Pols d'estels

Ja fa quasi un mes que la nau New Horizons sobrevolà el sistema Plutó – Caront. Les imatges enviades mostren nombroses estructures geològiques per a les quals els científics de la missió ja han proposat noms que seran la delícia dels trekkie i dels amants de la ciència ficció en general.

Fa uns mesos es va fer una crida internacional per proposar noms per a batejar tots els racons que observara la sonda de la NASA. Com que Plutó és el nom romà del déu de l’infern, la Unió Astronòmica Internacional va demanar noms relacionats amb l’inframón, de totes les cultures del món. A més a més, com que el nombre d’accidents geogràfics de Plutó i de Caront que s’esperava descobrir seria ingent, també es van incloure dues categories més per a extreure’n noms: la història de l’exploració de la Terra, amb els noms dels exploradors que visitaren Àsia, Àfrica i Amèrica i en feren coneixement a les seues societats, i la dels personatges de ficció que feren viatges extraordinaris en la imaginació dels lectors. Jo vaig proposar alguns noms ben nostrats per veure si teníem sort encara que, de moment, no he vist cap nom meu situat sobre Plutó o Caront.

Les denominacions associades als noms es refereixen a diferents classes d’accidents geogràfics. S’anomena Crater a una estructura circular creada per un impacte d’un cos sobre la superfície. Altres paraules vol dir: Cavus (depressió profunda), Chasma (abisme), Colles (petites protuberàncies o pujols), Dorsa (crestes), Fossa (llarga i estreta depressió), Línia (marca allargada), Màcula (taca fosca), Mons (muntanya), Montes (muntanyes), Planum (altiplà), Regio (zona gran brillant o fosca), Terra (extensa massa de terra), Vallis (vall) i Rupes (talús).

L’estructura més visible i característica del planeta nan Plutó, l’anomenat informalment el Cor durant l’aproximació, ha estat batejada com a Tombaugh Regio, dedicada al descobridor de Plutó, Clyde Tombaugh. Dintre d’aquesta regió increïblement plana i brillant s’hi nomenen algunes poques muntanyes i moltes més petites protuberàncies (Colles), ara amb noms dedicats als transbordadors accidentats Columbia i Challenger, i a les naus russes Soyuz. En Tombaugh Regio també trobarem la plana Sputnik, Sputnik Planun, per recordar el primer satèl·lit artificial.

El significat de tots els noms proposats fins ara pot veure’s en la Name Descriptions 2015-07-28.

És en Caront, però, on els fans de les sèries i pel·lícules de Star Trek, així com els de Star Wars trobaran el seu paradís. Llevat de Mordor Macula, el nom donat a la gran taca fosca situada prop de la zona polar nord, la majoria dels accidents estan relacionats amb aquestes dues mítiques sagues d’aventures espacials.

En la plana de Vulcà podem descobrir els cràters Kirk, Uhura, Sulu o Spock. Més cap a l’est veurem els cràters Skywalker i, prop d’ell el de la princesa Leia, mentre ben lluny a l’oest, per si de cas, trobarem el cràter Vader.

Però els amants del Dr. Who també estaran contents ja que just al costat de Gallifrey Macula, dedicat al planeta del Doctor, trobaran Tardis Chasma, per a la màquina transportadora en forma de cabina de telèfon.

Al nord d’aquests accidents trobarem els Nostromo Chasma just al cràter Ripley, per recordar la nau d’Alien i la seua valent tripulant Ripley, la tinent de la Nostromo i protagonista de la pel·lícula, interpretada per Sigourney Weaver.

Finalment sobre la nova geografia descobrirem Kubrick Mons i Clarke Mons, dels quals no cal massa explicació i Alice Crater, dedicat a la xiqueta que va caure per un forat d’un arbre i va descobrir un país de meravelles.

Aquest noms són, de moment, només provisionals. Ara caldrà que el comité de nomenclatura de la Unió Astronòmica Internacional avale les propostes. Els membres de la missió New Horizons esperen que no hi haja problemes.

Imatges: Images via NASA / JHU-APL / SwRI / New Horizons.

L’arribada de New Horizons al planeta nan Plutó ha tingut conseqüències. Se’m va demanar un article d’opinió per a donar a conèixer la importància de l’exploració espacial pel que ha contribuït no només al coneixement científic sinó també a la millora de les condicions de vida de tota la humanitat. Ací vos deixe l’article que vaig publicar a la Vanguardia el 14 de juliol passat.

Els avenços científics que generen les agències espacials han permès la millora dels sistemes de depuració d’aigua a l’Àfrica o l’aplicació de tècniques per estudiar malalties com el càncer o l’alzheimer.

A Nepal el terratrèmol ha deixat milers de víctimes sota els edificis col·lapsats. En Chautara, uns estrangers porten una estranya maleta de color gris amb la paraula FINDER. Engeguen l’aparell que conté i aquest envia un senyal de microones. A través d’uns quants metres de formigó es detecten els ecos causats pels petits moviments produïts per la respiració i els bàtecs dels cors de dues víctimes.

Un accident de trànsit a una autopista nord-americana ha deixat un ferit greu. Cada minut compta per treure’l d’entre la ferralla i estabilitzar-lo. Amb les noves cisalles d’excarceració accionades pirotècnicament, un 50% més lleugeres que les anteriors, la víctima és alliberada en pocs minuts. I per evitar la hipotèrmia tapen el ferit amb una manta d’emergència daurada, amb la cara platejada en contacte amb el cos.

Un malalt de diabetis de tipus 1 regula la seua bomba d’insulina per augmentar la dosi abans de dinar. Des que la té implantada, ha millorat la seua qualitat de vida i prescindeix totalment de les injeccions diàries de l’hormona.

Què tenen tots tres casos en comú? Els quatre invents descrits que permeten salvar i millorar la vida de la gent són conseqüència de la tecnologia desenvolupada per explorar Venus, per separar els dispositius del transbordador espacial, per mantenir calenta l’electrònica d’un satèl·lit o per monitoritzar a distància la salut dels astronautes.

Aquests són només uns pocs casos a partir dels quals podem afirmar que la ciència és sobretot coneixement. I l’exploració espacial n’és una font immensa. Els recursos econòmics i humans que s’hi dediquen serveixen per a solucionar els grans reptes tecnològics d’enviar uns instruments a l’espai i perquè funcionin durant anys o per mantenir sans i estalvis uns astronautes en òrbita, en un ambient incompatible amb la vida. Treballar en condicions d’ingravidesa, en el buit, amb unes variacions tèrmiques de centenars de graus, ha portat els enginyers de les agències espacials a afinar l’enginy per trobar la solució de cada problema. Per suposat que no han estat sols. A través de contractes amb empreses, aquestes també han generat tecnologia complint les estrictes exigències de les agències. I tot aquest coneixement ha revertit finalment en la societat.

