors podeu fins i tot guanyar un premi.

La web científica Recerca en Acció explica tot allò que cal saber per a observar i interpretar el fenomen.

En el seu projecte Tempesta de Meteors trobareu informació sobre les tempestes de meteors, i molt especialment sobre la tasca dels investigadors que s’hi dediquen professionalment.

La informació del projecte és a càrrec dels científics de l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC) i del Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontseré (LEGEF-IEC), que coordinen la Xarxa d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits.

Vídeo inserit: Es tracta d’una adaptació del DVD  de Pablo Biazzi, José V. Casado, Jordi Llorca i Josep M. Trigo publicat al llibre “El Sistema Solar: nuestro pequeño rincón en la Vía Láctea“, de Jordi Llorca i Josep M. Trigo, publicat a la col·lecció Educació de la Universitat Jaume I. De fet, aquest llibre va rebre el premi al millor llibre publicat per Editorials Universitàries l’any 2005.

Informació del butlletí d’octubre de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i del projecte Tempesta de Meteors de Recerca en Acció.

L’últim mes de la tardor sembla que, per fi, el fred va arribant. El cel s’ha aclarit i ens deixa veure les últimes estrelles de l’estiu i les primeres constel·lacions de l’hivern.Júpiter, el planeta gegant, es veu per l’oest a la posta de Sol i deixarà ben prompte de ser observable. Mart comença a veure’s a partir de la matinada mentre que d’altres es veuran a la matinada. El fugisser Mercuri podrà trobar-se a l’oest a la posta de Sol.

Finalment el 21 de desembre entrarem a l’hivern. Les nits seran ben llargues, amb un grapat d’hores per a mirar el cel.

I el 31 de desembre, per acomiadar l’Any Intenacional de l’Astronomia, podrem gaudir d’un esquifit eclipsi parcial de Lluna.

Segueix…

La tardor ja s’acaba i ben aviat podrem gaudir del fred de l’hivern. Alguns arbres fruiters ja han tret flor ja que amb la calor actual pensaven que la primavera era a la cantonada.El cel al capvespre, però, ens situa en l’estació correcta, amb les últimes estrelles de l’estiu, com ara les que formen el triangle de l’estiu (Vega, Deneb i Altair) amagant-se per l’oest i les primeres constel·lacions de l’hivern (Orió i Taure) eixint per l’est .

Júpiter, el planeta gegant, es veu tot el mes per l’oest a la posta de Sol però només les primeres hores de la nit. Mart comença a veure’s a partir de les 23 hores per l’est en la constel·lació de Leo a principi de mes i a partir de les 21 hores a final de mes. El fugisser Mercuri podrà veure’s a la posta de Sol. El dia 18 assolirà la seua màxima separació del Sol i el podren veure només durant una horeta mirant cap a l’oest.

Saturn s’ha de veure a la matinada en la constel·lació de la Verge, a partir de les 3 a principi de mes i a la una a finals.

El 14 de desembre podrem esperar veure la pluja d’estels de les Gemínides amb un ritme de caiguda de 120 meteors per hora des de zones ben fosques. Però després del fracàs de les Leònides passades, en el que gairebé ningú en va veure cap (i jo tampoc) ja no em fie de les previsions.

La Lluna va ser plena el 2 de desembre, serà quart minvant el dia 9 mentre que serà nova el 16, quart creixent el 24 de desembre i tornarà a ser plena el 31 de desembre. Així que aquest mes tindrem 2 llunes plenes.

L’últim eclipsi del 2009 occorrerà la nit de Cap d’Any, el 31 de desembre. Aquest eclipsi parcial de Lluna serà realment molt poc important ja que només afectarà una petita part de la zona sud del nostre satèl·lit. L’eclipsi tindrà lloc a la constel·lació de Gemini i serà visible des d’Europa i Asia. El màxim de l’eclipsi ocorrerà a les 20:23 (hora local).

I finalment l’hivern començarà el 21 de desembre a les 18:47 (hora local).

Foto: Lluna en colors: les regions blavoses són basalts amb altes concentracions de ferro i titani. Les regions ataronjades són basalts pobres en aquests metalls. Autor: Daniel López des de l’Observatorio del Teide (Tenerife), IAC. Els colors han estat intensificats amb Photoshop.

Demà dimarts 17 podrem gaudir d’una de les pluges d’estels més interessants i intenses de l’any. Encara que no és tan coneguda com les Persèides de l’agost, segurament per produir-se en un mes generalment de fred, és un esdeveniment que no s’ha de deixar perdre.La pluja de les Leònides està associada al cometa 55P Tempel-Tuttle.Si les previsions dels especialistes es compleixen la visió pot ser fantàstica. S’esperen centenars de meteors per hora i a més la pluja principal esdevindrà a unes hores força raonables, entre les 22 i les 23 hores del dimarts 17 de novembre. Eixiu, doncs, de la vostra casa, ben abrigats i sopats i busqueu un lloc ben allunyat de les fonts lluminoses. No en quedareu decebuts.

