Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Observació

D’on veure el trànsit de Venus 2012?

1
Publicat el 5 de juny de 2012

Demà, dimecres 6 de juny, a l’eixida del Sol serà el gran dia.Només passa dues vegades per segle. La nit del 5 al 6 de juny de 2012 el planeta Venus passarà per davant del Sol. Es l’anomenat trànsit de Venus i en aquest apunt ja vaig explicar la seua importància astronòmica.  L’últim trànsit va ser el 8 de juny de 2004 i, potser, alguns de vosaltres ho recordareu. El pròxim serà l’any 2117. Així, que aquesta vegada serà l’última oportunitat de veure-ho per a les persones vives.

En aquest apunt contaré les característiques físiques del trànsit, quan serà possible observar-lo i des d’on i les actiivtats que diverses agrupacions astronòmiques i universitats han organitzat per a l’esdeveniment. Finalment descriurem alguns materials útils per a l’observació.

A diferència del 2004 en que es va veure perfectament des del nostre pais, aquesta vegada es veurà bé en el Pacífic i en els països situats en la seua costa. En l’est i nord d’Europa es veurà millor que ací en que només el podrem veure a l’eixida del Sol.

En el trànsit de Venus s’han de considerar els temps dels quatre punts de contacte del disc venusià amb el solar mentre el planeta creua per davant del Sol durant 6 hores i 40 minuts.

1r contacte: el disc de Venus toca el disc del Sol
2n contacte: el disc de Venus entra totalment dins del disc solar
3r contacte: el disc de Venus toca la vora interior del disc solar
4t contacte: el disc de Venus ix totalment del disc solar

Donat que el dimecres 6 de juny el Sol ix en la nostra costa entre les 6:10 (Salses) i les 6:39  (Guardamar) només podrem veure els últims minuts del trànsit.

De Sagunt cap al nord i cap a l’est podrem gaudir dels últims dos contactes (3r i 4t contactes)

Tanmateix, al sud de Sagunt només podrem veure com Venus ix definitivament del Sol (4t contacte).

Per a observar-lo heu d’anar a un lloc amb l’horitzó est lliure d’obstacles, com la platja.  El Sol eixirà, ja amb el planeta Venus sobre la seua superfície, com una taca grossa, a punt de deixar el disc solar. I durant uns 20-40 minuts acabarà de recórrer el Sol.

Un bon lloc a la xarxa per veure els temps d’entrada i eixida de Venus des del lloc on sou és aquesta pàgina Transit of Venus. El temps està en hora del fus horari GMT+1 i, per tant, caldrà afegir una hora per tindre l’hora local. Els punts de contacte són aquí anomenats ingress exterior, ingress interior, egress interior, egress exterior i transit center és el punt central del trànsit.

Us pose l’exemple des del Campus de Burjassot de la Universitat de València. Els tres primers punts de contacte estan foscos indicant que no seran visibles. És a dir només serà visible el quart contacte, quan Venus ja està eixint del Sol.

Però, per favor, NO MIREU el Sol amb telescopis sense filtres especials solars. A simple vista protegiu els vostres ulls de la llum solar amb un filtre de soldador del 14, o amb ulleres especials d’eclipsi. Els vostres ulls són el més important. Poseu-vos en contacte amb les agrupacions astronòmiques. Ací en aquest enllaç i en aquest altre podreu veure diverses maneres d’observar el Sol amb seguretat.

A hores d’ara tinc coneixement de diverses iniciatives d’agrupacions astronòmiques o d’universitats per a veure el trànsit.

Des de l’Empordà, Astronomia des de l’Empordà convida a venir a la seua observació pública a la platja de Pals, al costat de la Creu Roja. Allí veuran el tercer i quart contacte.

L’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València anirà al desert de les Palmes, anant cap al Bartolo, prop de Castelló per observar-ho de ben alt.

A Barcelona, l’Agrupació Astronòmica Aster ha convocat els aficionats al Castell de Montjuïc per veure-ho a partir 5:45 h, amb 1/2 hora per muntar telescopis abans de sortir el Sol. Preguen màxima puntualitat.Mentrestant des de Gandia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor veurà durant uns minuts com Venus ix del disc solar, des de la platja a l’altura de la zona de la Ducal. Cal estar a les 6:00 per muntar els telescopis i les càmeres.

Caldria destacar els esforços que ha dedicat el departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona en els mitjans divulgatius per al trànsit de Venus d’enguany. Han publicat un interessant còmic sobre la història del pas de Venus que vos recomane i que he penjat ací baix. També posen a disposició dels centres educatius de Catalunya un conjunt d’activitats sobre distàncies astronòmiques, preparades pels membres del Departament i que es poden desenvolupar amb el seu suport.

Però a més a més faran la retransmissió del trànsit de Venus en directe des de les illes Svalbard, situades al nord de Noruega.Finalment dir-vos que per als usuaris de smartphones hi ha un app (VenusTransit) dedicat a l’esdeviment de demà que et diu directament les hores de visibilitat des d’on estàs o on cal anar i tot de manera molt intuïtiva.

Finalment dir-vos que el Sol estarà molt baix i els núvols baixos en la costa poden espatllar l’observació. Així que esteu avisats. Podeu fer una matinada per no res.

Foto: Des del departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona s’ha desenvolupat el web Venus 2012.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El pas de Venus per davant del Sol del 5-6 de juny

0
Publicat el 3 de juny de 2012
Ja han passat 8 anys i la mecànica celeste no ha fallat. Venus tornarà a passar davant del Sol la nit del 5 al 6 de juny. És el que rep el nom de trànsit. L’última vegada que ho vàrem podeu admirar va ser el 8 de juny del 2004 i jo no gaudia encara del bloc Pols d’estels per anunciar-ho. Tanmateix vaig posar en marxa una pàgina web on podeu trobar tot el material generat. Part de les fotos i gràfics obtinguts llavors seran utilitzats en una sèrie d’articles que vaig a escriure sobre el tema.Venus i Mercuri són planetes que tenen les seues òrbites en l’interior de l’òrbita de la Terra. Per això sempre els veiem ben a prop del Sol, poc després de la seua posta o després de l’eixida, a diferència dels altres planetes que els podem veure a qualsevol hora de la nit.Venus i Mercuri s’alineen una vegada en cada òrbita amb el Sol i la Terra. En aquest moment formen una línea Sol-planeta-Terra i estan en conjunció inferior. A causa, però, de la seua inclinació orbital -és a dir la seua òrbita està inclinada respecte a la de la Terra- quan s’alineen amb la Terra sempre passen per dalt o per baix del Sol vist des d’ací.

Va ser Johannes Kepler que en publicar les Taules Rudolfines el 1627, a partir de les dades planetàries obtingudes durant 20 anys pel seu mestre Tycho Brahe, qui s’adonà que Mercuri i Venus passen de vegades exactament per davant del Sol. I va predir que el 1631 ho farien. Kepler, però, va morir abans i va ser Pierre Gassendi que observa el pas de Mercuri des de Paris.

L’observació de Venus del mateix any va ser més difícil ja que ocorria durant la nit a Europa i no era visible des d’Europa,

Un estudi acurat dels càlculs de Kepler fet per Jeremiah Horrocks trobà que el següent pas de Venus es produiria només 8 anys més tard, el 1639. Ràpidament es confirmà que els trànsits es produeixen en grups de 2, separats per 8 anys, amb un temps de 105 o 121 anys sense cap pas entremig.

L’astrònom reial Edmund Halley va ser qui determinà el mètode geomètric per a calcular la distància Terra-Sol (unitat astronòmica) utilitzant els trànsits de Venus. Amb l’observació del pas de Venus des de diversos llocs de la Terra i mesurant els temps dels contactes del disc venusià amb el Sol es podia calcular la unitat astronòmica i, a partir d’ella, les distàncies entre els altres planetes.