Potser desconeixem que estem envoltats de productes que originalment es pensaren per a l’espai. Els tenim a casa, al cotxe, als avions, als serveis d’emergència, als esports i a la medicina. Molts d’aquests invents els tenim tan vistos que ja ni ens n’adonem. Així, per penjar un quadre usem el trepant sense fil, dissenyat per treure mostres del subsòl lunar en el programa Apollo. També podem fer una partida de tennis amb una raqueta amb metall líquid, dormir sobre un matalàs de material viscoelàstic o fer que els nens petits es rentin les dents amb el dentifrici que es pot engolir. I, en tots aquests casos i molts més, utilitzem sense saber-ho tecnologies espacials que s’han comercialitzat per a l’ús habitual.

I ara que New Horizons ja albira Plutó, segurament algú qüestionarà que s’hagin invertit tants diners en missions com aquesta, i dirà que fóra millor dedicar-los a combatre la fam al món, o eradicar malalties com la sida o el càncer. A banda de demanar una solució simplista per a problemes ben complexos, aquesta gent s’equivoca perquè sols pensa en els diners invertits i no en els coneixements adquirits i en el seu retorn tecnològic. I, a més, no es té en compte que aquests avenços científics que generen les agències espacials han permès ja la millora dels sistemes de depuració d’aigua a l’Àfrica o l’aplicació a tècniques per estudiar malalties com les citades o com l’alzhèimer, gràcies a projectes ben innovadors fets a l’estació Espacial Espacial Internacional.

I per cert, ara enviaré aquest article per la wifi de casa que, ves per on, també és un invent relacionat amb la investigació astronòmica, una innovació que prové del camp de la radioastronomia australiana.

L’artícle en castellà.

*Enric Marco és astrònom del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Participa en el disseny d’instruments per a la missió Solar Orbiter de l’Agència Espacial Europea, estudia els efectes de la contaminació lumínica en el grup “Salvem la nit”, integrada en la Red Española de Estudios sobre la Contaminación Lumínica i fa divulgació científica des del blog “Pols d’estels”.

Imatge: Seguint el llegat de les llegendaries missions Pioneer i Voyager, que van explorar els planetes gegants gasosos del Sistema Solar, New Horizons acaba d’escriure el següent gran capítol en l’exploració de l’espai. Crèdit: Jim Green / NASA. De Passing the Torch: Twenty-Five Years After Voyager 2, New Horizons Crosses Neptune’s Orbit On Its Way to Pluto.

Ja se sabia que Plutó tenia atmosfera. I que aquesta era més activa i extensa en les èpoques en que el planeta nan s’endinsa en l’òrbita de Neptú mentre que aquesta col·lapsa quan el cos s’allunyà del Sol. També se sabia que l’atmosfera està composada principalment de nitrogen i metà.

L’estranya atmosfera de Plutó s’ha estudiat de manera intensa des de l’entorn terrestre per preparar l’arribada de New Horizons. Per comprendre l’estructura en altura i el funcionament de l’atmosfera plutoniana l’equip de la missió va dissenyar un delicat experiment amb la nau News Horizons. Una hora després d’aproximar-se al planeta nan, la nau va travessar el seu con d’ombra i, per tant, la nau, Plutó i el Sol es trobaren alineats. L’interés d’aquesta immersió en la foscor solar era aprofitar el moment d’entrada (o eixida) de l’ombra, en que New Horizons observaria una posta (o eixida) de Sol. L’experiment va ser un èxit ja que l’espectrògraf ultraviolat Alice a bord, va permetre observar emissions de diversos gasos en totes les capes de l’atmosfera de Plutó. La llum solar s’anava atenuant a mesura que la nau s’endinsava (o emergia) en l’ombra de Plutó. Els tènues gasos de l’atmosfera plutoniana absorbiren part de la llum solar i deixaren una empremta que ha servit per identificar-los. Les dades definitives no s’han enviat encara des de la nau, però l’equip de la missió ja ha revelat alguns resultats parcials.

L’atmosfera, com s’esperava, està composada per nitrogen molecular N₂, metà (CH₄) i hidrocarburs, i estructurada en altura per la variació del seu pes molecular, amb els hidrocarburs més prop de la superfície, el metà a altures mitjanes i el nitrogen en l’alta atmosfera. El que ha sorprés, però, als especialistes d’atmosferes planetàries, és l’extensió de l’atmosfera que s’ha observat fins a alçades de 1600 km sobre la superfície, més enllà d’un radi plutonià.

L’animació mostra com disminueixen els comptes per segon (relacionats amb el nombre de fotons que arriben al detector per segon) observat per l’instrument Alice, a mesura que l’atmosfera de Plutó s’interposa per davant del Sol. Els comptes van baixant degut al fet que la llum solar ultraviolada ha de travessar capes cada vegada més gruixudes de l’atmosfera i la llum solar s’absorbeix cada vegada més fins que en entrar en l’ombra el nombre de comptes arriba a zero. El nombre de comptes observat es compara amb les prediccions que donen dos models plausibles de l’atmosfera de Plutó: un cas “turbulent”, on no hi ha massa absorció i el nombre de comptes esperat és relativament gran, a causa haver només petites quantitats d’hidrocarburs de llum solar que absorbeixen en l’atmosfera inferior, i una atmosfera “estancada”, on es preveia que l’abundància d’hidrocarburs fora més gran. Les dades preliminars d’Alice no es corresponen amb cap dels models proposats, però estan més a prop del cas estancat.

Com s’observa a la gràfica adjunta, el nombre de comptes és gran, és clar, quan s’observa el Sol fora de l’atmosfera de Plutó. Però a mesura que el Sol queda per darrere de l’atmosfera el nombre de fotons que arriben al detector baixa de manera dràstica. El nitrogen molecular (N₂) és el primer responsable de l’absorció de la llum solar en les capes més altes de l’atmosfera, però la seua contribució minva a mesura que la nau va entrant en l’ombra. En aquest moment és quan el metà i els hidrocarburs són els gasos que absorbeixen la llum del Sol. I evidentment quan la nau entra en la zona d’ombra cap més fotó pot arribar al detector i el nombre de comptes cau a zero. Quan la nau surt per l’altra banda de l’ombra el procés es repeteix a la inversa. S’observa que l’atmosfera en els dos costats de Plutó es comporta de la mateixa forma.

Quan tinguem les dades completes recollides per l’instrument Alice podrem dir més coses de l’intrigant atmosfera del més gran dels cosos del cinturó de Kuiper.

Imatge:
1.- Com la Terra, l’atmosfera de Plutó també està dominada pel nitrogen.  Compound Interest
2.- Mesures atmosfèriques. NASA/JHUAPL/SwRI.

