El clot de les Ànimes - Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: llengua catalana

Els gossos no fan “guau”

Publicat el 10 de desembre de 2021

VilaWeb

En el terreny dels sons o dels crits dels animals, cada llengua puja les escales com vol. Els gossos francesos fan ouah; els anglesos, woof (o bow-wow); els alemanys, wuff wuff; els italians, bau bau; els portuguesos, au-au; els espanyols, guau… I els catalans? Els gossos catalans fan bub-bub (o nyic quan gemeguen).

D’onomatopeies, en tenim un munt. Per exemple, sense deixar els animals, un pollet o un moixó fan piu-piu, però un ocell també pot fer xiu-xiu, com recorda aquella dita: “Si el cucut el 3 d’abril no fa xiu-xiu, o és pres, o no viu, o sent l’estiu.” Alguns ocells nocturns, com ara el mussol i l’òliba, fan xut, mot amb què podem designar aquestes bèsties (a Solsona el coneixen molt bé, el Xut, perquè és una de les bèsties del carnaval). La remor sorda i contínua de les abelles, borinots i més insectes voladors és el zum-zum, que ha donat peu al verb zumzejar i al nom zumzeig. El so del grill o la cigala és cric-cric. I no ens descuidem els més coneguts: el mèu (o marrameu) del gat, el quiquiriquic del gall, el coc-coc de la gallina (cloc-cloc si és lloca), el mu (o bu) de la vaca, el qüec-qüec de l’ànec i el be de l’ovella.

Per a designar el soroll dels objectes, en tenim un gavadal, d’onomatopeies. Quan es trenquen o cruixen, diem crac, o crec (o catacrac o catacrec). Les topades tenen molts matisos: paf pot ésser, per exemple, el soroll d’algú que cau a terra o topa contra una paret; si cau a l’aigua més aviat fa patatxap o –si és un soroll més curt– simplement xap. Una topada breu i violenta és un xac. En canvi, un soroll sec com el de les tisores és clec, diferent del clac que fa, per exemple, una tavella de pèsols quan s’obre.

El soroll de cops repetits (com ara les bufetades) és flist-flast. Quan una cosa va i ve contínuament, com una màquina, fa catric-catrac o bé catric-catrec, onomatopeia que també s’aplica, figuradament, a una conversa en què els interlocutors insisteixen monòtonament en les mateixes coses.

Parlant de sorolls rítmics i repetits, un rellotge –ja ho sabeu– fa tic-tac. Però potser no tothom sap que el baticor –el ritme del cor que s’accelera– és tric-trac o trip-trap. Els esternuts no fan pas atxís!, sinó atxim!, i les rialles són ha, ha, ha, que de vegades escrivim hahaha, però mai, si us plau, jajaja. I ara silenci (pss!, pst!), que comença el concert: els violins, ho sap tothom, fan nyigo-nyigo, especialment si sonen una mica desafinats. Les trompetes poden fer tararà o tururú. Els tambors fan rataplam; les campanes, ning-nang; i els sonalls, zing-zing.

Un tret o un cop violent fa pam i les explosions fan bum o pum. Si parlem del soroll d’un motor d’explosió, com el d’un automòbil, direm simplement taf-taf. En canvi, aquell soroll ronc continuat d’un vehicle (o d’un gat) és el rum-rum. Si a més és confús, diem bum-bum. El grinyol –d’un llit, per exemple– fa nyic. I si és molt desagradable i insistent l’hem de doblar: nyic-nyic, una onomatopeia que també apliquem a algú molt pesat que ens martiritza. Ah, i encara tenim el nyic-i-nyac, per a referir-nos a les renyines continuades entre dos individus.

El fregadís de dos cossos, si és sec i estrident com el de dues peces de fusta, és garranyic (o garranyic-garranyec, si hi volem posar èmfasi). I aquell soroll tan desagradable de les ungles fregant amb violència una pissarra? És el ric-rac, que no té res a veure amb el fru-fru, un fregadís lleuger com el d’un teixit de roba suau. Gloc-gloc és el soroll de l’aigua d’una ampolla de coll estret que mentre es buida rep aire. I xup-xup –no us ho he pas de dir– és el bull lent d’un líquid, com el suc d’un guisat.

Quan un cos cau dins un líquid o s’esclafa fa xof. A imitació d’aquest so, s’ha escampat darrerament xof com a sinònim de depressió o malenconia. I això ha donat títol a una cançó dels Arribar i Ploure, “Xof per tu”.

En voleu saber més?

—Onomatopeies d’Aprencllengua (recull de Maribel Guardiola)
—Entrada ‘onomatopeia’ de la Viquipèdia
—Onomatopeies aplegades per la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià
—Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume. Vic: Eumo, 2010.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb llengua catalana, onomatopeies, ras i curt | Deixa un comentari

Quant temps fa que no diem “d’avui en vuit”?

Publicat el 27 de novembre de 2021

VilaWeb

Si observem el camp de les expressions temporals, podrem veure que aquests darrers anys se’ns ha enxiquit. Mots o locucions que fèiem servir amb naturalitat fa quatre dies, avui trontollen o escassegen. Fem-hi una repassada.

Abans-d’ahir, despús-ahir

Ho heu observat que, com més va més, en compte de dir abans-d’ahir, diem el nom del dia. Molta gent, si avui ha de parlar de fa dos dies què dirà? Abans-d’ahir o dijous? Pareu l’orella i ja m’ho explicareu. Per una altra banda, tinguem en compte que, en un territori molt ampli, en lloc d’abans-d’ahir es diu despús-ahir: segons els diccionaris, al Rosselló, a tot el català occidental i a les illes Balears i Pitiüses. Però sembla que també és o era una locució viva a Osona, al Penedès, al Vallès, al Camp de Tarragona… Afegim-hi encara que abans-d’ahir ha d’anar amb guionet, per no confondre’ns amb abans d’ahir (d’una frase com ara No sé quin dia ho va fer, però estic cert que va ser abans d’ahir).

Demà passat, despús-demà

També recula l’ús de demà passat, i per la mateixa raó. Penseu-hi: si avui heu d’explicar que dilluns fareu tal o tal cosa, direu demà passat o bé dilluns? Ah, i al País Valencià, a la franja de Ponent, a les terres de l’Ebre i a Eivissa la forma emprada és despús-demà (amb variants com ara despós-demà i dempús-demà). L’Alcover-Moll ens recorda que també hi ha la forma després-demà (que situa al Rosselló, a Sueca, a Fraga i a Morella).

Demà passat l’altre, despús-demà l’altre

Popularment, per a referir-nos a ‘dos dies després de demà’, hem dit sempre demà passat l’altre o despús-demà l’altre, també de vegades amb l’adverbi no intercalat: demà passat no, l’altre. I tenim aquest mateix recurs si parlem de ‘dos dies abans d’ahir’: abans-d’ahir l’altre, despús-ahir l’altre (o despús-ahir no, l’altre).

D’avui en vuit, d’ahir en quinze

L’expressió d’avui en vuit (o d’avui en vuit dies), que equival a ‘d’aquí a una setmana’, era molt corrent fins no fa gaire, sobretot en el llenguatge oral. Corrent i útil, perquè no és pas una expressió fixada, sinó una estructura. És a dir, de la mateixa manera que d’avui en vuit, podem dir d’avui en quinze, d’ahir en vuit, de demà en quinze… Són locucions que es mantenen encara en tots els parlars, però al País Valencià és on han reculat més (i això que n’hi trobem testimonis del segle XV!).

L’endemà

Tan sols la pressió del castellà pot explicar que un terme com l’endemà sigui tan sovint substituït per el dia següent, una combinació que fa trenta anys no hauria dit gairebé ningú. I qui diu l’endemà diu l’endemà passat i l’endemà passat l’altre. Formalment, en trobem una bona colla de variants geogràfiques: el sendemà, l’ensondemà, l’ensendemà, en soldemà i l’anydemà. Documentat per primera vegada el 1250, té corresponents en occità (l’endeman), en francès (le lendemain) i en italià (l’indomani).

Enguany

El fet que en el català central la forma enguany hagi retrocedit de fa temps, l’ha apartada dels nostres mitjans de comunicació generals. I és de doldre. Segons el diccionari Alcover-Moll, no fa gaires decennis era d’ús corrent a tot el domini lingüístic, però Joan Coromines diu que no, que a bona part del català central ja al segle XIX havia caigut en desús. De tota manera, diu també, a les comarques del nord i, sobretot, del Penedès en avall és molt viu. I afegeix encara que es manté en la literatura i entre “la gent educada pertot”.

D’aquí a cinc minuts

Per parlar del ‘punt en què passarà una cosa comptant a partir d’ara’ sempre ens havíem servit de la locució d’aquí a (o d’ací a, en els parlars meridionals). En canvi, ara se sent molt, massa, la construcció pròpia del castellà, amb la preposició en. Per exemple, hi ha qui diu *Tornaré en cinc minuts en compte de Tornaré d’aquí a cinc minuts. Però, ep!, aclarim que la preposició en és adequada quan parlem estrictament de durada. Faré el dinar en cinc minuts vol dir que l’acció de fer el dinar durarà cinc minuts; en canvi, Faré el dinar d’aquí a cinc minuts vol dir que el començaré a fer cinc minuts després d’ara. Finalment, hi ha una certa confusió sobre si hem d’escriure d’aquí a cinc minuts o bé d’aquí cinc minuts, sense la a. La normativa accepta les dues locucions, però VilaWeb recomana la primera, d’aquí a, per raons de lògica i de tradició (en vam parlar en aquests tres articles: 1, 2 i 3).

Al cap de dues hores

Fa pocs anys no hauria calgut parlar d’aquesta locució, però avui sí, perquè s’ha escampat de mala manera una construcció copiada del castellà, encapçalada per la preposició a. Ve’t aquí que cada vegada sentim més frases com ara aquesta: Va arribar tranquil, però a la mitja hora ja s’havia discutit amb tothom, en lloc de Va arribar tranquil, però al cap de mitja hora… o mitja hora més tard…

La setmana entrant

Ací també és el lloc de combatre l’abús de pròxim o proper quan parlem de dates. Si sempre havíem dit la setmana entrant, dilluns vinent, l’any que ve (o l’any qui ve), etc., per quins set sous ara hem de dir la propera setmana, el pròxim dilluns, el pròxim any…? I encara tot sovint ens podem estalviar qualsevol d’aquests adjectius, perquè són redundants. Per exemple, avui, que és dissabte, podem dir Dimarts farem reunió i tothom entendrà que és dimarts vinent, perquè el verb va en futur. Això també ens passa amb l’adjectiu passat. Si avui diem Dimecres va ploure tothom entendrà que va ploure fa tres dies i no cal dir, per tant, dimecres passat (i encara menys el passat dimecres!).

