Ja pensaré un títol

i un subtítol

Arxiu de la categoria: llatí

Els antics, nosaltres i els que vindran. Comadira, i St. Pere Crisòleg.

El llibre de Narcís Comadira Marques de foc, 2012, acaba amb una llatinada que m’ha cridat l’atenció:

Nobis vixerunt veteres, vivimus nos futuris: nemo sibi.

Que ell mateix, sense donar-ne la font, tradueix així:

Els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als que vindran, ningú no viu per a si mateix. 

 

La frase m’ha colpit, perquè ve a ser el lema humanista. Si en lloc del s. v vingués del s. xv, potser no sorprendria tant. El més bonic és la vigència de la frase, avui com fa 1.600 anys.

Encuriosit, li he fet un google de diumenge, i m’ha sortit un google-book: els Sermons de sant Pere Crisòleg, que avui es poden llegir, de franc, en facsímil d’una edició del s. xviii. Concretament, aquest és el sermó número 101, titulat De morte contemnenda a Fidelibus, & quare illam permiserit Deus. In illus Lucæ: Nolite timere eos, qui occidunt corpus &c., o sigui ‘Sobre la mort que ha de ser menyspreada pels fidels [o pels deixebles], i per què Déu la va deixar passar. En allò de Lluc: no temeu els qui maten el cos, etc.’[1]

Es refereix a la “Invitació a la confiança” de Lluc 12, 4, que Jesús fa, després de denunciar durament els fariseus i els mestres de la Llei: “A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.” I continua dient que sí que han de tenir por, però només d’Aquell que “té poder de tirar a l’infern”. Inquietant, amenaçador. Semblaria una invitació al martiri, més que a la confiança. Pere Crisòleg, de fet, cita més aviat Mateu 10, 28, que ho diu així, sempre en la versió de la BIC: I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. El contingut és el mateix; fins i tot coincideixen en la metàfora dels ocells de poc preu. A l’evangeli de Mateu, però, no hi ha la denúncia de St. Lluc contra els qui detentaven el poder. El context són les recomanacions de Jesús als seus deixebles, acabats d’instituir.

Aquest Pere, es veu que va ser arquebisbe de Ravenna, a la primera meitat del s. v. Li digueren Chrysologus (‘de paraula daurada’) per la seva sensacional eloqüència, de la qual aquests sermons suposo que són penyora, i potser també per equiparar-lo a sant Joan Crisòstom, que vol dir ‘de boca daurada’.

Aquell mateix s. xviii de l’esmentada edició, reeditada per google per als amics del llatí, i de la cultura cristiana, el papa Benet xiii el va nomenar “doctor de l’Església”, un terme que en alemany s’entén millor: Kirchenlehrer, ‘mestre de l’Església’.

La resta del llibre de Comadira és desfà a la boca, deliciosament. És un repàs dels poemes que l’han marcat “amb foc”, d’ençà que era nen. Hi surten un grapat de poetes polonesos, molt atractius; uns quants italians, algun francès, anglès i alemany; i llavors Verdaguer, Maragall, Carner, Vinyoli, Ferrater. Llàstima les pífies de català, que fan mal d’ulls: sinó per si no, tan per tant, etc. Tota la nostra generació, poetes inclosos, hem anat a l’escola en la llengua del veí. I els editors, en aquest cas AraLlibres, ho han deixat així, desmanegat. Segurament ens passa a la majoria de gent que escrivim i publiquem. I ni ho sabem. No m’agrada rondinar, però una discrepància així entre el contingut i la seva presentació, en francès, en italià, en anglès, o en alemany, no passa.

Conclusió: haurem de tornar al llatí.   


[1]Sancti Petri Chrysologi, Archiepiscopi Ravennatis, et Sancti Valeriani, Episcopi Cemeliensis, Sermones. A cura de Sebastiano Paoli, 1758, p. 158. http://books.google.es/books?id=WwXPIlXz-H4C&num=100&hl=ca. La col·lecció Bernat Metge ha editat aquests 179 sermons en 6 volums, entre 1985 i 2003, traduïts per Jaume Fàbregas i Alexandre Olivar. No tinc el volum corresponent de la BM. Per a la traducció, moltes gràcies a Eloi Creus.