el bloc de la Núria

Respecto n’Enric Casassas i, òbviament també, en Joan Vinyoli. Llegir, però, al pròleg de la poesia completa, determinades hiperbòliques afirmacions, ai, em fa arrufar el nas. Dir que “des d’Ausiàs March no hi havia hagut” o que és la culminació del “gran segle de la poesia catalana” (per sobre, hi especifica, de Foix, Estellés, Brossa, Pere Quart o Espriu) té un punt d’exageració que fa que servidora, si més no, rebi els versos amb una estranya predisposició a la contra.

Després m’agradaran, segur que sí, i mantindré Vinyoli a l’Olimp. Però amb una ombra d’antipatia que ell, pobre, no haurà fet res per tenir

El món és ben injust, sí.

He de començar a llegir Vinyoli. No sé pas per què se’m fa tan costerut. Manies. He de començar a llegir Vinyoli. De moment, el duc a la bossa, amunt i avall, sense obrir. I això que pesa.

He optat pels papers, de moment. Vicent Salvador i uns seus “Diàlegs amb els clàssics”. I em sorpren que a Ausias li toqui el rebre per la bronca entre contemporanis: la poesia feta al País Valencià als setanta, escriu Salvador, s’allunya del referent per “voluntat cosmopolita” (ai) i pel “desig de distanciar-se” d’un programa estètic realista que havia comptat també amb proclius referències ausiasmarquianes.

Sort que després la galindaina es va aclarir, sembla, i ja no va caldre fer servir el clàssic d’arma llancívola.

Suposo, a tot això, que aquesta mena de coses passen sempre: per distingir-te dels anteriors, fas el contrari, sense adonar-te, potser, que la generació següent tornarà a ells per allunyar-se de tu.

He de llegir Vinyoli.

És una de les imatges més fortes que he llegit mai sobre l’acte de parir: “Com si un tauró m’arrenqués una mà / i tot seguit l’escopís a la platja”.

La primera vegada que vaig topar amb aquests versos de Marçal em van impressionar. I ara ho tornen a fer.

La trobo tirant a bèstia, la relació de la poeta amb la maternitat. Ambivalent: és ella qui ho ha decidit i n’assumeix voluntat i conseqüència, però després sembla que li creixi un monstre a les entranyes, que se li arrapi una heura verda i esponerosa i florida… que l’ofega.

Després, el nadó, la filla, és una mà escopida a la platja, un tros sangós d’ella mateixa que mou els dits “per manaments estranys” als de la voluntat de la mare, del cos original.

“tal com el cap del gall decapitat / obre i tanca la boca i el cos corre, / esparverat, llunyà, sense retorn”

És poesia de la que deixa petjada, aquesta, però a la meva amiga prenys li regalaré un altre llibre de versos.

Quan vaig començar a llegir Jo confesso, tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré.

Quan duia, jo què sé, trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré.

Després, en fi, ja em vaig oblidar de tot això, de l’enveja (creativa o insana, ara no ho podria dir) que fa llegir un llibre com aquest quan tens dins les venes i als tendons i a la pell i a tot arreu la dèria d’escriure; després tot això em va semblar quincalla perquè ja només tenia espai per al llibre, per a l’obra immensa que és aquest llibre voluminós, intens, magnífic, terrible. He plorat com feia temps que no plorava, llegint Jo confesso. A sanglots.

Hi ha poques novel·les que m’hagin trasbalsat així. Poques. I ara que l’he acabada, i que no em trec de sobre aquest desassossec que m’ha deixat per dins, només tinc ganes de compartir-ho, d’alçar la copa i brindar. No pas per la humanitat -ho sento. Per la literatura.

Jo no sé si és això, que ens persegueixen, o que ara m’hi fixo més, però des que he començat aquesta assignatura que trobo poesia pertot. Llegeixo Cabré i hi trobo poesia (“ens assenyalaria i diria com aquell qui deixa el niu, així vosaltres, enamorats clandestins…”), sopo amb amics i hi trobo poesia, fins i tot a la feina, hi trobo poesia.

Aquesta setmana, per exemple, arran del sopar que deia (i de saber que, efectivament, els poetes se citen per a conspirar, que a l’estiu, per exemple, s’entaforen per grups dins de furgonetes llogades ad hoc i volten per Europa i entren als cementiris i reciten versos davant de la tomba de Paul Valéry), esgratinyo entre els records de La Forest d’Arana, una
tertúlia que durant deu anys (deu anys!) es va celebrar, cada dimarts a la nit, a la ciutat de València. I m’expliquen que els debats hi eren aferrissats, que ningú no s’estava de res, que els gintònics animaven l’ambient i s’hi trinxava amb passió (i amb arguments, suposo) els versos desmanegats. I que hi va haver bronques sonades: en la presentació d’algun premi, per exemple, o d’alguna antologia. Camp de mines, d’en Francesc Calafat, va alçar polseguera. He trobat l’entrevista que li va fer en Lluís Bonada a El Temps, l’any 1991. Calafat hi comenta allò de les generacions dels poetes valencians: “La manera de parlar de dècades és arbitrària. Però positiva. No es pot dir que la dècada dels setanta tanca i inicia un període diferent. Com a sistema pedagògic és positiu. La gent dels vuitanta no és diferent de l’anterior”. Una de freda i una de calenta.