Dos quarts i mig de vuit

Acabem lamentant que reculi l’ús del “sistema de campanar” per a expressar les fraccions horàries. La pressió del castellà fa que sentim, com més va més, les vuit i mitja o les vuit trenta en detriment de dos quarts de nou, per exemple. Aquest sistema serveix per a dir hores força precises –dos quarts i cinc de vuit (7.35), dos quarts i mig de quatre (3.37 – 3.38)– però també per a dir-ne de força imprecises –quarts de cinc (al voltant de les 4.30). Val a dir que el sistema de campanar, específic de la llengua catalana, és viu tan sols al català central i en una bona part del nord-occidental, però no a la resta del domini, on de sempre s’ha dit les vuit i mitja (seguint el “sistema de rellotge”, segons la denominació del IEC).

i etiquetada amb expressions temporals, llengua catalana, ras i curt | Deixa un comentari

El cas de la Sara i la llengua necessària

Publicat el 12 de novembre de 2021

VilaWeb

Van ser deu anys intensos, a l’institut. Cada dia era radicalment diferent del dia abans. Hi havia sempre brogit, rialles, crits, plors…, però alhora diàriament passaven coses noves, inesperades.

El tercer A era el grup més difícil. Tenia una concentració massa alta d’alumnes moguts, dispersos, que no seguien ni deixaven seguir. Jo patia pels qui hi posaven interès, els qui volien fer batxillerat i una carrera. I entre els uns i els altres hi havia una bona colla de nois llestos, que se’n podien sortir si hi posaven el coll, però que es deixaven arrossegar per la mandra, per les ganes de fer-se veure o pels maldecaps de casa. Maldecaps ben grossos, sovint. La Sara formava part d’aquest grup.

Ja el primer dia va fer evident el menyspreu pel català. Aquelles rialletes per sota el nas quan aixecaven la mà els alumnes més desperts, aquells comentaris despectius, aquell desmenjament, aquells badalls, aquells esbufecs, aquella cara de fàstic… I una constant: sempre responia en castellà.

Durant el primer trimestre no em cansava de repetir-ho: “Si voleu aprovar l’assignatura, haureu de parlar en català.” Pocs ho qüestionaven, perquè era de sentit comú, però de tant en tant algú em plantava cara i sortia amb algun estirabot, com aquell d’en Marcos, que em va deixar esmaperdut: “Oye, Badia, no empecemos con lo del catalán…” Tothom va riure. Jo també hauria rigut, si hagués gosat.

La Sara, no. Ella no qüestionava res, però era implacable: responia sempre, fredament, en castellà. Va suspendre el català de tercer per això. No la vaig poder convèncer; malgrat la seva intel·ligència i la seva destresa en els exàmens, no la vaig poder aprovar. A la recuperació final no em vaig voler limitar a fer una prova escrita, que l’hauria superada de sobres, sinó que li vaig demanar (els vaig demanar) una petita exposició oral. I per primera vegada en tot l’any, se’m va adreçar en català. Amb una fonètica gairebé impecable.

Va acabar l’ESO, va anar a fer un cicle formatiu a Manresa i la vaig perdre de vista fins al cap de sis anys. Fou un dissabte a mig matí, que la vaig trobar cobrant en aquell supermercat obert feia quinze dies. Semblava contenta i feia la feina amb una gran professionalitat: era ràpida, amable, eficaç. I parlava en català, sempre, amb tothom, implacablement. Era –és– la política de l’empresa: la retolació, en català; la megafonia, en català; l’etiquetatge dels productes propis, en català; la música ambiental, en català. No fallava –no falla– mai.

Vaig xerrar-hi una estona i em va dir que tenia bon record de les meves classes… i de la meva paciència. M’ho vaig prendre com una disculpa.

El cas de la Sara no és general, és clar. Hi ha ex-alumnes que han seguit un procés invers: si a l’institut feien servir el català per obligació, després amb prou feines l’han tornat a parlar. Però tampoc no és un cas únic, el de la Sara.

Ara, si de debò volem evitar que el català s’evapori hem d’entendre ben bé aquest cas. Hem d’entendre què volen dir els sociolingüistes quan parlen de “llengua necessària”. I hem d’ésser conscients de la gran importància que tenen les empreses (o els empresaris) en aquests moments.

Aquell darrer any d’institut de la Sara, sis anys abans de retrobar-la, hauria dit, convençut, que era una anticatalana recalcitrant. I no. Tot passa. La vida fa molts tombs. Et fas gran i, gairebé sense voler, t’adones que hi ha actituds absurdes, que no treuen cap a res. I circumstàncies que et fan canviar. Com ara que a la feina et demanin una cosa que no has fet mai, però que saps fer: parlar en català.

Personalment, penso que mantenir-nos en aquest estat de depressió en què sembla que ens hàgim instal·lat en relació amb el futur de la llengua no és gens bo. Els empresaris tenen un paper cabdal a l’hora d’impulsar-ne l’ús. Tot farà un tomb el dia que el català, a banda d’ésser una llengua útil, esdevingui una llengua necessària. Si definim objectius i mètodes eficaços; si actuem –sense soroll– amb determinació i perseverança, ens n’hem de sortir. Ens en sortirem, vaja.

i etiquetada amb llengua catalana, ras i curt, sociolingüística | Deixa un comentari

Per què diem “tipus” si podem dir “mena”?

Publicat el 29 d'octubre de 2021

VilaWeb

La paraula tipus és una “invasora”, que ha adquirit un significat cada vegada més ampli, de manera que ha anat escombrant una colla de termes. I tot això sense contemplacions, sense tenir pietat de precisions, ni d’etimologies ni de registres. Per a aquesta invasió, ha rebut el suport inestimable dels mitjans de comunicació. Tot el procés es va originar ja fa uns quants anys copiant les llengües de la vora.

Per esvair dubtes, el diccionari Alcover-Moll ens ho explica així: “La forma tipus és d’adopció moderníssima; la que primer ens vingué va ser tipo, per via del castellà. En català antic no hem trobat cap exemple d’aquest mot.” Joan Coromines també es plany d’aquest abús i ens revela una altra via de difusió: “El mot s’introduí entre nosaltres encara més que pels models castellans, sota la influència dels francesos.”

Aquests són els dos significats principals que hem de reservar a tipus:

1. ‘Model, conjunt de propietats comunes a un cert nombre d’individus o d’objectes.’ Totes aquestes capses són del mateix tipus (és a dir, tenen les mateixes propietats, són de la mateixa mida, són iguals, per bé que poden tenir, per exemple, colors diferents). Aquest tipus de masia és pròpia del Solsonès (és a dir, una masia amb una estructura que serveix de model general). Vam veure quatre tipus de papallones.

2. ‘Individu, espècie, etc., que és l’exemplificació més perfecta d’una espècie, gènere, etc.’ Amb aquest significat és sinònim d’arquetip i de prototip. Era el tipus de la dona jove dels anys vint.

En acabat, els diccionaris també reconeixen a tipus valors específics dels àmbits de la biologia, del dret penal, de la filosofia, de l’economia… I, encara, popularment, s’admet amb el significat de ‘persona del sexe masculí’: Quin tipus més trempat!, i també el de ‘figura d’una persona’: Quan era jove tenia molt bon tipus.

Fora d’aquests casos, l’ús de tipus és una influència (una interferència) del castellà o del francès, sobretot perquè en català hi ha mots d’aquells de tota la vida, que no hauríem de menystenir. Per exemple, mena.

Mena és un mot que trobem escrit de ben antic. De primer significava tan sols ‘lloc d’on s’extreu un mineral’ i després va adquirir el valor de ‘classe’: Quina mena de llibres t’agraden?, Hi ha moltes menes de sabates, Hi he trobat fruita de tota mena, Sempre té aquesta mena d’idees. La locució de mena vol dir ‘per natura’: És garrepa de mena. Sóc de mena dormilega. Aquesta construcció s’ha fixat en expressions com ara de bona mena o de mala mena: Aquest raïm és de bona mena; i venir-ne de mena: És molt polit: en ve de mena. I també en aquella dita tan coneguda: De porc i de senyor, se’n ve de mena. Encara, en fi, hi ha la locució una mena de, que adjuntem a un nom quan el volem prendre de referència per explicar alguna cosa desconeguda o poc precisa: Hi havia una mena de boira o de fumera que ho tapava tot. No sé quina bèstia era: com una mena de rata.

Amb aquests significats, tenim més mots, com ara espècie: Em va atendre en una espècie d’estudi; classe: En aquesta ciutat hi ha museus de tota classe; i llei, que segons l’Alcover-Moll es fa servir “en el parlar pagès de tota Catalunya, i en part de Mallorca i Eivissa”: Va haver de suportar tota llei de contrarietats.

I encara hi ha el cas d’un sinònim que avui dia és poc usat: sort. El fet curiós és que si mena és exclusiu del català i de l’occità, sort –amb el significat de ‘classe’– és compartit amb l’occità (sort), amb el francès (sorte) i amb l’italià (sorta). També en anglès, provinent del francès, es fa servir sort amb aquest mateix valor. I, per acabar-ho d’arrodonir, l’Alcover-Moll ens recorda que sort de lletra és això que ara anomenem (potser per influència de l’anglès) tipus de lletra.

i etiquetada amb Lèxic, llengua catalana, ras i curt | Deixa un comentari

“Els aromes” o “les aromes”? Vint confusions de gènere que hem d’evitar

Publicat el 16 d'octubre de 2021

VilaWeb

Tot sovint, per la interferència del castellà, tenim dubtes o cometem errades en el gènere d’uns certs noms. De tots els casos de confusió, n’hem triats vint i els hem il·lustrats amb frases d’escriptors dels segles XX i XXI.

Masculins que no fem bé

Els afores
“Una gentada havia acompanyat els pelegrins fins als afores de la vila, i romanien quiets, com figures d’un retaule, veient-los que marxaven contents, uns a cavall i els altres a peu.”

Francesc de Borja (Josep Piera)

Un avantatge
“Disposava, n’era conscient, d’un avantatge sobre molts presos: ara treballava a cobert, perquè l’hivernacle el tenien molt avançat i ell acabava una prestatgeria per a ampolles, al celler.”

El violí d’Auschwitz (M. Àngels Anglada)

El bacteri
“El límit inferior d’hidratura (humitat de l’aire) en què pot ésser observada la creixença és molt elevat a la majoria dels bacteris, generalment del 98 al 94%.”

Vegetació i climes del món (Oriol de Bolòs)

El compte
“Vaig néixer l’any 26, li surten es comptes? Cinquanta anys justs.”

Jo pos per testimoni les gavines (Carme Riera)

El corrent
“La senyora va dir que, de vegades, hi havia gent pesada que tot i llegir el rètol vinga trucar el timbre i aleshores, ells, tancaven el corrent elèctric i ja podien anar trucant.”

La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda)

El costum
“Encara que molt separats pels costums que mostren, el pit-roig i el cua-roig són els seus germanets, i entre els ocells de bosc, els més notables per la fidelitat a la nostra terra.”