Per això als segles XVIII i XIX es van organitzar expedicions científiques a regions allunyades d’Europa per observar aquests fenòmens. El llegendari capità James Cook, en la seua exploració del Pacífic, de Nova Zelanda i d’Austràlia, a bord del vaixell Endeavour va observar el 1769 el trànsit de Venus des de Tahití. D’altres, però, com Le Gentil, enviat a la Índia, no va tindre tanta sort. La història de les expedicions per veure els trànsits és apassionant i caldria parlar-ne en altre moment.

Actualment, el càlcul de la unitat astronòmica es fa mitjançant immensos radiotelescopis que envien fluxos d’ones de ràdio a Venus. Els astrònoms mesuren el  temps d’anada a Venus i de tornada a la Terra quan aquestes ones reboten sobre el planeta. La mesura és molt precisa.

Tanmateix l’observació encara s’ho val, per veure com funciona la natura, com som capaços de predir-la i sobre tot per veure com es calculen els paràmetres fonamentals de l’univers. L’any 2004, amb un bon grup de companys vàrem observar el trànsit de Venus des de Burjassot i l’observació acurada dels temps dels punts de contacte ens donà un valor per a la unitat astronòmica de:

unitat astronòmica en km (ua) paral·laxi solar en segons d’arc error mitjà (%)
149 715 143 8.7873 0.078

Com veieu un bon resultat, ja que 1 AU = 149 597 870 km segons aquesta pàgina de la NASA..

Foto: Pas de Venus sobre el disc solar. Telescopi APO 7″ Aula d’Astronomia Universitat de València. Enric Marco.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Marató astronòmica a Aras de los Olmos (II)

0
Publicat el 14 d'abril de 2012

Com ja vaig contar en un apunt anterior, la nit del dissabte 24 de març passat ens reunírem uns quants amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), Marcelino Álvarez, el president, Ángel Requena, Maxi Doncel i jo, així com alguns membres de l’Agrupación Astronómica de Cuenca (AstroCuenca) en un dels llocs més foscos del País Valencià, Aras de los Olmos. Allí l’amic Joanma Bullón, membre també de l’AAS, que viu allí i que des del seu observatori La Cambra observa diàriament el Sol i el cel profund, havia organitzat la tercera Marató Messier.

El fet d’observar en una sola nit els 110 objectes celestes més bonics, i que classificà Charles Messier al segle XVIII, és una faena feixuga. Ja vaig contar l’experiència en un apunt anterior. En aquesta continuació us feré saber les altres activitats que feren altres membres de l’agrupació i que també mereixen ser contades.

Els membres de l’Agrupació Astronòmica de Cuenca, a qui no coneixia, es dedicaren a tractar de fer fotografies d’alguns dels objectes Messier més interessants. Però el que més em va sorprendre és que sabien exactament on es trobava cada objecte al cel i, en preguntar-los-ho te l’assenyalaven exactament amb el làser astronòmic que portaven. Però, al Cèsar el que és del Cèsar, va ser Ángel Requena qui els indicà la posició del cometa Garrad en les cartes de l’Sky Atlas. Encara que brillant, el cometa no ho és tant per trobar-lo a ull nu, i gràcies a això el van poder observar.

El cometa Garradd fa mesos que es troba en les proximitats de l’Òssa Major. Vaig fer una fotografia de la zona celeste on havia d’estar amb una durada de 30 segons i, efectivament, molt poc per sobre del soroll de fons de la imatge, es veu un nuvolet en la zona indicada. Amb 30 segons sense seguiment, les estrelles ja no apareixen com a punts a la foto sinó com a petites traces. No es pot allargar més l’exposició de la fotografia.

Molt millor sort i ofici va tindre el company Ángel Requena que, amb la muntura equatorial casera que l’amic Paco Pavía havia construït, va poder compensar el moviment del cel i durant 2 minuts va fer una presa del firmament i, allí entre centenars d’estrelles, va captar el cometa sense cap dubte, amb el seu nucli brillant i la seua cua escampada. L’aparell necessari per a aconseguir la proesa està descrit en l’últim número de la revista Huygens, òrgan d’expressió de l’AAS i que pot llegir-se ací. L’article és un poc tècnic, però recomane als lectors realment interessats en el tema de la fotografia astronòmica que lligen l’article original. I a veure si un dia vos presente una foto meua feta usant aquest aparell de seguiment.

Ángel Requena va aconseguir unes fotos espectaculars del cel amb la seua càmera reflex i la muntura “made in Paco“. La foto de portada d’aquest article n’és la prova.
L’original d’aquesta foto sense textos mostra centenars d’estels però si li posem els dibuixos de les constel·lacions es veurà molt més clar l’amplitud del camp observat i els 6 objectes Messier captats en una única imatge: M35, al peu dels Bessons, M36, M37 i M38 en Auriga, M44, el Pessebre, i M67 en Cancer. També són destacables els altres objectes de camp profund aconseguits: NGC2264 (Nebulosa del Con), NGC2237 (Nebulosa de la Roseta) sota el Bessons,  NGC2355 i NGC2395 entre Geminis i Canis Minor, a, i NGC1893, NGC1857 i NGC1664 en Auriga. La imatge del cel de la portada es veu petita però si la punxeu o la descarregueu la podreu veure més gran i n’apreciareu millor la bellesa.

Marcelino Álvarez, el nostre president, amb el Celestron de 30 cm, va fer algunes observacions visuals interessants del cometa, de la galàxia M95 i de Saturn però no va poder fer cap fotografia per problemes tècnics. Els astrònoms aficionats hem d’estar preparats per a aquesta circunstància. Moltes vegades no només el mal oratge pot espatllar-te una observació, sinó que un problema tècnic pot arruïnar-te la nit.

Sort de Joanma Bullón, que des del seu Observatori La Cambra, amb el seu telescopi fix de 30 cm i la seua nova càmera amb enfocament en pantalla, una solució per al mal de cap de l’enfocament nocturn d’una càmera dígital (DSLR), ens va treure en pocs minuts una imatge de la galàxia M95 i de la supernova que brillava en un dels seus braços espirals. Joanma, un enamorat de la Serrania interior i defensor dels cels foscos, ens parlà de les lluites per mantenir el cel d’Aras el més net possible de contaminació lumínica.

I així fins que ens cansàrem. Faltava una hora per a l’eixida del Sol però estàvem realment esgotats i gelats. La temperatura ja estava sota zero a les 6 de la matinada. Així que ens retiràrem a dormir.

Foto 1: Imatge del cel presa per Ángel Requena a Aras de los Olmos la nit del 24 al 25 de març 2012. Es veuen 5 objectes Messier i està feta amb la muntura equatorial descrita al text. Temps d’exposició 2 minuts. Ángel Requena. Amb permís.
Foto 2: Muntura equatorial per a fer el seguiment fotogràfic del cel nocturn. Més informació als dos últims números de la revista Huygens, 94 i 95. Revista Huygens.

 

Marató astronòmica a Aras de los Olmos

0

Els astrònoms també fan maratons. Però en aquest cas no cal córrer sinó observar la major quantitat possible d’objectes durant tota una nit i aguantar estoicament el fred, la humitat i la fam fins que es faça de dia.

Des de mitjans dels anys 80 es fan les maratons Messier. Cal observar en una única nit el major nombre possible dels 110 objectes que l’astrònom francés Charles Messier catalogà a finals del segle XVIII. La marató s’ha de celebrar en la segona meitat del mes de març, el més pròxim possible a l’equinocci de primavera i en lluna nova. Durant aquesta nit, tots els objectes són observables, si es busquen en l’ordre correcte i no es bada massa.

Charles Messier, astrònom caçador de cometes, observava en la seua cerca alguns objectes brillants que sempre romanien al mateix lloc. Per evitar confondre’ls amb cometes els llistà i crea, així, el primer catàleg d’astres no estel·lars de la història de l’astronomia. Diu la llegenda que el 28 d’agost de 1758 començà el seu llistat amb la Nebulosa del Cranc (M1) quan estava buscant el cometa Halley al cel. El catàleg de Messier conté els 110 objectes més brillants del firmament i inclou nebuloses, cúmuls oberts, cúmuls globulars i galàxies.