Ja tenim les primeres imatges de Plutó preses durant l’aproximació de fa dos dies. I, sorpresa, Plutó no és com s’esperava. No és un cos celeste mort, de roca i gels, sense evolució al llarg dels mil·lennis. Tot el contrari, el planeta nan sembla estar ben actiu ja que mostra accidents geogràfics massa pronunciats i, una absència quasi total de cràters d’impacte en la superfície.

L’abundància dels cràters d’impacte, causats pels xoc de milions de cossos menuts en els primers 800 milions d’anys del Sistema Solar sobre els planetes acabats de formar, és un clar indicador de la joventut o vellesa d’una superfície planetària o lunar, almenys en el Sistema Solar intern. Per exemple, la nostra Lluna està plena de cràters, senyal de la inactivitat de la geologia lunar mentre que la Terra en té ben pocs, esborrats per l’erosió pel vent i l’aigua però sobretot pel moviment de les plaques continentals que renoven la superfície terrestre. Així podem dir que la superfície lunar és vella i la de la Terra nova.

Plutó no sembla tindre cràters d’impacte i, a més, té muntanyes de més de 3500 m d’alçada, que els geòlegs planetaris daten en uns 100 milions d’anys, ahir en termes geològics. La superfície plutoniana és molt jove. Qui modela i la renova al llarg dels anys? Un misteri, de moment. A veure si la informació que encara han d’enviar els altres instruments pot treure’n l’entrellat.

I per recordar com hem avançat en el coneixement de Plutó, la NASA ha publicat un gif animat en que es combinen les vistes de Plutó que s’han obtingut durant les últimes dècades, des del seu descobriment per Clyde Tombaugh en 1930 fins a les imatges actuals passant per les intrigants imatges del Hubble on ja es veia el joc d’ombres i clars que ha resultat ser Plutó.

La primera imatge de Plutó és propietat de l’Observatori Lowell i no és pot publicar sense permís del Arxius de l’Observatori, però es pot veure en aquest enllaç de la NASA que si que té el permís.

De Caront ja tenim un retrat de prop també. Durant el sobrevol, New Horizons va tindre un moment per captar la principal lluna de Plutó des de 466,000 km de distància. Caront també sembla tindre una superfície molt jove sense massa cràters d’impacte. A l’hemisferi sud se’n veuen alguns d’ells però són massa pocs per al que s’esperava. Com Plutó, per tant, ha d’haver un mecanisme que ha rejovenit la superfície de la lluna. Caront, sembla ser també actiu. També ja sorprés la zona fosca pròxima a la zona polar de Caront. Amb unes vores difuses podria ser un dipòsit prim de material fosc que ha emanat o caigut/plogut sobre la superfície. Ja ha estat batejat amb el nom de Mordor.

Una altra cosa sorprenent es l’abundància de canyons en Caront. Alguns d’ells, amb més de 1000 km de longitud, són molt profunds. Així, el que es veu en la vora drets de la imatge té uns 9 km de fondària.

I finalment també s’ha donat a conéixer la primera imatge de la lluna Hidra, descoberta el 2005. No té massa resolució però mostra una forma allargada com ja s’havia determinat fa temps.

Les imatges que han arribat avui són comprimides i, per tant, en baixa resolució. Al disc dur de l’ordinador a bord de New Horizons estan les imatges en alta resolució. Poc a poc aniran arribant i serà, aleshores, quan algunes de les preguntes actuals podran ser resoltes.

Imatges:  NASA-JHUAPL-SwRI

Per obrir boca, l’equip de la missió New Horizons va publicar una imatge de Plutó obtinguda des de 768.000 km de distància, combinació d’una imatge en alta resolució en blanc i negre de la càmera LORRI (Long Range Reconnaissance Imager) amb dades en color en baixa resolució de l’instrument Ralph. En aquesta imatge es veu la gran superfície blanca brillant, el Cor de 1.600 km de diàmetre, en primer pla, la zona equatorial fosca a l’esquerra i s’arriben a veure també alguns craters d’impacte. Aquesta imatge va ser la que, ahir, tots els mitjans de comunicació van difondre. Seria la vista de Plutó més detallada enviada a la Terra abans de la màxima aproximació a Plutó.

Aquesta matinada, un poc abans de les 3, New Horizons ha trucat a casa. Durant la trucada de 15 minuts, no ha dit exactament que està bé, sinó més bé ha enviat una sèrie de dades de control per confirmar que el sobrevol ha estat un èxit i que tot ha succeït sense problemes. Ara la nau estarà unes 21 hores en silenci i continuarà prenent dades mentre s’allunya del seu objectiu dels darrers 9 anys i mig.

Les dades dels instruments i les imatges de l’encontre s’aniran enviant a la Terra molt a poc a poc. Entre hui dia 15 i el dia 20 de juliol, New Horizons enviarà algunes imatges comprimides de les vistes que va prendre ahir. A partir del 20 començarà a enviar les dades científiques dels instruments com ara SWAP i PEPSSI, dedicats a l’estudi dels ions i el vent solar de l’entorn del sistema Plutó – Caront. Fins al setembre no es tornarà a enviar més imatges. La retransmissió de totes les dades serà lenta ja que durarà fins a novembre de 2016. La seqüència completa del que enviarà la nau pot llegir-se a l’interessant article de Daniel Marín.

Com podeu imaginar, les reaccions són d’eufòria als Estats Units. Estan orgullosos per la feina ben feta i il·lusionats per que Plutó recupere l’estatus de planeta. Fins i tot el president Obama s’ha felicitat en una piulada, en que remarca el lideratge del seu país en l’exploració espacial.

“Amb l’èxit del sobrevol de Plutó, estem celebrant l’esdeveniment culminant d’una edat d’or de l’exploració planetària“, va dir John Grunsfeld, administrador associat del Directori de Missions Científiques de la NASA a Washington. “Si bé aquest esdeveniment històric encara està en marxa –amb l’emocionant ciència de Plutó que encara ha de vindre  – una nova era de l’exploració del sistema solar tot just comença. Futures missions de la NASA desentranyaran els misteris de Mart, Júpiter, Europa i d’altres mons al voltant d’altres Sols en els anys a venir“.

Imatge: Plutó des de 768.000 km. NASA/APL/SwRI
Imatge: Alegria entre els controladors de vol de New Horizons després d’haver rebut la confirmació que la nau havia completat amb èxit el sobrevol de Plutó. 14  juliol 2015 al Centre d’Operacions de la Missió (MOC) al Laboratori de Física Aplicada de la Johns Hopkins University. NASA / Bill Ingalls.

Ja hi som. Demà la humanitat serà més prop que mai del que va ser durant 76 anys el darrer planeta del sistema solar. La nau de la NASA New Horizons farà un sobrevol enmig del sistema Plutó – Caront i de les seues altres 4 llunes. A les 13:49, hora local, la petita nau terrestre passarà a 12.500 km de la superfície del planeta nan a una velocitat de 49.600 quilòmetres per hora. Serà el moment en que els set instruments de New Horizons posaran tots els seus potencials per extraure la màxima informació del sistema.

