Boja pel català

Fa deu dies que no parlo amb tu.
El teu buit m’encongeix el cor.

Ja sé que la situació no és tan greu;
tothom diu que hauria pogut anar molt pitjor.
Així i tot, el meu cor plora,
plora cada dia,
perquè percep la teva absència,
i es buida.

M’apel·lo al teu pare,
a Déu,
a totes les forces superiors que puguin existir,
perquè tu puguis tornar en tu mateixa,
perquè tu puguis veure com la teva filla se’n surt sola,
perquè tu tornis a ser la meva estimada i preciosa mare.

Tant de bo et recuperis aviat,
tant de bo jo pugui llegir-te aquestes paraules d’aquí a poc temps.

L’espera se’m fa eterna,
he començat fent les coses sense demanar-te un consell,
ja he après a prendre decisions,
sola,
i a aixecar el cap,
sola,
perquè no hi ha ningú que em pugui consolar a bastament,
perquè no hi ha ningú que et pugui substituir.

Per això, si us plau,
torna.

Sé que el meu anhel és tan fort
que el pots percebre,
encara que estem lluny:
ens separen molts kilòmetres,
i tu encara vius en un “món paral·lel”;
però estic segura que estàs escoltant els meus crits.

Així que esforça’t, afanya’t,
torna.