La nit del dissabte 25 de març passat ens reunírem uns quants amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), Marcelino, el president, Ángel, Maxi i jo, més alguns membres de l’Agrupación Astronòmica de Cuenca (AstroCuenca). Tots comptàrem amb l’ajuda i l’amistat de Juanma Bullón, membre de l’AAS que viu a Aras de los Olmos i que des del seu observatori La Cambra observa diàriament el Sol i el cel profund.

Tot i que a la Safor estava el cel completament cobert de núvols, m’asseguraren que a Aras de los Olmos (els Serrans) estaria totalment ras. Però en arribar-hi, a la posta de Sol, hi veiérem tants núvols com a Tavernes. Res a fer sinó sopar i fer la xarrada amb els amics, que feia temps que no ens véiem. Les previsions havien assegurat que tot estaria bé, però semblava que s’havien equivocat.

Tanmateix, en havent sopat els núvols desaparegueren de sobte i el cel se’ns presentà negre i ben fosc. Només els llums de la distant València apareixien pel sud-est i els fanals rojos intermitents i absurds dels molins de vent sobre la Muela de Santa Catalina ens feien la guitza.

Mentre altres buscaven el cometa Garrand que encara es veu prop de l’Òssa Major, jo muntava el petit telescopi Celestron Nexstar 130 SLT, li posava les coordenades del lloc i l’alineava amb dues estrelles. Aquesta operació, encara que tediosa, és essencial per poder localitzar ràpidament i amb precisió els objectes demanats.

Ja eren les 11 passades quan Maxi i jo ens posàrem mans a la feina per trobar els 110 objectes del catàleg. Utilitzàrem la cerca automàtica amb l’Autostar encara que la marató canònica exigeix buscar els objectes sense ajuda computacional.

Ja feia quasi 3 hores que s’havia fet de nit i, per tant, havíem perdut ja els 10 primers objectes. Que hi farem!

Orió estava ponent-se, Venus brillava entre els núvols que quedaven per l’oest. Mart, prop de Regulus, brillava dalt en Leo. Saturn i Spica feien de doble far celeste.

A primeries la cosa no semblava funcionar bé, doncs ja tots els primers membres del catàleg estaven molt baixos i els arbres o les edificacions dels voltants n’impedien l’observació.

El primer objecte aconseguit va ser el M45. Però aquest no sé si compta, ja que són les Plèiades, un cúmul obert d’estels a Taure, i que s’observa a ull nu. El veiérem, molt baix sense telescopi.

El següent, M42, és la nebulosa d’Orió i també es podia veure ja ben baixa a l’espasa del gegant caçador.

La poca potència òptica del telescopi no ens permetia observar les galàxies dèbils i, a més a més, la muntura altazimutal en forma de braç, juntament amb les potes del trípode impedien observar objectes prop del zenit, és a dir, objectes situats dalt del cap. Aquests calgué tornar a buscar-los més endavant, quan estaven més baixos.

La temperatura anava baixant de mica en mica i de manera inexorable. A la 1 de la matinada ja estàvem a 2 graus.

Des d’un telescopi de 30 cm observàrem la galàxia espiral barrada M95 amb la supernova descoberta l’altre dia situada en un dels seus braços. Aquesta galàxia, situada a només 37 milions d’anys llum de nosaltres, sembla un objectiu fàcil per a telescopis mitjans, però no pas per al nostre.

A poc a poc anaven eixint les constel·lacions de l’estiu. Lira ja estava alta. Per sota el Cigne i a la dreta l’Àguila. Les seues estrelles principals formen el triangle d’estiu que ja s’observava en aquestes hores de la matinada.

De mica en mica, ben calents amb els nostres abrics, bufandes i guants, anàvem enllestint el catàleg. Els objectes que es localitzen sobre les constel·lacions d’estiu són molt més fàcils de caçar i van caure tots, un rere l’altre.

El primer és M5, un cúmul globular fàcil d’observar. És visible a ull nu, si saps on mirar, clar, i situat a la constel·lació de Serpens.

M13, el més gran i brillant cúmul globular, es troba en Hèrcules. Va ser descobert per Edmond Halley l’any 1714.

M57 és la famosa nebulosa de la Lira, que amb una forma de toro, o “Donuts” és un objecte digne d’admiració. La seua anella amb la zona fosca central és un exemple de nebulosa planetària, residu de la mort d’una estrella de poca massa.

Les constel·lacions de Scorpio i Sagitarius allotgen una quantitat immensa d’objectes de cel profund. Passàrem ben bé una hora explorant aquestes dues constel·lacions. Veiérem molts cúmuls globulars i cúmuls oberts, com per exemple M4, el cúmul globular més pròxim a la Terra, a només 7200 anys llum; o com el M21, un cúmul estel·lar amb una seixantena d’estels.

Eren ja les 5 (o potser caldria dir les 6 pel canvi d’hora) i ens quedaven encara 10 objectes per sota de l’horitzó est que encara havíem d’esperar que isqueren. Estàvem cansats i decidírem plegar. Havíem observat en total 56 objectes, la majoria d’ells, astres que no havia vist mai.

Anàrem a dormir. La temperatura ja era d’un grau sota zero. El cristall del cotxe tenia una capa de gel.

L’any que ve ja tractarem de superar-nos, portarem un telescopi millor i a veure si fem els 110.

Foto 1: De dalt a baix: Les Plèiades (M45), Venus i Júpiter en l’horitzó oest, entre els núvols. L’exposició està forçada perquè es vegen millor els objectes. La nit era realment molt més fosca. La línea que apunta a Júpiter és un avió que passava i que ha deixat una traça en la foto de llarga exposició. Aras de los Olmos, 24 de març 2012. Enric Marco.

Foto 2: Vista nocturna d’Aras de los Olmos, amb els llums dels aerogeneradors amb llums roges estàtiques i circulars intermitents. Enric Marco.

Foto 3: Llums de la ciutat de València, situada a 100km, que es reflecteixen en els núvols baixos. Un clar excés de llum. Enric Marco.

Foto 4: Constel·lació de l’Óssa Major. Enric Marco.

La Lluna canvia de grandària

1

Lluna grandària

Qué us pensàveu? Que la Lluna es veia sempre igual? Observeu atentament la fotografia adjunta. Punxeu sobre ella per fer-la gran. Dues llunes observades en dos dies diferents d’enguany.

La grandària és ben diferent. I és que cal recordar que la Lluna fa una òrbita el·líptica al voltant de la Terra i, per tant, hi ha un lloc en que està més prop, punt anomenat perigeu i un altre lloc en que la Lluna es troba més lluny de nosaltres, punt anomenat apogeu. I això passa cada òrbita (mes sideral) de la Lluna que dura 27.3 dies. El problema és que en general aquests punts no coincideixen amb una Lluna totalment il·luminada, sinó amb quart minvant o creixent o qualsevol altra fase. I, d’aquesta manera, no es poden comparar bé les mides de la Lluna. Només en la fase de plena podem comparar-les bé.

Enguany, però, hem tingut la sort que el perigeu va coincidir amb la Lluna plena del passat 20 de març i l’apogeu ha coincidit amb la Lluna plena del 12 d’octubre. Evidentment no són el perigeu i l’apogeu de la mateix òrbita.

La diferència de distància en quilòmetres és d’uns 50000 km. I la diferència de grandària és ben apreciable. Pensant-ho bé i observant les imatges no acabe d’entendre com els antics no ho tingueren en compte i s’entestaren en imposar una òrbita circular a la Lluna. I, és que la idea de la perfecció de l’esfera i de la circumferència va pesar molt en l’astronomia antiga fins que Kepler descobrí la el·lipticitat de les òrbites planetàries amb els vint anys d’observacions de Mart del seu mestre Tycho Brahe.

I, a més a més, com a valor afegit, a les fotos, s’aprecia clarament el fenomen de libració en latitud pel qual la Lluna fa oscil·lacions de nord a sud. El cràter Tycho, ben visible a la part inferior de la Lluna, prop de la zona polar sud lunar, envoltat d’irradiacions, ha canviat de lloc d’una imatge a l’altra.

I és que la Lluna té molt de misteri i de poesia.

