Boja pel català

Pel segon any consecutiu, ensenyo català i italià a les noies de la Llar Nova de Mataró (en el meu canal de YouTube podeu veure uns testimonis de les meves classes). No coneixen l’italià, per tant, és fàcil trobar materials per a principiants; però pel que fa al català, com que ja el coneixen, al principi em costava trobar materials entretinguts. Al final, unes persones que pengen vídeos en català en les xarxes socials han sigut una solució vàlida. Gràcies a aquests vídeos, puc crear classes molt més amenes i divertides i alhora descobrir coses noves del català.

A tall d’exemple, sabeu què significa “veure la padrina“? No es tracta d’anar a ca l’àvia per fer-li una visita, ni de bon tros. L’expressió es fa servir quan patim un dolor molt fort. És curiós que l’equivalent italià és “veure els estels”.

A més, quan tenim fred de (o als) peus, no cal cercar una manera per escalfar-los, perquè el que realment sentim és enveja. També en aquest cas, hem de deixar de banda el significat literal de les paraules, ja que ens trobem davant d’una expressió que vol dir “tenir gelosia”.

Una altra expressió que es fa servir sovint és “bufar i fer ampolles“. Serveix per a indicar la senzillesa i la facilitat d’una tasca; però sabíeu que té origen a l’ofici de vidrier, del qual el treball més simple era el de fer ampolles?

Tothom empra l’expressió “tocar el dos” (o, de manera més col·loquial, “fotre el camp”), però sabeu d’on prové? N’hem de buscar l’etimologia a partir de “dos”, forma arcaica de “dors”. Toquem el dors de l’animal de transport quan volem que comenci a avançar. És curiós, oi?

Com a últim exemple, esmentaré l’expressió “fer el préssec“. Tothom sap que és un sinònim de “fer el ridícul”, però potser desconeix que es diu així pel color rosat amb taques vermelles de la fruita, com la cara d’algú quan s’enrogeix.

És clar que he hagut de buscar l’etimologia d’aquestes expressions a Internet, la majoria de les quals es troben a rodamots.cat. El que vull destacar és que a l’hora de preparar les classes i buscar aquesta mena d’informació, jo mateixa continuo aprenent etimologies d’allò més interessants. Sempre he cregut que la llengua catalana té una riquesa inestimable; per això hem de mantenir-la, estimar-la i —per què no?— estudiar-la fins al nostre darrer alè.

Com us havia promès, torno a escriure unes reflexions sobre aquest llibre que m’ha obert els ulls (trobeu aquí la primera entrada). De fet, gràcies al mestre Virgili i Ortiga he descobert paraules que creia que fossin correctes en català, però que en realitat no ho són pas. A continuació, n’esmentaré les més interessants.

– “Hola” i “què tal?” són castellanismes, doncs caldria evitar-los. No ho havia pensat mai, ja que se senten a tot arreu, tant al carrer com als mitjans de comunicació. En el seu lloc, seria millor dir “ei!”, “ep!”, “uep!”, “salut!”, “com va (això)?”, “què hi ha?”, “oidà!”, “au!”, entre moltes altres interjeccions.

– En bon català diem “no cal dir”, no “per descomptat” o “per suposat” –aquest és un calc del castellà (“por supuesto”). Quan sento emprar aquest calc, trec foc pels queixals.

– Seria més adient dir “avui dia”, i no pas “avui en dia”, que és un altre calc del castellà (“hoy en día”).

– És incorrecte dir “vaig a trucar”, perquè la construcció verbal “anar a” no equival al castellà “ir a” i, per tant, no serveix per a indicar un futur imminent. En aquest cas, diem “ara trucaré”, o sigui, fem servir el verb en el futur simple. Aprofito l’avinentesa per exposar-vos una curiositat: el català és l’única llengua que fa servir el verb “anar” per a referir-se al passat. Totes les altres llengües el fan servir per a expressar el futur: pensem, per exemple, al castellà “voy a”, al francès “je vais” o a l’anglès “I’m going to”.

– Si volem dir que una cosa és excel·lent o magnífica, no cal servir l’adjectiu “brutal”. Si ho pensem bé, en català genuí “brutal” significa “propi de les bèsties”, una qualificació més aviat contrària a la que volem referir-nos.

– En la televisió sempre sento que algú contesta a algun altre, però realment aquest verb té el significat de “contradir” o “refutar”. En català correcte, hem d’emprar el verb “respondre”, el participi del qual és “respost”.

