Més enllà de la perifèria

En aquests temps que el futur fa patir tant, els catalans tenim un motiu més per patir i és patir per la desaparició de la nostra llengua i cultura. De la mateixa manera que es parla d’eco-ansietat, també es podria parlar de llengua-ansietat, que seria l’ansietat que provoca la sensació que la nostra llengua està desapareixent del nostre país i amb ella tota una manera d’entendre el món. Durant els anys anomenats del Procés, una de les meves pors era que si no aconseguíem el nostre objectiu de separar-nos d’Espanya, la nostra llengua i cultura tenia molt poques possibilitats de sobreviure sota les imposicions espanyoles, unes imposicions que després de la retirada dels nostres líders han anat a més.

Quan fa 10 anys ens vam constituir com a Territorial de l’Assemblea a Puig-reig, vaig creure que finalment hi havia un interès real que Catalunya es constituís en Estat Independent. Les traves que posava la burocràcia espanyola al creixement econòmic d’aquesta part del Mediterrani generava una oportunitat per aconseguir allò que altres generacions de catalans no havien aconseguit.  Per això vaig creure que era el moment d’organitzar-nos per fer-ho possible i també aconseguir que els catalans poguéssim tenir veu en el nostre futur i en el de la humanitat, sense haver de patir sempre el peatge espanyol.

Sempre he vist com una anomalia que Catalunya hagi de formar part d’això que en diuen Espanya. Una anomalia que s’explica per la violència que Espanya va utilitzant periòdicament contra les nostres ànsies de llibertat i d’existir. Mirant enrere, cada generació de catalans ha patit d’alguna manera aquesta violència, fins al punt que l’hem assumit com alguna cosa normal. La dificultat que té la nostra llengua per ser utilitzada en molts àmbits bàsics de la vida i  de de poder viure-hi plenament n’és una de les conseqüències més visibles. També ho és el gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura.

He llegit un llibre d’una autora anglesa que es refugia en la literatura per afrontar la seva vida, una vida gens fàcil. Quan la llegeixo, igual que quan gaudeixo de productes culturals anglo-saxons, em pregunto com seria haver nascut en una cultura com l’anglesa en que no l’han anat destruint en cada generació com ens ha passat a nosaltres. Aquella idea que “pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys” és la base d’aquesta “nació espanyola” que ens volen imposar i que no sap trobar cap més manera d’existir que fent desaparèixer les diferents cultures de la Península Ibèrica, especialment la nostra que és una de les que més nosa li fa.

Llegint el llibre “Descolonitzant la ment” de Ngũgĩ wa Thiong’o hi trobo aquesta frase que tan bé es pot aplicar a la nostra situació després de la Guerra Civil: “La nit de l’espasa i la bala fou seguida pel matí del guix i la pissarra. La violència física del camp de batalla fou seguida per la violència psicològica de l’aula”. Una frase que tants pobles del món poden aplicar a les seves circumstàncies.

Un dels objectius de la nostra territorial, igual que les altres territorials del país, era la de fer majoritari l’independentisme. Finalment ho vam aconseguir, vam ser majoria, però llavors vam veure com aquesta majoria que havíem cregut que faria possible el canvi no era suficient. La violència de l’estat amb la reculada dels nostres líders ens han portat a la situació actual que haurem de revertir si no volem desaparèixer i no la revertirem enfrontant-nos entre nosaltres.

Fa molts anys vaig veure la pel·lícula “La Ciutat Cremada”, que em va impactar força. La vaig veure en aquella etapa de la vida que deixem enrere la infantesa i ens endinsem a l’adolescència. Etapa que coincidia en la mitificada “Transició Espanyola”, en que va canviar tot a la superfície perquè en el fons seguissin manant els de sempre.

M’agrada tornar a veure pel·lícules que ja he vist, igual que m’agrada de tornar a llegir llibres que ja he llegit. El pas del temps ens canvia a cada un de nosaltres igual que canvia la nostra mirada.

La primera constatació al tornar a veure la pel·lícula va ser que ha envellit força bé, fins al punt que veient-la avui en dia impressiona molt la quantitat de paral·lelismes que podem trobar amb l’època actual. Sembla mentida que fos gravada al 1976 i que parlés d’uns fets que van passar a Barcelona entre el 1899 i el 1909.  A vegades feia la impressió que estava parlant de l’actualitat catalana d’aquests darrers anys. Això demostra que es va repetint el mateix esquema que busca l’enfrontament entre els habitants de Catalunya per tal que oblidem l’ocupació espanyola que ens va destruint com a cultura i ens va escanyant econòmicament.

Recordo la imatge d’Alejandro Lerroux amb un policia espanyol que li dona diners procedents dels  fons reservats de l’Estat. Quan va aparèixer a la pantalla, tots vam fer un somriure davant aquella sensació d’anar trobant paral·lelismes amb l’època actual. Vam comentar que aquell senyor representava als “Ciudadanos” de principis del segle XX.

