Gramenetum

El passat dilluns dia 9 de juny va tenir lloc a Madrid un acte organitzat per la Confederación Española de Religiosos (CONFER) per demanar perdó públic a les dones i famílies víctimes supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.
Hi vaig assistir i vaig sortir ben sorprès per l’exercici d’hipocresia de la representació eclesial present. Potser ningú s’hauria d’haver sorprès després de conèixer la declaració d’uns dies abans, en nota de premsa del 29 de maig anterior, del president de la CONFER, Jesús Diaz Sariego, en la que deia: ”nosotros no hemos vivido esa experiencia que también hay que contextualizar en un contexto de la época”. I a més afegia: “muchas mujeres que han pasado por estos centros les ha servido como promoción personal y profesional”
I quin era “el context” de l’època, que segons l’església ho justificava tot? Doncs el de una institució franquista amb la col·laboració de les ordes religioses, potser la institució més longeva del franquisme i també la menys poc coneguda i la més oblidada, per reprimir i empresonar en reformatoris les dones, sobretot joves, considerares “caigudes o en risc de caure”, en la terminologia de l’esglèsia.

Per recuperar i reivindicar la memòria de les víctimes del Patronato
Aquest Patronato va marcar de manera directa la vida de desenes de milers de dones de l’Estat espanyol i en va atemorir la resta. Una institució de principis del segle XX que es recupera l’any 1941 i activa fins a l’any 1985 per tal d’exercir un control patriarcal ferri sobre les dones i castigar qualsevol conducta transgressora que qüestionés les estrictes normes morals del franquisme, a través de l’internament de les joves a centres gestionats per ordres religioses.
Les perpetradores essencialment van ser monges: adoratrices, trinitarias, terciarias capuchinas de la Sagrada Família, hermanas de la caridad, oblatas o cruzadas evangéliques, aquestes darreres són una ordre secular.
Enguany fa 40 anys de la seva desaparició. Havien passat deu anys de la mort del dictador, vuit de la proclama de la Constitució espanyola i de la Llei d’amnistia.

Demanar perdó amb la boca petita i sense convicció
L’acte de petició de perdó per part de l’església catòlica va ser a la sala d’actes de la Fundación Pablo IV, un lloc no neutral, per descomptat, malgrat l’afirmació en sentit contrari del presentador de l’acte, el propi Sariego. Però resulta més indignat que uns dies abans, el 6 de juny el representant de la CONFER va comunicar al grup impulsor de víctimes supervivents que no s’emetrien els testimonis referents al robatori de bebès en els centres religiosos. La CONFER tampoc acceptava les referències als casos de suicidi. Per descomptat això no va ser acceptat per part de les víctimes, però els organitzadors es van fer els desentesos. Què podia sortir malament?

Imperdonable
És per això que davant aquesta actitud intransigent de la CONFER la major part de la sala va aixecar-se per dir «NO». Va ser una protesta molt espontània, comprensible i natural que va capgirar el sentit de tot plegat i va donar un altre caràcter a l’acte, de l’acceptació d’un perdó fred a l’exigència de compromís i justícia.
Es van aixecar cartells amb el «NO» i es van corejar l’exigència de Veritat, justícia i reparació. Per fer-vos una idea aproximada podeu veure un vídeo de l’acte aquí, efectivament “retallat” per la CONFER. Aquesta reacció col·lectiva de las persones assistents, excloent evidentment les monges presents, va significar una emotiva explosió de sentiments i de sororitat en una lluita compartida i llargament amagada o menystinguda que finalment surt a la llum.

Exigeixen Veritat, Justícia i Reparació
Davant la CONFER el perdó exposat es va fer patent que no era suficient, que la petició va més enllà i sobretot que es demana «obrir els arxius» i el compromís per investigar, per treure a la llum tot el que va passar i per començar la via de la reparació de manera inexcusable.
Els dies posteriors hem viscut també la coincidència de la declaració del president de la Conferència Episcopal espanyola Luis Argüello. En relació amb el recent cas de corrupció que afecta l’entorn del president Pedro Sánchez, Argüello ha expressat que «veure el president del Govern demanant perdó és un gest humanament reconeixible, però políticament irrellevant», matisant que «el perdó s´ha de traduir en un altre tipus de mesures». Sembla que a la CONFER no han llegit les declaracions del seu capitost.
És clar que demanar perdó és un acte irrellevant si només es queda aquí. Potser caldria que això s’ho apliquessin a ells mateixos i a l’església espanyola en general. Aquest Argüello, però és el mateix que també acaba de demanar eleccions anticipades i alguns comentaristes l’han contestat que no les demanaven mai durant la dictadura.
Definitivament es tracta de la pitjor injustícia sistemàtica contra les dones per la seva extensió territorial i en el temps.

