Oi?

Cada dia que passa som més a prop del punt de no retorn. Com deu ser, aquest punt? Com ho notarem que hi som? Però, ho notarem com si fos una ratlla física que traspassem? O més aviat serà, també, un exercici de voluntat? Doncs, potser ja l’hem depassat i tot… Em sembla que sí, que en la mesura que el procés col·lectiu que viu el país és també un procés personal de tots els que el protagonitzem, en devem ser uns quants —molts?, més?— que ja l’hem depassat. Això és el que pensava després d’aquest episodi tan poc èpic de l’autonomisme i el fracàs. I d’això anava el mail obert d’aquesta setmana: […]

(més…)

Que això d’Espanya és una mica massa una broma de mal gust, fins i tot molts espanyols ho comencen a constatar amb ferides a la carn. Una broma de mal gust en què situacions del tot esperpèntiques semblen ben naturals. Una broma de mal gust que tolera malament l’humor i la ironia. A Espanya és massa habitual que els menys demòcrates titllin de feixistes els que ho són més; o que es persegueixi i es condemni sense gaire respecte per la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió dels altres, s’entén. En aquest context, la condemna per uns acudits sobre Carrero Blanco se’m va inflamar en aaquest mail obert.

(més…)

El mail obert d’aquesta setmana mirava de no fer bona la dita: cap geperut no es veu el gep, diu. Doncs no: no només volem fer un país nou, sinó que crec que hem de voler-lo millor. Amb orgull però sense autocomplaença.

(més…)

Fa vuit dies publicava un mail obert amb aquest títol, que algú van trobar poc afortunat, i pot ser que no li faltes una certa raó. Però ara a la 1 del migdia hi ha hagut la primera condemna dels judicis del 9N i em sembla que no em vaig quedar curt. Espanya és així com és —different, en dèiem abans—, i ha decidit fer la guerra com l’està fent. En comptes de seure i parlar. Doncs ja s’ho trobarà. Si Mas, Ortega i Rigau han desobeït, tots hem desobeït. I més que desobeirem. Perquè és l’unic camí que tenim per ser nosaltres mateixos. Per obeir les nostres necessitats, els nostres sentiments i les nostres irrenunciables aspiracions. Avui Espanya ens convida a dir-li encara amb més força adéu.

(més…)

Deu ser perquè me’n sento part i la meva neutralitat és del tot inexistent, i poc que me n’amago, però jo trobo que no hi ha color. Vull dir que em sembla evident que el nostre plantejament és propositiu, tranquil, obert i, hélas, dialogant. I, en canvi, no m’ho sembla menys que la seva actitud és tancada, negativa, crispada i, ai las, autoritària. I potser no tinc raó, però a cada pas que fem em convenço que sí. I qui no ho vegi així que s’escolti de cap a cap les intervencions dels nostres tres caps d’estat ahir a Brussel·les i seguidament, si el fetge li ho permet, les ocurrències del senyor Rajoy ahir mateix al Foro ABC o les impertinències —algú dirà que eren amables, però això no en dissimula el fons de menyspreu— del senyor Millo aquest matí entrevistat per Mònica Terribas. Vaja, que d’això anava el mail obert d’aquesta setmana…

(més…)

Fa vuit dies m’exclamava, per mail obert, davant una afirmació de Xavier Domènech sorprenent venint d’un historiador ara posat a fer de polític. I potser encara m’ha sorprès, o escandalitzat, més que les seves paraules hagin tngut tan poc ressò…

(més…)

Han passat els dies, les noves notícies van deixant el cas d’hora en hora més enrere i segur que no en traurem totes les lliçons que caldria. L’últim mail obert mirava d’apuntar-ne algunes. […]

(més…)

Com acomiadem algú quan mor? Amb quina de les fórmules retòriques que hem incorporat per educació al nostre vocabuilari reflex ho fem en cada cas? I què ens estalvia de dir fer-ho així, retòricament i per cortesia obligada? Aquesta mena de coses em venia al cap aquests darrers dies, arran de la coincidència de dues morts tan sonades com les que ara mateix tots tenim presents. I devia ser per esmorteir el sarcasme que provocava la successió patètica de declaracions de patums dels PP. Una mica d’això parlava el darrer mail obert, en els termes que segueixen: […]

(més…)

Tanco, provisionalment, aquesta sèrie de notes dedicades a Cohen reproduint ara el mail obert de dilluns passat. I me’n torno a escoltar-ne alguna altra cançó…

(més…)

El mail obert de fa vuit dies girava al voltant de determinades paraules pronunciades en públic rere les quals hi ha equívocs que poden semblar buscats o unes lectures molt esbiaixades de la realitat. Hi excel·leixen determinats personatges, entre els quals especialment alguns polítics. Es podria dir que el mal tenalla transversalment homes i dones de tota mena i condició ideològica, però quan hi pares atenció t’adones que a alguns els tenalla més sovint que a d’altres…

(més…)

L’últim mail obert que vaig publicar a Vilaweb defensava que l’acadèmia sueca hagi donat el premi Nobel de literatura a Dylan. He deixat passar dies abans de penjar-lo aquí pensant que, mentrestant, Dylan hauria aparegut i, fins i tot, ni que fos a la seva manera, hauria agraït el guardó. Però no. De moment, silenci. I, amb tot, reitero el que vaig escriure: […]

(més…)

Aquest estiu em va sorprendre, com suposo que a tants d’altres, un article publicat a Núvol per Henry Ettinghausen, que en rellegir les memòries de Carles Fontserè es preguntava si no hi parlava un col·laboracionista amb els nazis. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins mentre veia com, per exemple, Agustí Colomines replicava amb duresa a l’hispanista, com també ho ha fet Assumpció Maresma. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins, dic, i en vaig destil·lar aquí uns records de quan vaig fer d’editor de Fontserè. Els rellegeixo en copiar-los al bloc i tinc la impressió que algú pot dubtar de si els he escrit a favor o en contra d’Ettinghausen. No, els he escrit a favor del record que tinc, com crec que hauria fet Fontserè mateix. […]

(més…)

De vegades sembla que analitzem les coses per inèrcia. Vull dir, ara que hi ha hagut eleccions, que tot ha estat mirar que si aquest ha quedat primer i aquell no ha aconseguit confirmar el que li vaticinaven les enquestes, i para de comptar. Però mentrestant la suma dels vots s’ha traduït en unes xifres que potser parlen prou clar, si ens traiem les orelleres per escoltar-les. Això mirava de fer, des del biaix de casa, el mail obert d’aquest dilluns. […]

(més…)

A una setmana del 26J, i sobrevivint a la campanya electoral a partir d’una dimissió informativa suau, el mail obert de la quinzena posava paraules a una mena de teoria sobre la capacitat dels nostres partits polítics i els qui els lideren de posar-se i posar-nos pals a les rodes. Deia així: […]

(més…)

Fa massa dies que, entre tràfecs ben diversos, uns quants de públics —hauria d’obrir una secció en aquest quadern tota per parlar només de Vil·la Joana— però també prou de particulars, he desatès el bloc. Hi recupero ara el mail obert de fa quinze dies, escrit sota l’impacte de la frustrada tramitació al parlament dels pressupostos, impacte a què convidava a sobreposar-se amb un títol d’inspiració janeaustiana, que potser encara valdrà la setmana que ve, si no som capaços de sorprendre’ns nosaltes mateixos amb un tomb de mobilització electoral…

(més…)