Segueix…

Els estels fugaços són partícules de pols que s’han soltat del nucli o la cua d’un cometa. En cada pas d’aquest per les proximitats del Sol un núvol de partícules és arrencat. Normalment aquests núvols de partícules van seguint el seu objecte progenitor en la mateix òrbita. Tanmateix el pas del cometa per les proximitats dels grans planetes causa que els núvols es separen una mica de l’òrbita, s’allunyen del cometa fins que es dispersen i ocupen tota la longitud de l’òrbita cometària.

La Terra en el seu camí al voltant del Sol es troba cada any amb algun d’aquests tubs o núvols de material. I el xoc amb la seua atmosfera causa la pluja d’estels en la qual les partícules del cometa semblen vindre d’un punt concret de la volta celeste.

Fins fa poc era bastant difícil preveure quan la Terra travessaria un tub de partícules cometàries per produir una bona pluja d’estels o simplement si només passaria pel mig dels tubs sense cap pluja apreciable. Tanmateix els nous models d’emissió de partícules i dispersió orbital han permés fer les prediccions de les pluges i de les seues intensitats molt fiables.

Les Leònides són una pluja d’estels que està associada al cometa 55P Tempel-Tuttle. L’any 1999 les previsions de les pluges de les Leònides van encertar plenament. Cap a les 3 de la matinada centenars i centenars de meteors van caure sobre nosaltres. Va ser realment espectacular veure-ho malgrat el fred que feia i la son que patia.

Enguany Jeremie Vaubaillon de l’Institut de mécanique céleste et de calcul des éphémérides de l’Observatori de Paris, ha calculat que el dimarts 17 de novembre a les 22h 43 min. la Terra travessarà un d’aquests tubs, justament el que deixà el cometa en el seu pas de l’any 1466.Si la seua previsió és correcta podrem veure entre 500 i 1000 estels per hora. Tanmateix cal ser prudent i estar al lloc d’observació entre una hora abans i una hora després de l’hora prevista. Aquest és l’error d’incertesa que el mateix científic proposa.

A les 22h 43 la constel·lació de Leo no serà encara visible per a nosaltres, la qual cosa farà que els estels fugaços eixiran de sota l’horitzó i les veurem creuar tot el cel. Quan a la matinada isca la constel·lació de Leo les veurem més altes i podrem gaudir de la vista del planeta Mart just al costat. Veieu mapa.

A més tindrem la sort que la Lluna estarà en la fase de nova i no molestarà gens.

Animeu-vos a eixir al ras a un lloc fosc, amb sopar, molta roba d’abric, i molta paciència i mireu asseguts cap a dalt. I gaudiu de la festa del cel.

Agraïments a l’Agrupació Astronòmica de la Safor per les dades i previsions.
Imatge: Leònides a les cataractes del Niagara. 1833.

L’Any Internacional de l’Astronomia Internacional ja es troba a les acaballes i novembre, mes central de la tardor, ens permetrà veure planetes i l’esperada pluja d’estels de les Leònides. Serà el cel on destacarà l’immens quadrat de Pegàs, el cavall sorgit del coll tallat de la Medusa. Prop de la seua panxa trobarem el cap de la princesa Andròmeda i als peus d’aquesta l’heroi Perseu.

El planeta Júpiter encara llueix als cels tardorals. El trobarem cap a la direcció del sud-oest a la posta de Sol, però només durant unes poques hores mentre que Mart ja comença a veure’s a partir de les 12 de la nit en la constel·lació del Cranc. I a la matinada Saturn i Venus mostraran les seues belleses en les primeres hores solars.

La festa astronòmica, però, serà la matinada del 18 de novembre. Serà quan veurem la pluja d’estels de les Leònides.

Segueix…

La mitologia té la virtut de captivar encara els nens. I si a més està lligada a les constel·lacions celestes el poder d’atracció encara és més gran. Contar les aventures de l’heroi Perseu, lluitant contra la terrible Medusa, imaginar-se la pobra Andròmeda lligada a una roca per qüestions d’estat mentre el monstre marí Cetus, la Balena, obre de bat a bat la seua fastigosa boca per empassar-se la princesa d’Etiòpia, deixa els nens sense alé. Ho he comprovat aquest matí a la Galeria Jorge Juan de València on continuem fent els tallers astronòmics en homenatge al celebre astrònom i marí valencià dins de les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia.

I és que aquest mes les constel·lacions de la saga d’Etiòpia són ara fàcilment visibles a la posta de sol cap a l’est. La galàxia d’Andròmeda, objecte més llunyà observable a ull nu, la podem veure, des de llocs foscos, prop de la cintura de la princesa.

El planeta Júpiter, a Capricorni, encara llueix als cels tardorals. El trobarem cap a la direcció del sud-oest a la posta de Sol, però només durant unes poques hores ja que el seu predomini sobre el cel dels últims mesos està a punt d’acabar.

Mentrestant Mart ja comença a veure’s al firmament de la matinada. Es troba en la constel·lació del Cranc i serà visible a partir de les 12 de la nit a principis de mes i a partir de les 23 a final de mes.