Imatge: La Lluna plena el 20 de març i el 12 d’octubre. Punxeu sobre la foto per veure-la més gran… Autor: Enric Marco.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Josep Costas, astrònom i constructor d’espills

2

Costas

L’astrònom Josep Costas morí dissabte passat al seu domicili de Barcelona als 93 anys. Per als que no heu començat la passió per l’astronomia des de baix, construint-vos el vostre telescopi, potser el nom us diga ben poc però el treball de Costas va permetre que tota una generació d’astrònoms aficionats poguérem tindre el nostre primer telescopi.

Costas, des de la rebotiga del seu colmado La Fontana de Oro al carrer Aragó, cantonada Balmes a Barcelona, era un expert en el polit d’espills per a reflectors. Més de 3500 en va fer, amb uns preus molt competitius.

Però Josep Costas no era només un constructor d’espills sinó també un expert observador del cel i sobretot del Sol.

Josep Costas va néixer a Sant Celoni el 18 de gener de 1918, a uns 40 km de Barcelona. Un cel net i clar en el que la contaminació lumínica no era encara un problema. Fins els 15 anys no mostrà un especial interès per l’astronomia fins que, l’any 1933, un seminarista de nom Arturo li mostra el cel una nit de passeig. Josep queda meravellat i decidí crear l’any 1936 una agrupació astronòmica, la PDA (Pro divulgació astronòmica) en que amb un grup d’amics es dedicà a observar el cel i a construir els seus primers telescopis amb lents d’ulleres i lupes.

Va ser per aquella època, amb uns 18 anys que visitaren l’astrònom Josep Comas i Solà que vivia a la seua Villa Urània al barri de Sant Gervasi, tocant a Gràcia. Comàs i Solà, gran divulgador astronòmic, amb 1200 articles a la Vanguardia, i descobridor de 14 asteroides, s’alegrà de l’espenta dels joves astrònoms i els animà a seguir. La segona visita li portaren un sac de creïlles ja que veieren que la situació familiar de l’astrònom era de penúria. Va ser per aquella època que la mare d’un dels membres va veure en una casa d’un poble pròxim un telescopi que feia nosa als propietaris. El van comprar per pocs diners i pogueren per fi observar el cel en condicions amb un refractor de 75 mm. Josep Comàs i Solà els continua ajudant amb el seu nou telescopi però morí el desembre de 1937 per una bronconeumonia per estar massa temps observant a la fresca.

La guerra acabà i Josep tingué la sort que no el cridaren al front. La república fou aniquilada per les tropes franquistes. Aquestes, però, si que el cridaren a files durant més de dos anys. Josep, però, continuà observant des de la caserna amb telescopis improvisats.

En tornar a casa continuà amb l’astronomia, cosa que la seua família no veia de bon grat cal havia de dedicar-se a alguna cosa de profit. Va organitzar alguna exposició astronòmica al poble amb gran èxit però al cap de pocs anys el seu germà major, l’hereu, es quedà la fàbrica de pastes familiar i a ell li oferiren un colmado a Barcelona. Va ser quan es comprà el seu primer telescopi de veritat, un refractor de la marca francesa Mailhat de 110 mm d’obertura. Costà 25000 pessetes de l’any 1950.

L’any següent obria la tenda de queviures la Fontana d’Or, carrer Aragó, cantonada Balmes i es casà amb la Teresa Gual. El negoci anava molt bé, però ell s’escapava a migdia per observar el Sol encara que la cua de la clientela fora llarga. Sort de la dona que tenia…

L’any 1959 un amic el convenç per a que es fera ell mateix els espills. Al principi no se’n fiava dels telescopis refractors ja que ell tenia un Mailhat preciós, però aprengué a fer-los ràpidament i molt bé. En la rebotiga els anava fent quan no tenia clients a la tenda o fins i tot quan en tenia. Aquests clients no entenien el que feia. Durant la seua vida va fer més de 3500 espills que va vendre, a preu de cost, a milers d’astrònoms principiants de tot l’estat. Ací podeu veure el mapa amb l’ubicació d’alguns d’aquests telescopis que usaven un espill made in Costas. Jo també en tinc un, guardat en una andana, que forma part d’un telescopi que vaig fer en acabar Física. Quan puga, li faré una foto al meu primer telescopi i us el presentaré.

Les observacions diàries del Sol i el polit d’espills les va fer tota la vida conjuntament amb la venda de queviures fins que Josep Costas es jubilà el 1984. Aleshores es pogué dedicar a la passió de la seua vida.  Ja s’endinsà plenament en l’astronomia.

Tota la vida va escriure el butlletí o els diaris de la PDA, amb les seues observacions i també dels seus col·laboradors, amb anotacions precioses i dibuixos detallistes com aquesta observació de l’aproximació de Mart de l’any 1954.

Jordi Lopesino, de la revista Astronomía, l’entrevistava fa uns anys i va comprovar que calia fer-li un gran homenatge a aquest homenot que va permetre que molts ens dedicarem més fàcilment a l’astronomia observacional. Li va obrir una pàgina web, amb la seua biografia, la ubicació dels seus telescopis i la digitalització dels seus quaderns. L’any passat a la reunió del RETA 2010, a Aras de los Olmos, ens feu un repàs de la seua vida. Ja ens digué que la salut de Josep Costas era fràgil i dissabte va arribar a la seua fi.

Només em resta dir: Gràcies, Josep.

Nota: La informació sobre Josep Costas l’he obtinguda de la  web creada per Jordi Lopesino. Allí podeu trobar molta més informació detallada.

Fotos: Cosmofísica, Ángela del Castillo.

Astronomia amb l’Iphone

0
Publicat el 25 de maig de 2011

Iphone

En els temps que corren i amb els avanços de la tecnologia digital, qui no fa fotografia astronòmica és perquè no vol.Les càmeres fotogràfiques digitals estan ara a l’abast de qualsevol butxaca i permeten obtenir fotografies del cel nocturn de manera molt senzilla. L’únic problema amb la fotografia del cel és el temps d’exposició, és a dir el temps en que el seu objectiu roman obert. Cal molt de temps per il·luminar bé el sensor CCD. De dia les càmeres obrin l’objectiu de 1/125 s a 1/1000 s segons les condicions d’il·luminació. Temps més llarg com 1/60 s, 1 s, o més encara necessiten que s’utilitze un trípode per que la foto no isca moguda i per tant borrosa. I també s’ha d’usar el disparador automàtic per a no tocar la càmera. Només per pitxar el disparador manual a aquestes baixes velocitats, la foto ja eixirà moguda.

En càmeres reflex digitals s’ha de fer de manera semblant per fotografiar el cel nocturn. Programa nocturn, trípode i disparador automàtic. En aquest cas també es pot usar un disparador amb cable. Amb aquestes càmeres existeix la possibilitat d’augmentar el temps d’exposició tot el temps que es vulga. Només cal usar l’opció Bulb. Amb ella l’objectiu romandrà obert rebent tota la llum necessària per a obtenir una bona fotografia del cel estrellat. El temps necessari no ha de passar d’uns 30 segons. Més enllà ja apreciareu la traça de les estrelles per causa de la rotació de la Terra. Però potser esteu interessats en fotografiar justament aquest efecte.

Però realment del que volia parlar és de la facilitat de fer fotografia d’objectes com la Lluna (sobretot) i dels planetes a través d’un telescopi. Si teniu un telescopi que no useu massa o veieu que alguna agrupació astronòmica ha plantat els seus telescopis a la plaça del vostre  poble, tracteu de fer una foto amb la vostra càmera digital a través del telescopi posant-la justament on posaríem l’ull, just a l’ocular del telescopi. Que no porteu la càmera a sobre? Mala sort.

Hi ha una solució, però, en aquest cas. Tothom porta un mòbil amb càmera a sobre. Doncs tracteu de fer una foto a la Lluna a través del telescopi. Jo ho vaig fer l’altre dia amb l’Iphone d’un visitant a l’Aula d’Astronomia. Només cal encarar l’objectiu de la càmera del mòbil a l’objectiu del telescopi i amb una mica de paciència i traça. Voilà! Ja has aconseguit la primera foto astronòmica.