De moment la vista de Plutó i de Caront és espectacular. Ja no tenim a la vista el joc de clars i d’ombres dels últims dies. Ara, com diuen al control de la missió hi ha geologia, hi ha cràters, hi ha estructures, hi ha un cos celeste a la vista.

Fa dos dies es va rebre la que serà la última vista possible de la cara de Plutó amb les quatre estranyes taques fosques. La rotació del planeta nan farà que aquesta cara no siga visible mentre que la que presenta la zona brillant en forma de cor serà la que fotografiarà la sonda en passar.

Ara en les noves imatges rebudes, amb molta més resolució, ja que ara New Horizons es troba a menys d’1,5 milions de quilòmetres del seu objectiu, Plutó mostra accidents lineals que poden ser penya-segats així com també destaca una forma circular que podria ser ben bé un cràter d’impacte. I mentre Plutó va girant, les zones conegudes de fa setmanes, com la zona fosca equatorial anomenada informalment “la Balena” i la zona brillant, “el Cor”, guaiten ja per l’horitzó oest.

Però ahir també es van rebre les primeres imatges del principal satèl·lit de Plutó, l’enigmàtica lluna Caront. Ara tampoc sembla ser la bola de roca i gel sense relleu que podíem pensar. També hi ha geologia. Les imatges rebudes mostres dos cràters d’impacte, el més gran dels quals situat a l’hemisferi sud de la lluna té uns 100 km de diàmetre. Els que ha sorprés el geòlegs planetaris és la foscor del material del centre del cràter. Una possible explicació seria que l’impacte d’un cos del cinturó de Kuiper, va extraure de l’interior un tipus de gel no tan reflectiu a la llum solar.

Però Caront sembla ser també un món de canyons (chasms) grandiosos. El més gran, que es troba en l’hemisferi sud, és més llarg i més profund que el Gran Canyó del Colorado als Estats Units, d’acord amb William McKinnon, cap adjunt científic de l’equip de recerca de Geologia i Geofísica de New Horitzons.

Finalment sobre la superfície de Caront destaca sobretot una gran zona fosca de més de 300 km de diàmetre.

Demà en sabrem molt més.

Imatges. Plutó i Caront des de New Horizons. NASA/JHUAPL/SWRI

Plutó a la vista! Això cridaria el vigia de la nau New Horizons si anés tripulada. Però la nau que deixà la Terra el 19 de gener de 2006, és totalment automàtica i no sentirà l’emoció de l’arribada. New Horizons ja es troba a menys de 5 dies de viatge i a uns 5,5 milions de quilòmetres del planeta nan Plutó.

I cada dia que passa les imatges que mostra són més espectaculars. Ara ja tenim un mapa complet de l’hemisferi nord del planeta, amb alguns accidents ben característics, la natura dels quals encara és una incògnita.

El tret superficial més evident és una regió molt brillant a la part visible del planeta nan, amb aproximadament 1.600 quilòmetres d’ample. Aquesta podria ser una zona on els dipòsits relativament frescos de gebre, potser incloent-hi metà congelat, nitrogen i/o monòxid de carboni formen una superfície brillant.

I aquesta zona té una forma tan semblant a un cor que la xarxa s’ha omplert de corets plutonians, estimant Plutó, fins i tot alguns enviats pel twitter de la missió mateixa. I, fins i tot jo no m’he pogut resistir per posar un títol inspirat en el segon film de la saga Bond. Ja veurem que, en augmentar la resolució en apropar-se la nau al planeta nan, finalment la zona no s’assembla tant a un cor.

Finalment caldria destacar que s’ha aconseguit fer un mapa en projecció Mercator de la zona visible de Plutó, que correspon aproximadament a l’hemisferi nord del cos celeste. En aquesta imatge apareix una zona molt fosca, que informalment s’ha anomenat “La balena”, a l’espera del nom definitiu, que segueix l’equador del planeta nan i que mesura uns 3.000 km. A la dreta ( a l’est) se situa el “cor” brillant de Plutó del que ja hem parlat abans. I si es continua cap a l’est, després d’aquesta estructura blanca, s’observen les quatre misterioses taques negres ja descobertes en imatges dels dies anteriors.

A l’esquerra ( a l’oest) de “La balena” es pot veure una estructura brillant de forma circular, en forma de donut en diuen ells, d’uns 350 km de diàmetre. Ben be podria ser un cràter d’impacte com els milers que es poden veure en molts cosos del sistema solar. Però no hi ha res segur encara.

Esperem impacients. Cada dia el control de la missió donarà nova informació. Ja queda poc.

Imatges:

1.- Imatge de Plutó feta amb LORRI ‘Long Range Reconeixement Imager (LORRI) rebuda el 8 juliol 2015 i combinada amb la informació de color de baixa resolució de l’instrument Ralph. Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.
2.- Imatge de Plutó amb el cor. Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.
3.- Mapa de Plutó, en projecció Mercator, a partir d’imatges preses per l’instrument LORRI a bord de New Horizons, que mostra una àmplia gamma de marques clares i fosques de diferents mides i formes. Potser el més interessant és el fet que tot el material més fosc a la superfície es troba al llarg de l’equador de Plutó. La versió en color va ser creat a partir de dades de color de baixa resolució de l’instrument Ralph de la nau espacial.
Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.

Cada dia que passa Plutó està més prop. Ara la sonda New Horizons es troba a menys d’11 milions de quilòmetres del seu objectiu i només queden 9 dies perquè arribe i ens descobrisca un nou món, la superfície del qual ha estat una incògnita, més o menys, des del seu descobriment fa 85 anys.

Descobert el 18 de febrer del 1930 per Clyde William Tombaugh, Plutó no ha deixat de ser un punt brillant en una placa fotogràfica o uns pocs píxels en una imatge. Fa uns anys, amb el telescopi espacial Hubble, s’aconseguí obtindre una imatge borrosa, amb taques fosques i clares. Els estudis espectroscòpics fets des de la Terra ens diuen que el planeta nan té de dos terceres a tres quartes parts de roca, mentre que la resta és gel de diversa composició. S’han identificat clapes congelades de nitrogen, metà i monòxid de carboni. Però el més curiós és que, com que l’òrbita de Plutó és tan excèntrica, tan allargada, hi ha moments en què Plutó es troba dins de l’òrbita de Neptú i aquests gels de la superfície s’evaporen parcialment i formen una atmosfera enrarida. Però quan Plutó torna a allunyar-se del Sol, l’atmosfera es congela i neva. Podríem dir que té una atmosfera intermitent.

