DES DEL CANADÀ

SHAUDIN MELGAR-FORASTER

Arxiu de la categoria: literatura en català

La història de la Nana i el drac

Aquí teniu fragments de la història del drac de Pot, una història secundària a Més enllà del somni. Apareix per al primer llibre de la saga de la Interferència, però la llegenda de l’antiguitat del país de Pot es manté a tota la meva saga juvenil i és primordial al quart llibre Ombres i flames

L’episodi de la Nana i el drac a Més enllà del somni té més de 30 pàgines, per tant només en copiaré uns fragments (color blau) i sense fer spoilers.

Un dels personatges principals de la saga de la Interferència es diu Tam, té 11 anys (a la primera noveŀla) i és fill d’immigrants que van anar-se’n de l’empobrit país de Pot al país dictatorial de Rocdur, on han acabat esdevenint no gaire més que esclaus. Una de les característiques més notories d’en Tam és el seu gran talent per contar històries, i moltes vegades n’explica al Cap de l’exèrcit de Rocdur (les raons d’això les podeu llegir a la noveŀla).

L’episodi comença amb en Tam que explica un història molt antiga de Pot (d’on ve la seva família). És a la casa del Cap de l’exèrcit rocdurià, i amb el Cap hi ha també la seva filla Tariana. En Tam conta els orígens dels potians a les selves de Pot, com han d’anar al desert per fugir d’un drac verd (o ‘animalot’, per capricis del Cap) que se’ls menjava, com s’instaŀlen en unes muntanyetes amb coves on hi ha una font, com cacen serps grogues molt grosses per menjar, i com de tant en tant van fins a la selva a proveirse de peixos i més aigua. En aquestes incursions, de vegades el drac verd es menja algú.

Un dia el drac es menja el pare de la Nana, una noia molt llesta que dibuixa la història de Pot a la paret d’una cova, i a més canta molt bé. I ens explica en Tam:

—La Nana estava molt trista amb la mort del seu pare, i aquella nit va caminar pel desert cap a la selva i va asseure’s a terra prop d’on començaven els arbres. Allí, la Nana va alçar els ulls al cel i es va posar a cantar una cançó molt trista —en Tam beu un glop d’aigua—. Jo no sé cantar com la Nana però la cançó feia així:

T’he esperat, pare, dalt les muntanyes mirant molt lluny
on el verd esclata i l’aigua fa pampallugues de llum.
T’he esperat sota la forta calor que baixa del sol
fins que les primeres ombres m’han parlat d’un incert retorn.
I ara és de nit, i ploro al desert la tristor per la teva partença.

—Després de cantar la cançó, la Nana va caminar fins gairebé la selva i va dir: “Adéu pare”. I ja se n’anava cap a les muntanyes quan una veu poderosa va dir: “Qui ets, dona jove?”. La Nana va sentir un calfred a l’esquena però es va girar cap a la selva on es veia una forma molt grossa amb tot de dents que resplandien en la foscor. “Em dic Nana”, digué ella amb claredat, mentre aguantava el tremolor que l’envaïa. “Cantes molt bé, Nana. Per què no cantes per a mi?”, va dir l’animalot, ja que era l’animalot qui li parlava. La Nana va sentir un gran odi cap a aquell monstre que s’havia menjat el seu pare i ara li demanava que li cantés, de manera que sense dir res més la Nana va tornar cap a les muntanyes, i mentre caminava allunyant-se de la selva sentia la veu forta de l’animalot que deia: “Torna, Nana, canta per a mi. No et menjaré, només vull que em cantis”.

—Quines penques aquest animalot —fa el Cap—. A més a més de menjar-se-li el pare, volia que li cantés. No ho va fer pas mai, oi?

—Bé, ara us explicaré què va passar —diu en Tam, i el Cap torna a aclucar els ulls. . .

—. . . La Nana no cantava ni tampoc no dibuixava. La seva mare i la seva germaneta, que també sentien una gran pena, s’entristien més encara en veure la Nana tan apagada. L’únic que feia la Nana ara era anar-se’n per les muntanyes a donar cops amb pedres, així tot el dia, una contra l’altra, pam, pam, pam.