Fotografia: Quart creixent de la Lluna feta amb un Iphone 4 i usant el telescopi Apocromàtic de 7″ de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. No usar sense permís de l’autor.

 

Observem el cel de l’hivern a Tavernes

0
ObservacióObservem el cel demà dijous 24 de febrer a Tavernes de la Valldigna des de les 20:00 a les 22:00 h. Les activitats de la Setmana Muntanyera i Cultural del Centre Excursionista de Tavernes inclouen també una observació astronòmica des del 2009, l’Any Internacional de l’Astronomia.Aquesta observació està organitzada per l’Agrupació Astronòmica de la Safor i el Fotoclub del Centre Excursionista de Tavernes.

L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna col·labora amb l’activitat des de la seua Regidoria de Cultura. I tindrem la sort que ens apagaran els llums de la zona d’observació.

El lloc és fàcil de trobar. Serem a la zona dels Sequers, al camp de rugbi i enfront del Cementeri, entre els finals dels carrers la Dula i Monestir de la Valldigna.

[googlemaps https://maps.google.es/maps?f=d&source=s_d&saddr=39.076993,-0.257599&daddr=Tavernes+de+la+Valldigna&hl=ca&geocode=%3BCer9ZvAuWEETFbQvVAIdPer7_w&gl=es&mra=mi&mrsp=0&sz=18&sll=39.077203,-0.257707&sspn=0.002907,0.004828&g=Tavernes+de+la+valldigna&ie=UTF8&ll=39.077203,-0.257707&spn=0.002907,0.004828&t=h&output=embed&s=AARTsJoqL-F1g0iY3wCyaDhbPa7_oPfN1A&w=425&h=350]

Per suposat que l’activitat és oberta a tothom. I en especial tots els lectors d’aquest bloc esteu convidats. Si esteu per la Safor no us ho perdeu.

 

Una nit d’estiu mirant el cel

4
Publicat el 27 d'agost de 2010

Mars-Comet-NASA

La xiqueta no devia tindre més de 7 o 8 anys. El telescopi no estava posat a l’altura màxima però així i tot li costà arribar a mirar per l’ocular. La Lluna, que feia quasi el ple, brillava al cel est, just per sobre de les finques de la zona del llac de la Platja de Tavernes. La nena pegà un bot i deixà escapar un crit d’admiració.

– És la Lluna? Em preguntà. Li ho vaig confirmar.
– I els cercles que es veuen, què són? Són els cràters i van ser causats pel xoc d’immenses roques de l’espai…

Ella, que anava amb sa mare, la va deixar passar però va voler repetir. No s’ho acabava de creure. Com si hagués descobert tot un món nou per conéixer.

Els vaig indicar que es posaren a l’altra cua per admirar Júpiter i les seues llunes. El planeta acabava d’eixir de darrere dels edificis que el tapaven vist des del Parc del Molló. Va mirar amb el refractor de 150 mm de l’Agrupació Astronòmica de la Safor el disc de Júpiter i les tres llunes galileanes que eren visibles.

– I quins noms tenen les llunes? Em tornà a preguntar.
– Ió, Europa, Ganímenes i Cal·listo, però la que falta no sé quina serà. Una és de foc i les altres són de gel, i fins i tot Europa té un mar al seu interior. Li vaig dir.
– I, tu com ho saps? Em digué.

Quan se’n va anar ben contenta, li vaig donar el títol d’astrònoma de la nit.

Estic segur que l’observació d’aquesta nit la conservarà en la memòria durant molt anys. I amb un poc de sort tindrem d’ací a 15 o 20 anys una nova científica o fins i tot una nova astrònoma.

L’utilitat de les observacions populars, com aquesta del passat dimecres 25 d’agost, és fer conéixer el cel però, sobre tot per a mi, és incentivar l’interés per la ciència. I les més de 500 persones que feren cua pacientment per mirar a través dels quatre telescopis tenien molt d’interés.

I això que algú aixecà el braç assenyalant un punt brillant per l’horitzó. Altre l’acompanyà. Jo vaig passar per les cues fent-lo notar al damunt del Mondúver. Anava movent-se i aproximant-se a nosaltres. Els làsers de l’Agrupació apuntaven al llum mòbil per fer-lo visible a tothom. Era l’Estació Espacial Internacional que passava  pel cel de Tavernes, com estava previst.

– Jo alucine, diu una dóna.
– De veritat que ahí dins hi ha astronautes?, diu una amiga de la primera.
– I no veieu com saluden per la finestreta? vaig fer broma amb una xiqueta que de primeries no saps si deia la veritat….

L’estació espacial va tornar a passar altra vegada una hora i mitja després. Si en el primer pas va vindre la gent que encara no havia sopat, en aquest pas vàrem arreplegar la gent que ja ho havia fet. I la Lluna i Júpiter eren ben visibles. Les cues es tornaren a fer i no ens deixaren descansar ni un moment.

Els llums del Parc s’engegaren quan ja no quedava pràcticament ningú. Desmuntàrem ràpidament els telescopis i marxàrem cap a casa per menjar un sopar fred preparat amb un nivell també astronòmic.


Les observacions de dia 11 i del 25 d’agost han estat possibles per la col·laboració de les regidories de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Ha aparegut un article a les Províncies sobre l’observació del dimecres passat. Carles Gimeno, corresponsal al poble, vingué i parlà amb nosaltres.

Saludos a la ciudad espacial desde Tavernes

Foto: Mirant l’estació espacial des del Parc del Molló. Enric Marco.

L’estació espacial al cel de Tavernes

1
Publicat el 25 d'agost de 2010

Mars-Comet-NASA

El passat dia 11 d’agost a la platja de Tavernes els núvols baixos cap a l’oest ens feren la guitza i només poguérem veure Venus i Saturn durant uns minuts. I tal com estava previst, després d’un sopar popular, vaig fer la xerrada explicant que són les Perseides tot esperant la pols del Swift-Tuttle en forma de pluja d’estels.

Ara tanquem l’estiu astronòmic a la platja de Tavernes hui dimecres 25 d’agost. Com fa 15 dies, els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor ens situarem al Parc del Molló, a la zona nord de la platja de Tavernes de la Valldigna. La nostra idea és, a partir de les 21 hores, observar els planetes Venus, Mart i Saturn que estan molt baixos en direcció oest, veure la Lluna que quasi està plena i ja cap a les 23 hores, si els núvols i els edificis ens ho permeten, observar el planeta Júpiter.

Però la gràcia de la l’observació d’avui és que serà possible veure el doble pas de l’Estació Espacial Internacional (ISS) sobre el cel de Tavernes. Aquest laboratori, obra col·laborativa de la NASA, l’ESA, l’agència espacial russa i la japonesa, entre d’altres, du una tripulació de com a mínim 3 astronautes que hi fan experiments científics.

Per al seu suministrament elèctric disposa de multitud de panells solars que provoquen que, quan l’ISS creua per damunt d’un territori poc després de la posta del Sol o poc abans de la seua eixida reflectisca la seua llum i brille tant o més que les estrelles més brillants.

L’òrbita de l’ISS és sempre la mateixa al voltant del nostre planeta però la Terra gira i això fa que no sempre siga possible observar l’estació des del mateix lloc.

Per això cal mirar en algunes webs especialitzades per saber quan va a passar l’ISS pel lloc on t’hi trobes. La més senzilla i espectacular és Estacion Espacial.com que et dius sobre quin lloc de la Terra es troba en cada moment. Una pestanya ens porta als passos sobre les principals ciutats de l’estat. Només cal punxar sobre la ciutat que tenim més a prop i obtindrem les dades necessàries per observar-la.

Segueix…

A continuació podeu veure la taula completa dels passos de l’estació espacial internacional sobre el cel de la Valldigna fins a final de mes. L’origen de la taula és la web www.heavens-above.com. Per a usar-la cal posar des d’on volem veure passar l’estació espacial mitjançant un mapa o des d’una base de dades. I després elegir veure les previsions dels passos del satèl·lit ISS per als pròxims 10 dies.