Llibre de les set sivelles (Josep-Sebastià Pons)

El deute
“Anys de males collites, de malalties, de misèries que agreujaven els deutes amb la complicitat legal de papers arterosos signats amb una creu per gent analfabeta…”

Camí de sirga (Jesús Moncada)

Els estratagemes
“Era divertit també quan explicava els absurds estratagemes a què es lliurava per tal de no arribar a conèixer-los.”

La dona veloç (Imma Monsó)

Els llegums
“Treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una paleta metàl·lica còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa.”

El tramvia groc (Joan Francesc Mira)

Un orde
“Fins que el noi repatani, oblidant mesquins rituals domèstics, s’ha trobat a punt per ingressar sense reserves en l’orde sagrat dels Cavallers del Ciri Pasqual.”

El trànsit de les fades (Julià de Jòdar)

El pendent
“La remada s’esbargía destriantse pels pendents y repujades, sempre de morro al sòl, arranant el pallench que ressortía com serrellades verdes en mitj de les berrugues del pedreny.”

Solitud (Caterina Albert i Paradís)

El senyal
“Per un observador estranger a la nostra història, com la Caterina Oller, ella donava tots els senyals de l’amor correspost.”

Les rambles de Saigon (Joan-Daniel Bezsonoff)

Femenins que no fem bé

Una allau
“¡Quin goig, amor, sentir endins
caure la pluja, finament,
com una allau de violins
o fulles tendres en el vent!”

Ciutat a cau d’orella (Vicent Andrés Estellés)

Una anàlisi
“Una llengua és un instrument de comunicació segons el qual l’experiència humana s’analitza. Aquesta anàlisi s’efectua de manera diferent dins cada comunitat.”

Les llengües vives (Miquel Adrover)

Una aroma
“D’aquelles sines, d’aquell ventre que uns quants tantalitzats anhelaven de veure, Arnau en coneixia tant el palp i el gust i la flaire que tota la suavitat, tota la sabor, tota l’aroma se n’havia esvaït per a ell.”

Una mena d’amor (Cèsar August Jordana)

Les postres
“La taula estaria adornada amb una guillotina i a les postres es farien a cara o creu a qui –dels del grup– li tocaria de cometre un atemptat de certa importància.”

L’impenitent (Prudenci Bertrana)

La remor
“A través de la porta li arribava la remor de la Bàrbara, que cantussejava a la banyera.”

La maleta sarda (Margarida Aritzeta)

La resplendor
“De dies i de nits,
compliu ensems la tasca honrosa;
que, essent tu forta, ella formosa,
veureu fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units!”

Mireia (Maria-Antònia Salvà)

La resta
“Però també havia d’empassar-se les escapades del senyor i aquella indiferència que gastava l’home la resta del dia, com si hi hagués gent al davant.”

La teranyina (Jaume Cabré)

La síndrome
“Quan es llegí l’e-mail de l’Oms, on es contava fil per randa tota la simptomatologia d’aquella síndrome, tingueres un entorn de cap.”

T’estim a tu (Biel Mesquida)

També són femenins uns quants rius, com ara la Garona, la Muga, la Sénia, la Tet, la Valira…

Quan tinguem dubtes, una solució fàcil per a estalviar-nos errades de gènere és fer ús del corrector gramatical de Softcatalà, que assenyala i explica l’errada i ens suggereix el canvi. Ací en teniu una mostra:

Casos a banda

Hi ha noms que admeten masculí i femení (com ara la fantasma i el fantasma). En aquests casos no errarem, fem servir el gènere que fem servir. Però de vegades, l’ús d’un gènere o d’un altre fa canviar el significat del nom. Vegem-ne sis casos:

El còlera – la còlera
El còlera és una malaltia molt greu: Cal un tractament per a eradicar totalment el còlera.

La còlera és un sentiment d’irritació violenta contra algú. Es va deixar dominar per la còlera.

Un editorial – una editorial
En femení és una empresa que publica llibres: Una editorial nova publicarà obres de ficció.

En masculí és un escrit que representa l’opinió d’un mitjà de comunicació: Aquell editorial de Vicent Partal fou molt comentat.

El fi – la fi
Un fi és un objectiu, allò que volem aconseguir amb qualsevol acció: Fes-ho amb el fi d’ajudar els altres.

La fi és l’acabament: Arribo a la fi del mes amb les butxaques ben escurades.

El llum – la llum
La llum és la forma d’energia que ens permet de veure les coses. M’estimo més la llum natural, del Sol, que no la llum artificial.

Un llum és un estri que fa llum artificial. Apaga el llum, que hem de dormir.

El son – la son
La son és el desig o les ganes de dormir. Tinc molta son, m’adormo a tot arreu.

El son és l’estat de repòs en què ens trobem quan dormim. Tinc el son molt lleuger. M’has despertat al primer son.

El vall – la vall
Una vall és un espai de terra entre muntanyes. Vam anar a la vall del Vinalopó.

Un vall és una excavació, sobretot la que es fa al voltant d’una fortificació. El castell era envoltat d’un vall.

Publicat dins de Llengua, Ras i curt i etiquetada amb gènere, llengua catalana, morfologia, ras i curt | Deixa un comentari

Maneres de no empobrir el català

Publicat el 11 d'octubre de 2021

Ens fixem molt en la interferència directa de les altres llengües i no parem esment en un problema que, en bona part, ens hem creat nosaltres mateixos: com arribem a empobrir el català a còpia de fer servir paraules farcides de significats diferents. És una altra cara del català de plàstic, de què ja hem parlat en uns quants articles.

Potser per la pressa, o per la passivitat a l’hora de comunicar-nos, o per manca de referents… el nostre llenguatge és com més va més esquifit, més esquemàtic. Tanmateix, si en prenem consciència i ens hi esforcem, podrem anar recuperant tots els matisos perduts.

Avui veurem el cas de tres verbs “devoradors” de significats. Són tan sols tres exemples per a començar a obrir els ulls i emprendre la lluita contra l’empobriment lingüístic.

Apostar

El diccionari Alcover-Moll diu, rotundament, que apostar és un castellanisme. Joan Coromines no li dóna la raó: ens explica que en tenim el primer testimoniatge escrit el 1653 i que prové del llatí apponere, que volia dir ‘posar a prop’, ‘posar a taula’ o ‘afegir’. Sigui com sigui, la definició principal d’apostar és ‘posar a l’aguait’ (Hi ha tres homes apostats a la torre del castell). I la segona és ‘jugar-se diners o un altre bé’ (S’hi ha apostat tres mil euros). Però el DIEC va afegir-n’hi una altra: ‘dipositar la confiança en algú o en alguna cosa encara que hi hagi un cert risc de sortir-hi perdent’ (Ha apostat per mi per al càrrec de supervisor i no el voldria decebre).

A partir d’aquesta tercera definició, el verb apostar ha anat acaparant significats diversos i ara ocupa el terreny d’una colla verbs més precisos. Vegem-ne uns quants exemples:

—Les penyes aposten pel candidat X: Les penyes es decanten pel candidat X.

—El govern aposta per un referèndum: El govern és partidari d’un referèndum.

—Aposten per una ciutat sense fum: Defensen decididament una ciutat sense fum.

—Ha apostat per dedicar-se a la pagesia: Ha pres l’opció de dedicar-se a la pagesia.

—Aposta per la candidata alternativa: Pren partit per la candidata alternativa.

—Hem d’apostar per l’ús de les noves tecnologies: Hem de promoure l’ús de les noves tecnologies.

—El conseller ha apostat per reduir l’endeutament: El conseller s’ha compromès a reduir l’endeutament

I afegim-hi encara: optar per, propugnar, pronunciar-se a favor de, anar a favor de, impulsar, estar decidit a, voler…

I, en compte de “aposta”, tenim, per exemple: opció, compromís, proposta, envit, tria, decisió, voluntat, impuls…, segons què vulguem dir.

Generar

El significat de generar és molt delimitat. Vol dir ‘procrear’, ‘engendrar’, és a dir, ‘produir un ésser’. S’aplica també en el terreny matemàtic i físic i en el de la lingüística. El cas és que, no sé què ha passat, però si abans tot ho “produíem”, ara tot ho “generem”.

“Generar”, un verb empobridor (bloc de llengua de VilaWeb)

En primer lloc, es fa servir precedint un nom en compte del verb corresponent. Dos exemples:

—Les seves paraules han generat irritació entre els companys: Les seves paraules han irritat els companys.

—L’enquesta genera preocupació en el partit: L’enquesta preocupa el partit.

Això mateix passa en perífrasis com ara aquestes: generar un disgust (disgustar), generar dubtes (fer dubtar), generar angoixa (angoixar), generar neguit (neguitejar), generar decepció (decebre), generar tranquil·litat (tranquil·litzar), generar il·lusió (il·lusionar), generar ràbia (fer enrabiar), generar felicitat (fer feliç)…

I en acabat generar també arracona tot de verbs vívids i amb un significat ben clar i distint. En podríem fer una llista llarguíssima. Heus-ne ací una mostra:

—Ha generat un gran dèficit: Ha originat un gran dèficit.

—Els Països Catalans generen confiança en les empreses estrangeres: Els Països Catalans desperten confiança en les empreses estrangeres.

—Les aventures del monarca van generar una gran polèmica: Les aventures del monarca van aixecar una gran polèmica.

—És un llibre que ha generat crítiques: És un llibre que ha suscitat crítiques.

—El nou telèfon generarà molta expectació: El nou telèfon desvetllarà molta expectació.

—Cal generar més possibilitats de negoci al país: Cal promoure més possibilitats de negoci al país.

Suposar

Per influència del castellà, el verb suposar ha anat adquirint un significat cada vegada més dilatat i, a la fi, ho vol dir tot. Pròpiament, suposar significa ‘admetre com a certa una cosa que imaginem que ho és’. Exemples: Suposo que ja deu haver arribat. Si no dieu res, he de suposar que ho heu entès.

Però un bon dia la normativa va acceptar un significat que circulava en castellà: ‘implicar’. I d’aquesta manera el verb suposar va començar a “devorar” tot de verbs i locucions amb significats o matisos diversos. Per exemple:

—Què suposen les noves mesures?: Què impliquen les noves mesures?

—Allò suposava que havien de començar a cercar casa: Allò volia dir que havien de començar a cercar casa.

—Va suposar el començament d’una època esplendorosa: Va significar el començament d’una època esplendorosa.

—Sabia que denunciar-lo suposava el trencament de la relació: Sabia que denunciar-lo equivalia al trencament de la relació.

—El sector de la confecció suposa el 80% de les exportacions: El sector de la confecció acapara el 80% de les exportacions.

—Aquella reacció suposava que no l’estimava: Aquella reacció indicava que no l’estimava.

Com ja hem explicat sovint, el plàstic atreu més plàstic, de manera que de vegades, tot canviant el verb suposar, ens adonarem que la frase es pot simplificar encara més, fer-la més planera. Vegem-ne dos exemples:

—Hi va haver una inundació, cosa que va suposar que haguéssim d’aparcar lluny: Hi va haver una inundació, cosa que ens va obligar a aparcar lluny.