Com es fa una antologia tan breu d’una obra tan intensa? Quina responsabilitat! Per força te’n quedes amb ganes, quan acabes el llibret, i potser aquesta en sigui una de les motivacions: despertar la necessitat de tenir-ne més, d’assaborir-ne trossos sencers i coherents i no pas aquesta espigolada.

No hi ha ni la rosa de paper ni el barranc del Carraixet. Els amants, sí, i la mort petita, i el pimentó torrat.

És cert que les antologies també pesen per al cànon. per al cànon intern d’un poeta que ja té el lloc guanyat per mèrit propi. No hi havia pensat, en això.

M’he llegit Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés. No m’ha acabat de satisfer. M’hi falten els assassinats de la terra, aquell digníssim poseu-me les ulleres, etcètera. És una responsabilitat, la tria, i en Jaume Pérez Montaner no n’explica el criteri. Quan el vegi, li ho preguntaré.

Avanço pels textos – material de lectura i tinc la primera sorpresa. I és positiva.

Havia arrufat el nas en llegir la ressenya que en fan a la introducció: “Francesc
Calafat”, hi deia, “a ‘Entre el llenguatge i la realitat: vint anys de poesia catalana’, informa sobre la producció poètica en català (d’autors sobretot del Principat)”.

Mèu, vaig fer aleshores. M’estranya, coneixent la trajectòria d’en Calafat, però mèu.

Sort que més enllà de la ressenya, hi ha el text. Que és el que compta. I d’aquí la lliçó apresa: no et quedis mai en la ressenya, que és intermediària i pot esdevenir, com en aquest cas, desencertadíssima. Hauria d’orientar, però pot fer fum en comptes de llum. “Sobretot del Principat”? Vegem-ho (i sense voluntat exhaustiva): Salvador Jàfer, Marc Granell, Damià Huguet, Josep Piera, Ramon Guillem, Pons Ponç, Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Vicent Salvador, Isidre Martínez Marzo, Xulio Ricardo Trigo, Josep Ballester, Jaume Pérez Montaner. Per exemple.

I, sobretot: no en parla en l’apartat que en d’altres escrits se sol incloure com a afegitó, una mena d’ai sí, espera, que hi ha “els altres”, els “valencians”, els “mallorquins”, etcètera, sinó amb normalitat: si diu que des dels anys 70 “s’incrementa la poesia que parla sobre la poesia”, hi cita Pere Gimferrer, Jaume Pont o Josep Piera. Com ha
de ser.

Repasso els apunts per fer una anotació. Volia parlar de la impressió inicial, dir que m’agrada el “plantejament polièdric” i també “coral”, aquest anar explicant i qüestionant a partir de textos reals en comptes de confegir un manual. Volia dir que és cert que ajudar a comprendre és ajudar a obtenir “un major gaudi estètic, emotiu i intel·lectual”, que potser és això la poesia, aquesta combinació d’estímul estètic i del cor i del cervell i tot alhora. Volia etcètera i només tinc un nus a la gola i trobo petit escriure així en abstracte, avui, el dia de la notícia concretíssima, espantosa, la més trista: han mort un poeta a Barcelona. L’han mort de mort inútil i ganivet. Un jove valencià que feia versos. Érem amics del fèisbuc. El seu mur continua obert.

“Aquesta nit és enorme, sembla mentida
i crec que he d’escriure, quedar-me despert
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb”
(Salvador Iborra)

És la primera anotació al ‘dietari’ i no vull que m’hi surti una queixa. L’assignatura pinta  bé, llegirem Brossa, Marçal i Estellés i hi ha la promesa de conèixer i contextualitzar i relacionar “la poesia catalana produïda arreu del domini lingüístic des de la mort de Carles Riba (1959) fins a principi del segle XXI”.

Fantàstic.

Però, au, la primera cullerada, mosca (és a dir, queixa): diu el pla docent que, “d’entre la nòmina d’autors que s’estudiaran destaquen Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Joan
Vinyoli, Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marçal, Pere Gimferrer, Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas; això és, els poetes fonamentals del període”.

Home… Ja comprenc que s’ha de fer selecció, i que tota selecció és subjectiva, però l’afegitó “els poetes fonamentals del període” se m’ha clavat com una daga al mig del cor. I de seguida he exclamat: Espriu!

És a dir: Llibre de Sinera fou publicat el 1963.