La nau de la NASA New Horizons sobrevolarà el sistema Plutó – Caront el pròxim dia 14 de juliol. Però des que deixà la Terra el 2005 han passat moltes coses al voltant del tema Plutó. L’any 2006 Plutó deixà de ser oficialment un planeta i passà a ser un planeta nan. A més, s’hi han descobert uns quants satèl·lits nous. Els enginyers del control de la missió estaven preocupats per si tants satèl·lits al voltant del planeta nan no indicarien la presència d’un anell de residus. Però fa uns dies es realitzà un estudi detallat de les imatges que envia la nau mentre s’aproxima a Plutó i el perill d’impacte es va descartar. Ara ja respiren tranquils.

Així que el dia 30 de juny els enginyers del Centre d’Operacions de la missió New Horizons, en el Laboratori de Física Aplicada de la Johns Hopkins University, s’atreviren a fer l’última maniobra d’impuls de la nau, posaren el motor en marxa durant 23 segons, fet que augmentà la velocitat en 27 cm/s. D’aquesta manera la missió que viatja a la grandíssima velocitat de 52000 km/h arribarà al moment i al punt just a 12500 km sobre la superfície de Plutó el 14 de juliol.

No només s’hi vol estudiar la superfície sinó també la tènue atmosfera intermitent. El que es pretén és observar una posta o eixida del Sol en Plutó, és a dir, veure el Sol a través de l’atmosfera per estudiar-ne la seua composició. El 16 de juny ja es realitzà una observació del Sol de prova amb l’espectrògraf ultravioleta Alice a bord, que serà l’instrument utilitzat per comparar i interpretar les observacions atmosfèriques del sobrevol del 14 de juliol. Els tènues gasos de l’atmosfera plutoniana absorbiran part de la llum solar i deixaran una empremta que servirà per identificar-los.

Però New Horizons es troba actualment a menys d’11 milions de quilòmetres del seu objectiu i ja ha fet grans troballes com la detecció amb l’espectròmetre infraroig Ralph de metà congelat en la superfície de Plutó. Realment és una confirmació esperada perquè el metà ja s’observà des de la Terra el 1976.

El metà (fórmula química CH₄) és un gas inodor i incolor que es troba present sota terra i en l’atmosfera de la Terra. En el nostre planeta es causat pel vulcanisme o per l’activitat biològica. En Plutó, per contra, es pensa que el metà pot ser primordial, heretat de la nebulosa de partir de la qual el sistema solar es va formar fa 4500 milions d’anys.

Aquest metà pot ser el responsable del color rogenc del planeta nan Plutó, que li dóna un aspecte similar a Mart. Però el nostre planeta veí li deu el seu color a l’òxid de ferro, el que anomenem rovell, i el color vermellós del membre del cinturó de Kuiper és probablement causat per les molècules d’hidrocarburs que es formen quan els raigs còsmics i la llum ultraviolada solar interactuen amb el metà en l’atmosfera de Plutó i en la seua superfície.

Els experts consideren que les substàncies vermelloses es generen quan una part concreta de la llum ultraviolada del Sol, l’anomenat Lyman-alfa, colpeja les molècules del gas metà (CH₄) en l’atmosfera de Plutó, i s’estimulen reaccions químiques que creen compostos complexos anomenats tolins. Els tolins cauen a terra per formar una mena de fang de color vermellós.

Aquest fang s’ha trobat també en altres cossos en el sistema solar exterior, incloent Tità i Tritó, les majors llunes de Saturn i Neptú, respectivament. A més a més, en laboratoris terrestres, el procés de formació dels tolins s’ha reproduït en diversos experiments que simulen les atmosferes d’aquests cossos.

Ara, a mesura que New Horizons s’acoste més a la seua cita, cada dia descobrirem aspectes nous del planeta nan Plutó.

Actualització:
Aquesta matinada s’ha perdut la comunicació amb New Horizons. El pilot automàtic de la nau ha detectat una anomalia i l’ha posada en mode segur. D’acord amb el protocol de seguretat, ha passat el control de l’ordinador principal al de reserva, ha restablert les comunicacions amb la Terra i ha enviat la telemetria de la nau. La nau està segura i en funcionament. De moment els enginyers estan mirant que ha passat i envien ordres a la nau per tornar al pla de vol original. Però com que ara es troba a uns 5000 milions de quilòmetres i les ordres triguen 5 h i 30 min en arribar, es calcula que la recuperació de New Horizons pot costar uns dies. De moment no es pot fer ciència. A esperar.

Actualització 2:
La investigació sobre l’anomalia que va fer que Nous Horitzons entrara en “mode segur” el 4 de juliol ha arribat a la conclusió que no hi va haver cap falla del maquinari o programari en la nau espacial. La causa subjacent de l’incident va ser un senzill, encara que difícil de detectar, problema de sincronització en la seqüència de comandaments enviada per preparar el sobrevol de Plutó.

“Em complau dir que el nostre equip de la missió va identificar ràpidament el problema i va assegurar la salut de la nau espacial“, va dir Jim Green, director de Ciències Planetàries de la NASA. “Ara – amb Plutó en la mira – estem a punt de tornar a les operacions normals i anem a per l’or.”

A partir d’avui, 7 de juliol, New Horizons retorna al seu programa científic.

Més informació:

Si voleu, podreu seguir la informació del New Horizons per twitter @NASANewHorizons i si voleu una aplicació per a mòbil, Plutó Safari està disponible per als dispositius d’Apple i Android, i és de franc.

Imatge:

1.- Vídeo: Els científics del New Horizons van combinar l’últim mapa en blanc i negre de la superfície de Plutó (esquerra) amb un mapa de colors del planeta nan (a la dreta) per produir una imatge en color detallada de l’hemisferi nord del planeta nan (centre). NASA/JHUAPL/SWRI.
2.- El sistema Plutó – Caront des de 18 milions de quilòmetres el 29 de juny de 2015. NASA/JHUAPL/SWRI.
3.-En el centre d’operacions de la missió New Horizons en el Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins, Alice Bowman, responsable d’operacions de la missió i Karl Whittenburg, membre de l’equip d’operacions, estan atents a les dades que confirmen que la nau espacial de la NASA amb destinació a Plutó ha executat amb èxit la maniobra de correcció el 30 juny. NASA/Johns Hopkins Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.
4.- New Horizons observa la posta de Sol en Plutó. NASA/SWRI/JHUAPL.
5.- La ubicació de l’instrument Ralph del New Horizons que va detectar metà a Plutó. La inserció és una imatge en fals color  de Plutó i Caront en llum infraroja; el color rosa indica el metà en la superfície de Plutó. NASA/Johns Hopkins Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.
6.- Tolins, molècules orgàniques complexes fonamentals de la química prebiòtica, s’estan formant aparentment en l’atmosfera de Tità a una alçada molt més gran i de maneres diferents al que s’esperava.