Sobre aquest tema també podeu llegir:

Sànchez Palacios, J.L [Josep Lluís]. (2025). Fils vermells, Bloc Gramenetum-Més Vilaweb.

Redacció. (2025). El fil vermell, retalls d’una època. Revista Infograma.cat

«El fil vermell» és el nom d’una interessant proposta artística en el triple àmbit teatral, expositiu i literari. L’obra de teatre amb aquest nom s’acaba de presentar al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet (cicle Donescena) els passats 16 i 18 de maig amb molt bona acollida. Ha estat impulsada per l’autora Sílvia Terol juntament amb la dramaturga Lucia Lerendegui, com a directora, i ha comptat amb la interpretació de les magnífiques actrius Ani Saghatelyan, Anna Cerveró i Elisabet Egea. Amb elles, Lerendegui aconsegueix un equip artístic entusiasta, cohesionat i extraordinari per a una varietat de personatges que representen experiències i generacions diverses, amb interpretacions captivadores i emocionants.

Un fil vermell que ens uneix
L’obra de teatre “El fil vermell” ens presenta una sèrie d’històries de ficció, que ben podrien ser testimonis reals, sobre el Patronato de Protección a la Mujer. Va ser una institució de principis del segle XX que la dictadura va recuperar l’any 1941 i que va perllongar la seva activitat fins a l’any 1985. Estava presidida per Carmen Polo de Franco i depenia del Ministerio de Justicia. El seu objectiu era exercir un control patriarcal ferri sobre les dones i castigar qualsevol conducta transgressora que qüestionés les estrictes normes morals del franquisme, a través de l’internament de les joves a centres gestionats per ordes religiosos. Essencialment van ser monges: adoratrices, trinitarias, terciarias capuchinas de la Sagrada Família, hermanas de la caridad, oblatas o cruzadas evangéliques, aquestes darreres són una ordre secular.
El Patronato, com sovint era conegut, pretenia, atenció!, “la regeneración de las jóvenes caidas o en riesgo de caer…”. Que significava això? Que qualsevol dona podia ser una mujer caida… i que aquesta era una immensa institució penitenciaria per a noies adolescents que eren internades sense cap judici ni procediment.
A més és, certament, la institució franquista més longeva i, segurament, la més desconeguda d’aquest fosc període. Ho podem constatar actualment cada dia amb la gran quantitat de gent que no la coneix o en sap molt poc, i no només entre el sector més jove de 30 anys. Però és indiscutible que va marcar de manera directa i negativa la vida de desenes de milers de dones de l’Estat espanyol i en va atemorir a tota la resta, durant diverses generacions.
Ara fa ja 40 anys de la seva desaparició. Però no hem d’oblidar que no es va dissoldre fins passats deu anys de la mort del dictador Franco. A més havien viscut vuit anys des de l’aprovació de la Constitució espanyola i de la llei d’amnistia. I tres anys des de l’arribada del primer govern socialista de l’anomenada transició democràtica. Durant tot aquest temps, increïblement, encara va haver-hi dones tancades i castigades en els seus nombrosos centres, prop d’un miler a tot l’Estat.

Recuperar i expressar una memòria a punt d’oblidar-se
Sílvia Terol ens diu que necessitava escriure allò que anava recercant i llegint quan va ser conscient de la importància d’aquest tema, que volia crear uns personatges femenins que expliquessin la seva història en primera persona per poder-ho assimilar: “El que més en dol és el silenci i l’oblit actuals, el sentiment de culpa que van saber inocular a moltes de les joves que ho van patir, la falta d’oportunitats perquè ens ho expliquin. M’indigna que l’Estat no hagi fet per reparar-les i que les congregacions religioses que en foren còmplices rebin subvencions públiques i premis de les administracions a la seva tasca en pro dels Drets Humans i de les dones…”
Sens dubte, un dels moments més colpidors per l’autora ha estat la trobada amb dones que van ser internades en els centres del Patronato de Protección a la Mujer. Destaca sobretot que no es reconeixen com a víctimes sinó com a supervivents. I ho són, però també són dones resilients, compromeses, generoses i lluitadores. A elles va dedicat, en primer lloc, tot el conjunt d’aquest complet projecte artístic.
Parafrasejant la cita de l’escriptora Montserrat Roig (1946-1991), “si hi ha un acte d’amor, i de justícia, aquest és la memòria”.