—Li parla dels avantatges que suposa tenir calefacció. Li parla dels avantatges de tenir calefacció.

i etiquetada amb català de plàstic, Lèxic, llengua catalana, ras i curt | Deixa un comentari

‘Tardor’ o ‘primavera de l’hivern’?

Publicat el 11 d'octubre de 2021

Pràcticament cap llengua romànica no fa servir tardor ni un mot semblant. Llevat del català, totes les altres empren un mot que prové de la forma llatina autumnu. El portuguès, outono; el castellà, otoño; el francès, automne; l’italià, autunno; el romanès, toamnă. En occità conviuen auton, davalada, semicalada i tardor, sembla que per influència catalana. Amb tot, en català medieval la forma corrent era autumne (o autumpne).

El mot tardor, si féssim cabal de l’etimologia, s’hauria d’escriure tardó, perquè prové del llatí tardatio (‘tardança, trigança’). Els etimòlegs ho diuen ben clar: de tardatio no en pot sortir un mot acabat amb -r, sinó que ha d’acabar amb -ó, com de ratio en surt raó i de satio, saó. I aquesta anomalia no és pas exclusiva de tardor. Al diccionari etimològic de Joan Coromines hi ha un fragment en què palesa un cert disgust per aquestes formes. És al volum VIII, quan parla de tremolor, i insisteix que originàriament era tremolaó i que durant molt temps els diccionaris escrivien tremoló, tal com tocaria. “I és que modernament –afegeix– el mot ha estat assimilat als abstractes en -or, color, dolor etc. […] tal com s’ha esdevingut amb tardó(r), picó(r), coïssó(r), llauró(r), amb una -r anorgànica, antietimològica.”

Però potser la curiositat més sorprenent és amb quina rapidesa es va difondre tardor per tot el país. Quan Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll van elaborar el gran Diccionari català-valencià-balear, van documentar el mot tardor, com a forma viva de la parla de la gent, en molt pocs indrets, tots del nord (a banda i banda del Pirineu). Després d’esmentar aquell grapat de topònims, diuen: “Aquestes són les localitats i comarques on hem recollit el mot tardor com a vocable viu i popular. Literàriament s’usa a totes les comarques, fins i tot al País Valencià i a les Balears, on el nom popular d’aquesta estació de l’any és primavera d’hivern (val.) o primavera de s’hivern (bal.).” És, doncs, un cas curiós, d’un nom que en menys d’un segle, empès per la literatura, es va difondre i consolidar a tot el domini lingüístic i en tots els registres.

La locució primavera d’hivern (o similars), la trobem, efectivament, en texts de començament del segle XX. Com ara en aquest fragment de Francesc Pujols, parlant dels fonaments clàssics de l’art:

“[…] s’han anat quedant arreconades i omplint de molsa i de rovell, com si ja no tinguessin de tornar a servir mai més i com si els hagués arribat la tardor que és la primavera de l’hivern, i no tinguessin de tornar a brotar més […]”.

O en aquell vers tan conegut de la segona estrofa del poema “Res no és mesquí” de Joan Salvat-Papasseit:

“Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.
I tot és Primavera,
i tota fulla verda eternament.”

En una entrevista que VilaWeb va fer a l’eminent filòleg Germà Colón (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020), ens confessava que quan havia arribat a Barcelona s’havia enamorat del mot tardor, un mot que al País Valencià no feia servir ningú. Però el cas és que, estudiant-lo, va descobrir que a Barcelona mateix la gent normal i corrent no l’havia començat a emprar fins pocs decennis abans que ell hi arribés. Ens ho explicava així: “Al País Valencià, a la meva joventut, es parlava de ‘les dues primaveres’, que són la primavera i la primavera de l’hivern. Ah!, i molta gent no sap una cosa: aquí també es deia. Recordo que quan vaig fer l’estudi de ‘tardor’ vaig escriure al meteoròleg Eduard Fontserè, perquè ell havia escrit sobre les formes ‘darrevera’, ‘tardavera’… Quan li vaig dir que a València dèiem ‘primavera de l’hivern’, em va respondre: ‘Quan jo era jove a Barcelona ningú no deia ‘tardor’; tothom deia ‘primavera de l’hivern’… De fet, ‘tardor’ és un mot que ve del nord. I ha fet com la sardana: ha anat baixant des del Rosselló cap al sud.’”

Un fenomen com aquest, d’un mot que avui es diu en quatre viles i demà passat s’ha escampat per tot el país, ens ha de fer pensar que la recuperació del nostre lèxic, si ens ho proposem, no és pas impossible, oimés amb els mitjans de comunicació que tenim avui dia.

i etiquetada amb Alcover-Moll, Germà Colón, Joan Coromines, Lèxic, llengua catalana, ras i curt, Tardor | Deixa un comentari

Deu Kahoots per a aprendre llengua

Publicat el 11 d'octubre de 2021

Voleu aprendre llengua tot jugant? Si sou estudiants, segur que ja sabeu que Kahoot és una plataforma d’aprenentatge que, d’ençà que es va crear, el 2013, ha esdevingut una de les maneres més lúdiques d’adquirir coneixements. Té format de concurs, amb un funcionament molt fàcil. És pensat per a jugar-hi en una classe, amb el professor coordinant el joc, però avui explicarem què cal fer per jugar-hi a casa i aprendre llengua alhora.

Si hi voleu jugar tot sol —amb ordinador, tauleta o mòbil— us recomanem que seguiu aquests passos:

1) Entreu a Kahoot.com.
2) Cliqueu el botó “Sign up” (a dalt, a la dreta).
3) Trieu “Ús personal”.
4) Identifiqueu-vos amb el vostre correu i ompliu la data de naixement (que no cal que sigui la de debò).
5) Cerqueu un joc que us interessi (en aquest article us en proposem deu) i cliqueu “Play”.
6) Trieu l’opció “Start a single-player game with virtual players” i comenceu a jugar.

(En aquesta guia hi trobareu els primers passos que us hem descrit.)

Si hi voleu jugar en grup, un de vosaltres haurà de fer de coordinador i seguir els passos anteriors (de l’1 al 5) fins a entrar dins el joc. Haurà de fer-ho en un ordinador o una pantalla gran, que és on apareixeran les preguntes que veuran tots els jugadors. Tot seguit:

6) El coordinador haurà de triar l’opció “Host” i després “Classic”. Aleshores, el Kahoot generarà un codi.
7) Els jugadors, simplement —amb un mòbil, tauleta o ordinador cadascú—, hauran d’anar a Kahoot.it i entrar aquest codi. I comença el joc.

Deu jocs de Kahoot per a aprendre llengua

Tot seguit us proposem deu jocs de llengua, de nivells diversos, perquè pugueu aprendre’n d’una manera divertida. Quan us hàgiu inscrit a Kahoot (si jugueu tot sol o feu de coordinador d’un grup), simplement heu de clicar en cada uns dels enllaços que us donem i ja podeu començar a jugar. Vejam quantes n’encerteu!

1. Verbs irregulars

Per a treballar algunes de les irregularitats verbals amb què ensopeguem quan escrivim o parlem.

Qüestions: 10
Autora: Marta Aznar
Dificultat: mitjana

2. Pronoms febles

El gran maldecap de la nostra sintaxi: les combinacions de pronoms febles. Si no us surt, repetiu-lo. És una bona manera de fixar un coneixement lingüístic.

Qüestions: 20
Autora: GemmaGB
Dificultat: mitjana-alta

3. Pronoms febles i sintaxi

Un altre joc per a repassar l’ús de pronoms febles, en què s’insisteix tant en combinacions com en simples substitucions. Fet al País Valencià.

Qüestions: 30
Autora: Gisela257
Dificultat: mitjana-alta

4. Frases fetes i refranys

Introducció didàctica a les frases fetes més usuals, aquelles que hem de saber tant sí com no.

Qüestions: 10
Autora: Ivonne
Dificultat: mitjana-baixa

5. Accentuació

Qüestionari complet i variat, teòric i pràctic, per a entendre i aplicar les normes d’accentuació.

Qüestions: 40
Autora: Neuspmiralles
Dificultat: mitjana

6. Dièresi

Breu introducció a la dièresi, amb qüestions teòriques i pràctiques.

Qüestions: 6
Autor: Joan Ferrer
Dificultat: baixa

7. Passaparaula

Imitació d’un joc de televisió, amb l’opció de veure i sentir les preguntes en un vídeo.

Qüestions: 6
Autora: Maite_P.M.
Dificultat: baixa

8. Pompeu Fabra

Per a adquirir els coneixements que tots hauríem de tenir de Mestre Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana.

Qüestions: 40
Autor: Direcció General de Política Lingüística
Dificultat: alta

9. Literatura medieval

Què en sabeu de la nostra literatura clàssica (d’abans del segle XV)? En teniu els coneixements imprescindibles? Poseu-vos a prova.

Qüestions: 20
Autor: Rosa CL
Dificultat: mitjana-alta

10. Repassada final

Una sessió curiosa i interessant en què sereu interrogats sobre qüestions variades de llengua i literatura.

Qüestions: 30
Autor: bertitasr_
Dificultat: mitjana

Vull donar les gràcies al filòleg i lingüista Marc Gandarillas, que ha revisat els texts dels enunciats.

i etiquetada amb Kahoot, llengua catalana, ras i curt | Deixa un comentari

“Un carro carregat de rocs”: embarbussaments per a donar i per a vendre

Publicat el 11 d'octubre de 2021

Els embarbussaments són jocs de llengua en què repetim sons semblants, moltes vegades difícils de pronunciar. De fet, no és el so, exactament, que costa de pronunciar, sinó la combinació de sons, oimés si volem anar de pressa.

De segur que si us en demanessin un, diríeu el de “Setze jutges d’un jutjat…” Però n’hi ha molts més. N’hi ha tants que, per a fer aquesta tria, les hem passades negres.

Avui us presentem, doncs, vint-i-dos embarbussaments, amb una classificació potser poc ortodoxa, perquè n’hi ha que podrien anar en més d’un lloc.

Amb música

Sembla mentida, però, ajuntant noms de notes musicals, es poden formar frases que volen dir alguna cosa.

1) Si la Sila fa midó, a mi sí que re m’hi fa

O bé aquest altre, en què apareix un tal Milà, que diuen que fou un pilot valencià del segle passat.

2) Si fa sol Milà redola

El català, mare de totes les llegües

Hi ha tota una colla d’embarbussaments que se suposa que recorden llengües foranes. Per exemple, l’italià:

3) Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini

L’alemany:

4) Elàstics blaus de fang fan fàstic i es taquen si es mullen

L’anglès:

5) En un pot mai no pot haver-hi hagut vi del fort sense un embut

O el xinès:

6) Tinc tanta sang que a les cinc tinc son

Dificultat mitjana-baixa

Hi ha embarbussaments que són relativament fàcils d’articular. Per exemple, aquest, en què el mot cap es fa servir amb tres significats.

