Boja pel català

Una vegada més, sento la necessitat d’escriure una entrada sobre les errades més freqüents que sento no només a la ràdio i a la televisió, sinó també mentre xerro amb amics catalans. A hores d’ara, detectar els errors s’ha convertit en un joc per mi. Tanmateix, aquest joc no fa gràcia, ans al contrari: demostra el trist fet que els catalans estan perdent la seva pròpia llengua, ja que la fan servir malament.

Tot just aquesta última frase dona peu a un error força comú, degut a un calc del castellà. L’heu trobat? És que topo amb ell tan sovint que gairebé tendeixo a cometre’l jo mateixa. Es tracta de la construcció “el fet que”, que és la correcta; però moltíssimes vegades sento dir “el fet *de que”, que és correcte només en castellà.

Una altra errada d’allò més freqüent és “arrel”, paraula que hom confon amb el mot correcte “arran” quan significa “com a conseqüència”. Gairebé me’n faig un tip de riure, però què coi té a veure la part inferior d’una planta amb la intenció d’expressar un efecte conseqüent? Arran d’aquesta confusió, hauríem d’aprendre la versió correcta i normativitzada.

A més a més, moltes vegades la gent s’equivoca dient “bones” com a forma de salutació. Llàstima, però, que es tracta d’una castellanada com una casa de pagès. La forma correcta és “bon dia” o “bona tarda”, mentre que “bones” és només el plural femení de l’adjectiu “bo” (com en la frase “he menjat moltes coses bones”).

Així mateix, s’empra el mot castellà “ojo” i, a sobres, es pronuncia a la manera catalana: la segona O, com que és àtona, sona U. Així i tot, no s’hauria de fer servir, perquè el català ja té paraules equivalents com ara “compte” o “alerta”. Una vegada més, trobo intolerable emprar castellanismes en lloc de paraules catalanes genuïnes només per demostrar que la influència del castellà s’hagi convertit en una tendència que tothom ha de seguir.

Com a últim exemple –i aquest sí que el trobo a tot arreu— esmento “a nivell de”. A còpia de fer-lo servir, fins i tot als mitjans de comunicació, hom creu que és correcte; però, si s’estudia per obtenir el nivell C2 de català, s’aprendrà que els equivalents més adients són “a escala de”, “en l’àmbit de” o el més natural “pel que fa a”, ja que sempre ens referim a algun aspecte o alguna cosa determinada.

En conclusió, hauríem d’anar amb compte a l’hora d’emprar el català. Si comencem a fer-lo servir malament, els continus errors s’estendran com una taca d’oli. En ser així, és lògic que la llengua acaba perdent-se. Doncs mantinguem el català, amics, no el deixem extingir!

Fa poc he començat a llegir el llibre “Si m’ho permeteu” de Josep Maria Virgili i Ortiga, catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Es tracta d’un text escrit d’una manera molt entenedora i amena, i inclou tant l’experiència de l’autor en la docència com l’anàlisi lèxica del català; fins i tot, explica el desenvolupament de les paraules i com hem anat a emprar-les al llarg del temps. Doncs aquí voldria destacar uns aspectes d’allò més interessants de la primera part del llibre (més endavant, pot ser que publiqui una altra entrada amb unes reflexions sobre la segona part).

Primer de tot, donem una mica de context. Ja se sap que darrerament el català està molt influenciat pel castellà. De fet, “el procés de castellanització va començar cap al segle XVI, així que el català va esdevenir una llengua subordinada al castellà”. En principi, “els autors dels diccionaris antics no percebien que aquesta subordinació representés cap perill”, cosa que ha permès que s’hi introduïssin molts castellanismes. Lamentablement, aquest fenomen ha anat empitjorant: “els diccionaris moderns no sols no van esmenar els antics, sinó que van acceptar cada vegada més castellanismes”. A més a més, el mateix Virgili i Ortiga afegeix: “L’entrada de castellanismes no enriqueix pas la llengua, sinó que l’empobreix perquè bandeja tota una riquesa de mots que fins ara teníem”. De fet, em sembla absurd que hàgim d’emprar mots estrangers quan en la nostra llengua ja tenim paraules adients per a expressar els mateixos conceptes.

Així i tot, per sort, encara hi ha molts parlants genuïns, els quals s’expressen en català autèntic. Per això, encara hi ha esperança que el català sobrevisqui.

Per l’altra banda, “també el castellà ha pres, al llarg de la història, tota una colla de mots catalans. En alguns casos, són mots que el català havia pres prèviament d’altres llengües”. Es veu, doncs, com les llengües tendeixen a barrejar-se en entrar en contacte les unes amb les altres. Trobo que és un fet d’allò més interessant, que cal tenir en compte si hom vol entendre l’origen de certes paraules.

Ara, si volem filar prim, us presento uns exemples de paraules esmentades en el llibre i que creia erròniament que eren correctes a còpia de sentir-les en els mitjans de comunicació catalans.