– L’habitació indica el fet d’habitar en un lloc. Si volem designar la part de la casa on dormim, podem utilitzar el mot “cambra”. De fet, aquest mot és igual que en llengües del nostre entorn (per exemple, “camera” en italià). Per la mateixa raó, hauríem de dir “carta de crèdit”, no pas “targeta”; també en italià es diu “carta di credito” i en anglès “credit card”.

– El verb “marxar” sols en castellà (“marchar”) va prendre el significat d’anar-se’n; en totes les altres llengües indica el pas dels soldats. Per tant, en català podem fer servir el verb “anar-se’n” o també frases col·loquials com ara “fotre el camp”.

– Les coses rares són les que costen de trobar perquè són escasses. L’adjectiu castellà “raro” es tradueix en català amb l’adjectiu “estrany”. Llavors, una cosa pot ser rara sense que, per això, sigui gens estranya, i viceversa.

– Hauríem de dir “et para molt bé aquest barret”; o sigui, “et para” o també “et va molt bé” en lloc de “et queda”. Aquest últim és un dels moltíssims calcs del castellà que a hores d’ara han bombardejat la llengua catalana, causant-ne la pèrdua de genuïnitat.

La llista podria continuar, cosa que demostra clarament que el català és subordinat al castellà. Els calcs que s’han fet al llarg dels segles i que encara es fan són constants. Per això, encara que no és gens fàcil, de mica en mica hem de procurar d’anar eliminant-los. Si parlem cada dia un català genuí amb tothom, potser un dia el català aconseguirà no a imposar-se sobre el castellà, sinó a fer-se respectar i considerar-se igual que la llengua dominant.

Ja comença l’estiu, i jo acabo d’entrar en una nova etapa de la meva vida. Encara faig els meus voluntariats, incloent-hi nous alumnes, la qual cosa equival a ajudar més gent. La novetat és que l’entrada a l’estiu coincideix amb el meu inici com a creadora de vídeos breus; això em permet donar-me a conèixer millor i autopromocionar-me. La gran majoria d’aquests vídeos són en català (aquí us deixo l’enllaç al meu canal de YouTube). L’objectiu és el de sempre: conscienciar la gent sobre la importància de mantenir el català de manera correcta. Ja he parlat de les errades més freqüents en publicacions anteriors (aquí, aquí i aquí), i continuaré com sigui perquè tothom entengui que parlar català cada dia és fonamental a fi que aquest idioma sobrevisqui.

En tot cas, últimament he escoltat programes radiofònics on aquestes errades no es cometen; a més, hi ha persones amb qui parlo habitualment –ja sigui alumnes, ja sigui amics– que comencen interioritzant la forma correcta de paraules i expressions pròpies del català. Això m’omple de satisfacció i és indicatiu que encara hi ha esperança perquè la lluita pel català surti bé.

Evidentment, ningú no és perfecte, tampoc jo, ja que de vegades se m’escapa algun error. Tanmateix, errar és humà i tothom pot aprendre dels seus errors, si hi ha algú que els corregeix, és clar. Per això en el meu lleure estudio llibres de filòlegs i catedràtics catalans per filar prim i aprofundir alguns aspectes de la llengua.

L’estiu és llarg, així que aprofitem-lo per donar a conèixer el català als altres i a nosaltres mateixos també. Bona feina!

Una vegada més, sento la necessitat d’escriure una entrada sobre les errades més freqüents que sento no només a la ràdio i a la televisió, sinó també mentre xerro amb amics catalans. A hores d’ara, detectar els errors s’ha convertit en un joc per mi. Tanmateix, aquest joc no fa gràcia, ans al contrari: demostra el trist fet que els catalans estan perdent la seva pròpia llengua, ja que la fan servir malament.

Tot just aquesta última frase dona peu a un error força comú, degut a un calc del castellà. L’heu trobat? És que topo amb ell tan sovint que gairebé tendeixo a cometre’l jo mateixa. Es tracta de la construcció “el fet que”, que és la correcta; però moltíssimes vegades sento dir “el fet *de que”, que és correcte només en castellà.

Una altra errada d’allò més freqüent és “arrel”, paraula que hom confon amb el mot correcte “arran” quan significa “com a conseqüència”. Gairebé me’n faig un tip de riure, però què coi té a veure la part inferior d’una planta amb la intenció d’expressar un efecte conseqüent? Arran d’aquesta confusió, hauríem d’aprendre la versió correcta i normativitzada.