L’estiu calorós ha arribat per quedar-se. De dia una xafogor immensa ens deixa sense esma però de nit la calor més suau ens permet passar més hores al ras per admirar el cel estrellat sense presa, recorrent les constel·lacions estiuenques i recordant les baralles dels déus amb els mortals.

Al vespre, en fer-se fosc, la imponent constel·lació de l’Escorpí se’ns presenta sencera mirant cap al sud-est. Les tres urpes de l’aràcnid tracten d’agafar l’anellat Saturn mentre l’ull roig d’Antares, l’estel principal, mira de reüll a la constel·lació del gegant Orió, que ja matà fa mil·lennis però, llesta com és, ja ha fugit per l’horitzó oest.

A la mateixa hora, per l’est, ja podem admirar el Triangle d’Estiu, format per Vega, l’estel principal de Lira, Deneb de Cigne i Altaïr de l’Àguila. L’observació d’aquest triangle al cel ens confirma que estem ja a l’estació més seca de l’any.

El mes ha començat amb l’encontre de Venus i Júpiter al cel del capvespre d’anit. En realitat el màxim acostament, d’1/3 de grau, va ocórrer la matinada passada a les 6 del matí, una hora en que els dos planetes ja feia temps que s’havien amagat rere l’horitzó. De tota manera l’espectacle va ser grandiós, com mostraré amb fotos els pròxims dies. Dos planetes en el mateix ocular del telescopi no es veu tots els dies. Els pròxims capvespres encara podreu observar com de pròxims es troben els dos planetes.

En realitat tots dos planetes estan convergint cap a l’estel Regulus, l’estel més brillant de la constel·lació del Lleó situada una mica més alta i cap a l’est de Júpiter. Tanmateix Venus, amb una velocitat orbital molt major (35 km/s) que Júpiter (13 km/s) arribarà molt més prompte per situar-se prop de l’estrella el pròxim 18 de juliol, just al costat d’una fina lluna creixent. Una altra ocasió per admirar un triangle celeste com el del dia 20 de juny passat. Aquesta vegada, però, els tres objectes celestes es veuran molt prop de l’horitzó oest i molt poc després de la posta de Sol, amb massa llum ambiental. Serà una observació difícil.

Els planetes Venus i Júpiter deixaran de veure’s els últims dies de juliol en endinsar-se en els llums del Sol ponent. Aprofiteu, doncs, aquests dies per admirar-los.

Saturn quedarà, per tant, ben prompte com el planeta de la nit. Ancorat entre l’Escorpí i Balança, serà visible durant tota la primera part de la nit al llarg de l’estiu. Si teniu l’oportunitat de veure’l amb un telescopi, podreu admirar com els anells destaquen en el fons fosc del cel, al costat d’un punt brillant, l’enigmàtica lluna Tità. Els dies 26 i 27 de juliol una lluna gibosa creixent s’hi situarà a prop. Bon moment per identificar el planeta.

I que dir de l’exploració espacial? Aquest mes pot ser ben emocionant. Recordeu que el 14 de juliol arribarà a Plutó, després de més de 9 anys de viatge, la nau de la NASA, New Horizons. Tot un nou món per descobrir. Ja van veient-se coses però encara no massa clares. L’emoció es va fent cada vegada més forta en l’equip de científics que hi treballen des de fa tant de temps. Només queden 13 dies…

En poc més d’un mes, la nau de la NASA New Horizons farà un sobrevol en el sistema de Plutó i, llavors, el seu sistema de cossos celestes se’ns presentarà, per primera vegada  per a la humanitat, ben clar, amb relleus, muntanyes, valls, zones d’impactes, etc, als quals caldrà posar-los nom.

La nau s’aproxima a gran velocitat al seu objectiu i, de tant en tant, va prenent fotos del sistema plutonià. Fa uns dies l’Agència Espacial Nord-americana presentà les millors imatges aconseguides fins ara del planeta nan.

La seua càmera especial LORRI (Long Range Reconnaissance Imager) va fotografiar Plutó entre els dies 8 i 12 de maig. Si les comparem amb les preses durant el mes d’abril la diferencia és ben evident. Ara ja podem veure que Plutó té zones ben clares i d’altres fosques, que abans només s’intuïen. A més a més, el seu període de rotació de 6,4 dies va mostrant diverses aspectes de la superfície. Entre abril i maig, New Horizons s’ha aproximat al planeta nan uns 30 milions de quilòmetres. Ara la grandària aparent de Plutó és un 50% més gran.  Per millorar les imatges, s’han processat amb un mètode matemàtic anomenat deconvolució que reforça els detalls de les fotos.

“Aquestes noves imatges ens mostren cares ben diferents de Plutó; probablement fent al·lusió al que pot ser una superfície de geologia complexa o a les variacions en la composició de la superfície d’un lloc a altre”, ha comentat l’investigador principal de New Horizons, Alan Stern de l’Institut de Recerca del Sud-oest a Boulder, Colorado. “Aquestes imatges també continuen donant suport a la hipòtesi que Plutó té un casquet polar l’extensió del qual varia amb la longitud; serem capaços de fer una determinació definitiva de la fredor de la regió polar brillant quan fem l’espectroscòpia d’aquesta regió en juliol“.

També aquest dies s’ha donat a conéixer un altre estudi sobre el moviment de les llunes més externes del sistema de Plutó. El planeta nan té 5 satèl·lits. Caront, la lluna més gran, i quatre cossos menuts, Hidra, Nix, Cèrber i Estix. En la pràctica, però, es tracta d’un sistema doble Plutó-Caront donat la grandària del primer satèl·lit, envoltant de quatre petites llunes. Tots dos cossos principals giren al voltant del centre de masses comú, de manera sincrònica, mostrant-se sempre la mateixa cara, de la mateixa manera que una parella de balladors agafats de les mans giren al voltant d’un punt situat entre els dos mirant-se als ulls.

I quin és l’efecte que aquest ball còsmic causa en els altres satèl·lits menuts? Els altres quatre satèl·lits giren al voltant del conjunt Plutó-Caront, però, d’acord a un estudi publicat aquesta setmana en la revista Nature per Mark R. Showalter (SETI Institute, EEUU) i Doug Hamilton (University of Maryland, EEUU), al menys dos d’ells ho fan de manera caòtica. Els petits satèl·lits Nix i Hidra no només no han acoblat el seu període de translació al voltant de Plutó-Caront, amb el seu període de rotació, com ha fet la nostra Lluna i, per tant, no mostren sempre la mateixa cara, vist des del centre de masses del sistema. sinó que, a més a més, giren sobre el seu eix de rotació de manera caòtica. De vegades giren de dreta a esquerra, de vegades de dreta a esquerra o de dalt a baix. Les altres dues plutonianes es creu que tenen un comportament similars però encara s’ha de confirmar.

