Hem dinat peus de porc i en acabat he fet allò que feia ma iaia Ramoneta, allò de sense dir res prendre unes tisores i un cabasset i tornar somrient amb uns brotets de romaní i farigola que col•locava sobre les brases del foc a terra amb un cert ordre, no de qualsevol manera. I
Aturaria el temps així que se senten belar les mares i les cries, que sempre coincideix amb l’hora dels crepuscles. Quan lo cel pren matisos i cada matís du una emoció diferent, una record o un pensament que va amb natros sense ser-ne conscients.
Hi ha altres basses, al camí de les Senioles. Però la bassa de la infantesa d’alguns és esta, quan encara rebia l’aigua del pantà, una aigua fresca i neta. Natros hi arribàvem amb les bicicletes i no dubtavem en llevar-nos tota la roba i, conills, llençar-mos-hi de cap. Erem tant jovenets, que quan ahir em