A més a més, moltes vegades la gent s’equivoca dient “bones” com a forma de salutació. Llàstima, però, que es tracta d’una castellanada com una casa de pagès. La forma correcta és “bon dia” o “bona tarda”, mentre que “bones” és només el plural femení de l’adjectiu “bo” (com en la frase “he menjat moltes coses bones”).

Així mateix, s’empra el mot castellà “ojo” i, a sobres, es pronuncia a la manera catalana: la segona O, com que és àtona, sona U. Així i tot, no s’hauria de fer servir, perquè el català ja té paraules equivalents com ara “compte” o “alerta”. Una vegada més, trobo intolerable emprar castellanismes en lloc de paraules catalanes genuïnes només per demostrar que la influència del castellà s’hagi convertit en una tendència que tothom ha de seguir.

Com a últim exemple –i aquest sí que el trobo a tot arreu— esmento “a nivell de”. A còpia de fer-lo servir, fins i tot als mitjans de comunicació, hom creu que és correcte; però, si s’estudia per obtenir el nivell C2 de català, s’aprendrà que els equivalents més adients són “a escala de”, “en l’àmbit de” o el més natural “pel que fa a”, ja que sempre ens referim a algun aspecte o alguna cosa determinada.

En conclusió, hauríem d’anar amb compte a l’hora d’emprar el català. Si comencem a fer-lo servir malament, els continus errors s’estendran com una taca d’oli. En ser així, és lògic que la llengua acaba perdent-se. Doncs mantinguem el català, amics, no el deixem extingir!

Fa poc he començat a llegir el llibre “Si m’ho permeteu” de Josep Maria Virgili i Ortiga, catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Es tracta d’un text escrit d’una manera molt entenedora i amena, i inclou tant l’experiència de l’autor en la docència com l’anàlisi lèxica del català; fins i tot, explica el desenvolupament de les paraules i com hem anat a emprar-les al llarg del temps. Doncs aquí voldria destacar uns aspectes d’allò més interessants de la primera part del llibre (més endavant, pot ser que publiqui una altra entrada amb unes reflexions sobre la segona part).

Primer de tot, donem una mica de context. Ja se sap que darrerament el català està molt influenciat pel castellà. De fet, “el procés de castellanització va començar cap al segle XVI, així que el català va esdevenir una llengua subordinada al castellà”. En principi, “els autors dels diccionaris antics no percebien que aquesta subordinació representés cap perill”, cosa que ha permès que s’hi introduïssin molts castellanismes. Lamentablement, aquest fenomen ha anat empitjorant: “els diccionaris moderns no sols no van esmenar els antics, sinó que van acceptar cada vegada més castellanismes”. A més a més, el mateix Virgili i Ortiga afegeix: “L’entrada de castellanismes no enriqueix pas la llengua, sinó que l’empobreix perquè bandeja tota una riquesa de mots que fins ara teníem”. De fet, em sembla absurd que hàgim d’emprar mots estrangers quan en la nostra llengua ja tenim paraules adients per a expressar els mateixos conceptes.

Així i tot, per sort, encara hi ha molts parlants genuïns, els quals s’expressen en català autèntic. Per això, encara hi ha esperança que el català sobrevisqui.

Per l’altra banda, “també el castellà ha pres, al llarg de la història, tota una colla de mots catalans. En alguns casos, són mots que el català havia pres prèviament d’altres llengües”. Es veu, doncs, com les llengües tendeixen a barrejar-se en entrar en contacte les unes amb les altres. Trobo que és un fet d’allò més interessant, que cal tenir en compte si hom vol entendre l’origen de certes paraules.

Ara, si volem filar prim, us presento uns exemples de paraules esmentades en el llibre i que creia erròniament que eren correctes a còpia de sentir-les en els mitjans de comunicació catalans.

• “No em dona la gana” es diu “no em rota”. La primera frase és un calc del castellà, mentre que la segona pertany al català genuí. Curiosament, a la sèrie de 3Cat Com si fos ahir sí que fan servir l’expressió catalana correcta —per tant, ho aplaudeixo—, però és una excepció en els guions audiovisuals.
• Abans dèiem “el curs que ve”, “la setmana entrant”, “una vila a prop de la meva”, “un familiar acostat”; en fi, hi havia un munt de sinònims que testimoniaven la riquesa del català. En canvi, ara es tendeix a emprar indistintament l’adjectiu “proper”. Malament, molt malament.
• Mots perfectament catalans han canviat de significat: el verb “avorrir”, en català genuí, significa “tenir aversió a algú o a alguna cosa”; en canvi, ara vol dir “embafar-se” o “fastiguejar-se”.
• El verb “seguir” havia estat sempre transitiu (seguir una persona, un vehicle, un criteri, una norma, un camí); ara s’empra indistintament per al significat que sempre havíem expressat amb el verb “continuar”. Per tant, seria millor continuar fent servir el verb “continuar” 🙂
• “L’única cosa” és un calc del castellà; millor dir “la sola cosa”.
• Llevat que sigui el participi de “sentir” (“No he sentit mai aquesta cançó”), “sentit” és un castellanisme; el mot català és “seny”.
• Encara que “endavant” no és pas rebutjable, “avant” és el mot català genuí que hauríem de preferir.
• En lloc de dir “porta tres mesos treballant” o “porta tres mesos a Barcelona”, hauríem de dir “fa tres mesos que treballa” o “fa tres mesos que és a Barcelona”.