El moviment caòtic de les llunes és causat pels dos cossos centrals del sistema, Plutó i Caront. “Aquests dos cossos giren un al voltant de l’altre ràpidament, amb el resultat que les forces gravitacionals que exerceixen sobre les petites llunes pròximes canvien constantment”, explica Doug Hamilton, coautor de l’estudi. “Estar subjectes a forces gravitacionals variables fa que la rotació de les llunes de Plutó siga molt impredictible. El caos en la seua rotació s’accentua encara més pel fet que aquestes llunes no són esfèriques, sinó que en realitat tenen forma de pilotes de rugbi! ”

El moviment de les llunes en el sistema de Plutó-Caront ofereix informació valuosa sobre com possible comportament dels planetes que orbiten al voltant d’un sistema binari d’estrelles. “Estem aprenent que el caos pot ser un tret comú dels sistemes binaris”, continua Hamilton. “Fins i tot aquest fet podria tenir conseqüències per a la vida en planetes que orbiten al voltant d’estrelles dobles.”

Imatge i vídeo:

1.- Comparació abril-maig 2015 de Plutó. NASA.
2.- Animació del moviment caòtic de Nix. NASA, ESA, M. Showalter (SETI Inst.), G. Bacon (STScI)
3.- Imatge artística de les llunes de Plutó. Es mostra l’escala i els colors de cadascun d’ells. NASA, ESA, A. Field (STScI)

Si tot va bé, el pròxim 14 de juliol, després d’un viatge de 9 anys, la nau de la NASA New Horizons,  farà un vol rasant i ben ràpid pel sistema de Plutó i durant unes hores obtindrà per a la humanitat unes imatges espectaculars de la superfície d’un cos pràcticament desconegut.

Serà un motiu d’alegria per a tothom, especialment per als astrònoms planetaris i, sobre tot, per als astrònoms nord-americans que van quedar frustrats quan se li llevà el rang de planeta a Plutó.

Prepareu-vos. Visitarem el fosc i desconegut planeta nan Plutó. Hui Plutó, el dimoni destronat.

Podcast, Ecos del Cosmos, 15 de maig 2015

Parlem del planeta nan Plutó, ara que la nau New Horizons està a punt d’arribar-hi. La secció En aquell temps recorda el descobriment de Ceres, que, com Plutó, deixà de ser planeta. En I a mi què, parlem de Finder, un radar de la NASA per a rescatar persones soterrades. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Hui no hi ha pregunta sinó una espècie d’enquesta. Escolteu la proposta al final del programa.

La persona que propose el que es demana al programa i tinga més èxit rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: Foto completa de la família de Plutó. La càmera de la nau New Horizons ja ha pogut detectar els satèl·lits coneguts, Nyx, Hydra, Cèrber i Estix. Caront i Plutó brillen massa per a la sensibilitat de la càmera a bord i estan sobreexposats. NASA, JPL, Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory (APL).

Després de 10 anys de viatge pel sistema solar, Plutó i Caront, la seua lluna més gran, són ja visibles des de la nau New Horizon de la NASA. I si no hi ha cap problema, el pròxim 14 de juliol, farà un vol rasant pel sistema plutonià.

Serà aleshores quan se’ns revelarà un sistema de nous mons plens de muntanyes, valls, cràters, i d’altres accidents geogràfics als quals caldrà posar nom el més aviat possible. Ho contava Vilaweb, i se m’avançà, fa uns dies, Concurs per a batejar els racons de Plutó.

La Unió Astronòmica Internacional, l’organisme que regula els noms dels objectes celestes, té com a norma que els nous accidents geogràfics revelat per les missions planetàries es batejen d’acord amb la mitologia associada al planeta. Donat que Plutó (o Hades) era el nom del déu de l’infern per a la mitologia greco-romana, s’ha seguit el criteri d’assignar noms relacionats amb l’inframon, per a totes les cultures possibles ja que Plutó, encara que explorat per una nau d’una gran potència tecnològica com són els Estats Units, és patrimoni de tots els habitants del planeta Terra.

Ja que el nombre d’accidents geogràfics de Plutó i de Caront que s’espera descobrir serà ingent, també s’han inclòs dues categories més per a extreure’n noms: la història de l’exploració de la Terra, amb els noms dels exploradors que visitaren Àsia, Àfrica i Amèrica i en feren coneixement a les seues societats, i la dels personatges de ficció que feren viatges extraordinaris en la imaginació dels lectors.

S’han recopilat nombrosos noms possibles de les tres categories citades a la web Our Pluto, i ens demanen que elegim els que més ens agraden. Podem trobar més informació, també en català a: Ajuda’ns a posar noms al mapa de Plutó i Caront!  Però afanyeu-vos a votar que el termini acaba el dimarts 7 d’abril. (extensió fins el 24 d’abril, explicat més avall)

Tot això està molt bé però hi ha un aspecte molt interessant que cal assenyalar.  També hi ha la possibilitat d’incloure noms de la nostra cultura que puguen cabre en aquestes tres categories. Encara no fem tard i potser podrien proposar noms ben nostrats. L’indret per proposar noms està ací: Nomina un nom!

Nosaltres també hem tingut exploradors que han viatjat per tot el planeta. Ara mateix, se’m vénen al cap tres personatges de la nostra història de coneixement del món que seria interessant de proposar, però segur que hi ha molts més:

1.- Domènec Badia i Leblich, també conegut com Ali Bei l’Abbassí, un espia, arabista i aventurer català que explorà el nord d’Àfrica i l’Orient mitjà a finals del XVIII i principis del XIX.
2.- Fèlix Cardona i Puig, explorador de la Guaiana veneçolana i descobridor del Salto Angel, la cascada més alta del món, l’any 1927.
3.- Marcelí Andrés i Bernat, l’explorador Andrés, metge valencià i explorador del Golf de Guinea, al segle XIX.

De la mitologia de l’Inframon tenim el Dip, una mena de gos malvat i pelut, un emissari del dimoni, i que tan bé retratà Joan Perucho, a Històries naturals i el Butoni, una mena de monstre, esperit o dimoni, que és tan popular a l’Horta de València i a altres llocs amb variants del seu nom.

I d’exploradors de ficció cal no oblidar a Opòton el Vell (1968), d’Avel·lí Artís-Gener, que narra la “descoberta” a la inversa, és a dir, són els asteques els que per motius religiosos, l’any 1489, arriben a Galícia.

Jo, de moment ja els he proposat per a que els tinguen en compte.

Actualització:

El públic té fins divendres 24 d’abril per proposar nous noms per als accidents geogràfics de Plutó i dels seus satèl·lits, que seran descoberts per la missió New Horizons de la NASA.

L’agència espacial vol donar més temps al públic de tot el món per participar en la missió a Plutó que farà el primer sobrevol proper del planeta nan, el 14 de juliol.