7) En cap cap cap el que cap en aquest cap

O aquests dos, amb consonants combinades:

8) Plou poc, però pel poc que plou, plou prou

9) Un plat pla blanc, ple de pebre negre n’era. Un plat blanc pla, ple de pebre negre està

Dificultat alta

En canvi, l’articulació de moltes erres seguides ja costa més:

10) Un carro carregat de rocs corria per la carretera de Roses, i el carreter enrabiat renegava al darrere

Tots els colors de les vocals

La combinació d’una consonant amb totes les vocals ha deixat també uns quants embarbussaments. N’hi ha de fàcils:

11) Visc al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc

12) Duc pa sec al sac, m’assec on sóc i el suco amb suc

I alguns de més envitricollat:

13) Al Marroc un marrec tira un roc i cau al rec.
Un ric li diu: “Roc, no siguis ruc que jo no ric”

Un maldecap per als qui no parlen bé

Tots tenim veïns que no saben pronunciar aquest so o aquell altre: que si la ela palatal, que si la xeix, que si les vocals obertes, que si la essa sonora… Heus ací quatre embarbussaments per a aprenents de català.

14) Una llum llunyana llueix lliure lliscant enllà

15) —Què t’ha dit, què t’ha dat, què t’ha dut, el didot? —Set ceps secs i set xicres xiques

16) Els avis indicats són savis sindicats. Els savis indicats són avis sindicats

17) Les oques s’esmolen els becs a les soques.

A la vora del renec

Per a encarar la recta final, un de força conegut, pensat perquè ens equivoquem i diguem un renec:

18) Codonys collia, la tia Maria, de genollons. Collia codonys de genollons.

Els clàssics

Per acabar, hi ha tres embarbussaments que no han de menester presentació. I, de propina, una variant del darrer, amb canvi de personatges.

19) En Pinxo va dir a n’en Panxo: “Vols que et punxi amb un punxó?”
I en Panxo va dir a n’en Pinxo: “Punxa’m, però a la panxa no”

20) Setze jutges d’un jutjat
mengen fetge d’un penjat.
Si el penjat es despengés,
es menjaria els setze fetges
dels setze jutges
que l’han jutjat

21) Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camacurts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haurien sigut xics, pics, pellarics, camacurts i becarics.

22) Una ovella serella, merella, llanuda, llanada, capicoronada
tenia sis corderets serells, merells, llanuts, llanats, capicoronats.
Si l’ovella no haguera sigut serella, merella, llanuda, llanada, capicoronada,
els seus corderets no haurien sigut serells, merells, llanuts, llanats, capicoronats

Article publicat a VilaWeb el 5-8-2021

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb embarbussaments, llengua catalana, ras i curt | Deixa un comentari

“Digues-me” o “digue’m”? Com fem l’imperatiu?

Publicat el 13 de juny de 2021

Quan donem una ordre, generalment, fem servir el mode verbal imperatiu. En la major part de verbs, no presenta cap dificultat. Amb “portar”, per exemple, no hi tindrem pas dubtes:

porta tu
porti vostè (o ell)
portem nosaltres
porteu vosaltres
portin vostès (o ells)

Com veieu, l’imperatiu té cinc persones, i no pas sis, perquè hi manca la primera (no ens solem donar ordres a nosaltres mateixos).

Aquesta facilitat del verb “portar” no la trobem pas en tots els verbs. Hi ha imperatius que presenten entrebancs, que ens fan dubtar, principalment en les formes de la primera i la segona persones del plural. Hem de dir “enteneu-me” o “entengueu-me”?, “diem-ho clar” o “diguem-ho clar”? “seiem!” o “seguem!”?

Abans de veure detalladament aquests entrebancs, fem un cop d’ull a aquesta imatge de correspondència entre les persones de l’imperatiu:

Aquesta figura ens diu que la forma de l’imperatiu de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells).

Entrebanc 1: “beveu” o “begueu”?

El dubte, sobretot, està en les formes de nosaltres i vosaltres. I concretament, està a saber si la forma de l’imperatiu d’aquestes dues persones porta una g (begueu) o no (beveu). Doncs n’hi ha prou de mirar el gràfic de les fletxes: com que sabem que la segona persona del singular és beu, la segona del plural serà beveu. És a dir, si la del singular no va amb g, la del plural tampoc.

–No cal que facis compliments: beu!
–No cal que feu compliments: beveu!

En canvi, en el verb ésser hi ha d’haver una g en la segona del plural, perquè també n’hi ha una en la del singular.

–Sigues responsable.
–Sigueu responsables.

Entrebanc 2: “escrivim-li” o “escriguem-li”?

Si tornem a mirar la imatge de més amunt, veiem que per a la primera persona del plural (nosaltres) hem de tenir en compte la tercera del singular (vostè). Com ho fem per saber si hem de dir “escrivim-li” o “escriguem-li”? Molt fàcil. Com que la tercera del singular és “escrigui”, amb una g, en la primera del plural també hi haurà d’haver una g. Per tant, “escriguem-li”:

–Escrigui-li una lletra.
–Escriguem-li una lletra.

Una cosa semblant passa amb el verb “seure”. Diem moltes vegades “Seiem!” i hauríem de dir “Seguem!”.

Així doncs, no l’errem: direm “escriguem-li”, però “escriviu-li”; i “seguem”, però “seieu”.

Entrebanc 3: “no hi seieu” o “no hi segueu”?

Encara parlant de les confusions per l’ús de les formes amb el so g, hem de parlar de les ordres negatives. En aquests casos, tot és més simple, perquè no fem servir el mode imperatiu, sinó un altre (el present de subjuntiu) i les formes dubtoses d’aquests verbs sempre van amb g. Per tant, serà no diguem, no escriguem, no seguem… i també no digueu, no escrigueu, no segueu…

Entrebanc 4: “digue’m” o “digues-me”

En el mode imperatiu hi ha una certa varietat dialectal. Per exemple, en el català central el verb “dir” té una forma general, “digues”, i una forma adaptada, “digue”, quan va seguida d’un pronom feble: “digue’m”, “digue-li”… Aquesta segona forma, justament perquè és dialectal, no és aconsellable en texts formals d’abast general, sinó que es recomana “digues-me” i “digues-li“. Tampoc no són recomanables les corresponents occidental (“dis-me”, “dis-li”) i algueresa (“diu-me”, “diu-li”).

Això mateix passa amb “sigues” (“sigues-me franc” millor que no pas “sigue’m franc”), “estigues” (“estigues-te quiet” millor que no “estigue’t quiet”) i “tingues” (“tingues-ho en compte” millor que no pas “tingue-ho en compte”).

També són dialectals combinacions amb una vocal de suport, com ara “promete’m”, “more’t”, “fote’t”, “ajupe’t”, “sente’t”. En contexts formals, les formes adients són “promet-me”, “mor-te”, “fot-te”, “ajup-te”, “sent-te”.

I, finalment, en registres formals tampoc no s’haurien de fer servir combinacions reductives com ara “anem’s-en” (cal dir “anem-nos-en”), “estigueu’s-hi” (“estigueu-vos-hi”), “emportem’s-el” (“emportem-nos-el”).

Més informació:

–Explicació teòrica completa (Parla Catalana)
–Gramàtica essencial (IEC): imperatius irregulars
–Gramàtica essencial (IEC): alteracions en la combinació amb pronoms
–Exercicis (al final de la pàgina)

i etiquetada amb gramàtica, llengua catalana, ras i curt, Sintaxi, verbs | Deixa un comentari

Eli o Bet? Com escurcem els noms en català?

Publicat el 13 de juny de 2021

Si repasseu els noms de coneguts vostres, veureu que molts no fan servir l’original, aquell amb què els van inscriure quan van néixer, sinó un nom afectuós. Són els hipocorístics, que sovint han estat creats dins la família, de vegades han nascut al cercle d’amics i de vegades són producte d’una decisió personal.

Doncs bé, la manera tradicional de formar hipocorístics en català és per afèresi, és a dir, escapçant-ne les primeres síl·labes. De vegades, s’hi manté la lletra inicial i, doncs, hi ha una afèresi amb contracció; és el cas de Jep o Jan. I de vegades hi ha la reduplicació d’un so, com a Pep. També pot passar, en els noms masculins, que s’hi afegeixi una -o al final, probablement per influència del castellà, com Tino (Constantí) o Ximo (Joaquim), en aquest cas, amb i ensordiment de la jota.

La Rat, en Vador i els hipocorístics

D’aquests hipocorístics, en tenim exemples coneguts, i de fa molts anys. Jacint Verdaguer, per exemple, era conegut per mossèn Cinto. I a Pompeu Gener, l’escriptor bohemi de la segona meitat del segle XIX, tothom li deia Peius. Afegim-hi encara Eugeni d’Ors, l’iniciador del Noucentisme, que signava les glosses amb el pseudònim Xènius.

Aquest recurs encara és ben viu. De personatges actuals que en fa ús, en podríem esmentar molts. Heus-ne ací una breu llista, per ordre alfabètic: la cantant Beth (Elisabeth) Rodergas, l’escriptor Biel (Gabriel) Mesquida, el futbolista Cesc (Francesc) Fàbregas, la periodista Coia (Misericòrdia) Ballesté, l’actor Fel (Rafael) Faixedas, la professora Fina (Josefina) Birulés, l’escriptor Nani (Ignasi) Riera, l’entrenador Pep (Josep) Guardiola, el president Quim (Joaquim) Torra, l’ex-president del Barça Sandro (Alexandre) Rosell, el cantant Tomeu (Bartomeu) Penya, la periodista Txell (Meritxell) Feixas, el periodista Vador (Salvador) Lladó, el cineasta Ventura (Bonaventura) Pons, l’escriptora Xesca (Francesca) Ensenyat, el cantant Xesco (Francesc) Boix (i el periodista Xesco Reverter), el president Ximo (Joaquim) Puig…

El gegant doble Tòfol Nano, un dels més esbojarrats del carnestoltes de Solsona (fotografia: M. Rosa Cases).