Data Mag Comença Màxima altura Acaba
Temps Alt. Az. Temps Alt. Az. Temps Alt. Az.
24 Agost -2.3 06:05:59 25 SSW 06:05:59 25 SSW 06:07:50 10 SSE
24 Agost -3.1 22:29:44 10 WSW 22:32:14 56 W 22:32:14 56 W
25 Agost -2.9 21:22:07 10 SSW 21:24:50 33 SE 21:27:34 10 ENE
25 Agost -1.1 22:57:48 10 W 23:00:02 23 NW 23:00:02 23 NW
26 Agost -3.0 21:49:14 10 WSW 21:52:11 58 NW 21:55:07 10 NE
26 Agost 0.1 23:26:47 10 NW 23:27:17 11 NW 23:27:17 11 NW
27 Agost -3.1 20:41:26 10 SSW 20:44:14 40 SE 20:47:04 10 ENE
27 Agost -1.0 22:17:24 10 W 22:19:45 21 NNW 22:22:06 10 NNE
28 Agost -2.5 21:08:41 10 WSW 21:11:34 48 NW 21:14:28 10 NE
28 Agost -0.2 22:46:32 10 NW 22:47:33 11 NNW 22:48:32 10 N
29 Agost -0.8 21:36:57 10 WNW 21:39:09 19 NNW 21:41:22 10 NNE
30 Agost -0.2 22:06:19 10 NNW 22:06:57 10 NNW 22:07:35 10 N
31 Agost -0.7 20:56:27 10 WNW 20:58:30 17 NNW 21:00:33 10 NNE

Per observar l’Estació Espacial cal esperar veure-la prop de l’horitzó com un llum intens a l’hora i direcció indicada. El llum del satèl·lit pot confondre’s a vegades amb els llums d’un avió però és fix i sense intermitències. Després va pujant i augmentant la seua intensitat fins que s’amaga per l’horitzó oposat. L’observació pot durar uns 5 minuts.

La taula anterior té enllaços que expliquen cada terme i per a cada dia es pot clicar per aconseguir un mapa del cel per on passarà el satèl·lit.

L’Estació Espacial segueix una òrbita d’uns 350 km sobre la Terra. A causa del fregament de l’atmosfera terrestre, el laboratori va frenant-se i caient a un ritme d’uns 2 km per mes. És per això que, de tant en tant, cal reajustar l’òrbita i poden haver diferències d’uns minuts en les previsions dels passos. Així el cartell que s’ha distribuït pel poble i que he adjuntat a aquest bloc té les dades obsoletes ja que fa un mes que vaig donar la informació. Les dades correctes i actualitzades són  les que es poden veure en aquest apunt i que difereixen en un 5 minuts de les escrites al cartell.

La pluja d’estels a Tavernes

0
Publicat el 10 d'agost de 2010

Perseides Tavernes

Els pròxims dies els residus del cometa Swift-Tuttle cauran sobre la Terra en el que és el fenomen astronòmic més famós de l’estiu. Aquest any la pluja d’estels de les Perseides la tractarem de veure a la zona nord de la platja de Tavernes de la Valldigna.Enguany l’ajuntament i l’Agrupació Astronòmica de la Safor han organitzat per al dimecres 11 d’agost una vetllada molt especial per a tots els qui vulguen acostar-s’hi.

A la posta de Sol, cap a les 21 hores, traurem els telescopis al Parc del Molló per veure els planetes Venus, Mart i Saturn en direcció Oest. Les llums romandran apagades fins les 22:30 així que la visió pot ser molt espectacular.

A les 22:30 soparem al estil medieval al Parc del Nord, junt a la mar fins que cap a les 23:45 faré una xerrada sobre les Perseides, explicant que són i com veure-les.

I finalment, aprofitant les catifes astronòmiques que s’han posat a la platja al Parc de les Estrelles, ens quedarem tranquil·lets veient-les caure mentre puja la constel·lació de Perseu on es troba el radiant de la pluja.

Els llums de l’entorn estaran apagats i no hi haurà Lluna així que si venen, les veurem. Però assegurar que en veurem moltes ja és una altra cosa. La natura fa la seua i en aquest assumpte tot són models de predicció que no sempre funcionen.

En qualsevol lloc que esteu aquests dies podeu veure les Perseides. No cal telescopis, només els vostres ulls. Durant les pròximes nits, poseu-vos mirant al cel a partir de les 12 de la nit en un lloc ben fosc i espereu. Si en veieu alguna grossa s’ho haurà valgut.

Foto: Parc astronòmic. Tavernes de la Valldigna. Enric Marco

Nobel de Física 2009 per als inventors de la CCD

0

CCD

Aquesta setmana s’han lliurat els premis Nobel de l’any 2009 i el que correspon a la Física ha estat realment justificat. Enguany l’inventor de la fibra òptica, Charles K. Kao, i els del dispositiu CCD, Willard S. Boyle i George E. Smith, han estat els guardonats amb el premi Nobel de Física, la quantitat econòmica del qual correspon la meitat per al primer i l’altra meitat per als altres dos.

De la fibra òptica, tot i reconéixer la seua importància en les comunicacions actuals, no en vaig a parlar. Tanmateix del dispositiu CCD no puc deixar d’explicar la seua importància i el seu ús extens en tan gran mesura que sense aquest dispositiu la societat actual seria ben diferent. No només el seu us és general en astronomia, i per això en parle en aquest bloc, sinó que també ho és a la societat.

Però que és un dispositiu CCD o més usualment CCD? Algú sap que és això? A primera vista sembla algun artilugi tecnològic que pocs fan servir però res més allunyat de la realitat. Estic segur que a casa en teniu 2 o 3  ja que la CCD és el sensor digital que converteix les imatges en corrents elèctrics i permet obtenir fotografies digitals. Està, per tant, a tots els telèfons mòbils amb càmera, a les càmeres digitals i a les càmera de vídeo, tant domèstiques com professionals.

Tot va començar amb un efecte inexplicat pel qual la llum és capaç d’arrancar electrons d’un metall. I Albert Einstein ho va solucionar l’any 1905…
Segueix…

A finals del segle XIX i principis del XX un efecte desconcertava els físics. Una llum incident sobre la superfície d’un material, normalment metall, és capaç d’arrancar electrons. Mirant la llum com una ona, que ho és, no hi havia explicació possible. Einstein ho explicà proposant que la llun consisteix de petites partícules, que ara anomenem fotons, que porten energia que és proporcional a la seua freqüència.
Els electrons de la matèria absorbeixen aquesta energia que necessiten per escapar-se del material.

Einstein publicà els seus resultats aquell any miraculós (per a ell) de 1905. L’efecte fotoelèctric només s’explica si la llum es comporta com a partícula, no com a ona. Tanmateix altres efectes indiquen que també és una ona…  Quin gran misteri és la llum…

L’efecte fotoelèctric s’aplica a tota mena de detectors, el més conegut dels quals és el que fa tancar les portes dels ascensors. També és a la base de la fotosíntesi per la qual les plantes s’alimenten del carboni del CO2 de l’aire mitjançant la llum solar.

Albert Einstein rebé el Premi Nobel de Física de 1921 “pels seus serveis a la física teòrica i, especialment, pel seu descobriment de la llei de l’efecte fotoelèctric“.

I que passaria si aquests electrons ejectats es pogueren comptar i transportar per un cable elèctric? A primer cop d’ull està clar que quan més fotons incidents més electrons tindrem i per tant més corrent elèctric.

Si construïm una malla amb elements suficientment petits d’un material capaç d’ejectar electrons amb la llum incident, cada element de la qual anomenarem píxel, i sobre aquesta malla projectem una imatge formada per un element òptic (càmera, telescopi, etc…), la llum de la imatge provocarà un allau d’electrons en cada píxel. Els més allumenats tindran molts electrons, el que no s’allumenen no en produiran cap o molt pocs.