• “No em dona la gana” es diu “no em rota”. La primera frase és un calc del castellà, mentre que la segona pertany al català genuí. Curiosament, a la sèrie de 3Cat Com si fos ahir sí que fan servir l’expressió catalana correcta —per tant, ho aplaudeixo—, però és una excepció en els guions audiovisuals.
• Abans dèiem “el curs que ve”, “la setmana entrant”, “una vila a prop de la meva”, “un familiar acostat”; en fi, hi havia un munt de sinònims que testimoniaven la riquesa del català. En canvi, ara es tendeix a emprar indistintament l’adjectiu “proper”. Malament, molt malament.
• Mots perfectament catalans han canviat de significat: el verb “avorrir”, en català genuí, significa “tenir aversió a algú o a alguna cosa”; en canvi, ara vol dir “embafar-se” o “fastiguejar-se”.
• El verb “seguir” havia estat sempre transitiu (seguir una persona, un vehicle, un criteri, una norma, un camí); ara s’empra indistintament per al significat que sempre havíem expressat amb el verb “continuar”. Per tant, seria millor continuar fent servir el verb “continuar” 🙂
• “L’única cosa” és un calc del castellà; millor dir “la sola cosa”.
• Llevat que sigui el participi de “sentir” (“No he sentit mai aquesta cançó”), “sentit” és un castellanisme; el mot català és “seny”.
• Encara que “endavant” no és pas rebutjable, “avant” és el mot català genuí que hauríem de preferir.
• En lloc de dir “porta tres mesos treballant” o “porta tres mesos a Barcelona”, hauríem de dir “fa tres mesos que treballa” o “fa tres mesos que és a Barcelona”.

En conclusió, molta gent titlla aquest fenomen d’evolució lingüística. Si bé és cert que cada llengua evoluciona a la seva manera i amb el seu ritme, “no podem acceptar que aquesta evolució serveixi d’excusa per a justificar la castellanització del català”. Dit en altres paraules, “no és la mateixa cosa l’evolució natural d’una llengua, l’anomenada evolució interna, amb l’evolució que provoca la subordinada d’una llengua a una altra”. Per culpa d’aquest biaix cognitiu, ens trobem davant a una subordinació servil que converteix la nostra llengua en una “llengua mirall del castellà”.

Espero que tot plegat serveixi com a demostració que el català és una llengua ben viva. Com ja he dit en entrades anteriors, encara som a temps per a salvar el català, si ens esforcem a fer-lo servir cada dia. Tothom hauria de llegir aquest llibre de J. M. Virgili i Ortiga a fi d’entendre a fons la riquesa lèxica i cultural del català.

Fa gairebé un any vaig escriure un article amb les errades més freqüents amb què topo quan sento parlar català. Ara hi torno perquè la tendència a equivocar-se està a l’alça.

Sobretot a la ràdio, continuo detectant l’ús erroni del verb “donar-se compte”, quan en català n’hi ha un de més senzill, o sigui “adonar-se”. Recentment, sempre a la ràdio, en lloc del verb “enxampar”, vaig sentir el verb “pillar”, que evidentment és propi del castellà. Per no parlar dels mots crossa “bueno”, “vale” i “pues”, uns calcs típics del castellà. Aquí es veu la influència tan forta d’aquest últim, ja que en realitat el català té els equivalents adients (respectivament, “bé”, “d’acord” i “doncs”).

Caldria, doncs, poc esforç per a mantenir viu el català. Si tothom el fes servir en el seu dia a dia, ja seria un gran pas endavant. Si no, seria una veritable llàstima perdre una llengua tan rica. De fet, el català té un cabal lèxic tan ample que n’hi ha prou amb desplaçar-se pocs kilòmetres per escoltar una parla diferent. Per exemple, del camp, a Lleida en diuen “tros”. Als Països Catalans podem trobar també variants lèxiques, com ara “re”, apòcope de la paraula “res” que es fa servir per donar un to més informal o per relaxar la pronúncia.

En definitiva, aquesta és una crida perquè no es malparli del català; en canvi, hem de defensar-lo i fer-lo servir més sovint. Només si en reivindiquem l’ús, sortirà guanyant i sobrevivint. Tant de bo al final esdevingui una llengua oficial. Visca el català!

Ho he aconseguit: tinc un diploma que certifica els meus coneixements en llengua catalana.

Ha sigut un gran repte per mi, sobretot perquè l’examen va ser molt dur i se’m va fer llarguíssim: va durar nou hores! A més, estava feta un sac de nervis, i mira que n’he fet d’exàmens al llarg dels anys… Així i tot, vaig treure una puntuació boníssima, un resultat que encara no acabo de pair perquè no m’ho esperava gens. Al contrari, temia que no aprovaria l’examen, però de vegades hauria de confiar més en mi mateixa; al cap i a la fi, la vida ens regala grans moments de felicitat, que en la majoria dels casos són fruit dels nostres esforços.

Doncs ara ha arribat el moment de posar-se les piles i fer aquelles coses que requereixen la certificació, com ara buscar una bona feina i donar-me a conèixer com a una catalanoparlant que lluita per a la promoció del català. Com deia en l’entrada anterior, el setembre és aquell període de l’any en què se solen engegar nous projectes. L’obtenció del C2 em dona un motiu més per agafar aquest camí que encara no sé ben bé on em portarà.