En conclusió, molta gent titlla aquest fenomen d’evolució lingüística. Si bé és cert que cada llengua evoluciona a la seva manera i amb el seu ritme, “no podem acceptar que aquesta evolució serveixi d’excusa per a justificar la castellanització del català”. Dit en altres paraules, “no és la mateixa cosa l’evolució natural d’una llengua, l’anomenada evolució interna, amb l’evolució que provoca la subordinada d’una llengua a una altra”. Per culpa d’aquest biaix cognitiu, ens trobem davant a una subordinació servil que converteix la nostra llengua en una “llengua mirall del castellà”.

Espero que tot plegat serveixi com a demostració que el català és una llengua ben viva. Com ja he dit en entrades anteriors, encara som a temps per a salvar el català, si ens esforcem a fer-lo servir cada dia. Tothom hauria de llegir aquest llibre de J. M. Virgili i Ortiga a fi d’entendre a fons la riquesa lèxica i cultural del català.

Fa gairebé un any vaig escriure un article amb les errades més freqüents amb què topo quan sento parlar català. Ara hi torno perquè la tendència a equivocar-se està a l’alça.

Sobretot a la ràdio, continuo detectant l’ús erroni del verb “donar-se compte”, quan en català n’hi ha un de més senzill, o sigui “adonar-se”. Recentment, sempre a la ràdio, en lloc del verb “enxampar”, vaig sentir el verb “pillar”, que evidentment és propi del castellà. Per no parlar dels mots crossa “bueno”, “vale” i “pues”, uns calcs típics del castellà. Aquí es veu la influència tan forta d’aquest últim, ja que en realitat el català té els equivalents adients (respectivament, “bé”, “d’acord” i “doncs”).

Caldria, doncs, poc esforç per a mantenir viu el català. Si tothom el fes servir en el seu dia a dia, ja seria un gran pas endavant. Si no, seria una veritable llàstima perdre una llengua tan rica. De fet, el català té un cabal lèxic tan ample que n’hi ha prou amb desplaçar-se pocs kilòmetres per escoltar una parla diferent. Per exemple, del camp, a Lleida en diuen “tros”. Als Països Catalans podem trobar també variants lèxiques, com ara “re”, apòcope de la paraula “res” que es fa servir per donar un to més informal o per relaxar la pronúncia.

En definitiva, aquesta és una crida perquè no es malparli del català; en canvi, hem de defensar-lo i fer-lo servir més sovint. Només si en reivindiquem l’ús, sortirà guanyant i sobrevivint. Tant de bo al final esdevingui una llengua oficial. Visca el català!

Ho he aconseguit: tinc un diploma que certifica els meus coneixements en llengua catalana.

Ha sigut un gran repte per mi, sobretot perquè l’examen va ser molt dur i se’m va fer llarguíssim: va durar nou hores! A més, estava feta un sac de nervis, i mira que n’he fet d’exàmens al llarg dels anys… Així i tot, vaig treure una puntuació boníssima, un resultat que encara no acabo de pair perquè no m’ho esperava gens. Al contrari, temia que no aprovaria l’examen, però de vegades hauria de confiar més en mi mateixa; al cap i a la fi, la vida ens regala grans moments de felicitat, que en la majoria dels casos són fruit dels nostres esforços.

Doncs ara ha arribat el moment de posar-se les piles i fer aquelles coses que requereixen la certificació, com ara buscar una bona feina i donar-me a conèixer com a una catalanoparlant que lluita per a la promoció del català. Com deia en l’entrada anterior, el setembre és aquell període de l’any en què se solen engegar nous projectes. L’obtenció del C2 em dona un motiu més per agafar aquest camí que encara no sé ben bé on em portarà.