Si som capaços de treure aquest electrons produïts en cada píxel individual sense mesclar-los amb els dels altres píxels, serem capaços de reproduir digitalment la imatge lluminosa. I això és el que van aconseguir George Smith i Willard Boyle dels Laboratoris Bell l’any 1969. Mitjançant un ingeniós sistema de variació de voltatge amb els píxels contigus, la càrrega elèctrica és transportada cap a fora de la matriu de píxels per finalment combinar-se per formar una imatge digital. És el que s’anomena procés de lectura, necessita un temps i és el causant que en les primers càmeres es trigara una mica en poder fer una segona foto. El dispositiu s’anomena Charge Coupled Device (CCD), en català, Dispositiu de Càrrega Acoblada.

buckets

Ací dalt teniu un esquema que és un símil d’una CCD amb pluja (que fa de llum), pots (píxels) i el transport de l’aigua recollida (electrons) cap a la línea de transferència de càrrega.

En astronomia, la CCD ha substituït totalment la fotografia analògica, la de rodet,  des de principis dels anys 90. Els astrònoms van estant provant i millorant la CCD durant tota la passada dècada fins que finalment la tecnologia va passar a l’àmbit domèstic. I ara les càmeres digitals són ja a l’abast de tothom. I a més fa poc va eixir la nova tecnologia CMOS que és semblant a l’explicat anteriorment però el corrent elèctric produït en cada píxel es recull directament sense transport pels altres píxels. Això fa el dispositiu molt més ràpid amb un temps de lectura sensiblement menor.

Sense la contribució dels guardonats George Smith i Willard Boyle, avui encara faríem les fotos amb les càmeres de rodet. I el món seria molt menys digital….

Imatge:
1.- CCD.
2.- Simulació amb aigua del funcionament d’una CCD. Cornell University

Jornada astronòmica a Ares

0

Aras 01

El nord del País Valencià ha estat sempre desconegut per a mi. Llevat de Morella, les comarques del nord no han estat explorades, passejades ni viscudes, cosa que sempre m’ha resultat dolorós. La forma allargassada del País i les tres hores de viatge des de la Safor segurament hi han influït.

Les activitats realitzades als pobles al voltant de l’Any Internacional de l’Astronomia m’han permés redimir-me en part d’aquest pecat.

El passat dia de Sant Jaume un grup de la Universitat de València arribàrem al bonic poble d’Ares per una Jornada Astronòmica. Sessió de planetari, jocs per a xiquets, conferència i observació astronòmica eren les activitats previstes.

Segueix…

Fa uns mesos, des de l’Ajuntament d’Ares del Maestrat, contactaren amb el nostre departament per tal d’organitzar una Jornada Astronòmica durant l’estiu. Amb Sandra, a poc a poc anàrem buscant la data, els continguts i els participants.

Una vegada elegit el dia, el 25 de juliol, anàrem omplint-lo de diverses activitats: planetari portàtil i tallers per als xiquets durant el matí, conferència per la vesprada i observació popular  per la nit.

I així ens trobem el dia de Sant Jaume a la plaça d’Ares a les 10:45 del matí una comitiva de 4 cotxes plens de material i personal del departament, juntament amb joves becaris de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV).

Ares 02
Una vegada muntats tot els aparells del matí, els altaveus de l’ajuntament conviden els xiquets del poble a participar en els tallers. Mentre acabem de muntar el planetari, alguns s’encarreguen que els xiquets realitzen unes senzilles manualitats tot i explicant-los algunes nocions bàsiques d’astronomia.

El planetari que ens ha deixat l’Observatori Astronòmic de la Universitat és realment bonic i ben fàcil de muntar. La bambolla on s’hi projectarà el cel s’unfla i permet encabir-hi unes desenes de nens. Els xiquets d’Ares hi entren encuriosits i un poc recelosos pel túnel d’accés. Algun d’ells pregunta si se’n pot anar si s’avorreix. Les mares i pares presents també hi accedeixen a gatamèu. I la sessió comença. A dins la cúpula, a poc a poc es fa de nit i comencen a veure’s les estrelles. Són tantes que les constel·lacions són difícils de trobar però el cel d’Ares ja veurem que també és així. De l’explicació dels moviments dels estels en el cel,  passem ràpidament a les constel·lacions de l’estiu per a passar finalment a les històries mitològiques escrites al cel. I és que les històries d’intrigues, d’amors secrets de Zeus, de monstres i d’aventures amb herois estan ben representades al cel. I aquell que volia anar-se’n s’hi queda fins al final.

Per acabar el matí els becaris escampen a terra el seu divertit twister astronòmic on els nens s’emboliquen amb els peus i les mans fent veritables garberes humanes, a cavall entre els diversos astres del sistema solar i de l’univers.

És estiu i les hores més caloroses del dia són inhàbils. Descansem, per tornar a l’activitat a les 19:00 hores. És quan s’inaugura al Saló de Plens de l’Ajuntament l’exposició de fotografia astronòmica que fa unes setmanes enviàrem. En ella es fa un passeig per l’univers amb les imatges més espectaculars obtingudes per diverses sondes i telescopis: Hubble, Messenger, Soho, Spirit, Galileo,…

I a les 19:30 comença la conferència. Parle a una audiència variada sobre el nou sistema solar, després de l’expulsió de Plutó del club dels planetes; de l’exploració de Mart i de la descoberta d’altres planetes al voltant d’altres estrelles. Acabe amb la missió Kepler, llençada el passat mes de març, que pretén estudiar 100.000 estrelles entre les constel·lacions de Lira i Cigne per trobar-hi planetes habitables. La xerrada provoca, com desitjava, innumerables preguntes.

Després d’un saborós sopar popular interromput agradablement per la visualització de l’Estació Espacial Internacional, que fa acte de presència mostrant una brillantor desmesurada a causa dels seus nous pannells solars, marxem al Coll de Santa Bàrbara per muntar els telescopis. Allí s’hi aplega mig poble que no para de preguntar mentre jo em quede sorprés per la bellesa de la Via Làctia que creua el cel passant pel Cigne. El planeta Júpiter destaca en el cel sobre la bella vila d’Ares il·luminada amb llums tènues. Tanmateix, com tot no podria ser perfecte, una hora després el vent comença a bufar i la fresca que havia començat per la vesprada es fa més i més intensa. La gent comença a marxar mentre els núvols baixos fan acte de presència cobrint finalment el cel.

Ares 02

Ares, amb només 50 habitants en hivern i uns pocs més en estiu ha programat tot un seguit d’activitats culturals ben interessants per als mesos de juliol i agost que ja el voldrien alguns pobles costaners. Es dedica a l’agricultura i a la ramaderia, però la presència d’un parc eòlic a l’oest del terme ha donat un nou impuls a l’economia local. Però tot no és fantàstic ja que alguns dels membres de la colònia de voltors que volteja constantment el poble cauen de tant en tant en les aspes d’algun molí.

El poble és ben agradable de passejar. Ara estan fen obres al camí d’accés al castell situat a la mola que ha fet tan característic Ares. És també terra de fòssils. Passejant trobem al mig del camí un eriçó de mar, un exemplar en forma de cor, el nom científic del qual és un toxaster o un heteraster, que va viure per aquelles terres durant el període cretàcic fa entre 145 i 65 milions d’anys (gràcies Anna).

Respecte al nom d’Ares ens conten que significa altar (ara en llatí) i que ve de les ofrenes que feien a Mercuri al passos de muntanya. Encara ara hi sol haver ermites en aquests llocs. Així tenim al port de la Bonaigua, l’ermita de Santa Maria de les Ares.

I què podem dir del tracte rebut? Tot han estat atencions i amabilitat, mostrant-nos el poble, presentant-nos la gent i acompanyant-nos a tot arreu. Gràcies a tots els arencs, a l’alcalde i especialment a Sandra per l’acollida.

Fotos d’Enric Marco.

Publicat dins de IYA2009 i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

I la Lluna ens amagà Venus

3

Després d’un mes jugant a buscar-se Venus i Júpiter, ahir va ser l’apoteosi final. Tal com vaig contar en l’apunt del mes de Novembre 2008, la Lluna es va afegir a la festa celeste i va eclipsar el planeta més brillant. Anava a ser l’observació més espectacular del mes. Però, durant tot el dia va ser un dia de nervis. L’oratge no ens acompanyava gens. Els núvols passaven per dalt de Burjassot sense deixar-nos veure un bri de cel. I així semblava que anava a ser tot el dia.