A mesura que anava desenvolupant-se la trama, vaig veure clarament que aquell senyor no representava un partit equivalent a “Ciudadanos”. En aquella època  no hagués estat possible crear un partit nascut amb l’objectiu de destruir la cultura catalana, intentant d’explotar la vinculació sentimental de molts catalans, nascuts a fora de Catalunya, amb els seus llocs d’origen. Una vinculació  que  configura la identitat de cada persona i per això  mai ningú hauria de ser obligat a tallar els vincles amb els propis orígens.

Voler contraposar aquesta vinculació a l’acceptació del lloc on es viu i a la cultura on s’arriba, és un mètode pervers de voler destruir altres cultures i, en el nostre cas, fer-nos desaparèixer. Estimar el lloc d’on vens, voler conèixer les teves arrels hauria de facilitar arrelar al lloc on decideixes desenvolupar la teva vida.

L’obrerisme de principis del XX era majoritàriament nascut a Catalunya, parlava normalment en català i en prou feines sabia el castellà. No hagués estat possible que ningú els hagués intentat de convèncer d’anar contra la pròpia cultura invocant els orígens. El què si que funcionava era un relat de classe identificant la defensa de la nació catalana a la burgesia, fent així el joc a les elits que han dominat l’Estat Espanyol durant segles, primer a través de la intransigència catòlica i després amb la idea d’Espanya.

Hi ha un moment de la pel·lícula que els sublevats durant la setmana tràgica van a veure al regidor de l’Ajuntament de Barcelona del partit de  Lerroux. Li van a proposar que es posi davant la sublevació. Però aquest no els rep, està enfeinat pactant la repressió que està apunt de caure sobre els sublevats. En aquell moment ja vaig veure clar qui feia aquest paper a la política catalana actual.

El dia 7 de juny de 1640 ha passat a la història com a Corpus de Sang, perquè és el dia que es va iniciar la sublevació catalana contra els “tercios” castellans que va desembocar en la Guerra dels Segadors. Aquesta revolta gairebé no s’explicava a l’escola, per això després de molt demanar-ho vaig aconseguir que el professor li dediqués una classe d’història. Havia sentit feia poc la versió dels Segadors antiga cantada per Rafael Subirachs i volia aprofundir-hi.

Tinc la sensació que el professor, que s’havia educat a l’escola franquista, es va haver de preparar allò que jo li demanava. A més dedicar un dia a aquell tema volia dir endarrerir-nos en el programa escolar, centrat totalment en la història des d’una visió espanyola i, per tant, passant per alt tot allò que feia referència a Catalunya. Igual que passava amb la literatura, que sempre era la castellana i tot el què sabia de la catalana ho havia de fer pel meu compte.

Sé que l’escola que em vaig trobar ja era una mica diferent de la que s’havien trobat gent una mica més gran. Nosaltres ja teníem l’assignatura de català i les classes es feien en aquesta llengua, malgrat molts llibres encara estaven en castellà. De mica en mica van anar apareixent més llibres en català fins que ho van ser tots.

D’aquella classe sobre la Guerra dels Segadors em va quedar gravat el moment que se’ns va explicar que davant l’aixecament de Portugal i de Catalunya en el mateix moment, les autoritats castellanes  van haver de decidir on dirigirien totes les forces i quin territori donaven per perdut. La decisió va ser que preferien perdre Portugal i mantenir Catalunya. Recordo que en aquell moment vaig tenir la sensació que a la gent de la nostra època ens tocaria prendre part en la lluita secular del nostre poble per existir davant unes autoritats que utilitzen tots els mitjans que tenen per sotmetre’ns i fer-nos desaparèixer.

Sembla mentida com aquella sensació s’ha complert en aquests últims anys de mobilitzacions amb persones de totes les procedències que ens uníem per aconseguir l’objectiu de tenir un estat propi per fer un país millor.

Vist a l’actualitat sembla com si totes les mobilitzacions, totes les hores dedicades a reivindicar un estat propi, tota la il·lusió i campanyes en que ens vam adherir hagin desaparegut.

Sembla com si l’Estat Espanyol, utilitzant la mentida, la repressió i la violència, com va fer al segle XVII Castella, ha tornat a aconseguir la nostra derrota i ara estem vivint en una situació molt pitjor que la d’abans de començar.

Aquesta és una constant que es va repetint tal com indica la famosa frase del General Espartero durant el regnat d’Isabel II: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys”. Frase recuperada pel pare de la Constitució Espanyola de 1978, Gregorio Peces-Barba del PSOE, en el Congrés de l’Advocacia a Cadis celebrat a l’octubre de 2011 on esmentava en to burleta, sobre el procés independentista, que aquesta vegada potser no caldria bombardejar Barcelona.

Recordo que poc temps abans d’implicar-me en el moviment independentista, vaig anar a una xerrada d’empreses que explicaven la seva experiència exportadora. Una d’elles exportava alta tecnologia i tenia bons clients a Alemanya. Em va cridar molt l’atenció la seva experiència que per guanyar-se la confiança del  possible client alemany, primer havien de demostrar que la seva era una empresa catalana i no espanyola.

Formar part d’Espanya és una pedra que arrosseguem, que no ens deixa avançar en els moments bons i que ens enfonsa encara més en els moments de crisi, si no és que directament ens destrueix.