Olor de gessamí (1)
En veure-la vaig pensar que havia envellit. Feia anys que no ens creuàvem, i molts més, encara, que no ens saludàvem. Vestia com sempre: senzilla però elegant, discreta però amb personalitat. Vestit jaqueta de color gris (continuava preferint els tons llisos), esquitxada al pit, només, per un fermall platejat. Em sembla recordar que era un mena de flor. Una rosa, potser. Abans acostumava a dur barret, aquell dia, tanmateix, el cabell li volava lliure. Feia vent.
Tots dos esperàvem que el semàfor es posés en verd per als vianants. Ella amb la mirada alta, l’esquena dreta, les cames fermes, una al costat de l’altra. Jo, tímid, sense saber ben bé què fer, ni on mirar.
Ella carregava una bossa de mà plena fins a vessar. Devien ser exercicis, o croquis, o exàmens. Tota la vida que la recordo carregant papers amunt i avall: llegint-los, corregint-los, ratllant-los, puntuant-los.
Somreia. Se la veia feliç. Més gran, sí, però igual de bonica, i feliç. De sobte vaig recordar l’olor que feia quan se m’acostava i s’ajupia per ajudar-me. Era gessamí. M’era fàcil reconèixer aquell aroma perquè just a la porta de casa meva n’hi havia un, de gessamí, i desprenia la mateixa flaira.
Me la vaig quedar mirant fixament uns moments, amb posat badoc, fins que em vaig adonar que si se n’adonava potser se sentiria cohibida, i vaig desviar la mirada cap al telèfon mòbil, però mantenint-la a ella dins del meu camp visual. Els xiulets accelerats del semàfor em van fer reaccionar, tot confirmant el que just acabava d’indicar el llum verd. Passeu.
Ella va baixar de la vorera i va caminar cap a mi, amb menys agilitat de la que li recordava, però tot i així amb seguretat. Al seu costat una mare empenyia el seu cotxet bi-plaça on dos nadons endormiscats es preocupaven de no res.
A mesura que ens acostàvem l’un a l’altra el cor em bategava cada vegada a més velocitat. Anava tant ràpid que fins i tot els senyals acústics del semàfor semblaven un antic vinil girant a menys revolucions de les que li tocarien.
Conscientment vaig traçar una línia recta cap a ella. Buscava el contacte. Però just quan érem a punt d’impactar ella va fer una finta i em va esquivar.
–Perdoni–, em vaig excusar tot assenyalant l’aparell telefònic, com si ell en tingués alguna culpa.
Ella em va mirar aixecant la cella dreta (com m’agradava quan feia això!), però no va dir res. Es va limitar a fer un gest amb el cap, com acceptant les disculpes, i tot seguit es va girar per continuar la seva via.
Jo vaig acabar de creuar el pas de vianants abans de girar-me de nou. La vaig veure com s’allunyava, elegant i segura, passeig amunt.
No m’havia reconegut, però un cop més em va deixar impregnat de la seva aroma. Era gessamí, encara.
(Continuarà…)
(Font foto: ideasparatatuajes.com)