A més, en la literatura contemporània i actual, en trobem exemples a cabassos. Un dels més coneguts és la Mila (Camil·la), la protagonista de la gran Solitud de Caterina Albert (Víctor Català). O en Gori (Gregori), el mistaire revolucionari de Revolta, de Josep Pous i Pagès. I què me’n dieu d’en Tianet (Sebastià), el nen savi de la Primera història d’Esther, de Salvador Espriu? I encara, sense deixar aquest autor, també és hipocorístic Laia (Eulàlia), la protagonista de la seva tercera novel·la. La Pona (Josepona) és la masovera de l’Escanyapobres de Narcís Oller. La senyora Tuies (Gertrudis) és un personatge de La parada de Joaquim Ruyra, i Josep Pla en fa sortir una altra, la senyora Tuietes, al Quadern gris, que defineix amb gran mestratge: “una grassa alta i exuberant, una mica guenya, de monyo vertical, de frases imperioses, contundents i definitives”. Ció (Concepció) és un nom que trobem en moltes obres, com ara a Pa negre d’Emili Teixidor, o Les veus del Pamano de Jaume Cabré, o encara en aquesta narració (“La Ció”) de Roc Casagran. Tòfol (Cristòfol) és un personatge de L’agüelo pollastre, de Josep Bernat i Baldoví. A Sense la terra promesa, d’Enric Valor, hi apareixen personatges amb hipocorístics, com ara Colau (Nicolau) i Voro (Salvador). El senyor Nofre (Onofre) és el jutge de pau d’Els Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol; i la Mei (Remei) és la protagonista de Disset pianos, de Ramon Solsona. A Garbinada i ponent, de Josep Vallverdú, hi trobem la Mundeta (Raimunda). La Xènia (Eugènia) és la protagonista de tres novel·les juvenils de Gemma Pasqual, que potser han contribuït a la revifalla d’aquest nom. Cento (Vicent) el trobem a Tzoé, d’Isabel-Clara Simó; i la senyoreta Dora (Teodora), a La meitat de l’ànima, de Carme Riera. Lina (Paulina) dóna títol al llibre infantil Lina Panxolina i el quadern màgic, de Mercè Climent. I Quelo (Miquel) és l’agutzil de Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart. El caràcter popular dels hipocorístics ha deixat petja també en el nostre folclore. N’és un exemple el Tòfol Nano, el gegant doble del carnestoltes de Solsona.

També en trobem en els refranys, com ara Viure a l’hostal de la Pona, tot Barcelona, que es diu dels qui viuen al carrer. O bé La bugada de la Xesca, que si no la deixa neta, la deixa fresca, referit als qui no renten gaire bé la roba. O bé, encara, un de molt conegut: Anar fent, com en Met (Jaume) de Ribes, aplicat als qui no són conscients de la realitat o bé als qui amaguen les pròpies desgràcies (de fet, una versió del refrany és Acabar com el Met de Ribes, que se l’emportava l’aigua i anava fent). I encara hauríem de parlar de cançons, com ara “L’estaca”, de Lluís Llach, i “L’empordà”, de Sopa de Cabra, totes dues amb un Ciset (Narcís). L’afèresi té tanta força en català que ha ultrapassat el camp dels noms de persona. En alguns llocs hi ha edificis amb noms escurçats mitjançant aquest sistema. És el cas del Conservatori de Manresa, conegut popularment pel Tori (com podeu llegir en el titular d’aquesta notícia).

Lamentablement, no tot són flors i violes. Per imitació de castellà, tenim molts noms formats per apòcope, és a dir, escapçant les síl·labes finals. D’aquesta manera, veiem Eli, Fran, Meri, Cristo, Isa, Sebas, Cris, Salva, Marga, Gabri… en lloc de Bet (o Senda), Cesc, Txell, Tòfol, Bel, Tià, Tina, Vador, Lida, Biel…

Però ens en sortirem. M’ho fa pensar que un hipocorístic “a la castellana” tan escampat com Montse es comença a trobar que Rat li planta cara. I veig que moltes vegades canvis com aquests són fruit d’una reacció del mateix interessat. Ens en parla l’escriptora, periodista i correctora Bel Zaballa, que fa anys que va decidir de deixar de dir-se Isabel (o Isa). I sabeu qui l’hi va ajudar? En Folch i Torres. Llegiu-ho, llegiu-ho.

Aquest article fou publicat a VilaWeb el 28.5.2021

Més informació:

Entrada ‘hipocorístic’ de la Viquipèdia (amb una llista exhaustiva)

“Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona” (article d’Eugeni S. Reig, 3.10.11)

“De Rats i Tats” (article de Núria Puyuelo, 2.5.14)

i etiquetada amb hipocorístics, llengua catalana, onomàstica, ras i curt | Deixa un comentari

“Més fam que Garró”: Eugeni S. Reig recull 3.500 comparances valencianes

Publicat el 13 de juny de 2021

Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942), autor de llibres com ara Valencià en perill d’extinció i El valencià de sempre, és el responsable de Les nostres comparances, un recull inèdit de 3.500 modismes comparatius d’intensitat en format digital. L’obra, fruit de la col·laboració de Softvalencià i Rodamots, ha estat desenvolupada per Pere Orga. Reig ha aplegat tot el material durant catorze anys, en un període que fixa amb una precisió total: “El present treball l’he fet entre el 2 de maig del 2005 i el 6 de maig del 2019.”

Un cercador útil, una lectura plaent

El cercador és molt intuïtiu i fàcil de fer servir. Al quadre de diàleg hi escrivim el mot que vulguem cercar i podem decidir si la comparança ha de començar per aquell mot, hi ha d’acabar o l’ha de contenir. També podem navegar de lletra en lletra per tot el recull. La informació que aporta cada entrada és variable, però no hi manquen mai els significats que té i, en general, els reculls i diccionaris que en parlen. Ara i adés, també ens ofereix citacions literàries on podem llegir el modisme en qüestió. Tot plegat fa que aquest cercador no tan sols sigui una eina de consulta, sinó que també ens faciliti una lectura plaent i enriquidora.

‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català

VilaWeb ha parlat amb Reig per comentar Les nostres comparances. Li demanem d’on provenen, geogràficament: “Em consta que els 3.500 modismes comparatius recollits en l’obra es diuen o s’han dit en terres valencianes. Alguns, fins i tot, són exclusivament valencians. I alguns són localismes que es diuen només en una zona molt petita i, a voltes, només en una localitat determinada.” En aquest punt, no es pot estar d’enumerar uns quants modismes d’Alcoi, la seva localitat nadiua. N’hi ha que fan referència a la tradició tèxtil de la ciutat: “anar i tornar com una llançadora”, “menejar-se més que un viatjant de torçudes”, “més alcoià que un teler a mà”. I també n’hi ha que, de tan locals, tan sols els poden entendre els alcoians: “més cabut que Mossén Seré”, “més collons que Carbonell”, “més diners que Ferrandis Belda”, “més lladre que Pixum”, “més perdut que Caparrota”…

El valencià de sempre (article de Josep Miquel Bausset, 12.07.2015)

Per quina raó aquest cercador no conté comparances no valencianes? Ho explica a la introducció de l’obra: “No he arreplegat en el present treball els modismes comparatius que es diuen en altres zones de la nostra àrea idiomàtica, fora de les terres valencianes, i a osades que en són un bon grapat i ben interessants. Jo, per desgràcia, no tinc els mitjans adequats per a recollir les comparances de tot el nostre àmbit lingüístic.” Darrere aquest treball hi ha el rigor que caracteritza l’autor: “Totes les comparances que he arreplegat o bé les he sentides jo de viva veu en converses entre valencianoparlants o bé me les han comunicades persones que em mereixen tota la confiança o bé les he trobades en documents escrits.”

Eugeni S. Reig té la intenció d’anar afegint modismes comparatius a mesura que en vagi aplegant. “Les publicacions en internet són dinàmiques i l’autor pot afegir, eliminar i canviar entrades de manera contínua si vol fer-ho”, diu.

Una tria (improvisada) de l’autor

Hem demanat a Eugeni S. Reig que comenti unes quantes comparances del seu recull. Heus ací una tria improvisada de l’autor:

“Considere important la comparança més sort que un gos que s’ofega, perquè significa ‘tindre molt bona sort’ i el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) diu que vol dir ‘tindre molt mala sort’, és a dir, el contrari. Com que els que fan els diccionaris es copien els uns dels altres sense molestar-se a preguntar als parlants que saben les coses, en el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) i els altres diccionaris apareix el significat que dóna el DCVB, que és fals. Vaig advertir que l’edició en línia del DNV arreplegava el modisme incorrectament. Quan en juliol del 2016 es va publicar el diccionari en paper vaig comprovar que no s’havia esmenat eixa definició errònia.

Tinc un afecte especial a les comparances agre com un ferro (o com el ferro) i més agre que un ferro (o que el ferro). En sentit real, signifiquen ‘molt agre’ i, en sentit figurat, ‘de molt mal caràcter’; com també a les comparances amarg com l’asséver i més amarg que l’asséver, que signifiquen ‘molt amarg’, tant en sentit recte com en sentit figurat. Quan vaig presentar la primera versió del llibre al registre de la propietat intel·lectual, el 29 d’octubre de 2012, el vaig titular Agre com un ferro i més amarg que l’asséver, però finalment el vaig canviar per Les nostres comparances perquè és més curt i més fàcil d’entendre i de recordar.

També em resulten especialment interessants les comparances més fam que Garró, que s’aplica a qui passa fam, i més burro que Tacó, que s’aplica a qui és molt ignorant, poc intel·ligent o poc tractable. Potser m’enganye, però em fa l’efecte que aquests modismes comparatius no es diuen fora de les terres valencianes.

Em semblen especialment interessants les comparances que contenen la locució comparativa com a mort —que expressa la idea que una persona està com si fóra morta encara que això no siga veritat—, com ara les següents: caure com a mort, deixar com a mort, donar com a mort i estar com a mort.

També m’agraden molt les següents:

–Anar-se’n com a merda de lladre. Referit a alguna cosa vol dir ‘acabar-se molt de pressa, molt ràpidament’; o bé ‘deteriorar-se, esgarrar-se, esqueixar-se o fer-se malbé molt prompte, en un temps molt curt’. I referit a una persona significa ‘tindre ganes de defecar i no poder aguantar-se, fer-se de ventre damunt’. I, encara, referit a un home, significa ‘ejacular precoçment’.

–Més perdut que Caparrota que té dos significats, segons quin verb l’encapçale. Estar més perdut que Caparrota vol dir ‘no poder fer res per a eixir-se’n d’una situació problemàtica, complicada, compromesa, angoixosa. No tindre escapatòria.’ En canvi, ser més perdut que Caparrota és ‘ser un perdulari, un bala perduda, un desvergonyit, un calavera, un cràpula, una persona de vida dissoluta. I, també, una mala persona’.

–Tindre’ls com el Matxo d’Ifac. Tant pot significar ‘tindre coratge, valentia, bravura, espenta, capacitat de resistència’, com ‘tindre molta barra’.

–I per acabar mirar com a roba de genovesos, que vol dir ‘mirar despectivament, amb menyspreu, algú’.”

Article publicat a VilaWeb el dia 4-6-2021

i etiquetada amb comparances, Eugeni S. Reig, Fraseologia, llengua catalana, país valencià | Deixa un comentari

Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor

Publicat el 23 de maig de 2021

Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és conegut sobretot com a aplegador i recreador de les Rondalles valencianes. Els seus texts literaris –i també les novel·les– et traslladen als paisatges que coneixia tan bé, gràcies a un ús magistral de la llengua, amb un estil viu, plàstic, dringadís. Perquè Enric Valor era escriptor, però també un gran lingüista.