L’ocultació de Venus per la Lluna va començar a les 16:50 hores. En ser en ple dia no es podia veure res. Pero esperavem veure alguna cosa a l’eixida del planeta de darrere de la Lluna.

Els núvols, però, no marxaven. Però com de vegades passa, dos minuts  abans de l’hora fixada es van obrir les clarianes i van aparèixer la Lluna i Júpiter. Els ulls i els telescopis es van girar per captar aquest moment únic. I no va decebre ningú.

Segueix…

El mes de desembre ha començat amb una ocultació del planeta Venus per la Lluna. Una ocultació és com un eclipsi en el que un cos pròxim, en aquest cas la Lluna, tapa altre de més llunyà. Però en ser el cos ocultat tan menut passa moltes vegades desapercebut. Les ocultacions d’objectes del Sistema Solar se solen observar només en zones molt petites de la superfície terrestre. Aquesta ocultació ha estat visible només a Europa Occidental.

Tal com es conta a la previsió del butlletí electrònic de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el dia 1 de desembre, Venus, que presenta fases com la Lluna, estava il·luminada un 69% i tenia només un 17″ de diàmetre angular. La seua magnitud aparent era d’un -4.

La Lluna, per la seua banda, feia només 4 dies que havia estat en fase de nova, alineada amb el Sol, i, per tant, estava molt fina, il·luminada només un 13%.

A les 16:50 la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, tapà el planeta. No va ser visible a Burjassot ja que era de dia i, a més, estava nuvolós.

Els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València van muntar els seus telescopis per observar el fenomen.

Jo vaig tractar de fer un vídeo de l’eixida del planeta de darrere del nostre satèl·lit. El núvols, però van continuar allí fins a uns pocs minuts abans de l’esdeveniment. I de sobte va passar. De darrere les muntanyes lunars va eixir la brillantor del planeta.

Durant uns minuts i a ull nu es veia la Lluna amb un punt brillant a sota, cosa realment singular. Una emoció va recórrer tots els assistents a l’encontre del Campus de Burjassot. No deixe de meravellar-me de la precisió del càlcul de l’esdeveniment…..i de la bellesa de la natura que ens dóna aquests espectacles.

Vaig fer un petit vídeo d’on espere que trauré alguna imatge interessant de l’eixida de Venus de darrere de la Lluna. També vaig fer alguna foto amb el telescopi apocromàtic de l’Aula d’Astronomia. Amb la càmera d’una estudiant de Física vaig fer unes quantes fotos. Ella, però, en feu algunes encara més boniques.

Les fotos es van fer amb una càmera Kodak Easy Share C713 l’1 desembre 2008 a les 18:20.

Foto: Eixida de Venus de darrere de la Lluna. Sonia Soria

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Nit marciana a Ca les Senyoretes

2
La nit es va presentar serena i sense núvols, malgrat algunes pessimistes previsions.

La Nit Marciana a Ca les Senyoretes del passat 11 de juliol va seguir el guió previst. A les 22 hores observació dels anells de Saturn i del minvant Mart. Després vingué el sopar i a les 24 hores xerrada marciana amb visió dels desolats paisatges marcians en visió 3D.

La resta de la nit va continuar amb l’observació del rei dels planetes, Júpiter i la seua cort simètrica de llunes, fins que la pujada de la humitat va entelar els telescopis i va fer cloure la nit cap a les 2 de la matinada.

Segueix …

El dia va ser pesat amb temperatures fregant els 40 graus a València. També, a Otos, capital dels rellotges de Sol i seu de Ca les Senyoretes, l’aire era calent.

Una hora abans de l’hora de l’encontre ja comence a muntar els telescopis. El cel és blau amb un poc de vent. El Sol ja no es veu des de la terrassa que mira al Sud, a la imponent serra de Benicadell. Prompte començarà a veure’s la conjunció dels planetes Saturn i Mars prop de Regulus, l’estel principal de Leo. Ara encara no.

Finalment es veuen. Estan prop de l’horitzó i només el públic primerenc podrà observar Saturn. Algú que va demanar veure’l cap a les 24 hores ja no va poder ser atés.

La Lluna és un objectiu més fàcil. Acaba d’arribar al quart minvant i es troba clar i dalt la serra. El telescopi reflector de 25 cm és l’admiració dels primers arribats al sopar. Marcelino Álvarez, president de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, també ha instal·lat el seu telescopi reflector i amb el màxim d’augments ja mostra els cràters de ben prop. Algun amb el pic central en primer pla i tot.

El meu telescopi ETX 125, una meravella d’òptica, em dona problemes d’alineació i me’n continuarà donant tota la nit. Tanmateix amb ell aconseguesc també veure la Lluna i mostrar-la als visitants que van prenent seient a taula.

A les 22:20 trau el cap, de darrere el Benicadell, tal com estava previst, el gegant dels planetes, Júpiter, envoltat de manera simètrica, com en una desfilada, per dos llunes a cada banda. Els últims soparistes arriben i després de mirar per l’ocular breument, s’asseuen. Aquest és el moment de deixar-ho i seure per gaudir del sopar d’Assumpció.

A la taula coincidesc amb coneguts i velles amistats, com Susi, que feia més de 20 anys que no veia. Amb l’activista cultural Pep Alminyana, que ens contà les darreres novetats de l’actuació de Paco Muñoz a Bocairent, sembla que l’última a la Vall d’Albaida. I a Àngel Canet, abnegat blocaire, a causa de la fractura digital entre les poblacions grans i les menudes sense accés a la banda ampla. Joan Olivares i jo mateix li proposem alguns avanços tecnològics per a solucionar el problema. A veure si algun d’ells li aprofita. O prompte deixarem de llegir els seus variats i interessants articles al seu bloc.

Són les 12 de la nit. Ara cal parlar de Mart, el motiu de la meua visita a Otos. El canó preparat i el powerpoint també. Faig un breu repàs històric a les característiques visuals i físiques de Mart. Aquest planeta, en molts aspectes tan semblants a la Terra que molts han pensat sempre que estava habitat per una civilització decadent, sobretot després de la “descoberta” dels canals marcians. Tothom pensava en un planeta sec en el que els transvasaments d’aigua provenint dels gels dels casquets polars cap a les zones temperades del planeta travessaven tot el planeta. El planeta ideal del senyor Camps! Tot això desaparegué amb la primera missió fotogràfica a Mart, la Mariner 9. Ni ciutats, ni canals ni mars marcians. Només un desert gèlid i sec. Un repàs furtiu a les missions passades i futures, una aturada al rellotge marcià ideat per Bill Nye i per Woodruff “Woody” Sullivan, conegut de Joan Olivares, per acabar amb la possibilitat de vida microbiana a Mart.

La visió 3D dels paisatges marcians on tothom portava les ulleres bicolors ens donà l’oportunitat de bones fotos dels assistents. Son tan familiars aquests paisatges de Mart, pensava. Semblen els pedregars de les comarques del sud del País, o del desert del Sàhara o d’Acatama.

Vaig conéixer Rafael Ferrandis, aficionat a la meteorologia i mantenidor de la web meteontinyent, l’oratge de la Vall d’Albaida a la xarxa. Parlem de possibles contactes amb un familiar meu també afeccionat a l’observació de l’atmosfera terrestre. Sempre he admirat aquests observadors pacients de la natura que dia rere dia van registrant milers de dades. Preveient l’oratge present però també contribuint a la cobertura global d’estacions a tot el món.

Després nova sessió d’observació amb Júpiter i la Lluna fins que la humitat començà a cobrir amb un tel de baf les lents i els tubs dels telescopis. Hora de marxar. Ja eren les 2 de la matinada i encara calia desmuntar-ho tot.

Foto: Alguns assistents mirant els paisatges desolats de Mart. Enric Marco
Fotos adjuntes: Observació, sopar i visió 3D de Mart. Enric Marco