La història continua amb la Nana polint la pedra, mentre diu: “L’haig de fer més punxeguda”. A la fi la Nana comunica a tothom que se’n va a la selva a cantar-li al drac verd, així no tornarà a menjar-se ningú.

—. . . I aquella mateixa nit, sota un cel ple d’estels, la Nana va caminar pel desert cap a la selva, acompanyada de tots els potians. . . . En arribar als arbres, va alçar la veu: ‘Sóc la Nana i vinc a cantar-te!’ Es va sentir un cop violent a l’aigua i la forma enorme de l’animalot aparegué entre els arbres. ‘Vine aquí, Nana’, digué una veu forta que venia d’una boca plena de dents, i la Nana s’endinsà en la foscor de la selva i no se la va veure més.”

—No se la va menjar, oi? —vol saber la Tariana.

—Bé, els potians van romandre allí, a frec de la selva, una bona estona, escoltant la bonica veu de la Nana, i després van tornar a les muntanyes. . . . Van passar els dies i la Nana seguia a la selva amb l’animalot. Tot just trencava l’alba l’animalot es despertava a la llacuna donant cops de cua i cantussejant i, tot seguit, es capbussava. La Nana, que s’havia despertat amb l’enrenou i l’esquitxotejada d’aigua, s’agenollava a la vora mirant dins l’aigua d’on emergia allà mateix on era ella el gros cap de l’animalot amb un somriure sinistre tot ple de dents. “Canta, Nana”, li deia, i ella li responia: “Primer he de menjar o no tindré veu per cantar”, i es posava a menjar fruitetes mentre l’animalot s’impacientava i donava més cops de cua a l’aigua deixant la Nana tota xopa. Quan havia menjat prou, la Nana s’asseia i començava a cantar, i l’animalot es quedava quiet dins l’aigua, escoltant sense moure’s; només se li veia la banya verda dalt del cap, els forats del nas i els ulls negres. Després de molta estona cantant la Nana deia: “He de dormir perquè si no dormo no tindré veu per cantar”, i s’arraulia a dormir. Si l’animalot donava cops de cua a l’aigua la Nana s’enfadava i li cridava: “Estigues quiet, que no em deixes dormir i no tindré veu!”, i l’animalot deixava de donar cops de cua i se n’anava per les llacunes a caçar durant una estona. A vegades l’animalot sortia de l’aigua mentre la Nana dormia i es quedava al seu costat mirant-se-la o jeia també per dormir. Quan es feia fosc la Nana tornava a menjar, a cantar i ja molt entrada la nit tornava a dormir.

—I amb tot això els potians anaven a la selva? —pregunta la Tariana.

—Sí, —contesta en Tam—. Anaven a la selva molt sovint ara, ja que l’animalot no va tornar-se a menjar cap més potià, però no veien mai la Nana perquè, quan els potians s’endinsaven a la selva, l’animalot feia pujar la noia al seu llom i se l’enduia selva endins per les llacunes. I així anava tot fins que va arribar el que els potians anomenem La Diada de la Sang.

—La Diada de la Sang? —fa la Tariana—. Recordo que quan era petita hi havia un dia a l’any en que tots els potians abans d’anar a la feina picaveu de mans i us posaveu garlandes verdes, i la mare deia que celebraveu La Diada de la Sang que era una celebració potiana molt antiga.

—Sí —afegeix el Cap—, i feieu un aldarull insuportable, per això el Castell ho devia prohibir.

—No era un aldarull, pare, recordo que era una celebració molt interessant.

—Si el Castell ho va prohibir és perquè no era res de bo —diu el Cap mig enfadat, incorporant-se a la butaca—. Però vinga, Tam, explica què més va passar.