Les rondalles d’Enric Valor | sèrie publicada l’estiu del 2011

D’ençà dels anys trenta fins a la seva mort, fou un lluitador incansable, sempre amb la bandera de la unitat de la llengua. Al costat de Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, va treballar per la difusió del català normatiu al País Valencià. Col·laborà també amb Francesc de Borja Moll en el Diccionari català-valencià-balear. Activista indefallent, fou empresonat del 1966 al 1968 i, mort Franco, arribà el moment del seu reconeixement i de la reedició i difusió de la seva obra.

Reivindiquem Enric Valor llegint-lo | Editorial de Vicent Partal

En els escrits sobre llengua, pren una actitud constructiva en favor d’un estàndard genuí. Vol ajudar a eradicar castellanismes estesos al País Valencià, però alhora denuncia fonamentadament i amb rigor els barbarismes i vulgarismes que circulaven pel Principat –sense que els parlants ni els mitjans en tinguessin consciència– i hi proposa alternatives.

Enric Streisand Valor | article de Núria Cadenes

Dels seus llibres de llengua, en destaquem quatre, que han esdevingut referència per a filòlegs i no filòlegs: el Curs mitjà de gramàtica catalana, La flexió verbal, Millorem el llenguatge i Temes de correcció lingüística. D’aquests dos darrers, n’hem extret cinc lliçons de llengua.

El valor d’Enric Valor | Vídeo d’una conversa del 1996

‘Petó’, un nom groller

Per al nom que expressa ‘l’acte de besar’, Valor recomana besada i bes, formes habituals al País Valencià i a les Illes, i ho justifica amb raons etimològiques i exemples literaris antics. I ho rebla així: “L’altre sinònim –petó–, que tanta vitalitat té al Principat, no ha penetrat mai en la llengua parlada del País Valencià. Petó no és un barbarisme; és senzillament un mot groller i dialectal derivat de pet, i aquest té com a principal accepció la de ‘ventositat expel·lida per l’anus amb soroll’. Un general sentiment de delicadesa lingüística inclina tot el nostre poble valencià a refusar aquest sinònim, precisament aplicat a una acció plena de tendresa i elevada afectivitat i de la qual, sovint, se n’ha de fer esment en expressions poètiques.” (*)

‘Amoïnar’, un verb castellaníssim

Valor diu de bon començament que amoïnar és un mot desconegut en el català del País Valencià, tot i que el fa servir algun escriptor, per imitació de la literatura barcelonina –”que en altres moltes ocasions ens ajuda força a recobrar molts trets sintàctics i mots autènticament nostres”, diu. Tot seguit explica l’origen del mot: “Amoïnar és un castellanisme relacionat amb els substantius castellaníssims mohín i mohina i el seu derivat amohinar, que, com veiem, no té més diferència amb amoïnar que la seua transcripció ortogràfica.” I més avall rebla els arguments i proposa solucions: “Els clàssics no sembla que hagen usat mai aquest verb. Els sinònims preferibles, és a dir, els mots netament nostres que poden usar-se per expressar els conceptes de amoïnar són: contorbar, atabalar, desassossegar o neguitejar, enquimerar i altres semblants.”

‘Pesebre’ s’escriu amb una essa

Ni Joan Coromines ni Francesc de Borja Moll no dubten que la grafia pessebre, amb dues esses, és fruit de la contaminació del castellà. Valor ens recorda que pesebre, amb una essa, és un mot viu al País Valencià, però no amb el significat que té al Principat, sinó amb l’original: ‘menjadora per als animals’, el mateix que tenia praesepe en llatí. El mot fou usat en la literatura medieval i s’ha mantingut viu –precisa– a la Franja, a les terres de l’Ebre i al País Valencià. En canvi, d’allò que al Principat se’n diu pessebre, a molts indrets del país se’n diu betlem. Tot això, Valor ho explica citant l’Alcover-Moll i exemples medievals. I acaba l’explicació tornant a la pronunciació, amb un parèntesi que és tota una lliçó: “(Fóra molt de desitjar que a Barcelona procedissen a modificar la grafia errònia pessebre, de la qual se n’ha fet un ús fora mida, fins a ser el títol i tot d’una obra valuosa que té música d’un dels més famosos compositors del nostre segle.)”

‘Cop’, un dialectalisme vulgar i deformat

Valor dedica dos articles de Millorem el llenguatge al mot cop. En el primer se centra a demostrar que vegada és el terme més antic i genuí i que té com a única accepció “cadascun dels casos en què es realitza una acció”. En el segon demostra que cop és “indubtablement, una pronúncia defectuosa, descurada i molt moderna” de colp, la forma tradicional. Al final del primer article és on resumeix el problema: “Trobem excessiu l’ús que fan al Principat, tant en la premsa, com en la literatura, com en obres de caràcter científic, del vulgar i deformat cop, de tal manera que pràcticament estan eliminant els nobles i clàssics vegada i volta. En el País Valencià és inexistent aquest mal ús, i hi ha a part la incomoditat que representaria per als valencians la reducció, ací desconeguda, del correcte colp al dialectal cop.”

‘Ésser’ i ‘estar’: fora dubtes

Valor dedica un article de Temes de correcció lingüística a les errades freqüents de l’ús del verb estar. Si us interesseu per aquesta qüestió, poques vegades llegireu una explicació tan succinta i alhora tan clara –tan eficaç, diria– com aquesta. Ho resumeix en set “regles”:

–”Trobar-se en un lloc sense determinació quantitativa de temps s’expressarà amb el verb ser“: “La teua cosina ahir era al mercat“.

–”Trobar-se en un lloc amb determinació quantitativa de temps exigeix el verb estar“: “La teua cosina estarà hora i mitja al mercat”

–”Estar s’usa també en la localització d’un subjecte, amb determinació quantitativa de temps o sense, quan és equivalent a viure o habitar (en un lloc)”: “El meu germà està a París (= viu ja a París).”

–”Arribar a un lloc pot expressar-se correctament amb el verb ser“: “No respirarem tranquils fins que no serem a casa.”

–”L’adjectiu qualificatiu referit a coses es lliga amb el verb ser“: “L’aigua de la font és freda.”

–”S’usa correctament el verb ser quan cal expressar que una cosa escau, resulta, d’una certa manera (aplicant un qualificatiu)”: “Aquesta jaqueta m’és ampla (o em ve ampla).”

–”L’estat civil d’una persona (fadrí, casat o viudo), bé amb determinació temporal o bé sense, considerat com a no transitori, s’expressa sempre amb el verb ser“: “La meua filla ja fa tres anys que és casada.”

Com podeu veure, Enric Valor és tot un mestre, que defensa un català genuí amb dignitat, rotunditat i rigor, per demanar que l’estàndard tingui en compte tots els parlars i no caigui en el parany del “centralisme” de Barcelona o del Principat.

Cal llegir-lo.

(*) Aquesta és l’etimologia que el diccionari Alcover-Moll atribueix a petó. Tanmateix, l’etimòleg Joan Coromines assegura que prové de potó, un mot que ja existia en català antic, com també pot (‘llavi’). Potó i pot són registrats al diccionari Alcover-Moll com a mots encara vius, localitzats en parlars pirinencs.

i etiquetada amb Dialectes, Enric Valor, llengua catalana, ras i curt | Deixa un comentari

“Confio en superar-ho” o “Confio a superar-ho”?

Publicat el 23 de maig de 2021

M’he concentrat en resoldre el problema, No insistiu en demanar-nos-ho, T’ha amenaçat amb acomiadar-te?, No ha pensat en agrair-vos-ho…

Què me’n dieu, d’aquestes frases? La gramàtica del IEC i la de l’AVL diuen que en registres formals és preferible de no fer servir ni en ni amb davant un infinitiu. En totes aquestes frases les preposicions adients són a o de: M’he concentrat a resoldre el problema, No insistiu a demanar-nos-ho, T’ha amenaçat d’acomiadar-te?, No ha pensat a agrair-vos-ho.

És molt simple, doncs. Encara que diguem M’he concentrat en aquest examen, quan canviem un examen per una acció com ara resoldre el problema (encapçalada, com veieu, amb un verb en infinitiu), és preferible de canviar la preposició. Vegem-ne més exemples:

—Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord a apujar-li el salari.
—Confio en vosaltres, però Confio a superar la malaltia.
—Demostres interès en la literatura, però Demostres interès a estudiar la literatura.
—N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou d’explicar-ho amb quatre mots.

En frases com la darrera, alguna gramàtica accepta que es mantingui la preposició amb, fins i tot en texts formals, però aconsellem de canviar-la, seguint la tendència general.

Anem amb compte, per això: hi ha un cas en què sí que és correcta la preposició en seguida d’un infinitiu. És quan introdueix oracions temporals com ara aquestes: En entrar ell va començar la festa, En arribar a la platja ens vam estirar. Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…) o “quan + verb” (Quan va arribar a la platja…).

Ho resumim?

Davant un infinitiu, es recomana d’emprar tan sols les preposicions ‘a’ i ‘de’. Tanmateix, ‘en’ és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’

Ara parlem d’allò que hom anomena “caiguda de les preposicions”. Si hem dit que davant un infinitiu és preferible de canviar les preposicions en i amb, davant la conjunció ‘que’ no en podem fer servir cap. Vegem-ho:

—No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem.
—T’ha amenaçat amb l’acomiadament, però T’ha amenaçat que t’acomiadaria.
—No ha pensat en vosaltres, però No ha pensat que us ho havia d’agrair.
—Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari.
—Confio en vosaltres, però Confio que superareu la malaltia.
—N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou que ho expliqueu amb quatre mots.

També tinguem en compte que la preposició des de es converteix en des en aquest context: Des que has arribat que no has callat, fill!

De vegades eliminar la preposició pot semblar massa “abrupte”. Vegem unes quantes maneres de suavitzar-ho:

—En lloc de Tothom ha contribuït *a que l’escola sigui excel·lent, podem dir Tothom ha contribuït que l’escola sigui excel·lent, o bé Tothom ha contribuït a fer que l’escola sigui excel·lent.
—En lloc de Es basa *en que hi havia un defecte de forma, podem dir Es basa que hi havia un defecte de forma, o bé Es basa en el fet que hi havia un defecte de forma.
—En lloc de Ens vam comprometre *a que l’energia fos neta, podem dir Ens vam comprometre que l’energia fos neta, o bé Ens vam comprometre a aconseguir que l’energia fos neta.
—I en lloc de Ho ha dit com un estímul *a que la gent s’hi impliqui, podem dir Ho ha dit com un estímul que la gent s’hi impliqui, o bé Ho ha dit com un estímul perquè la gent s’hi impliqui.

Compte: en tots aquests casos el mot que no admet una preposició avantposada és la conjunció ‘que’. Cal no confondre-la amb el pronom ‘què’, que sí que admet una preposició abans, com en aquestes dues oracions:

—La feina en què pensava era aquesta.
—No sé amb què el podem ajudar.

En el primer cas, el pronom és relatiu i equival a ‘la qual’ (La feina en la qual pensava era aquesta), i en el segon és interrogatiu i equival a ‘quina cosa’ (No sé amb quina cosa el podem ajudar).