L’extensió de la campanya, en col·laboració amb la Unió Astronòmica Internacional (UAI) a París, ha estat a causa de l’aclaparadora resposta del públic.

Imatges: Dalt, la millor imatge del duet Plutó – Caront observat amb el telescopi espacial Hubble, en òrbita terrestre. Baix, una possible vista del conjunt Plutó – Caront que podria fotografiar la nau New Horizon el 14 de juliol. NASA.

Plutó i Caront, la seua lluna més gran, són ja visibles des de la nau New Horizon de la NASA que fa gairebé 10 anys abandonà la Terra. El pròxim 14 de juliol, si tot va bé, farà un vol rasant pel sistema plutonià.

Plutó encara era considerat un planeta quan fou llançada la nau. Un any després, el 2006, els astrònoms reunits a Praga van rebaixar-li l’estatus i el passaren a planeta nan com ho vaig explicar aleshores. Les protestes als Estats Units de polítics i gent del carrer foren sonades pels arguments emprats. No debades Plutó havia estat l’unic planeta del sistema solar descobert per un estatunidenc. Fins i tot la NASA va haver de fer un comunicat de premsa explicant que malgrat el canvi d’estatus de Plutó, l’objectiu de la nau es mantenia i que cientificament encara era interessant.

Deu anys més tard la degradació de Plutó sembla assumida i compresa per tothom. Ara cal fer ciència i preparar-se per obtenir les primeres imatges pròximes d’un objecte llunyà del cinturó de Kuiper.

Però des del 2005 han passat moltes coses al voltant del tema Plutó. Per començar s’hi han descobert uns quants satèl·lits nous. Els enginyers en el control de la missió debaten preocupats si tants satèl·lits al voltant del planeta nan no indiquen la presència d’un anell de residus al seu voltant. Un problema gros si cal corregir la trajectòria prevista de New Horizons en l’últim moment….

Mentre va arribant la nau, aquesta va fent ciència. Podeu veure la pel·lícula time-lapse de Plutó i la seua lluna més gran, Caront, que van ser fotografiats des d’una distància de rècord fa unes setmanes.

Plutó i Caront van ser observats amb l’instrument Long Range Reconnaissance Imager (LORRI) de la nau al llarg d’una setmana, entre el 25 i el 31 de gener de 2015.

La sèrie de fotografies, que després va ser convertida en pel·lícula, va ser obtinguda com a part de la segona campanya de navegació òptica de la missió, per a definir millor les posicions de Plutó i Caront, en preparació al pas proper de la nau pel planeta nan i les seues cinc llunes, el 14 de juliol de 2015.

Plutó i Caront van ser observats durant un gir complet de cadascun dels dos cossos, és a dir un “dia” a Plutó i Caront, que dura 6.4 dies terrestres. La primer imatge de la sèrie va ser presa quan New Horizons es trobava a només 203 milions de quilòmetres de Plutó. L’última va ser presa 6 dies i mig més tard, i des de 8 milions de quilòmetres més a prop.
El tentineig, fàcilment visible en la pel·lícula en el moviment de Plutó, mentre Caront gira en la seua òrbita, és a causa de la gravetat de Caront, que és un objecte gran ja que té un vuitè de la massa de Plutó, i la grandària de la Península Ibèrica. Realment els dos cossos giren al voltant del centre de masses comú.

Cada exposició va ser d’una desena de segon de durada, massa poc temps per a poder veure les llunes més menudes i molt més dèbils de Plutó. New Horizons encara està massa lluny del planeta nan i de les seues llunes per a resoldre formacions superficials. Ja s’aniran veient en els pròxims mesos. Continuaré informant.

Imatge 1: NASA/APL/Southwest Research Institute.
Imatge 2: Imatge artística de la nau espacial New Horizons, que s’acosta a Plutó i la seua lluna més gran, Caront el 14 el juliol de 2015. Crèdit: Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute (JHUAPL/SwRI).

L’any 1978 James W. Christy, des del U.S. Naval Observatory, descobrí la gran lluna Caront al voltant del planeta nan. Aquesta lluna de 1200 km de diàmetre és una mica més menuda que Plutó i molts consideren que Plutó-Caront és un planeta doble. Amb el telescopi espacial Hubble l’any 2005 es descobriren dues petites llunes més, Nix i Hidra, al voltant del planeta i de les quals ja en vaig parlar l’any 2006.

Els astrònoms consideren que aquest zoo de satèl·lits al voltant d’un cos tan petit com Plutó és conseqüència del xoc d’un cos celeste contra el planeta nan que ha fet expulsar material cap a l’espai que finalment s’ha condensat en llunes. El mecanisme és similar al procés de formació de la Lluna que es creu és el resultat de l’impacte d’un gran cos contra la Terra fa uns 4,4 mil milions d’anys.

Així que, un grup d’astrònoms liderats per Mark Showalter, de l’Institut SETI, que ha dirigit aquest programa d’observació amb el Hubble, va pensar que potser també hi havia un anell al voltant de Plutó causat per material expulsat pel bombardeig meteorític.

El programa d’observació de Plutó amb el telescopi espacial Hubble es va realitzar entre juny i juliol d’enguany. I la sorpresa ha estat no descobrir cap anell i en el seu lloc observar una nova lluna, anomenada temporalment P4 (de Plutó 4, quarta lluna de Plutó).

P4 és la més petita de totes. Només té un diàmetre d’uns 13 a 34 km i la seua òrbita està entre les òrbites de Nix i Hidra.

“Trobe impressionant que les càmeres del Hubble ens hagen permés veure un objecte tan petit tan clarament, des d’una distància de 5 mil milions de quilòmetres“, ha afirmat Mark Showalter, de l’Institut SETI.

Aquest descobriment és molt important per a la missió New Horizons de la NASA, que arribarà al planeta nan Plutó el 2015. La missió ha estat dissenyada per conéixer millor els móns que es troben als límits del sistema solar. La troballa del nou satèl·lit serà fonamental per a la planificació de l’encontre pròxim amb la nau enviada des de la Terra.

“Es tracta d’un descobriment fantàstic“, ha afirmat Alan Stern, investigador principal de la missió New Horizons. “Ara que sabem que existeix una altra
lluna en el sistema de Plutó podrem programar observacions pròximes
durant el nostre pas“.

P4 va ser primerament vist en una fotografia presa per la càmera 3 de gran camp del Hubble (Wide Field Camera 3) el 28 de juny. La troballa es va confirmar en altres fotografies dels dies 3 i 18 de juliol. Un punt brillant es movia de la mateixa manera com es movien els punts corresponents a Nix i Hidra. L’existència d’un nou satèl·lit era ben clara. 

Foto: crèdit: NASA, ESA, i M. Showalter (SETI Institute)