—Doncs un dia, de bon matí, quan l’animalot va començar amb els seus cops de cua i la cantarella, es va adonar que la Nana ja no dormia i que tampoc no s’estava agenollada a la vora de la llacuna esperant-lo per dir-li que havia de menjar o no tindria veu. La Nana s’estava més enllà de la vora, dreta, les mans als malucs, mirant cap a on era ell. L’animalot va solcar l’aigua fins prop d’on era la noia i li va dir: “Què et passa, Nana bonica? No vols menjar?”. “No tinc gana” va dir ella. “Vols cantar?”. “No, no vull cantar, no vull cantar-te mai més”. L’animalot va donar un cop de cua a l’aigua tot enfadat i va cridar amb una veu forta com un tro: “Has de cantar!”. “Doncs no et cantaré perquè no m’agrades gens”. I ara sí que l’animalot es va enfadar de debò i vinga a donar cops de cua a l’aigua esquitxant-ho tot i fent fugir tots els ocells i els micos, espaordits de l’escandol que feia. I després de molts cops de cua va calmar-se una mica i li va preguntar a la Nana: “I per què no t’agrado?” “Perquè ets dolent. T’has menjat molta gent. No tens cor”. “Sí que en tinc!”, va cridar l’animalot. “No m’ho crec”, va dir ella. “Et dic que sí que en tinc!” I la Nana li va dir: “A veure, vull escoltar-lo”. I l’animalot va sortir de l’aigua i va caminar fins on era la noia.

En Tam s’adona que hi ha molta tensió a l’habitació, fins i tot el Cap té els ulls cansats ben oberts mentre mira en Tam amb expectació. El nen prossegueix.

—La Nana va posar l’orella al costat de la pell gruixuda de l’animalot i va dir: “Veus com no en tens, no sento res”. “Perquè és a sota” digué l’animalot, “t’has de posar a sota”. Però l’animalot, tan gros com era, tenia unes potes ben curtes, de manera que la Nana li va dir: “No em vull posar a sota perquè m’aixafaràs”. Així que l’animalot s’estirà a terra de panxa enlaire, on tenia una pell molt més fina. La Nana s’enfilà sobre la panxa i anà posant l’orella i escoltà fins a trobar el lloc exacte on bategava el cor de l’animalot. I mentre li anava dient “sí que en tens, sí que en tens”, la Nana es treia a poc a poc la pedra llarga i punxeguda que portava amagada sota les corretges de la cuixa. Però quan tenia el braç alçat amb la pedra, l’animalot va aixecar el cap i ho va veure. Els ulls de l’animalot i els ulls de la Nana van restar un instant en una sola mirada, fins que amb una rapidesa sorprenent la Nana va clavar-li la pedra al cor. L’animalot no va tenir temps ni de fer “ui”, i quedà mort.

A l’habitació tots s’han quedat muts. Només se senten els espetecs que fa la llenya a la llar de foc. A la fi, el Cap trenca el silenci aplaudint tot content.

—Vaja, vaja —diu—. Quina noia aquesta Nana. Si tots els potians fossiu així us podríem donar feina a l’exèrcit.

En Tam no diu res de que potser als potians no els agradaria treballar a l’exèrcit, i es disposa a acabar la història.

La part que ve després, fins a acabar amb aquest episodi, és majorment sobre la sang del drac, que té el poder de fer sortir una cosa (no és una rosa, no), però haureu de llegir la noveŀla per saber de què és tracta.

Glopades de riu, de Gemma Pellissa Prades

glopades de riuAquest text de Pellissa és un recull de relats força inquietants que trancorren a les terres prop d’un riu —probablement l’Ebre, si tenim en compte que l’autora és tortosina, tot i que el llibre no ens en diu el nom—. Les aigües del riu i les seves terres riberenques esdevenen el vincle que dóna coherència a les glopades que ens indica el títol. Cada relat una glopada ràpida, inesperada, colpidora.

Per bé que en la majoria de les històries els protagonistes són criatures o adolescents, i en diversos casos el relat ocorre durant les vacances d’estiu, Pellissa ens els presenta amarats de tristor i de patiment. Una aflicció profunda que també trobem en els protagonistes adults. Són, per tant, relats foscos. I sorprenents, imprecisos, desconcertants; amb desenllaços que et sotraguen. Però la prosa, molt àgil, és neta i delicada. Cadascun dels relats és una història que enfoca, precisa, un personatge i un incident, relatada pel protagonista o pel discurs d’una veu impersonal que es fusiona totalment amb el personatge. D’acord amb Hemingway, l’escriptor ha de crear persones, no personatges, perquè un personatge és una caricatura; i a Glopades de riu ens trobem amb persones, perfectament creïbles, vives, tot i que de vegades els espera la mort o bé ser engolides i transformades pel riu de la mà d’una ondina.

Glopades de riu és un llibre que impacta per la seva mirada inusitada a uns personatges torturats per un secret.

Molt recomanable.