Oi?

El mail obert d’aquesta setmana duia per títol una pregunta retòrica i capciosa. Retòrica, perquè em sembla que tots en sabem la resposta: un no com una casa de pagès. I capciosa perquè, tot i que no dubtem que no que no ho serà, potser acceptarem que molts diguin que sí que ho és, i que ho facin veure. Ja fa massa temps que a casa nostra la cultura és un mite i un tabú. I una pantomima. M’agradaria esperar que l’experiència cultural que es desprèn de les primeres referències literàries esgrimides pel president Puigdemont fos l’indici d’un canvi de signe. M’agradaria, sí, però…

(més…)

Tenia pendent de deixar anotat en aquest bloc el penúltim mail obert, el que va aparèixer l’endemà de les eleccions generals espanyoles. Només fa un parell de setmanes, i tan lluny que queden… I, alhora, quanta feina que els donaran. Sabrem treure rendiment del seu impàs, des d’aquí, tant si nosaltres celebrem noves eleccions com si no, o continuarem fent l’enze? (més…)

El mail obert de dilluns compartia, sense entrar en detalls, algunes experiències personals. unes experiències que testimonien, em sembla, que això que en diem el procés ha anat fins ara molt més de petons que no pas de vetos. Per si a algú n’hi calia tenir-ne constància i una empenteta…

(més…)

De vegades pot semblar que TV3 hi hagi estat sempre. I que sempre hagi estat el que és quan és tan bona. Però convé recordar que la nostra tele també té la seva història i, naturalment, les seves misèries. Una mica de tot això parlàvem, fa quinze anys, en aquest article, “Vejam si TV3 deixa de ser «la seva»”. Tant de bo que no hagués calgut escriure’l. I, sobretot, que mai no torni a fer cap falta.

(més…)

Quanta gent espera que la política catalana reprengui camins nous i de més il·lusió amb l’objectiu d’obtenir més poder real perquè la vida dels ciutadans de Catalunya sigui millor? Començàvem amb aquesta pregunta, fa catorze anys, un altre dels articles col·lectius que una colla vam publicar, llavors que el país vivia el crepuscle dels governs Pujol i es començaven a anunciar tripartits. Rellegir-los, i rellegir especialment aquest, en dies en què la politiqueria podria fer esbravar tantes il·lusions i esperances, pot suposar un xoc considerable, com qui diu la creació d’un bucle espaciotemporal. Encara sort de les sigles, que actuen com a potents elements contextualitzadors —ai, PSC, qui t’ha vist, qui et veu—. Però em temo que això tampoc consola prou davant la retòrica pseudorevolucionària de la coherència, que ara ens distreu incomprensiblement del camí.

(més…)

Cada vegada que veus que aquest monstre del cinisme que es diu Cristóbal Montoro obre la boca i en sents el que en surt, t’exclames. Però no m’estranyaria que algú li doni una mica la raó: o no ho ha fet en bona mesura aquest sorprenent neopolític, en Lluís Rabell, parlant de la desconnexió aprovada pel Parlament en termes de “fanfarronada”? Potser serà oportú, doncs, per si algú tenia encara temptacions de debilitat, fer memòria una vegada més. Per si hi ajuda, recupero un altre article col·lectiu de fa prop de quinze anys. Perquè la criatura fa temps que plora.

(més…)

El 22 de maig del 2000, un mes i mig després d’haver publicat “L’anorèxia catalanista“, hi vam tornar amb un altre article, “Sota la dutxa”, que si no ho recordo malament en algun esborrany duia un títol que jugava a passar de l’ara toca a tocar-se’ls… I és que la deriva que vivia el país, aleshores, ens tocava tant allò que no sona que necessitàvem fer-nos sentir! Ho vam fer proposant algunes analogies amb una pel·lícula que llavors va fer forat, American Beauty. Ens serviria, avui, per analitzar el punt on som?