Ho resumim?

Davant la conjunció ‘que’ no hi pot anar cap preposició. No confonguem la conjunció ‘que’ amb el pronom ‘què’, que equival a ‘el qual, la qual…’ o bé a ‘quina cosa’

Pràctica i aprofundiment:

—Itineraris d’aprenentatge (explicació i exercicis).

—Vídeo amb una classe detallada de la Universitat Politècnica de València.

—Vídeo amb exercicis de la Universitat Politècnica de València.

—Llista dels principals verbs que duen preposició de Llengua Catalana en Línia.

—Explicació a la Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans (canvi i caiguda).

—Explicació a la Gramàtica Valenciana Bàsica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (canvi i caiguda).

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 1r de maig de 2021

i etiquetada amb gramàtica, llengua catalana, preposicions, ras i curt, Sintaxi | Deixa un comentari

Germà Colón: cinc fites d’un enamorat de les paraules

Publicat el 4 d'abril de 2020

Ahir es va morir el filòleg Germà Colón i Domènech (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020). Entendre l’abast de la personalitat de Colón és complex, per la diversitat de temes en què va fer recerca. En trobarem ressenyes a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la Viquipèdia, per exemple. Però per a trobar-ne informació exhaustiva i entendre plenament l’abast de la seva figura cal entrar també a la web de la Fundació Germà Colón Domènech. Impressiona de debò, per exemple, la llista bibliogràfica (pdf) de més de trenta pàgines, elaborada per Amadeu-J. Soberanas i Glòria Claveria. I encara, per a tenir una idea completa de l’abast de l’obra de Colón cal repassar el llibre Homenatge a Germà Colón (Publicacions de la Universitat Jaume I, 2014).

VilaWeb va contribuir també a aprofundir la personalitat d’aquest mestre amb una extensa entrevista l’estiu del 2014, en què va parlar de tot: dels dubtes que l’atabalaren quan acabà el batxillerat, del geni rampellut de Joan Coromines, de la devoció per Antoni Maria Alcover, de l’amistat amb el pare Massot… En aquella conversa va explicar la seva vida i la seva obra. I sobretot va demostrar una gran senzillesa i humanitat.

Tot seguit, mirarem de resumir algunes de les fites d’aquest homenot.

1. De Castelló a Basilea: una carrera guiada per l’erudició

Germà Colón fou un home que progressà gràcies al dubte, com tot bon científic. Quan va acabar el batxillerat, a Castelló de la Plana, dubtava si fer els estudis universitaris a Barcelona o a Madrid. El seu professor de llatí, Eduard Valentí i Fiol, l’orientà cap a Barcelona. Però quan hi arribà els dubtes persistiren: lingüística o història? Per sort, va topar amb un estudiós, justament, de la història de la llengua, Antoni M. Badia i Margarit, que li digué que aquest dubte se’l tragués del cap: no calia renunciar a res.

I fou a còpia de dubtes, però sobretot de tenacitat i rigor, que es modelà aquest filòleg gràcies a —o al costat de— mestres i col·legues com ara Felip Mateu i Llopis, Martí de Riquer, Josep M. de Casacuberta i Joan Bastardas. Acabada la carrera, presentà la tesi doctoral sobre el parlar de Castelló i, per extensió del valencià septentrional. La va defensar a Madrid, és clar: ‘Perquè en aquella època només es podia fer així’, explicava ell mateix a VilaWeb. I, en acabat, el doctor Colón se n’anà del país perquè era l’única manera de continuar progressant. Va estudiar amb beques a Lovaina, on seguí les classes del dialectòleg romanès Sever Pop, i a Zuric. El 1953 va venir a Barcelona per assistir a un congrés de lingüística romànica i va conèixer el professor Walther von Wartburg, el futur autor del diccionari francès etimològic, que li oferí de ser lector d’espanyol a la Universitat de Basilea. Començava una nova etapa.

2. El més gran romanista dels Països Catalans i un magnífic ambaixador

Treballar a Basilea li proporcionà tranquil·litat i un avantatge fonamental: els recursos. Gràcies al Fonds National Suisse de la Recherche Scientifique (FNS) va poder abocar-se a la recerca. Ho explicava a VilaWeb amb aquest exemple: ‘Em van pagar perquè pogués fer la feina de preparació i edició del Llibre del Consolat de Mar. Jo no vaig cobrar ni un franc, però vaig poder mantenir un seguit de col·laboradors.’ A Basilea, hi fa tota la carrera professional: lector, privatdozent (professor associat), professor extraordinari, catedràtic numerari i director de departament. Però sobretot a la ciutat suïssa va poder col·laborar amb el seu mestre i company Von Wartburg en el Französisches Etymologisches Wörterbuch, l’obra magna que estudia etimològicament tots els parlars de la llengua francesa.

Durant els cinquanta anys en què Colón està a l’estranger (1951-1997) no tan sols actua d’ambaixador de la llengua catalana, sinó que dirigeix nombroses tesis doctorals i crea escola entorn de la recerca sobre el català, l’espanyol, l’occità i el francès. Tot plegat el converteix en el més gran romanista que han tingut els Països Catalans.

3. Entendre i atendre les dues dimensions de la llengua: el temps i l’espai

Viure a l’estranger, en la seva ‘bassa d’oli’ de Basilea, no el va desvincular en cap moment de l’activitat acadèmica del país. En l’era pre-cibernètica, Colón va poder fer estudis sobre el català i el castellà a molts quilòmetres de distància, gràcies a l’ajut d’Amadeu-Jesús Soberanas, conservador de l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya, que li enviava tot allò que li demanava. La seva tasca investigadora, centrada en l’estudi de les llengües romàniques —especialment el català i el castellà— va ser enfocada en tres àmbits: la recerca etimològica, l’edició filològica i la història de la llengua. En són exemples llibres de lèxic contrastiu, com ara El español y el catalán, juntos y en contraste, Die ersten romanischen und germanischen Übersetzungen des ‘Don Quijote’ i Panorama de la lexicografia catalana: de les glosses medievals a Pompeu Fabra. En l’edició de texts, es destaquen les d’El llibre d’hores, els Furs de València, el Diccionario latino-español de Nebrija i el Llibre del Consolat de Mar. Però Colón va escriure sobretot centenars i centenars d’articles monogràfics, en què centrava l’atenció en un aspecte determinat i concret de tal o tal llengua: de vegades era un parlar i molt sovint era un sol mot. D’exemples d’aquesta minuciositat, n’hi ha un gavadal. Vegem-ne uns quants: ‘Unes notes sobre la pèrdua de la -r final etimològica’, ‘Valenciano calbot “golpe en la nuca”‘, ‘El concepto “otoño” en catalán y su posición entre las lenguas romances’, ‘Rosellonés antiguo causol, rosellonés moderno cossòl‘, ‘Le parfait périphrastique catalan “va + infinitif”‘, ‘Acerca de los préstamos occitanos y catalanes del español’, ‘Français casson et cassonade‘, ‘Concerning the Catalan-German Vocabulary of 1502: “Vocabolari molt profitós per apendre Lo Catalan Alemany y Lo Alemany Catalan”‘, ‘”La balada de la garsa i l’esmerla” de Corella’…

En tota l’obra de Colón es veu sempre el rigor i l’aprofundiment en els dos aspectes de les llengües: l’espai (i, per tant, l’estudi intern, dialectològic, d’una llengua o bé el comparatiu entre llengües) i el temps (l’etimologia i la història de la llengua, de les llengües). Per això fou un dels iniciadors del monumental Atles lingüístic del domini català. I per això, aprofitant la tecnologia del segle XXI, fou tan important la creació, juntament amb la seva esposa, Maria-Pilar Perea, de l’Estratigrafia Dialectal, que VilaWeb va difondre l’estiu del 2016.

4. Un criteri sense renúncies: consultar fonts documentades

Rigor i l’aprofundiment són característiques que recorren de cap a cap l’obra de Colón. Hom pot demanar-se quin mètode aplica en la recerca. I ell respon això: ‘M’he dedicat a la lexicografia. He agafat paraules i les he estudiades a fons. Però no puc parlar d’un mètode: simplement, cada paraula té la seva història i cal resseguir-la. Calen moltes monografies. El procediment de Coromines és també aquest: un recorregut per a cada mot.’ Tanmateix, el procediment no és ben bé el mateix que el de Coromines. Colón ho va escriure, indirectament: ‘La meva dèria ha estat gairebé sempre el fet lingüístic documentat, i he fugit de teories lingüístiques que no ofereixen una tal base.’ Quan VilaWeb li va demanar sobre aquestes paraules, respongué: ‘Això ho vaig escriure com una punxada al senyor Coromines. Ell tenia una dèria pel mossàrab i pel sorotàptic. El sorotàptic ningú no sap què és: és una cabòria seva. I sobre el mossàrab… Quan Jaume I va arribar a València, no hi quedaven mossàrabs: o havien fugit o els àrabs els havien islamitzats.’ Ell sabia, per exemple, que darrere molts dubtes semàntics en la interpretació d’un text podia haver-hi senzillament un error de lectura, com expliquen molts dels seus col·laboradors o deixebles que li van fer consultes. Ho explica el professor Albert Messeguer (Universitat Jaume I): ‘Tal cura, a més de ser governada pel talent de l’autor, no és sinó el correlat de la cita directa del text literari en tant que font i no de textos derivats o manipulats.’ Defugir l’especulació i la possibilitat d’error i fonamentar-se sempre en fonts documentades originals: aquesta és una de les claus —i un tret diferencial— de la feina de Colón.

5. De Basilea a Castelló: la Fundació Germà Colón i la donació de la seva biblioteca

L’any 2010 es va anunciar la notícia: Germà Colón donava els seus llibres a la biblioteca de la Universitat Jaume I. En total eren 22.000 volums, divuit tones en llibres, que convertien la Jaume I —’la universitat del meu poble’, en deia Colón— en un referent nacional i internacional en els estudis de filologia romànica. Gràcies a aquesta donació, investigadors i estudiosos de tot el món poden tenir accés al fons bibliogràfic que havia anat acumulant Colón. Molts dels exemplars donats s’havien exhaurit o es podien trobar únicament en biblioteques estrangeres. Entre els volums que conservava a Basilea hi havia les col·leccions de filologia de llengües romàniques i lexicologia catalana, de literatura catalana i espanyola i els vint toms del Französisches Etymologisches Wörterbuch. El llegat contenia també arxius dels segles XIX i XX.

Aquesta donació va ser possible gràcies a la Fundació Germà Colón Domènech, nascuda el 2002 i amb seu a la universitat. L’objectiu prioritari de la fundació era d’incentivar el coneixement i la investigació de la filologia romànica, afavorir el contacte amb institucions acadèmiques amb els mateixos interessos i promoure actes acadèmics com ara congressos, jornades, cursos, conferències, etc.

Vegeu també:

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb Clot de les Ànimes, etimologia, Germà Colón, llengua catalana, romanística | Deixa un comentari