Aquesta peça teatral aviat es podrà tornar a veure. Serà a la Casa Elizalde el dijous 26 de juny a les 19:30 h (c. València 302, Barcelona). Es poden reservar les entrades aquí. No us ho perdeu!

Fitxa artística:
Autoria: Sílvia Terol Ledesma
Direcció: Lucía Lerendegui
Repartiment:, Anna Cerveró, Ani Saghatelyan i Elisabet Egea
Atrezzo i visuals: piliparra
Disseny de llums: Mikel Tejada
Espai sonor: Mikel Tejada, Lucia Lerendegui
Disseny de moviment: Kàtia Coser
Vestuari: Alexia Sionta
Suport lingüístic: Carme Giménez Capdevila
Amb el suport del Centre Cívic Vil·la Urània
Agraïments: Grup de Suport a les Represaliades pel Patronato de Protección a la Mujer (Maria Forns, Mariona Roca, Dolors Sabaté), Consuelo García del Cid, Pilar Aymerich, M. Teresa Morandi i Centre d’Art Santa Mònica.

També la proposta expositiva «El fil vermell» de l’artista plàstica colomenca Pili Parra (piliparra), amb textos de Sílvia Terol, ha estat una de les obres seleccionades per a la «Mostra FemArt 2025», a Ca la Dona. És va presentar el passat 20 de març i s’ha pogut veure fins el 15 de maig a la seu d’aquest espai d’acció feminista, al carrer de Ripoll número 25 de Barcelona.

Una exposició per recuperar la memòria oblidada de moltes dones
L’artista piliparra explica que “El fil vermell» ha estat per ella un projecte artístic amb un munt de reptes. El primer ha estat descobrir l’existència del Patronato de Protección a la Mujer, una institució que fins fa poc temps ella desconeixia. Expressa que com a dona i com a feminista la va impactar molt: «Vaig sentir la necessitat de buscar més i més informació, de sentir més i més testimonis encara que em fes bullir la sang. Quan l’escriptora Sílvia Terol em va proposar il·lustrar els seus textos sobre aquest tema, no ho vaig dubtar gens. Vaig voler posar el meu granet de sorra per fer visible aquesta història macabra ocultada per l’Estat i l’Església».

Per aquesta mostra, piliparra s’ha plantejat també un repte tècnic per no emprar el seu estil habitual: «Volia trobar una imatge nova, un format o manera de treballar propis per a aquest projecte; un estil que estigués a l’alçada dels relats i de les circumstàncies que descriuen. He investigat per tal de poder presentar de la manera més adient el que jo volia expressar. A través de les il·lustracions, he intentat reflectir la duresa de les diferents situacions i que es pugui empatitzar amb els sentiments, el dolor i les emocions d’aquestes dones supervivents. No vull que el seu patiment ens deixi impertorbables ni s’esborri».

“Si hi ha un acte d’amor, i de justícia, aquest és la memòria”

La Mostra FemArt té una llarga trajectòria i és un dels projectes vertebrals de Ca la Dona. Impulsada des de l’any 1992, presenta i difon projectes artístics fets per dones, lesbianes, trans i persones no binàries a la vegada que fomenta espais de trobada entre moviments socials, artistes i teòriques.
També està previst que aquesta exposició acompanyi i complementi el recorregut de l’obra de teatre i que sigui el nucli gràfic del llibre sobre els textos teatrals que es preveu editar la propera tardor per l’editorial Pont del petroli.

Per finalitzar, us recomano la lectura de l’article «El fil vermell, dones silenciades pel franquisme que tornen a escena», de Jordi Salgado de la Torre a la revista TransBaixPower nº 14-15, gener-març 2025, pàg. 8-10.

També podeu llegir a la revista digital Infograma l’article «L’exposició el fil vermell es presenta a Ca la Dona» i l’article «El fil vermell, retalls d’una època».