(més…)

Uns mesos després d’aquell “Ara toca, president” —al qual, d’entrada, el president no va fer gaire cas…—, el 9 d’abril del 2000, publicàvem a l’Avui un segon article, que mirava de posar sobre la taula elements per a un diagnòstic sobre la salut i l’evolució del catalanisme. Han passat quinze anys, i rellegir-lo pot sorprendre i, potser, donar alguna clau d’on som avui i d’on no hauríem de tornar-nos a trobar col·lectivament mai més. Treballem-hi…

(més…)

Al mail obert d’aquest 9N mirava de posar paraules a les impressions davant el ple del Parlament que ha fet d’aquest dilluns un altre dia històric. El recupero al bloc ara que és dijous, un dijous que pot fer bones —o no— les esperances que hi expresso…

(més…)

El temps passa. I passen moltes coses. Un 7 de novembre com avui, ara fa setze anys, el 1999, una colla d’amics vam publicar a l’Avui un article que faria una mica de soroll. Després, fins a l’1 de novembre del 2005 —recordem-ho: recorren des de l’arrencada de la legislatura ja crepuscular del president Pujol fins a les convulsions del primer tripartit—, en vindrien més, fins a fer-ne gairebé la dotzena. Rellegir avui aquell “Ara toca, president”, entre el 27 de setembre i aquesta setmana que començaran els debats d’investidura, ajuda a veure si no n’hem fet, de camí: llavors encara parlàvem de deixar enrere el “peix al cove”, per exemple, i ara el Parlament és a punt de formalitzar institucionalment la desconnexió de l’estat espanyol. I, alhora, per més camí que fem, ensopeguem una vegada i una altra vegada amb un ara toca que ens repta a fer sempre un nou pas valent. Quin seria l’ara toca d’avui? Jo no en tinc gaires dubtes: ara toca, cupaires. Baños, ara toca. Sigueu valents.

(més…)

Dilluns publicava un mail obert sobre aquest concepte tan paradoxal, pur oxímoron, de la independència judicial. I, com per donar-me una mica més la raó, l’endemà els jutges catalans (o sigui, que viuen i treballen a Catalunya, sigui dit sense malícia) deixaven plantat el president de la Generalitat. I, per la nostra banda, amb l’anunci de la primera resolució que prendrpa el nou Parlament, estem a punt de fer un pas de gegant per començar a recusar les lleis espanyoles i els funcionaris que vetllen perquè ens siguin aplicades. El rellegeixo, doncs, en acabar la setmana. I m’hi refermo.

(més…)

El mail obert d’aquest dilluns mirava d’aproximar-se al cas de Krzystof Charamsa, el capellà que ha parlat clar, posant sobre la taula els tres motius pels quals deu haver estat apartat de les seves funcions. Dos són evidents —deixar d’amagar la pròpia orientació homosexual i deixar de simular l’acceptació del celibat—. La tercera raó em sembla que no ho és tant, d’òbvia. I és la que a mi més interessa: quin espai deixa l’Església, o més en general les institucions que ordenen la vida pública, per als qui gosen parlar amb franquesa i honestedat, sense disfresses, sense por?

(més…)

Resulta que la setmana que ve tindrà lloc una Jornada Internacional Interuniversitària d’Economia Social i Cooperativisme i, per aquelles coses, el bloc que l’acompanya buscava el cas d’un diguem-ne emprenedor per fer-li una petita entrevista. I van ensopegar amb mi i amb el cas de Sopa de Lletres. En vam parlar una estona amb Mireia Martínez, i això és el que n’ha recollit: […]

(més…)

Escriure un mail obert aquesta setmana, l’últim diumenge abans del 27 de setembre, ha estat d’allò més compromès. Perquè es tractava de trobar el to al més ajustat punt mitjà entre l’entusiasme i la incertesa, sense caure en l’eufòria ni en les provocacions, sense fatxendejar ni esporuguir-se, sense cometre gaires redundàncies ni fer només soroll. Ho he aconseguit? Vull pensar que una mica, i que si algú que dubtava té la bondat de llegir-lo potser deixarà enrere algunes pors i creurà una mica més en la seva pròpia llibertat. I que ho demostrarà votant, diumenge, com tu i jo sabem… […]

(més…)

Aquest dilluns hem reprès els mails oberts de Vilaweb després del parèntesi forçat del mes d’agost. I ho he fet mirant de mirar de cara algunes de les pors que molta gent va compartint aquests dies —d’una banda davant de tantes amenaces però també pel pessigolleig aquell de la primera vegada que es trepitja terreny vedat—. M’ha sortit aquesta crida a la poarticipació. Que no em smebla fora de lloc repetir aquí avui, que ja tenim la Diada del tot a punt. […]

(més…)