I a la matinada Saturn i Venus, que es troben a la constel·lació de la Verge, mostraran les seues belleses en les primeres hores solars cap a l’est.  Els dos planetes s’aniran separant poc a poc fins que, cap al final de mes, Venus s’endinsarà en les llums matinals solars essent totalment inobservable.

El dia 23 la Lluna s’acostarà ben a prop de Júpiter mentre que el 14 i 15 tindrem la Lluna entre Saturn i Venus.

La Lluna tindrà la fase de lluna plena el dia 2, quart creixent el 9, nova el 16 i finalment quart minvant el dia 24 de novembre.

La festa astronòmica, però, serà la nit del 17 al 18 de novembre.  Enguany està prevista una bona tempesta d’estels de les Leònides. Les previsions ens diuen que a partir de les 22:43 h. del 17 podrem veure de 500 a 1000 meteors per minut. Com a aquesta hora la constel·lació de Leo, d’on sembla que provenen els estels de la pluja, encara estarà sota l’horitzó per a nosaltres, potser n’observem moltes menys. Això si, caldrà ser a un lloc fosc i que no tinga obstacles cap a l’est. I les veurem eixir de baix de l’horitzó. Ja en parlaré en aquest bloc en aproximar-se la data de la pluja d’estels.

Foto: El cap de la Medusa, Rubens.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Júpiter brillarà a la constel·lació de l’Escorpí cap al sud.

No us perdeu la pluja de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost. Enguany no hi ha lluna i l’espectacle promet ser fantàstic.

La petita constel·lació de Scutum, situada en les proximitats de l’Àguila està dedicada a un personatge històric, Jan III Sobieski, rei de Polònia i Gran Duc de Lituània. Aquest rei, al front de 70 000 soldats de Polònia, Àustria, Baviera, Suàbia i d’altres llocs d’Europa Central va fer alçar el setge a la ciutat de Viena, que ja durava 2 mesos, a les tropes turques del Gran Visir Merzifonlu Kara Mustafa Pasha que comptava amb 138 000 homes i guanyà la batalla decisiva dels dies 11 i 12 de setembre de 1683. Aquest fet va allunyar definitivament els turcs del centre d’Europa, de manera que setze anys més tard l’imperi austrohongarés ja dominava el sud d’Hongria i Transilvània. Set anys després de la batalla de Viena, l’astrònom polonés Johannes Hevelius va posar el nom de Scutum Sobiescianum (l’escut de Sobieski) a una regió del cel entre l’Àguila i Sagitari en honor al seu rei. Posteriorment aquesta denominació s’escurçà i passà a anomenar-se només Scutum.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Mirant cap al sud podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 21 d’agost.

A la matinada, cap a l’horitzó est podrem veure Mart durant tot el mes. Amb sort podrem veure Mercuri pocs minuts abans de l’eixida del Sol els primers dies del mes. I Venus començarà a veure’s poc abans d’eixir el Sol els últims dies de mes.

És costum esperar la pluja d’estels de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost.  En eixir pel nord-est la constel·lació de Perseu, cap a la una de la matinada, veurem com les partícules del cometa Swift-Tuttle xoquen contra la Terra i es cremen en fregar l’atmosfera. Estireu-vos en la platja i amb paciència en caçareu unes quantes. Enguany la Lluna no molestarà gens ja que està en fase de nova

La Lluna serà plena el 30 de juliol, mentre que el 5 d’agost estarà en fase de quart minvant. El dia 13 tindrem una Lluna en fase de nova. El 21 d’agost la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tornarem a tindre lluna plena el 28 d’agost.

La notícia més important del mes ha estat, sense dubte, la posada en marxa del Gran Telescopi de Canàries (GTC). Aquest posseeix un espill fragmentat de 10,4 metres, que el converteix en el més gran del món. L’espill està format per 32 espills hexagonals que es comporten com un de sol mitjançant un complex sistema informàtic. Un espill tan gran només d’una sola peça és impossible tècnicament de fer. La construcció d’aquest instrument ha estat realitzada més d’un 70% per empreses espanyoles. Aquest nou telescopi està situat al cim de l’illa de la Palma, al Roque de los Muchachos, on s’hi troben altres telescopis europeus com el William Herschel britànic, el NOT danés o el telescopi solar suec. El nou telescopi s’utilitzarà, després d’un any de proves tècniques, per estudiar els objectes més dèbils i llunyans com les galàxies i cúmuls de galàxies. El GTC és una iniciativa espanyola, liderada per l’IAC (Instituto de Astrofísica de Canarias), i la participació de centres d’investigació de Mèxic i dels Estats Units.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’agost del 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes d’agost 2007. Vàlid per al dia 1 d’agost a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Titol de la pintura: Retrat de Jan III Sobieski
Pintor: Jerzy Siemiginowski-Eleuter
Any: Després de 1693
Lloc: Museu – Palau en Wilanów, Polònia
Font de la informació històrica: en.wikipedia.org/wiki/John_III_Sobieski

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…